Quan la rendibilitat econòmica no veu la social

Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".

En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".

Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.

És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC? Seguiu llegint >>>

Mori's, si us plau

Per Rosa Alonso. Fa uns dies em trobava jo obrint amb el correu una carta publicitària d'una mútua d'assegurances privada. Anunciava el treball que realitza la seva fundació privada en I+D. Vaig recordar que un gran amic treballava en aquella empresa. I havia marxat.

Vaig llegir amb entusiasme la quantitat pressupostària que destinarien a projectes científics i que ajudarien al desenvolupament de la humanitat. I em vaig recordar d'una frase que va pronunciar el meu amic en to irònic en una situació de vida o mort sense els recursos humans necessaris: “Només em quedava dir: Mori's, si us plau”.

El problema d'aquesta publicitat és que jo coneixia la situació interna d'aquesta empresa i vaig tractar la informació des del punt de vista més contraproduent que pretenien.

Vaig pensar, com pot tolerar-se que es produeixin fraus de contractació en empreses tan sensibles a les negligències?, com es poden tolerar jornades maratonianes individuals en unitats de vigilància intensiva?, com es poden tolerar situacions “d'infart” amb salaris irrisoris?

Sé que a Catalunya gaudim d'un bon sistema sanitari públic. Un dels millors. Però quedaria per analitzar el sistema sanitari privat. Quina responsabilitat li demanem? Per la meva banda, començaria aconsellant-los que es fixin en la seva gent. La seva gent, meravellosos professionals, els abandonen.

Seguiu llegint >>>

Horaris comercials: guanyar més calés o guanyar més conciliació familiar

Per F. Xavier Agulló. Cada cop que entrem en època de rebaixes o nadalenca apareix el problema dels horaris comercials. Les grans superfícies pressionen per a poder obrir tants diumenges com siguin possibles, si d'elles fos, obririen tots els de l'any i més. Però el petit comerç, familiar, vol reduir els diumenges d'obertura a la mínima expressió.

I és que els motius que ambues parts són totalment oposats. Les grans superfícies volen més dies per a fer més calaix i més benefici, mentre que el petit comerç familiar vol conciliar millor la vida professional amb la familiar.

Mentre vaig viure a casa la família, no recordo haver vist mai el meu pare un dissabte a casa, i és que com et pots ja imaginar és comerciant. Els darrers anys a més, resulta que es va posar de moda que els diumenges també s'obrís. Recordo fins i tot una campanya de turisme de la comunitat o la ciutat de Madrid en què deia alguna cosa així com "el lloc on les botigues no tanquen mai", atès que la llei d'horaris comercials madrilenya permet obrir molts més dies.

Queda clar que la compra forma part del lleure, però tinc els meus dubtes que pel simple fet d'obrir més dies es vengui més, o en tot cas no pas per al petit comerç. Així doncs resulta una mesura no només discriminadora per al petit comerç, a qui no beneficia, sinó que a més a més els perjudica en la seva vida familiar. Si no ens és possible comprar entre setmana, cosa discutible, senyal que hi ha un altre problema de conciliació en la societat.

La decisió és shakesperiana: guanyar més calés o guanyar més conciliació feina-família, heus ací la qüestió. Personalment ho tinc clar: caldria mantenir el diumenge com a dia sagradament festiu per al comerç, i més encara si ens atenem al fet que ja hi ha prou oferta lúdica en aquests dies (bars, restaurants, cinemes, bitlles, aire lliure, etc.).

Seguiu llegint >>>

Ràdio Flaixbac fa apologia de la discriminació social

Per F. Xavier Agulló. T'imagines que algú intenta lluitar contra la SIDA/VIH amb arguments en cunyes radiofòniques del tipus "Tinc el VIH // Ah, així no podem permetre que ens acompanyis al gimnàs // Són coses de tenir la SIDA!!"?

Doncs un argument mimètic és el que fa servir Ràdio Flaixbac per a lluitar contra el tabaquisme, amb el seu habitual to burleta. Fa de fet molts mesos que en fan campanya, per la qual de ben segur deuen rebre força calés de la Generalitat. Lluitar contra una problema de salut amb apologia de la discriminació social no és la millor solució. Com tampoc no ho és fer els ulls grossos davant l'explícita discriminació laboral en l'accés a llocs de treball que requereixen a persones "no fumadores".

Ràdio Flaixbac, la "simpàtica" emissora que al seu moment va muntar en Mikimoto ("àlies" Miquel Calzada), que tanta gràcia ens fa, no fa cap servei a la societat d'aquesta manera. Encara recordo quan el primer segell de la cadena, Flaix FM, no tenia èxit al mercat i van fer una campanya mediàtica en oppis dient que ningú no els escoltava, i que 'sisplau' ho féssim... Feien una crida a una necessitat que existia, que era la mancança d'una radiofórmula musical en català.

