Air Berlin no sap volar

Per F. Xavier Agulló. El caragirat dictatorial de la foto és el director general de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold. Em permeto d'agafar l'eslògan de la campanya d'una altra companyia alemanya, Media Markt, per a fer-hi un petit canvi. Al costat d'aquest senyor bé hi podríem posar l'eslògan 'Jo sóc tonto'.

I és que la polèmica engegada inauditament contra la llengua catalana per aquest senyor ja no cau en la il·legalitat o la irresponsabilitat, que ho fa, sinó que no es pot considerar res més greu per a una empresa que un trist error estratègic.

Em recorda els molts errors que van cometre anys enrere companyies dels EUA per no veure més la necessitat de tenir en compte les especificitats de cada país. Em recorda quan Telefónica va tenir l'ocurrència de patrocinar la restauració de la catedral de Cuzco, que al seu moment havia estat construïda pels castellans sobre un temple inca durant la conquesta i extermini de la població indígena.

Si les companyies volen ser globals, han d'aprendre a volar. No cal dir que si Air Berlin ho vol ser més encara. I 'volar' no significa obligar a què tothom sigui igual, 'volar' significa tot el contrari, aprendre a respectar les diferències i, sobretot, cada país.

Estic segur que aquest senyor ja s'ha penedit de la seva editorial (les moltes campanyes que s'han engegat contra Air Berlin han quallat en molta gent, personalment ja tenia en llista negra a una altra companyia low cost com RyanAir per altres motius, ara en tinc una altra). Però els errors contra el respecte cultural i identitari dels pobles no s'oblida, que és com quan arrugues un paper: un cop fet, per més que l'aplanis les arrugues hi seguiran sent. Seguiu llegint >>>

Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques

Per Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.

Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.

Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.

El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.

En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?

Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.

Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.

Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement

Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.

L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.

Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.

En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].

Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.

Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.

Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.

Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.

La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.

Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.

Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].

La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.

Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.

En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.

[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat. Seguiu llegint >>>

Quan la rendibilitat econòmica no veu la social

Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".

En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".

Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.

És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC? Seguiu llegint >>>

La diversitat lingüística enriqueix, no embruta pas!

Per F. Xavier Agulló. L'Any Internacional dels Idiomes comença amb una dada per a pensar: cada quinze dies deixa de parlar-se una llengua i en un futur pròxim desapareixeran la meitat dels 6.700 idiomes parlats. Es podria evitar amb voluntat política. A més, es calcula que el 96% de les llengües existents només les parla el 4% de la població mundial. A Canal Solidari podem llegir un interessant article sobre això.

En un 'món global' sembla que allò 'local' deixi d'interessar. Una llengua no és només un conjunt de simples sons guturals, és la imatge d'una cultura, una història, una tradició, en definitiva, d'una manera diferent de dir les coses.

Atès que la meva llengua materna no és cap de les 'grans', em cansa el llegir constantment com només d'anglès, xinès o castellà en viurem en el futur, sovint amb tints polítics. A Iberoamèrica tenim una riquesa de la què sovint no s'és conscient i, en ocasions, fins i tot es menysprea: la varietat és riquesa, no brutícia. Són qui precisament viuen en entorns de llengües majoritàries qui han de fer un major esforç per al respecte a la diversitat lingüística.

El respecte al plurilingüisme no és només responsabilitat dels poders públics o la ciutadania, també ho és de les empreses, forma part de la seva responsabilitat cultural. Jo encara espero que empreses com IKEA, Coca-Cola o Microsoft etiquetin els seus productes a la meva llengua. Però en essència és una qüestió inicial de voluntat política, sense ella tot la resta no val.

Que trist serà un món on només hi hagi una forma de dir les coses. Iberoamèrica hauria de donar exemple al món aquest Any Internacional dels Idiomes. Seguiu llegint >>>

Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).

Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.

Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.

És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.

Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?

Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:

• Principi general de respecte vers als símbols aliens
• Ús responsable dels símbols propis
• Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.

