Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social

Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.

És amb aquest últim tema amb el qual em vaig a quedar avui.

Em sembla apassionant com cada vegada més sovint l'exercici de veure palla en l'ull aliè s'està posant de moda. Així com criticar a ballarins i ballarines de “Fama” entre persones “trentones”.

Arriba un moment que jutjar els comportaments de les organitzacions ens ha de dur a una reflexió molt més profunda que la simple “crítica” insubstancial abocada perquè “queda bé” fer-ho sobre “grans monstres de l'economia”.

Vegem, aquests “grans monstres” produeixen en funció del que el consum demanda. Llavors, hauríem de reflexionar sobre les responsabilitats de les corporacions com que no són més que fidels reflexos del que els seus mercats (clienteles) els demanen. Per tant, la responsabilitat que una empresa utilitzi un o altre material no és més que la del consumidor i consumidora que segueix consumint.

Que empreses, per exemple, utilitzin transgènics no és perquè només vulguin estalviar-se diners, és perquè qui consumeix no es planteja comprar altre producte de la competència. Que hagi institucions que segueixin emetent gasos d'efecte hivernacle és perquè qui consumeix no es preocupa si el producte o servei ha hagut d'importar-se des de no sé quants quilòmetres més enllà.

El poder ho té el consum. Jo i Vostè. Plantegi's sempre que consumeixi alguna cosa què és el que està consumint, d'on ha estat portat, com ha estat fabricat, quines persones han tocat o participat en la seva elaboració, quines matèries primeres han hagut de ser utilitzades i en quines condicions… Ja ho deia el president de Camp “si troba una mica millor... compri'l”!

Perquè li demanem al sector privat que a més de complir les lleis, faci molt més, si les persones no complim ni les de circulació? I segueixo insistint, per quina les ONG li demanen a les empreses que actuïn d'una forma que ni elles saben ni poden aplicar? Quan assumim que tenim part de Responsabilitat en aquest pastís de la Responsabilitat Social, podrem menjar un mica i criticar els ingredients.

Seguiu llegint >>>

Escena quotidiana

Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems

R – (amablement) Hola, bon dia.

D- Bon dia, en què puc ajudar-la?

R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.

D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.

R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.

D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…

R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?

D- Potser…

R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.

D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…

R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.

D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .

R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?

D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.

R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.

D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…

R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!

Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.

Seguiu llegint >>>

Situació actual de la Inversió Socialment Responsable (ISR)

Per F. Xavier Agulló. Poc hem parlat de la Inversió socialment responsable (ISR) en aquest blog, per la qual cosa volem fer ara una breu introducció sobre el concepte, i anar-lo treballant properament.

Els fons ètics tenen el seu origen en els anys 1.930, de la mà de les esglésies metodistes i quàqueres dels USA, que no volien invertir, p.e., en les indústries del tabac, alcohol i jocs d'atzar. Altres fites en la seva proliferació van ser les manifestacions estudiantils dels anys 1.960 en contra de la guerra de Vietnam, així com la situació política i racial de Xile i Sud-àfrica.

En els anys 70’s, quan es produeix una àmplia difusió dels fons ètics per països anglosaxons, les entitats d'inversió comencen a identificar els sectors clau per al desenvolupament de les societats. Poc després neix a Bangladesh el Grameen Bank, el primer banc ètic del món, que significa el naixement del microcrèdit, al que poden accedir diversos subjectes de manera mancomunada, el que permet evitar les garanties materials.

En els 1.980 neixen a Europa els primers bancs ètics (Triodos Bank a Holanda el 1980), en origen centrats en la protecció mediambiental.

Tanmateix, la situació actual de la ISR és molt diferent a Espanya respecte a Europa, i a Europa respecte als EUA.

En les seves decisions sobre ISR, la ciutadania nord-americana té clarament en compte el comportament responsable de les empreses (63% extrem o molt), segons l'estudi 'Repensando la RSE' de la Lliga Nacional de Consum dels EUA i Fleishman-Hillard International Communications (2006). A més a més, gairebé 1 de cada 10 dòlars estan invertits en institucions d'inversió col·lectiva (IIC) tenen algun criteri ISR (social, ambiental o ètic), segons l'Observatori de la Inversió Socialment Responsable 2006 (ESADE i Caixa Sabadell).

A Europa en canvi encara representa un percentatge molt petit (0,52% del total invertit en UCITS), segons SiRi Company (2.005). Hi ha però grans diferències: mentre a Bèlgica suposa el 2%, a Holanda, Regne Unit i Suïssa ronda l'1,5%, i Espanya és amb el grup de països on és inferior al 0,5%.

