Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>

Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.

Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.

Seguiu llegint >>>

Posar en valor la Responsabilitat Social

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.

Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.

Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:

Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.

Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.

Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.

Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.

En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.

Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.

Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.

Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.

[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG. Seguiu llegint >>>

El tercer sector i el canvi climàtic

Per Montserrat Llobet. La lluita contra el canvi climàtic s’emmarca en el model de desenvolupament on la satisfacció de les necessitats humanes no compromet els recursos ni les possibilitats de les futures generacions. Però en general se separen les qüestions mediambientals de les socials per la mateixa lògica que se separen les entitats socials de les naturalistes.

Posats a compartimentar, les societats postmodernes com la nostra situen el lloc de residència, de treball i de consum en espais del territori ben diferenciats, creant ciutats dormitori, polígons industrials i grans superfícies comercials i d’oci.

Però aquest model d’organització social és simple perquè en la nostra vida quotidiana, al bus, al tren, al metro o comprant, ens envolta molta gent, amb qui potser tenim en comú moltes preocupacions, però amb qui no tenim oportunitat de compartir res més que un trajecte o un espai massificat. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten es diria que solament és possible formant part d’alguna associació ciutadana i, malgrat això, parlar de cohesió social sembla que no tingui res a veure amb el canvi climàtic.

La separació del lloc de residència, de treball i de consum també fa que el nostre model d’organització sigui complicat, doncs sempre anem de bòlit a treballar, a portar la mainada a l’escola, a comprar, al metge, a l’associació, fent la feina de casa ...

En Julio Alguacil* explica que la qualitat de vida es basa en una organització social senzilla i complexa alhora, i que això solament és possible quan la majoria de la població aconsegueix desenvolupar les tres funcions socials (residir, treballar i consumir) en una mateixa comunitat ciutadana d’entre 20.000 i 50.000 habitants. En aquestes condicions és possible el desenvolupament humà sostenible, que uneix les dues cares d’una mateixa moneda, la qualitat de vida i la qualitat mediambiental, obtenint els següents beneficis sinèrgics:
La coincidència entre la comunitat on es viu, on es treballa i on es consumeix estalvia temps de transport a favor de la dedicació a la família i a les relacions de veïnatge, i estalvia en energia i en la construcció d’infraestructures de transport de persones i mercaderies en favor del medi ambient. Quan aquestes necessitats humanes es satisfan en un mateix lloc aleshores incrementa el nombre d’interaccions entre les persones del territori, el que proporciona una major cohesió social.

De fet, no és estrany que les entitats socials, tant les que treballen en el nostre territori com les que fan cooperació internacional, parlin de desenvolupament local i, fins i tot, de desenvolupament glocal, intentant posar a la pràctica el “pensar globalment i actuar localment” i alhora el “pensar localment i actuar globalment”.

Tinc la impressió que intentem resoldre tot allò que ens complica la vida simplificant les coses, quan el que ens convé és aprendre a gestionar la complexitat identificant aquells aspectes senzills que ens milloren la qualitat de vida. Per exemple, les entitats del tercer sector de diferents poblacions amb les mateixes finalitats, solen agrupar-se en federacions o confederacions pel simple fet que comparteixen experiències similars. Poques vegades es té en compte que encara és més enriquidor compartir experiències diverses amb entitats del mateix territori que tenen finalitats diferents, la qual cosa dóna una visió polièdrica i, per tant, més completa de la complexa realitat d’una mateixa comunitat. És a dir, de manera senzilla permet analitzar la complexitat i establir línies de treball molt més productives.

* Doctor en Sociologia de la Universidad Carlos III de Madrid i autor del llibre Calidad de vida y praxis urbana (Madrid, CIS) i que també es pot trobar a http://habitat.aq.upm.es/. Seguiu llegint >>>

El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet. "Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarques, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori. A nosaltres no ens han prohibit les festes però ens passa el mateix que al veïnat del conte, per què la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem... Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però els diners no ho són tot. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel•lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que ja pensen per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Seguiu llegint >>>

Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).

Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.

Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.

És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.

Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?

Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:

• Principi general de respecte vers als símbols aliens
• Ús responsable dels símbols propis
• Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.