Seguiu llegint >>>

L'altra llengua de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Fa pocs dies he pogut afegir la traducció automàtica de Blog Responsable CAT a l'aranès, a través del traductor automàtic Translendium, que és l'empresa que dóna servei de traducció automàtica a la Generalitat de Catalunya (i que entenc que és qui està finançant el seu cost, projecte que encara no està enllestit).

Sempre m'havia semblat del tot contradictori que a Catalunya demanéssim responsabilitat cultural de l'Estat espanyol vers la nostra llengua, i en canvi no la practiquéssim a dins de casa nostra amb l'aranès, una llengua tant catalana com la catalana. Els darrers anys però he pogut observar cofoi com l'aranès prenia una major presència a les institucions del país, fet que es va plasmar en l'elaboració del nou Estatut, que la reconeix com a cooficial a l'Aran (tampoc no calia massa motius per a fer-ho, l'estrany que no ho fos de fa temps).

L'aranès és una variant del dialecte gascó, una de les quatre branques de l'occità, llengua franca, recordem-ho, als s. XII i XIII a les corts europees. La cultura occitana va acollir els trovadors, la poesia més refinada o la mal anomenanda 'heretgia' càtara, tots ells corrents avançats al seu temps. El catarisme, com a apunt anecdòtic, promulgava i practicava la igualtat entre dones i homes, quelcom no només avançat al seu temps sinó als 8 segles següents.

Per petita que ens pugui semblar la llengua aranesa-occitana (la parlen unes 8.000 persones a l'Aran), és tant o més gran que la nostra i, encara que no ho fos, mereixeria igualment el mateix interès i responsabilitat cultural per part nostra.

La riquesa no és l'homogeneitat, sinó la diversitat.

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.

Seguiu llegint >>>

Discriminació positiva és igualtat, també en llengües

Versión en castellano

Per F. Xavier Agulló. Aquest tema recurrent, promogut des de fora de Catalunya, de la hipotètica discriminació del castellà a Catalunya, no deixa de despertar-me una certa incredulitat. I en especial quan reapareix de la mà d'una televisió pública, la de Madrid, que tot i que no es mira quasi ningú hauria de ser doblement responsable: responsabilitat com a mitjà de comunicació i responsabilitat pública.

Recordo una dia, en una reunió de treball a Barcelona d'una entitat RSC espanyola, amb seu a Madrid, algunes persones responsables de l'entitat van 'al·lucinar mandarines' pel fet que es digués que el respecte a la llengua catalana era un tema d'agenda de la RSC. Jo i qui estàvem presents vam "al·lucinar mandarines" de què no ho entenguessin així els de Madrid. I així ens vam quedar tots, 'al·lucinant mandarines'.

La discriminació positiva del català envers de la llengua 'gran', el castellà, és tant com discriminar positivament la dona davant de l'home. I per aquest darrer fet ningú no fa un reportatge a una televisió pública.

L'absoluta de falta d'empatia, la confusió del que és política amb el que és responsabilitat social, fa que no pugui fer més que, malgrat ser un expert en RSC, no entendre res de res.

Independentment de les mentides en què es basa aquesta històrica argumentació contrària al respecte de les llengües minoritàries a zones hispanoparlants, el cert és que la discriminació positiva no fer més que practicar-se a les zones d'on és originària o natural. La llengua castellana és des de fa unes dècades parlada per molta població catalana, i és bo que hi hagi la riquesa, el bilingüisme és parlar el que vulgui qui vulgui, no parlar-ho tot.

Això a nivell de carrer. Però a nivell institucional, i donat que per exemple només una de les 35 empreses del referencial borsari espanyol informa l'audiència del seu web també en altres llengües minoritàries oficials de l'Estat espanyol (RepsolYPF), crec que només de forma institucional es pot mantenir una certa discriminació positiva vers la llengua catalana-valenciana.

Però és que això és així com és així que la dona, les persones discapacitades, majors de 45 anys, jovent, immigració o el col·lectiu fumador en la dificultat d'accés a un nou lloc de treball necessiten protecció i discriminació positiva. La discriminació positiva és igualtat, també en llengües.