Amb els anys han anat consolidant-se, i creant altres marques com Ràdio Flaixbac. Però sembla que s'han oblidat de la responsabilitat social a la que al·ludien per a no haver de plegar antenes fent ara tot just el contrari, fent apologia de la discriminació social vers un col·lectiu, el de persones fumadores que, malgrat tinguin segurament un vici (si no malaltia) no es pot criminalitzar socialment, com tampoc ho podem fer amb la SIDA/VIH.

Senyores i senyors de Ràdio Flaixbac, deixeu de discriminar i sigueu socialment més responsables. Retireu aquesta campanya i feu-ne una centrada en el problema de salut que causa el tabaquisme, no fomentant l'odi i la discriminació social. Estic estudiant les possibilitats de denunciar-los legalment, però sigui com sigui no deixa de ser contrari a l'ètica i la responsabilitat social d'una empresa que sempre havia cregut implicada en una societat igualitària.

Personalment us recomano que escolteu RAC 105 (105.0 FM arreu de Catalunya), una bona substituta que no es fica en aquestes animalades tan poc ètiques.

Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

• Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
• On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
• I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>

Una llauna de tonyina

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Porto unes setmanes llegint en repetides ocasions la persecució sindical a la qual es veuen sotmeses les persones que treballen en una de les conserveres amb més quota del mercat espanyol. Tinc un company que es queda “CALVO” del cansament que li provoca llegir tantes vegades la mateixa història.

Doncs bé, això a mi em crea un conflicte.

Què he de fer davant una llanda de tonyina d'aquesta marca? La compro? Si la compro potser sembla que estic d'acord amb la política anti-RSC que es desenvolupa en aquesta empresa… però, i si no la compro? Potser hi ha moltes persones com jo que pensen el mateix, baixen la seva quota de mercat i, a sobre, els baixen el sou a la plantilla per baixa “productivitat” o “ens fan” “corresponsables” d'un expedient de regulació d'ocupació… Sincerament, estimats i estimades, no sé què fer.

Què faríeu vosaltres davant d’ una llauna de tonyina?

Seguiu llegint >>>

La Plataforma per la Llengua denuncia Decathlon per mantenir un tracte discriminatori únic a nivell mundial amb el consum català

Per F. Xavier Agulló. L'any passat vaig rebre gratuïtament a casa meva una edició del catàleg d'IKEA. Com que era una edició "errònia" (la castellana, jo volia la catalana) em vaig posar en contacte amb l'amable botiga de L'Hospitalet a Gran Via 2. Un senyoreta, també molt amable, després de fer-li palès l'error en la 'tramesa' no sol·licitada, va fer una consulta, i tot seguit em va assegurar que en menys d'un mes rebria l'edició catalana gratuïtament a casa. Alleujat, li vaig dir si volia prendre nota de la meva adreça, i em va dir que no calia, que ho repartirien a totes les llars.

Francament, no només em va estranyar aquesta informació, sinó que no m'ho vaig creure. De fet IKEA va incórrer en informació enganyosa a través del seu SAC. Vaja, que em van mentir, amablement, amb tota la patxorra i es van quedar tan amples.

Ara la Plataforma per la Llengua ha presentat denúncia a l'Agència Catalana del Consum per l'incompliment reiterat de la Llei 1/1998 de Política Lingüística per part d'una altra empresa, Decathlon. "Segons el document "Decathlon i el català", realitzat el 2006 per la Plataforma per la Llengua sobre l'ús de la nostra llengua en els establiments d'aquesta empresa, Decathlon incompleix la llei en el 68% dels catàlegs observats i només el 13% del total de la informació impresa és en català. Així mateix, Decathlon tampoc té versió catalana en el web, ni utilitza el català en l'etiquetatge dels productes. "

"Més enllà de la importància en nombre de parlants de la comunitat lingüística catalana (molt per sobre d'altres mercats que Decathlon respecta plenament), aquest fet és encara més incomprensible tenint en compte que el mercat català de Decathlon és el quart a nivell mundial, amb 22 botigues (veure taula 3 del document "Decathlon i el català"). A més, Decathlon té el web, catàlegs i etiquetatge en idiomes de comunitats lingüístiques més petites que la catalana, com ara la neerlandesa i la francesa a Bèlgica, i que també ho fa per a comunitats lingüístiques que representen un mercat molt petit per a Decathlon, com la russa (una botiga), l'hongaresa (3 botigues) o la neerlandesa als Països Baixos (2 botigues). "

POSTS RELACIONATS: Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Dolce & Gabbana promueve la violación sexual / Los medios de comunicación le tienen miedo a El Corte Inglés / Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa / Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Seguiu llegint >>>

Amb Renfe: menys competitivitat empresarial, més discriminació laboral i emissions de CO2

Per F. Xavier Agulló. Els usuaris de Renfe del Maresme perden set hores de feina per culpa dels retards. En dos mesos, el cost per a les empreses és de tretze milions d'euros. Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver dada més demolidora.

