Per F. Xavier Agulló. De la mateixa manera que moltes empreses no inclouen en la seva estructura de costos externalitats negatives com la contaminació, moltes ho fan també en qüestions culturals i lingüístiques. Ho veiem en la nova Llei del Cinema catalana, on a les distribuïdores (les anomenades 'majors') no és que se'ls afegeixi un cost per doblatge, sinó que s'han vingut aprofitant de l'externalitat negativa de no doblar en la llengua pròpia del país, estalviant-se irresponsablement un cost que té un impacte negatiu sobre la societat.
Llegia fa no gaire com un empresari català, davant la pregunta de què implicaria la independència de Catalunya sobre el seu negoci, simplement apuntava que "a banda d'haver d'etiquetar en català res més"... "res més" em pregunto? És a dir, aquest empresari s'ha vingut aprofitant del fet de què Catalunya no és un Estat per a no incloure la responsabilitat cultural en els seus productes.
I val a dir que no cal ser una 'major' per a ser irresponsable, molt sovint la irresponsabilitat cultural comença pel propi empresariat del país. A més, s'escuden darrere la pressió que l'Estat espanyol fa, junt amb determinats grupúsculs minoritaris.
És evident que si no hi ha oferta cultural en català no hi haurà consum. Però això val no només per la indústria cultural, també per la resta. De la mateixa manera va caldre una llei per eliminar les ampolles de plàstic de PET o el CVC als esprais, cal una llei per l'etiquetatge en català al comerç i la indústria.
Davant la irresponsabilitat social, calen lleis, aquesta és la trista realitat. Empresariat i consum, a parts iguals, es distribueixen les culpes de la irresponsabilitat cultural, com de l'ambiental.
Seguiu llegint >>>
Irresponsabilitat cultural: empreses que s'aprofiten de què Catalunya no és un Estat
Categories: Consum Responsable, Cultura - LlenguaPeróxidos Farmacéuticos= Generació NiNi + John Cobra
Categories: Consum Responsable, Males pràctiques, Mercat i cadena de custòdia
Per Rosa Alonso. Peróxidos Farmacéuticos: Empresa que fabrica i comercialitza productes sota la marca “Mussvital”.
Generació NiNi: “Reality” emès per la Sexta que reuneix a joves amb l'objectiu de dotar-los d'un futur.
John Cobra: Individu que genera audiències amb actituds violentes i misògines.
… com es barreja això?
Doncs bé, el passat estiu després d'un assolellat dia de platja, em vaig acostar a la meva farmàcia habitual a comprar un after-sun. Em vaig decidir pel de la marca Mussvital. Per res especialment, bàsicament estava d'oferta. I fixa't tu, que l'oferta em va sortir cara.
Cara perquè a l'endemà vaig aixecar-me amb la pell visible i notablement “tacada” en aquelles zones per on m'havia extés el producte.
Fent gala de la meva responsabilitat com consumidora i ciutadana vaig acudir ràpidament a la meva farmàcia perquè avisés a la farmacèutica i estimessin el poder retirar el lot del producte. Una setmana de silenci després, incrèdula, vaig pensar que no podia ser que ni la farmacèutica ni ningú s'interessés per l'estat del cas. Jo seguia amb les meves taques.
Vaig fer diverses gestions amb algú del (ull!!) departament de màrqueting perquè entenguessin la seva responsabilitat en l'assumpte i actuessin de la forma més conseqüent.
Dues setmanes més tard em van enviar un mèdic forense i em van posar en contacte amb la seva companyia d'assegurances.
A dia d'avui ni el lot ha estat retirat, ni he tingut resposta alguna de la companyia d'assegurances, ni de Peròxids Farmacèutics ni… això sí, del seu gabinet jurídic sí he tingut. On m'informen que el seu client ha actuat com devia.
Doncs bé, avui, a portes del nou estiu escric això. No donaré més detalls referent a això, encara que podria i serien altament negatius de l'empresa. Ni el meu entorn ni jo comprarem més productes de Peròxids Farmacèutics. Vostès facin el que estimin convenient.
I saben per quin ningú del meu entorn consumirà Mussvital? Doncs per que com els habitants de la casa de Generació NiNi, Ni assumeixen les seves responsabilitats amb els productes sanitaris que comercialitzen, Ni es preocupen per la seva clientela que és qui ha d'adquirir els seus productes.
I… perquè com aquest tal John Cobra… a mi m'han proferit el mateix tracte com el qual va generar audiència en la gal·la d'Eurovisió.