Seguiu llegint >>>

Tribus socialment responsables

Per F. Xavier Agulló. Fa unes setmanes reflexionava amb una bona amiga sobre el caos en què Occident ha sumit bona part de l'Àfrica, almenys la subsahariana. Em comentava la Tània que "el sistema tribal tradicional, amb caps locals legitimats, xoca frontalment amb el sistema polític modern", amb caps polítics que intenten imposar el seu control i poder sobre el sistema tribal, que els molesta.

A Occident sempre hem pensat que un model organitzatiu en 'estats-nació' era el no-va-més de l'evolució. I probablement durant uns segles ha estat una forma organitzativa 'funcional'. En l'actualitat, no ho tinc tan clar. A l'hora de plantejar polítiques públiques de responsabilitat social o la configuració de territoris socialment responsables, té molt poc sentit l'existència d'una Unió Europea, una Espanya o una Catalunya, per exemple, excepte per a demanar impostos i aplicar pressupostos.

La necessària proximitat amb les necessitats socials, que són diferents d'una localitat o comarca a la veïna, la disponibilitat d'actius diferents a cada territori per aplicar a les esmentades polítiques, i el contacte necessari entre 'persones' més que entre 'agents socials', fa necessari que l'articulació de polítiques públiques en responsabilitat social hagi de ser plantejada a nivell local, territorial.

També la gestió de les esmentades polítiques ha de ser a nivell local, lògicament, però el primer pas és que sigui cada territori qui pugui dissenyar les seves pròpies polítiques. Cada territori ha d'alinear i unir necessitats, recursos i voluntats polítiques pròpies, de manera que tinguin 'alguna cosa que veure' amb la gent que hi viu, amb els noms i cognoms, les cares.

Em pregunto si això s'aconsegueix millor amb un sistema tribal o un estat-nació. Em pregunto si no és socialment més responsable un sistema tribal que no un estat-nació.

Seguiu llegint >>>

EPSIIL.ON (Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat)

Per Cristina Almirall. EPSIILON és un PROJECTE D'ACCIÓ SOCIAL RESPONSABLE que va néixer l’any 2006 per ser desenvolupat de manera conjunta i en equip per tres entitats sense afany de lucre, Servei d'Integració Laboral TAINA de l'Associació pro Disminuïts Psíquics de Sabadell (APDP), el Centre Especial de Treball XALEST DISSENY i el Servei d'Integració Laboral (SSLF) de la Federació ECOM, i l’Ajuntament de Sabadell, representat per Promoció Econòmica.

El programa EPSIILON té com a objectiu principal la plena inserció social i laboral de les persones amb discapacitat al món laboral, així com la promoció de la responsabilitat social, i l’intercanvi de coneixements, experiències i bones pràctiques, tot promovent l’ús de les noves tecnologies.

Amb aquest programa es volen generar aliances estratègiques de cooperació amb tots aquells agents socials i econòmics del territori, que tinguin la voluntat d’adoptar un compromís actiu i participatiu amb els drets socials i laborals de les persones amb discapacitat.

EPSIILON posa a l'abast de les empreses que vulguin adherir-se a la xarxa d'empreses d'Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat un seguit de serveis per a donar suport tant a la persona com a l'empresa.

Les empreses adherides disposen d’un servei de borsa EPSIILON i un equip multidisciplinar que selecciona treballadors/es, les acompanya i dona suport en la incorporació i adaptació de l’espai laboral, assessora en la tramitació d’ajuts i subvencions, exempcions i bonificacions previstes en la normativa vigent, i realitza accions de difusió de les bones pràctiques empresarials.

Amb aquest programa es vol incidir directament sobre els elements que dificulten el procés d’integració de les persones amb discapacitat al món laboral, desenvolupant accions que integrin la cooperació, la prospecció i sensibilització d’empreses, la formació i l’acompanyament dels treballadors i treballadores, la promoció de la responsabilitat social i l’intercanvi i difusió d’experiències, coneixements i bones pràctiques.

A més el programa es centra també en el desenvolupament d’un espai d’intercanvi d’experiències i de recollida i difusió de bones pràctiques per tal d’augmentar les oportunitats de treball i recursos i facilitar així la millora de la qualitat de vida del col·lectiu.