El caos ferroviari que ha provocat la incompetència en la gestió de les Rodalies Renfe i, sobretot, la manca d'inversions durant anys (no em calen dades tot i que hi són, els trens són els mateixos que van comprar per l'Olimpíada a finals dels 80's), han dut a què la situació actual sigui insostenible. Si la línia del Maresme és la línia que més dóna a la Renfe de tota Espanya (o la 2a, tant se val, són molts calés), el mínim que pot fer una empresa és invertir-hi. Però probablement els interessa més invertir en altres zones de l'Estat 'més necessitades'. Hi ha qui diu que si l'Estat fos 'més petit', és més probable que com a mínim més inversions hi hauria... o com a mínim tindríem algú a qui queixar-nos. Jo simplement dic que el transport públic no pot restar competitivitat a les empreses del país, i discriminar laboralment a les persones treballadores del Maresme (em caldrien dades però... si no ha passat ja, quant temps trigaran les empreses barcelonines en no fitxar a gent maresmenca per culpa de la Renfe?)

D'acord a més amb la nova llei mediambiental, la Renfe s'hauria de fer càrrec de la contaminació que provoquen, a l'obligar la gent a traslladar-se en automòbil privat i generar emissions de CO2. O és que potser la llei no val per qui la fa?

Jo ja no sóc usuari d'aquesta línia perquè fa uns anys em vaig traslladar a Barcelona, pero m'estimo la meva comarca, m'estimo la gent que hi viu, i odio la incompetència que ve, no pas en tren, de Madrid.


POSTS RELACIONATS: Sense alternativa al transport privat Seguiu llegint >>>

Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Per F. Xavier Agulló. En el món de la política, i no en parlarem, ja estem acostumats a què facin servir les diferències com a arma per a enfrontar. I aquí ho deixo. Però al món dels negocis, no sembla que sigui una de les millors maneres de fer ‘política’ comercial.

Que el futbolista Oleguer Presas és un activista polític, ho sabem. I ho sabien també els de Kelme des de fa temps, o com a mínim des de fa 6 anys, que és quan el van començar a patrocinar. La seva recent decisió de retirar-li en patrocini arran del seu article en un mitjà de comunicació, l’enèsim per cert, no deixa de fer-nos reflexionar sobre els motius reals d’aquesta decisió.

Aquesta decisió ha provocat boicots des de Catalunya. No crec que això preocupi massa a la directiva d’aquesta empresa (al seu consell d’administració per cert hi ha representació política). O és que potser algun català o catalana ha comprat alguna vegada productes Kelme? Jo com a mínim no recordo haver comprat mai res, ni de fet haver-ne vist massa productes per les botigues.

Ara bé, sobre la seva decisió, de motivacions comercials evidentment, hi ha l’ombra de la sospita que persegueix l’augment de vendes a la resta de l’Estat. Sempre podran dir que l’alternativa era un possible boicot per part d’algunes faccions activistes polítiques per patrocinar el futbolista. Però el mantenir el patrocini era una acció coherent amb el fet d’haver-lo incorporat en nòmina fa tot just dos anys, mentre que retirar-li ara és un lamentable aprofitament dels enfrontaments polítics.

Diuen a Kelme que no volen que les figures esportistes que tenen en nòmina parlin de política. Doncs bé, n’Oleguer no només ho porta fent des del 2.004, sinó des de molt abans. Per què aquest canvi de criteri precisament ara? Per aconseguir per la via de la ‘política’ quelcom que no han aconseguit a través de la seva sempre més que dubtosa capacitat comercial i de màrqueting?


POSTS RELACIONATS: "La Paloma" de la guerra o el colom dels ous d'or irresponsables / Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Promociones de bajo vuelo
Seguiu llegint >>>

"La Paloma" de la guerra o el colom dels ous d'or irresponsables

Per F. Xavier Agulló. El serial de les irregularitats per contaminació acústica de la discoteca La Paloma sembla que no hagi d'acabar, i ara sembla que es desdiu de la insubmissió a l'ordre de tancament i acatará la llei. No sé pas si és un acte de responsabilitat o pretenen fer caure la llagrimeta a la ciutadania fent una crida al seu caràcter centenari, i generar així pressió sobre l'Ajuntament.

La Paloma hauria d'estar tancada des de fa temps. No es pot permetre que la propietat de la sala es lucri irresponsablement a costa del descans del veïnat.