Quina llàstima que una farmacèutica pugui ser la suma de dos exemples de passotisme i de fer riquesa amb l'absurd…
Seguiu llegint >>>
Consum responsable per sortir de Matrix
Categories: Consum ResponsablePublicat a la revista Mil Veus
Per F. Xavier Agulló. Més de la meitat de la població del país assegura que compraria un producte que fos socialment més responsable que un altre encara que fos una mica més car. En canvi, pensen que només una de cada cinc persones del país fan el mateix que elles. És el que anomenem la doble moral de qui consumeix: en primera persona som responsables, però la resta de la població no ho és. El cert és que la realitat mostra que estem més a prop del 20% que del 55% de persones consumidores responsables.
I el cert és que tenim una societat “bella dorment”, i cap príncep blau que gosi destorbar-ne el son. En això els mitjans de comunicació juguen un rol especialment clau. I és que no és perquè sí que tenim tanta escombraria en els nostres aparells de TV: conflueixen els interessos dels mitjans de comunicació per atreure audiència amb els de la classe política per generar ments ‘idiotes’ sense esperit crític propi. És cert que tothom necessita moments per evadir-se (encara que és millor fer-ho amb un bon llibre, però bé...), però tota desmesura és dolenta. I sobredosi de TV genera ments cada vegada menys rabents i autònomes. Endormiscar la societat, tornar-la idiota en definitiva, és el 'paradís' de la nova classe dirigent de les ‘democràcies dictatorials’. Donar 'carnassa i sang' a les masses com en època de l'Imperi Romà per desalimentar el seu esperit crític. Amb ments ‘idiotes’ no és possible fomentar un consum responsable, activisme individual, un esperit crític en definitiva: “llança bistecs de carn als gossos, que oblidaran les seves funcions vigilants".
I és aquest esperit crític, el tenir criteri propi, el que cal despertar. És la bella dorment que cal que desperti sense que l’hagi de besar ningú. Perquè de la nostra pròpia responsabilitat social en sorgeix la societat que tenim i la que tindrem en el futur. I tenir esperit crític no vol dir ‘criticar’, sinó actuar en conseqüència. No s’hi val només a queixar-se i després no fer res, perquè d’això tothom en sap molt. Cal que actuem a través de l’única cosa que pot fer canviar el sistema, el consum, perquè és l’única cosa que el sistema entén. Hem de visualitzar aquell ‘uncle Sam’ que ens apunta amb el dit i ens diu: “we want you... to be responsible”.
Des del consum socialment responsable (CSR) ens preocupem de motivar la gent a ser crítica amb el que compra i consumeix, a mirar-se les etiquetes, a preguntar-se com està fet el producte, sobre què hi ha darrere d'una innocent presència a la prestatgeria del supermercat. Perquè és com si vivíssim a ‘Matrix’, res no és el que sembla. I a sobre la majoria de la gent diu que fa el que realment no fa, i a sobre considera que fa més que el que fa la resta.
Cal doncs tenir criteri en el consum, ja sigui a través de criteris negatius (evitar determinada empresa, marca, país d’origen, etc.) o positius (valorar positivament el caràcter ecològic d’un producte o servei, el seu respecte als drets humans, als drets laborals, a la gestió ètica en definitiva. Tant se val quin sigui el criteri, sempre dependrà de la personalitat de cada qui, però cal tenir-lo. Mentre ens preocupem només de preu o relació qualitat-preu, les empreses també es fixaran només en això, i per tant reduiran sous, es deslocalitzaran a països tercers, retallaran plantilles, etc. Perquè tenim el que ens mereixem.
Els diners, el consum, són la nostra principal eina (arma!) per al canvi, consumim doncs responsablement: els hàbits de consum d'una de cada cinc persones del planeta pot fer la diferència. Per tant, qui formem part d'aquest 20% de la humanitat que consumeix amb regularitat, estem definint el futur del planeta, així com les condicions de vida del 80% restant.
No podem demanar a les empreses que siguin responsables si nosaltres no ho som també, i afegiria, si no ho som primer. Abans que empreses responsables hi ha d’haver persones responsables.
L’oncle Sam ens apunta i ens diu: trieu si voleu sortir o seguir dins de Matrix.
Seguiu llegint >>>
Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'
Categories: Acció social i Comunitat, Consum Responsable, Cultura - Llengua, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).
He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.
El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.
Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.
En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.
La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.
Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.
Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.
Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra...
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social
Categories: Consum Responsable
Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.
Escena quotidiana
Categories: Consum Responsable, Drets humans
Seguiu llegint >>>
Situació actual de la Inversió Socialment Responsable (ISR)
Categories: Consum Responsable
Per F. Xavier Agulló. Poc hem parlat de la Inversió socialment responsable (ISR) en aquest blog, per la qual cosa volem fer ara una breu introducció sobre el concepte, i anar-lo treballant properament.