D’aquesta manera, a més a més, es contribueix a fomentar la igualtat d’oportunitats i la millora de qualitat de vida de tothom, i l’empresa obté un valor diferencial augmentant el reconeixement social i formant part d’una cultura organitzativa responsable socialment, podent participar de manera activa en un espai de trobada solidari format per empreses sensibles, on intercanviar experiències, recursos, coneixements i bones pràctiques.

EPSIILON tracta de promoure valors socials que vagin més enllà del simple compliment de la llei, tals com la participació i implicació activa en la construcció d’una societat més equitativa, que tingui com a fonaments el respecte per a la diversitat, la cohesió, la solidaritat i la transferència de valors. Valors, que construeixen societats més igualitàries entre tots i que fan sentir al personal de les empreses orgullós de pertànyer a la mateixa i d’aprendre a ser més inclusiu, tot contribuint a consolidar empreses socialment compromeses, i per tant més reconegudes, prestigioses i valorades en la mateixa.

De la nostra experiència podem dir que la majoria d’empreses del territori són sensibles a promoure la igualtat d’oportunitats socials, laborals i de vida de les persones en situació de discapacitat, i que bona part de les barreres existents per a la inserció de persones amb discapacitat es deuen bàsicament a les impossibilitats de les empreses per disposar de perfils laborals, a que no tenen entre els seus objectius ampliar la plantilla amb nou personal o que simplement desconeixen les característiques del col·lectiu o no saben quins són els serveis d’intermediació existents al territori per a la contractació d’aquests treballadors i treballadores.
En aquest sentit hem evidenciat que una major comunicació amb l’empresariat al respecte de les característiques de les persones amb discapacitat, el treball en xarxa i l’existència d’un servei de referència en aquesta matèria ajuda molt a l'hora de trencar les barreres.

Per això creiem que és important seguir insistint en aquest sentit, a més d’incidir en la responsabilitat social de l’empresa, proposant un compromís i participació activa de l’empresa amb el col·lectiu i promovent l’intercanvi d’experiències i coneixements, cercant en tot moment la corresponsabiltat de tots els agents socials i econòmics.

Doncs d’aquesta manera, promocionant i assumint compromisos actius i reals serà possible fer del nostre món un territori de diàleg, escolta que s’encamini de manera real cap a la sostenibilitat i la responsabilitat

El projecte EPSIILON es va crear inspirant-se en la teoria de les “tres C”: Coneixement – Confiança – Cooperació, tot cercant en la unió d’aquests pilars la col·laboració entre l’Administració Pública, les ONG i tercer sector, les empreses i el seu personal, i altres agents socials i econòmics del territori per tal de fomentar l’ocupació dins de les empreses del territori de les persones en situació de discapacitat.

Fins el moment, el treball de la xarxa d’EPSIILON amb 30 empreses ja ha suposat la contractació de 27 treballadors i treballadores.

Seguiu llegint >>>

Clàusules socials a les compres del sector públic

Per F. Xavier Agulló. Darrerament se'ns ve repetint per activa i per passiva que el pes de les compres de productes i serveis del sector públic a l'Estat suposa el 16% del PIB. De fet, mesurat de forma indirecte, arriba fins a un 40% (hem de contemplar la inversió en infraestructures, processos de subcontractació, etc.). És una oportunitat que cal no desaprofitar per a introduir-ho com a element pivot de la RSC al sector públic: cal que a part de valorar aspectes clàssics com preu, qualitat i experiència, es valorin també diferents aspectes socials, laborals i ambientals.

Fa poques setmanes vaig presentar una comunicació al II congrés de l'ACCID, que tenia diverses sessions paral·leles sobre RSC. En ella esmentava que la Directiva europea 2004/18/CE fixà un entorn marc per a la translació a les legislacions estatals dels països membres de la UE de procediments per a la introducció de clàusules socials en les compres públiques, ja siguin ambientals, laborals, socials o ètiques.

Si bé en el passat són ja diverses les administracions que han provat d’introduir clàusules socials, sovint han topat amb problemes de legalitat, al considerar determinats grups que “l’oferta econòmicament més avantatjosa” és la més barata.