La resta és politització bruta i irresponsabilitat social. Es titula el reportatge "Ciutadans de primera i de segona", en referència a la llengua. Això és com dir que els homes som ciutadans de segona pel fet que es practica la discriminació positiva a la dona. I precisament perquè la discriminació positiva vers una llengua minoritària no és política en parlo en aquest blog. Espanya va ratificar, una mica tard però ho ha fet, el Conveni de la OIT per a la protecció dels drets de pobles indígenes i tribals. Caldrà que ens posem un tapall a l'entrecuix o uns sostenidors de cocos i ballem sardanes al voltant d'un foc?
Seguiu llegint >>>

La Plataforma per la Llengua denuncia Decathlon per mantenir un tracte discriminatori únic a nivell mundial amb el consum català

Per F. Xavier Agulló. L'any passat vaig rebre gratuïtament a casa meva una edició del catàleg d'IKEA. Com que era una edició "errònia" (la castellana, jo volia la catalana) em vaig posar en contacte amb l'amable botiga de L'Hospitalet a Gran Via 2. Un senyoreta, també molt amable, després de fer-li palès l'error en la 'tramesa' no sol·licitada, va fer una consulta, i tot seguit em va assegurar que en menys d'un mes rebria l'edició catalana gratuïtament a casa. Alleujat, li vaig dir si volia prendre nota de la meva adreça, i em va dir que no calia, que ho repartirien a totes les llars.

Francament, no només em va estranyar aquesta informació, sinó que no m'ho vaig creure. De fet IKEA va incórrer en informació enganyosa a través del seu SAC. Vaja, que em van mentir, amablement, amb tota la patxorra i es van quedar tan amples.

Ara la Plataforma per la Llengua ha presentat denúncia a l'Agència Catalana del Consum per l'incompliment reiterat de la Llei 1/1998 de Política Lingüística per part d'una altra empresa, Decathlon. "Segons el document "Decathlon i el català", realitzat el 2006 per la Plataforma per la Llengua sobre l'ús de la nostra llengua en els establiments d'aquesta empresa, Decathlon incompleix la llei en el 68% dels catàlegs observats i només el 13% del total de la informació impresa és en català. Així mateix, Decathlon tampoc té versió catalana en el web, ni utilitza el català en l'etiquetatge dels productes. "

"Més enllà de la importància en nombre de parlants de la comunitat lingüística catalana (molt per sobre d'altres mercats que Decathlon respecta plenament), aquest fet és encara més incomprensible tenint en compte que el mercat català de Decathlon és el quart a nivell mundial, amb 22 botigues (veure taula 3 del document "Decathlon i el català"). A més, Decathlon té el web, catàlegs i etiquetatge en idiomes de comunitats lingüístiques més petites que la catalana, com ara la neerlandesa i la francesa a Bèlgica, i que també ho fa per a comunitats lingüístiques que representen un mercat molt petit per a Decathlon, com la russa (una botiga), l'hongaresa (3 botigues) o la neerlandesa als Països Baixos (2 botigues). "

POSTS RELACIONATS: Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Dolce & Gabbana promueve la violación sexual / Los medios de comunicación le tienen miedo a El Corte Inglés / Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa / Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Seguiu llegint >>>

Televisió... responsable?

Per Rosa Alonso. Durant aquests dies he tingut l’enorme plaer d’estar a casa amb els meus. He descansant, m’he divertit i he aprofitat per fer allò que habitualment no puc fer, incloent-hi veure la televisió.

I això últim m’ha decebut enormement.

Normalment no veig els informatius per TV i aprofito les NTI’s per estar al dia. Al veure’ls he observat que... l’estructura general dels informatius consisteix en un temps d’emissió de 30 minuts aproximadament. D’aquests 30 minuts, el 50% es dedica a l’esport. Al futbol per ser més exactes (sobretot als jugadors dels grans equips) i la resta, 15 minuts, es divideix entre política, nacional, internacional, societat, cultura i altres.