Fa no gaire, una discoteca adjacent a la finca on visc jo també ha estat tancada. Ja estava ben fart del soroll i trontolleig a les parets que provoquen els locals que no estan insonoritzats. Els puc ben assegurar que la contaminació acústica existeix, per alguna cosa ciutats responsables en aquest sentit com Mataró fa anys, però que molts anys, que van allunyar les sales de festes, bars de copes i discoteques del centre, i estan ara la majoria en polígons industrials, i tothom content, doncs l'assistència pot aparcar ben a prop o tornar caminant perquè no és lluny del centre.

El més trist de tot plegat és la manipulació per part de la propietat que proven de fer de la ciutadania apel·lant al caràcter històric. També les fàbriques estan marxant cap a zones no veïnals i no per això cal fer-ne un gra massa.

La responsabilitat social d'una empresa es demostra en tots els àmbits del negoci. Primer en una bona relació amb l'entorn i els seus grups d'interès, en aquest cas veïnat, i després per una ètica de negocis de lucrar-se responsablement sense anar contra les lleis i el sentit comú.

Que tanqui La Paloma de la Guerra, i que no torni a obrir fins que no decideixin fer negocis amb ètica.


POSTS RELACIONATS: Promociones de bajo vuelo

CATEGORIES RELACIONADES: Etica - Buen gobierno - Transparencia / Mercado y cadena de custodia
Seguiu llegint >>>

Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català

Per F. Xavier Agulló. La veritat és que vista la poca sensibilitat de l'empresa de programari nordamericana per la llengua catalana, sobta de veure una notícia com aquesta: "Microsoft presenta a Xile una versió del sistema operatiu Windows en la llengua del poble maputxe", llengua que lluny de ser minoritària és parlada per unes 400.000 persones. El poble maputxe, poble indígena que habita bàsicament al centre de Xile, també és conegut com a araucà.

Microsoft va dir durant el seu llançament que volia ajudar als maputxes a abraçar l'era digital i que el programari en la seva llengua "obre una finestra per a què la resta del món tingui accés a la riquesa de la cultura d'aquest poble". Fins aquí molt bé, si no fos que això mateix no ho fa, per exemple, per als Països Catalans, i desperta dubtes respecte a la seva autèntica sensibilitat social. És a dir, Windows segueix sense ser una Finestra al món.

Però ara resulta que els maputxes de Xile acusen Microsoft de fer servir el seu idioma sense el seu permís... Des de la meva òptica de catalanoparlant em resulta certament paradoxal aquesta actitud dels maputxes, però fixeu-vos en un detall: "sense el seu permís". És a dir, que mai cap maputxe ha demanat a Microsoft dita traducció, segurament la seva visió cultural és diferent a la nostra.

És a dir, que Microsoft fa el que li dóna la gana, sense cap sensibilitat social ni diàleg amb els grups d'interès ni nacions del món. Microsoft tradueix el seu programari a una llengua d'una nació que mai no l'hi ha demanat, mentre que les nacions catalanes que duen anys demanant-li el mateix no aconsegueixen la mateixa resposta, tot i que la darrera versió del Windows XP efectivament ja la té, però tota la resta de productes. Segurament deu haver algun motiu desconegut darrera la seva decisió, però està clar que no és per sensibilitat social.

El consum és la millor manera d'exercir pressió sobre les empreses per tal que actuïn amb sensibilitat social. És a dir, si el consum fos responsable i penalitzés les empreses que no etiqueten o desenvolupen productes en la nostra llengua us puc ben assegurar que tindrien sensibilitat social.

El consum socialment responsable (CSR) implica fer pressió a les empreses per tal que actuïn tal i com el consum vol, ja sigui sota criteris socials, mediambientals o culturals, com és el nostre cas. I és el mecanisme que cal adoptar, conscienciem-nos i actuem afavorint les empreses que actuen amb sensibilitat social, i segur que aconseguirem una normalització de la llengua catalana al món del consum massiu, tot i que, al cas de Microsoft sigui més difícil degut a què gairebé no hi ha alternatives al mercat. En canvi, Nokia acaba d'anunciar que, per fi, introduirà la llengua catalana entre les 34 que actualment ja té. Ja era hora! Però no cal dir que no crec que massa consumidors i consumidores hagin triat altres marques com Alcatel o Siemens pel fet que introduïssin el català.

Per tant, no ens queixem si les empreses no ho fan perquè no els ho demanem per la via del consum i ho fem només a través de la reclamació pública de grups reduïts: han de percebre que tindran avantatges si ho fan o penalització si no és així. Són les regles del joc.

No als boicots, i sí als criteris positius en la compra, siguem responsables.


POSTS RELACIONATS: La culpa es de quién compra... mal

CATEGORIES RELACIONADES: Consum Responsable
Seguiu llegint >>>