El projecte de Llei de Contractes del Sector Públic espanyol, actualment en tràmit ja avançat, canvia aquest context, introduint un marc on la compra pública és una eina per a construir Territoris Socialment Responsables, i trasllada per la Directiva europea al marc legislatiu espanyola, que ja era hora.

Podem llegir en la Directiva que “els poders adjudicadors podran exigir condicions especials en relació amb l'execució del contracte sempre que aquestes siguin compatibles amb el Dret comunitari i s'indiquin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. Les condicions que s'executi un contracte podran referir-se, especialment, a consideracions de tipus social i mediambiental.” O que “Les condicions d'execució d'un contracte seran compatibles amb la present Directiva sempre que no siguin directa o indirectament discriminatòries i s'assenyalin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. En particular, poden tenir per objecte afavorir la formació professional en el lloc de treball, l'ocupació de persones que tinguin especials dificultats d'inserció, combatre l'atur o protegir el medi ambient. Com exemple es poden citar, entre unes altres, les obligacions –aplicables a l'execució del contracte– de contractar a aturats de llarga durada o d'organitzar accions de formació per als aturats o els joves, de respectar en el substancial les disposicions dels convenis fonamentals de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el cas que aquests no s'haguessin aplicat en el Dret nacional, de contractar a un nombre de persones discapacitades superior al que exigeix la legislació nacional.”

El Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic de juliol de 2006 introdueix per primer cop explicita que incorpora “en sus propios términos y sin reservas las directrices de la Directiva 2004/18/CE, la ley de contratos del sector público incluye sustanciales innovaciones en lo que se refiere a la preparación y adjudicación de los negocios sujetos a la misma. Sintéticamente expuestas, las principales novedades afectan a la previsión de mecanismos que permiten introducir en la contratación pública consideraciones de tipo social y medioambiental, configurándolas como condiciones especiales de ejecución del contrato o como criterios para valorar las ofertas, prefigurando una estructura que permita acoger en el futuro pautas de adecuación de los contratos a nuevos requerimientos sociales, como son los de acomodación de las prestaciones a las exigencias de un “comercio justo” con los países subdesarrollados o en vías de desarrollo”.

Això suposarà una legitimació de les clàusules socials, tot i que no sembla que la llei acabi fent referència a clàusules socials concretes, sinó més aviat a fixar un entorn marc que en faciliti la seva introducció, a lliure discreció de l’administració pública que les vulgui introduir.
Les clàusules socials han de permetre doncs a les administracions, en especial les locals, la possibilitat d’afavorir un desenvolupament responsable del territori a partir de les seves compres.

Les clàusules socials en la compra pública esdevenen doncs una eina molt potent per a una administració pública que vulgui ser un “imant” per al territori. Tenen efecte sobre la resta de sectors, en la mesura que incentiven unes relacions i actuacions més responsables entre els agents socials.

Així doncs, si un marc regulatori comú afavoreix la creació de condicions igualitàries entre territoris, l’aplicació de clàusules socials com a part de la RSC del sector públic ha de permetre respondre a necessitats concretes i diferenciades de cada territori.

Ateses aquestes necessitats concretes i diferenciades, podem concloure que cada territori ha de plantejar els objectius estratègics que es volen aconseguir mitjançant clàusules socials.

Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic contempla essencialment dues fórmules per a introduir les clàusules socials als contractes:

"Artículo 102. Condiciones especiales de ejecución del contrato.
1. Los órganos de contratación podrán establecer condiciones especiales en relación con la ejecución del contrato, siempre que no sean discriminatorias y se indiquen en el anuncio de licitación y en el pliego o en el contrato. Estas condiciones de ejecución podrán referirse, en especial, a consideraciones de tipo medioambiental o a consideraciones de tipo social, con el fin de promover el empleo de personas con dificultades particulares de inserción en el mercado laboral, eliminar las desigualdades entre el hombre y la mujer en dicho mercado, combatir el paro, favorecer la formación en el lugar de trabajo, u otras finalidades que se establezcan con referencia a la estrategia coordinada para el empleo, definida en el artículo 125 del Tratado Constitutivo de la Comunidad Europea."