Els fons ètics tenen el seu origen en els anys 1.930, de la mà de les esglésies metodistes i quàqueres dels USA, que no volien invertir, p.e., en les indústries del tabac, alcohol i jocs d'atzar. Altres fites en la seva proliferació van ser les manifestacions estudiantils dels anys 1.960 en contra de la guerra de Vietnam, així com la situació política i racial de Xile i Sud-àfrica.
En els anys 70’s, quan es produeix una àmplia difusió dels fons ètics per països anglosaxons, les entitats d'inversió comencen a identificar els sectors clau per al desenvolupament de les societats. Poc després neix a Bangladesh el Grameen Bank, el primer banc ètic del món, que significa el naixement del microcrèdit, al que poden accedir diversos subjectes de manera mancomunada, el que permet evitar les garanties materials.
En els 1.980 neixen a Europa els primers bancs ètics (Triodos Bank a Holanda el 1980), en origen centrats en la protecció mediambiental.
Tanmateix, la situació actual de la ISR és molt diferent a Espanya respecte a Europa, i a Europa respecte als EUA.
En les seves decisions sobre ISR, la ciutadania nord-americana té clarament en compte el comportament responsable de les empreses (63% extrem o molt), segons l'estudi 'Repensando la RSE' de la Lliga Nacional de Consum dels EUA i Fleishman-Hillard International Communications (2006). A més a més, gairebé 1 de cada 10 dòlars estan invertits en institucions d'inversió col·lectiva (IIC) tenen algun criteri ISR (social, ambiental o ètic), segons l'Observatori de la Inversió Socialment Responsable 2006 (ESADE i Caixa Sabadell).
A Europa en canvi encara representa un percentatge molt petit (0,52% del total invertit en UCITS), segons SiRi Company (2.005). Hi ha però grans diferències: mentre a Bèlgica suposa el 2%, a Holanda, Regne Unit i Suïssa ronda l'1,5%, i Espanya és amb el grup de països on és inferior al 0,5%.
En concret, el 2005 a Espanya el volum total invertit va ascendir a 1.064.247 mils d’€ ( creixement del 2,3% respecte any anterior), amb un total de 35 fons ISR i solidaris (4) i 46.253 partícips (-6,71%).
En la construcció de les carteres d’IIC-ISR hi ha dos tipus de criteris clau:
- Negatius: exclusió (tabac, alcohol, joc, indústria militar).
- Positius: valoració (relacions amb la comunitat, medi ambient, relacions laborals).
Els fons d’inversió acostumen a estar indexats a índexs de sostenibilitat (DJSI, FTSE4GOOD) o bé utilitzar criteris propis.
Però el que hem vist ara no és més que un dels tres tipus d'ISR, el de preselecció de cartera, que suposen el 73% del total als EUA (Social Investment Forum, EUA, 2006). Alguns dels fons que podíem trobar a Espanya a finals de 2005 eren:
• BBK Solidaria, FI
• BBVA Desarrollo Sostenible, FI
• BBVA Extra 5 II Garantizado, FI
• BNP Paribas Fondo de Solidaridad, FI
• Caixa Catalunya Europa Valor, FI
• CAM Fondo Solidaridad, FI
• Foncaixa Cooperación, FI
• Foncaixa 133 Socialmente Responsable, FI
• Fondo Solidario Pro Unicef, FI
• Morgan Stanley Fondo Activo Ético, FI
• Santander Dividendo Solidario, FI
• Santander Responsabilidad, FI
• Urquijo Cooperación, SICAV
• Urquijo Inversión Solidaria, FI
Un segon tipus, quasi inexistent a Europa, és l’ús de la inversió en empreses per a influir en els seus comportaments en RSE (26% als EUA). Així, a Espanya tenim l'exemple d'Intermón Oxfam, que va comprar accions del grup tèxtil Inditex (propietari de la marca Zara, entre altres) per tal d'estar present a la Junta d'accionariat i poder influir en les seves decisions.
El tercer tipus, la inversió en la comunitat (més anomenada a Europa Banca Ètica o Solidària) són instruments d’inversió destinats a col·lectius amb difícil accés a altres fonts de finançament (1% als EUA, però en canvi amb més pes a Europa), que es tradueixen en comptes corrents, dipòsits i altres productes solidaris (com l'Eco Dipòsit o el Compte Just de Triodos Bank).
Aquest darrer tipus inverteix els passius en projectes que no tenen accés altres formes de finançament, a través de productes com els microcrèdits o el codesenvolupament. També les obres socials de les caixes d'estalvis representen una eina d'inversió socialment responsable en la comunitat.
Seguiu llegint >>>
Horaris comercials: guanyar més calés o guanyar més conciliació familiar
Categories: Consum Responsable, Mercat i cadena de custòdia
Seguiu llegint >>>







