Per Rosa Alonso. John Galliano, com a individu de carn i ossos, té opinions –errònies, equivocades, encertades, controvertides, insultants, penoses, entenedores, personals o tristes (tria el qualificatiu que vulguis)- sobre qüestions que van més enllà de la seva pròpia feina en el taller de París. Opinions –semblen ser- basades en el seu antisemitisme.
I desafortunadament aquestes opinions les manifesta en un entorn íntim, dins una brasserie, quan ja porta unes copetes de més, mentre el graven amb algun dispositiu tecnològic per a penjar-les a la xarxa.
Pobre ingenu. Això suposa el seu acomiadament immediat de DIOR. I, per descomptat, aquest acomiadament no està exempt de polèmica. Una polèmica que ha despertat (algunes, no et creguis) alarmes en el món de la moda.
La moda, aquest món entès com a frívol i volàtil, cada cop posa a sobre de la taula debats més interessants i no exempts de la valoració de diferents conceptes ètics. Un debat que em desperta molts interrogants –per variar-.
D’entrada em pregunto per la causa: En quin context s’estan fent les declaracions? En quin entorn? En quines condicions? Quina és la procedència del vídeo? De qui està acompanyat? A ningú més li sembla un vídeo editat? De debó pensa el que diu? Sap el que diu? Ho comprèn? Sap que el cap de DIOR és jueu?
Després em pregunto sobre les conseqüències: Acomiadar algú per la seva ideologia –sigui quina sigui- és legítim? I ètic? No s’estarà sotmetent a l’acomiadament de Galliano per una necessitat de DIOR de renovar-se? No haurà estat un pacte entre parts? La carta de la Natalie Portman va ser el detonant?
I finalment, em quedo com estava. Sense respostes.
De fet, l'única conclusió a la que arribo és que al món de la moda no només s’ha de reaccionar enfront de situacions adverses. Ha de començar a plantejar-se immediatament altres debats més substancials.
I DIOR podria aprofitar el moment que les circumstàncies li posen a sobre la taula.
Però, és clar, DIOR és una marca. És una empresa que ha de mantenir el seu status i la seva reputació. Una reputació de dubtosa qualitat moral.
Aquest és el debat. Un debat sobre reputació, relacions laborals i responsabilitat social.
Galliano, professionalment, ha fet i farà una feina magnífica i DIOR deixa molt a desitjar.
Pots veure les declaracions a: http://www.youtube.com/watch?v=FYsiNnmAPbE
Seguiu llegint >>>
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Drets humans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Drets humans. Mostrar tots els missatges
Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius
Categories: Cultura - Llengua, Drets humans, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).
Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.
Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.
És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.
Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?
Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:
- Principi general de respecte vers als símbols aliens
- Ús responsable dels símbols propis
- Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull
Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.
Seguiu llegint >>>Escena quotidiana
Categories: Consum Responsable, Drets humans
Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems
R – (amablement) Hola, bon dia.
D- Bon dia, en què puc ajudar-la?
R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.
D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.
R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.
D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…
R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?
D- Potser…
R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.
D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…
R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.
D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .
R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?
D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.
R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.
D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…
R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!
Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.
Seguiu llegint >>>