"Artículo 134. Criterios de valoración de las ofertas.
1. Para la valoración de las proposiciones y determinación de la oferta económicamente más ventajosa deberá atenderse a criterios directamente vinculados al objeto del contrato, tales como la calidad, el precio, la asunción del compromiso de mantener éste invariable como precio cerrado, la fórmula utilizable para revisar las retribuciones ligadas a la utilización de la obra o a la prestación del servicio, el plazo de ejecución o entrega de la prestación, el coste de utilización, características medioambientales o vinculadas con la satisfacción de exigencias sociales que respondan a necesidades, definidas en las especificaciones del contrato, propias de las categorías de población especialmente desfavorecidas a las que pertenezcan los usuarios o beneficiarios de las prestaciones a contratar, la rentabilidad, el valor técnico, las características estéticas o funcionales, la disponibilidad y coste de los repuestos, el mantenimiento, la asistencia técnica, el servicio postventa u otros semejantes. Cuando sólo se utilice un criterio, éste ha de ser, necesariamente, el del precio más bajo."

Així doncs podem veure com a l’article 102 del projecte de llei defineix clàusules negatives (d’obligat compliment), mentre que l’article 134 estableix les bases per a criteris positius (valoració positiva).

Alguns exemples de clàusules socials poden ser els següents:

Clàusula social
-Fases dels procediments de contractació (a part de l’objecte)
-Fórmula de verificació

Respecte exprés als drets humans i laborals
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Adscripció Pacte Mundial
- Disponibilitat de codi ètic al lloc web
- Certificació SA8000

Estabilitat de l’ocupació de persones de col·lectius amb risc d’exclusió
- Especificacions tècniques
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Condicions d’execució
- Justificació contracte estable de persones amb risc d’exclusió

Igualtat d’oportunitats
- Criteris adjudicació
- Distribució de la plantilla per edat, gènere, origen, discapacitat

Proveïment responsable
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Condicions d’execució
- Aportació de factures o certificat d’un CET

Producció artesanal
- Especificacions tècniques
- Selecció de candidatures
- Justificació de processos intensius en mà d’obra en relació al sector
- Declaració responsable

Producció ecològica
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Certificat d’origen
- Declaració responsable

L’evolució natural de la responsabilitat social al camp del sector públic condueix a la introducció de clàusules socials en els seus contractes per tal de generar un efecte multiplicador entre tots els agents socials.

Les clàusules socials resulten una eina clau per a un Territori Socialment Responsable, i com a tals, són i han de ser diferents a cada territori, en funció de la seva voluntat política, les necessitats pròpies i els agents socials i actius de què disposi.Si bé les conclusions anteriors parteixen d’un projecte de llei, és improbable que canviï massa, i en tot cas el més segur és que evolucioni vers la introducció de més concreció.

L'oferta "econòmica més avantatjosa" ja no será, des d'ara, la més barata.

> Descarregueu la comunicació sencera (en català).

Seguiu llegint >>>

Conciliar amb horaris més racionals

Versión en castellano

Per F. Xavier Agulló. Els Pirineus semblen sovint una autèntica frontera natural. De Figueres a Perpinyà hi va poca estona de viatge, però en canvi hi ha molta diferència entre els horaris que es fan. Els horaris irracionals a la feina, no només en llargada de la jornada (sabem que a l'Estat es fan en promig 219 hores més de jornada laboral al final de l'any que el promig europeu), sinó també el fet que la jornada laboral no té res a veure amb l'escolar ni els cicles familiars o que una de cada cinc dones renuncia a la baixa per maternitat.

Fa temps que ha nascut un moviment a l'Estat espanyol que cerca el racionalitzar els horaris laborals. En el marc del I Congrés per a racionalitzar els horaris espanyols avui s'ha parlat de les greus conseqüències de les extenses jornades laborals i la manca d'alineació amb els cicles familiars.

No són tant les persones treballadores les que han de reclamar-ho, com les empreses el promoure-ho en el marc d'una política de conciliació entre les vides laborals i familiars i personals, oferint un salari intangible en forma de qualitat de vida familiar.

Veiem doncs com sovint no es tracta tant de grans mesures sinó de mesures racionals, tot i que val a dir que precisament pel fet que formen part de la cultura col·lectiva serà més difícil el canviar-ho. Són doncs les administracions públiques les que han de forçar aquest canvi. No cal tampoc començar per canviar 'els horaris per decret'. Segurament en un context de territoris responsables, a petita escala, és possible una política de treball conjunt per a solucionar-ho a les empreses de la zona.