Llavors ve quan jo em pregunto: han perdut els informatius la seva raó de ser?, s’han convertit en un divertiment tipus “sports late show “?, per quina raó les TV’s segueixen emetent informatius podent invertir aquest temps en “reality’s”?. I paro per no seguir.

En la meva modesta opinió, les TV’s haurien de prendre consciència d’allò que son per a la gran massa: el mitjà més concorregut. I haurien d’actuar d’una forma més responsable. Em nego a creure que les TV’s, bàsicament la pública, necessitin convertir-se en generadores d’€. Per què si és així… on està la seva responsabilitat? I la nostra?

Seguiu llegint >>>

Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català

Per F. Xavier Agulló. La veritat és que vista la poca sensibilitat de l'empresa de programari nordamericana per la llengua catalana, sobta de veure una notícia com aquesta: "Microsoft presenta a Xile una versió del sistema operatiu Windows en la llengua del poble maputxe", llengua que lluny de ser minoritària és parlada per unes 400.000 persones. El poble maputxe, poble indígena que habita bàsicament al centre de Xile, també és conegut com a araucà.

Microsoft va dir durant el seu llançament que volia ajudar als maputxes a abraçar l'era digital i que el programari en la seva llengua "obre una finestra per a què la resta del món tingui accés a la riquesa de la cultura d'aquest poble". Fins aquí molt bé, si no fos que això mateix no ho fa, per exemple, per als Països Catalans, i desperta dubtes respecte a la seva autèntica sensibilitat social. És a dir, Windows segueix sense ser una Finestra al món.

Però ara resulta que els maputxes de Xile acusen Microsoft de fer servir el seu idioma sense el seu permís... Des de la meva òptica de catalanoparlant em resulta certament paradoxal aquesta actitud dels maputxes, però fixeu-vos en un detall: "sense el seu permís". És a dir, que mai cap maputxe ha demanat a Microsoft dita traducció, segurament la seva visió cultural és diferent a la nostra.

És a dir, que Microsoft fa el que li dóna la gana, sense cap sensibilitat social ni diàleg amb els grups d'interès ni nacions del món. Microsoft tradueix el seu programari a una llengua d'una nació que mai no l'hi ha demanat, mentre que les nacions catalanes que duen anys demanant-li el mateix no aconsegueixen la mateixa resposta, tot i que la darrera versió del Windows XP efectivament ja la té, però tota la resta de productes. Segurament deu haver algun motiu desconegut darrera la seva decisió, però està clar que no és per sensibilitat social.

El consum és la millor manera d'exercir pressió sobre les empreses per tal que actuïn amb sensibilitat social. És a dir, si el consum fos responsable i penalitzés les empreses que no etiqueten o desenvolupen productes en la nostra llengua us puc ben assegurar que tindrien sensibilitat social.

El consum socialment responsable (CSR) implica fer pressió a les empreses per tal que actuïn tal i com el consum vol, ja sigui sota criteris socials, mediambientals o culturals, com és el nostre cas. I és el mecanisme que cal adoptar, conscienciem-nos i actuem afavorint les empreses que actuen amb sensibilitat social, i segur que aconseguirem una normalització de la llengua catalana al món del consum massiu, tot i que, al cas de Microsoft sigui més difícil degut a què gairebé no hi ha alternatives al mercat. En canvi, Nokia acaba d'anunciar que, per fi, introduirà la llengua catalana entre les 34 que actualment ja té. Ja era hora! Però no cal dir que no crec que massa consumidors i consumidores hagin triat altres marques com Alcatel o Siemens pel fet que introduïssin el català.

Per tant, no ens queixem si les empreses no ho fan perquè no els ho demanem per la via del consum i ho fem només a través de la reclamació pública de grups reduïts: han de percebre que tindran avantatges si ho fan o penalització si no és així. Són les regles del joc.

No als boicots, i sí als criteris positius en la compra, siguem responsables.


POSTS RELACIONATS: La culpa es de quién compra... mal

CATEGORIES RELACIONADES: Consum Responsable
Seguiu llegint >>>