En concret, el 2005 a Espanya el volum total invertit va ascendir a 1.064.247 mils d’€ ( creixement del 2,3% respecte any anterior), amb un total de 35 fons ISR i solidaris (4) i 46.253 partícips (-6,71%).

En la construcció de les carteres d’IIC-ISR hi ha dos tipus de criteris clau:

• Negatius: exclusió (tabac, alcohol, joc, indústria militar).
• Positius: valoració (relacions amb la comunitat, medi ambient, relacions laborals).

Els fons d’inversió acostumen a estar indexats a índexs de sostenibilitat (DJSI, FTSE4GOOD) o bé utilitzar criteris propis.

Però el que hem vist ara no és més que un dels tres tipus d'ISR, el de preselecció de cartera, que suposen el 73% del total als EUA (Social Investment Forum, EUA, 2006). Alguns dels fons que podíem trobar a Espanya a finals de 2005 eren:

• BBK Solidaria, FI
• BBVA Desarrollo Sostenible, FI
• BBVA Extra 5 II Garantizado, FI
• BNP Paribas Fondo de Solidaridad, FI
• Caixa Catalunya Europa Valor, FI
• CAM Fondo Solidaridad, FI
• Foncaixa Cooperación, FI
• Foncaixa 133 Socialmente Responsable, FI
• Fondo Solidario Pro Unicef, FI
• Morgan Stanley Fondo Activo Ético, FI
• Santander Dividendo Solidario, FI
• Santander Responsabilidad, FI
• Urquijo Cooperación, SICAV
• Urquijo Inversión Solidaria, FI

Un segon tipus, quasi inexistent a Europa, és l’ús de la inversió en empreses per a influir en els seus comportaments en RSE (26% als EUA). Així, a Espanya tenim l'exemple d'Intermón Oxfam, que va comprar accions del grup tèxtil Inditex (propietari de la marca Zara, entre altres) per tal d'estar present a la Junta d'accionariat i poder influir en les seves decisions.

El tercer tipus, la inversió en la comunitat (més anomenada a Europa Banca Ètica o Solidària) són instruments d’inversió destinats a col·lectius amb difícil accés a altres fonts de finançament (1% als EUA, però en canvi amb més pes a Europa), que es tradueixen en comptes corrents, dipòsits i altres productes solidaris (com l'Eco Dipòsit o el Compte Just de Triodos Bank).

Aquest darrer tipus inverteix els passius en projectes que no tenen accés altres formes de finançament, a través de productes com els microcrèdits o el codesenvolupament. També les obres socials de les caixes d'estalvis representen una eina d'inversió socialment responsable en la comunitat.

Seguiu llegint >>>

Horaris comercials: guanyar més calés o guanyar més conciliació familiar

Per F. Xavier Agulló. Cada cop que entrem en època de rebaixes o nadalenca apareix el problema dels horaris comercials. Les grans superfícies pressionen per a poder obrir tants diumenges com siguin possibles, si d'elles fos, obririen tots els de l'any i més. Però el petit comerç, familiar, vol reduir els diumenges d'obertura a la mínima expressió.

I és que els motius que ambues parts són totalment oposats. Les grans superfícies volen més dies per a fer més calaix i més benefici, mentre que el petit comerç familiar vol conciliar millor la vida professional amb la familiar.

Mentre vaig viure a casa la família, no recordo haver vist mai el meu pare un dissabte a casa, i és que com et pots ja imaginar és comerciant. Els darrers anys a més, resulta que es va posar de moda que els diumenges també s'obrís. Recordo fins i tot una campanya de turisme de la comunitat o la ciutat de Madrid en què deia alguna cosa així com "el lloc on les botigues no tanquen mai", atès que la llei d'horaris comercials madrilenya permet obrir molts més dies.

Queda clar que la compra forma part del lleure, però tinc els meus dubtes que pel simple fet d'obrir més dies es vengui més, o en tot cas no pas per al petit comerç. Així doncs resulta una mesura no només discriminadora per al petit comerç, a qui no beneficia, sinó que a més a més els perjudica en la seva vida familiar. Si no ens és possible comprar entre setmana, cosa discutible, senyal que hi ha un altre problema de conciliació en la societat.

La decisió és shakesperiana: guanyar més calés o guanyar més conciliació feina-família, heus ací la qüestió. Personalment ho tinc clar: caldria mantenir el diumenge com a dia sagradament festiu per al comerç, i més encara si ens atenem al fet que ja hi ha prou oferta lúdica en aquests dies (bars, restaurants, cinemes, bitlles, aire lliure, etc.).

Seguiu llegint >>>