La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques

Per Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.

Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.

Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.

El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.

En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?

Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.

Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.

Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement

Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.

L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.

Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.

En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].

Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.

Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.

Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.

Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.

La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.

Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.

Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].

La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.

Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.

En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.

[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.