Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.


Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.
Seguiu llegint >>>

Són transparents les ONG?

Per Rosa Alonso.


M'assec davant el portàtil i veig el reflex de la meva cara d'estupefacció encara avui. I és que ahir vaig assistir a la jornada Són les ONG transparents? (acompanyada, això sí, d'algú menys “contaminat” que jo en això del tercer sector, per si de cas sóc jo massa ignorant o bel·ligerant amb aquests temes).

Vaig acudir acompanyada d'algú que avui m'ha escrit literalment el següent “la realitat va ser que no va haver resposta a la pregunta principal, en comptes d'això els ponents es van dedicar a il·luminar-nos amb els seus assoliments i amb “que guap@ sóc, quin tipus tinc”, es van dedicar a fer-se un acte massatge fins i tot a fer massatge als seus companys i companyes de taula però sense arribar a respondre a la pregunta principal de la ponència”.

Doncs això mateix.

Si no anaven a contestar la pregunta de la ponència, a què hi vam anar? Doncs molt senzill. Atrets per un suggeridor i seductor títol de la jornada, van anar algunes persones vinculades al tercer sector. I a què van anar? Doncs a escoltar “l'indispensable” que és avui estar auditada per alguna “consultora de prestigi internacional” o, com a mínim, per la Fundación Lealtad. Perquè si no estàs supervisat per aquells, simplement, no existeixes en el panorama “dels bons”.

I és que em vaig dedicar a escriure en la meva llibreteta algunes “bufonades”. Un rest de frases literals que no “batejaré” però aquí les deixo (amb les meves preguntes de rigor, of course)

“ Hi ha ONG que lamentablement no han aplicat la transparència” … Quines? Quantes? On? Com se sap que no són transparents? Tenen noms? Per què no se les denuncia? Quins criteris s'han de seguir per a ser transparents segons vostè?

“ El donant ha d'analitzar l'ONG”. Perfecte! D'acord amb això de la Responsabilitat Individual de cadascú, però… es preocupen vostès de procurar sistemes transparents que promoguin la participació? O potser seria contraproduent? O potser no interessa?

“No cal demanar comptes cada tres mesos, cal demanar resultats en el llarg termini”. Efectivament, però… no parlàvem de transparència? Qui ha demanat resultats cada tres mesos? No seria millor donar resultats cada any – com ho fan habitualment- però més detalladament? O potser la societat no està preparada per a llegir aquella realitat que tots i totes coneixem del tercer sector?

En resum, que ens van parlar més de transparència qui va assistir com representant del sector privat que del tercer sector, com ve sent habitual en aquest món de la RS.

I deixo d'escriure que això de la teoria de la conspiració m’estressa més que la física quàntica i pensar en l'infinit de l'infinit. I vull tornar a veure la meva cara sense símptomes d'estupefacció. Em vaig a embolicar en el meu rotllo zen i a meditar una mica. Us ho recomano!
Seguiu llegint >>>

Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya

Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.

El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.

Punt de trobada

El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.

Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.

També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.

En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.

La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.

El cas d’RSE d’una PIME

Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.

Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.

Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.

Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.

Participació i col·laboració

En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.

Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.

Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.

Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.

El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.


L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció

Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.

Contacte:

ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/
Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques

Per Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.

Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.

Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.

El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.

En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?

Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.

Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.

Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement

Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.

L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.

Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.

En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].

Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.

Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.

Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.

Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.

La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.

Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.

Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].

La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.

Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.

En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.

[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>