Seguiu llegint >>>

Neix l'Observatori del Finançament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Els temps en què acostumava a sortir de marxa per Madrid, no m'havien posat una copa a la mà que ja en tenia una i fins a dues més fent cua per a ser begudes, i mai no sabia exactament qui em convidava. Però és clar, això és una nit puntual de rauxa. Quan surts a sopar amb alguna amistat o col·lega professional sempre arriba el moment de pagar, i per tant el dilema de ¿convido jo, convida l'altra part o fem allò tant 'lleig' de pagar-ho a mitges? Però és clar, això és un àpat amb una persona coneguda i que segurament es repetirà, avui per mi i demà per a tu. Quan anem de viatge en grup, s'acostuma a fer una bossa comuna, per tal de pagar les despeses comunes amb ella. Així es van fent aportacions, que sempre superen lògicament les previsions. Al final però, això aporta seguretat perquè tothom sap que paga si fa no fa el mateix. Però és clar, no deixa de ser situacions viscudes amb amistats, i de forma molt puntual.

Però bé, i què passa quan la 'bossa' que ens hem de repartir són els impostos que es paguen en un Estat? Fa no massa anys em deia una persona a la capital espanyola: "¿Y cómo es que no hacen públicas las balanzas fiscales? A ver si se aclararía así todo". No cal dir que, en un altre sentit, li vaig respondre "Venga pues, hagámoslas públicas, ¡sí!". El millor de tot és que ambdós ens crèiem ser la part perjudicada.

La manca de transparència provoca desconfiances, i atia les confrontacions entre els pobles que formen un estat, la casa comuna. De fet, fins l’any 2003 la Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS) en la seva publicació anual Balance económico regional (autonomías y provincias) presentava una estimació de les balances fiscals de les CCAA espanyoles. Això no obstant, a partir de l’any 2004, emprant excuses de mal pagador, van decidir no recollir en l’esmentada publicació el càlcul de les balances fiscals.

El que m'astora és que és l'Estat el que hauria de fer-ho públic!!! La informació és necessària per reajustar polítiques. L'any passat, un tribunal federal alemany va declarar que una aportació superior a un 4% del PIB d'un länder o estat federat es podia considerar "espoli fiscal". Com més es treu a una societat menys capacitat té per a fer polítiques pròpies socials, ambientals, laborals i econòmiques que permetin mantenir i augmentar el dinamisme de la societat i la millora continuada.

De les molles de pa del corrent crític Economistes pel No en l'època del referèndum de l'Estatut, ha nascut ara l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC). L'Observatori pretén informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament i analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació. També divulgarà les balances fiscals. En aquest sentit, compten amb una primícia. L'economista Jordi Pons, va fer fa uns mesos una estimació de les balances fiscals pel 2005 a partir de les dades de FUNCAS i ha cedit a l'Observatori la difusió d'aquestes dades.

La xifra és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya (comparem-ho amb el 4%). A la resta dels Països Catalans, les Illes Balears encara en surten més malparades, doncs el dèficit arriba a suposar un 23,1% del seu PIB, mentre que el País Valencià hi surt millor, amb només un 4% just de dèficit, per tant podríem dir que està al límit.

No és per tant un discurs polític (i menys encara nacionalista) dir que Catalunya i les Illes reben menys del que aporten, és un discurs social 100%, que ens limita el creixement i la possibilitat d'atendre les necessitats socials d'una forma adient.

Tenint en compte que essent una regió rica hem d'aportar a un fons per solidaritat, això no vol dir que es vagi a l'extrem oposat i multipliqui per 2,5 (o per 6 al cas balear) el que es creu una aportació adequada.

Però independentment del tema que calgui aportar més o menys, que això sempre és un procés de negociació, el que és realment una irresponsabilitat social per part de l'Administració General de l'Estat espanyol és no ser transparent: cal que faci públiques les balances fiscals, i llavors asseguem-nos tots els pobles a negociar, sense cartes amagades. Ens hi va la convivència, perquè no és una copa, ni un sopar ni un viatge, és una vida en comú.

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que h