Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.

Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.

Seguiu llegint >>>

Posar en valor la Responsabilitat Social

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.

Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.

Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:

Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.

Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.

Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.

Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.

En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.

Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.

Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.

Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.

[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG. Seguiu llegint >>>

Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.

Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:

1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.

2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.

En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.

Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:

A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.

B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.

Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:

1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.

Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:

A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.

B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.

Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.

Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.

He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat. Seguiu llegint >>>

"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró. Seguiu llegint >>>

Pèrdua de valors

Per Rosa Alonso. Només una breu reflexió.
Constantment parlem sobre l'ètica i els valors empresarials de multitud d'organitzacions.
Treballem per institucionalitzar bones pràctiques i interioritzar-les en l’ADN corporatiu.
Però hi ha quelcom que és molt transcendent i en lo què potser, no estem prestant la suficient atenció. Els valors humans. De les persones.

Veig en la societat una constant pèrdua de valors humans.
Veig violència, sento agressivitat, poca solidaritat i molta desconfiança.
Si els éssers humans, que vivim en societat, és a dir en grups i organitzacions, no som capaços de re-impulsar els nostres valors, no crec que les organitzacions arribin a entendre mai el què és la “RSC”. Seguiu llegint >>>

Per què una empresa ha de ser socialment responsable?

Per F. Xavier Agulló. Es preguntava un dia un empresari d’una PIME: ¿per què he de ser socialment responsable si la meva clientela o el consum no ho són a l’hora de comprar o escollir un producte, servei o empresa?

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és el compromís de l’empresa envers les necessitats dels seus grups d’interès en els diferents àmbits (àmbit laboral, acció social, medi ambient, clientela i empreses proveïdores, i bon govern i transparència),per mitjà d’una implicació voluntària i solidària més enllà del que estableix la legislació vigent.

La definició inclou diferents conceptes clau. L’RSC és d’entrada un compromís vers les parts interessades, és a dir, es passa d’una òptica clàssica de “el client sempre té la raó” a una altra on no només la clientela és el grup d’interès clau per a l’empresa, sinó que s’integren les necessitats d’altres parts interessades en l’estratègia de l’empresa. Per què? Perquè cada cop més els mercats són més competitius, perquè cada cop més costa retenir el personal que esdevé de mica en mica més mercenari, perquè cada cop més es competeix amb empreses de països en desenvolupament on els preus estan molt per sota dels occidentals, perquè cada cop més els productes procedents d’aquests països compleixen amb nivells més alts d’exigència en qualitat, perquè cada cop més els grups de pressió escruten l’activitat de les empreses i en demanen “responsabilitat”, perquè cada cop més cal aportar valor afegit als nostres productes i serveis. Un altre element clau de la definició ens diu que és voluntària (com no!) i que la implicació és més enllà dels mínims legals. Una empresa que compleixi amb tots els mínims legals no es pot considerar només per això com a socialment responsable (tampoc com a socialment “irresponsable”, és clar). Perquè una empresa sigui considerada
com a socialment responsable cal que hagi escollit els àmbits en els que pot anar més enllà dels mínims legals de manera que li reporti algun avantatge a mig i llarg termini.

Les empreses no són ONG, ni ho han de ser mai, l’afany de lucre és el motor de l’economia. Però sí que és cert per tot l’esmentat anteriorment que cal incorporar valors afegits. Detectar quins són els avantatges i beneficis que l’RSC pot aportar a les empreses ha de permetre identificar la manera com la clientela i el consum “sí que valorin” la responsabilitat social d’una empresa.

L’empresari PIME que comentava al principi tard o d’hora s’adonarà que sí que se li valora, que sí que n’obté avantatges i beneficis, i en definitiva que la lògica competitiva farà que si no incorpora l’RSC en la seva estratègia empresarial, alineada amb els objectius empresarials, quedarà inexorablement fora del mercat a mig i llarg termini.

___
Publicat al Butlletí de Polinyà de Novembre de 2.007, pàg. 11.
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Les vaques ja no volen: la radicalització de La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Encara recordo els temps en què llegir La Vanguardia era un exercici de democràcia i normalitat democràtica, de respecte, on quan ens assegurava que si el diari deia que les vaques volen, era perquè ho feien realment, i jo creia així.

Els mitjans de comunicació ja no existeixen, ja no hi ha informació objetiva d'actualitat, tot és opinió i, a més, homogènia en contra de qui pensem que cal un respecte als drets que com a poble tenim.

La Vanguardia ha perdut la seva responsabilitat social, i tota la legitimitat que ja havia anat perdent els darrers temps. Precisament en uns temps on els mitjans tenen un paper clau en la creació de territoris responsables.

Reprodueixo tot seguit una carta al director d'Òmnium Cultural que LV no ha volgut reproduir, enfoquillant-se definitivament en una radicalitat informativa sense precents des del franquisme. La Vanguardia ja no és un mitjà d'informació. De fet, ja no ens en queda cap.

___

04/10/07 (Redacció ÒC)

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d’una moderació calculada, apresa a cop d’experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l’any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s’hi identifiquin i l’hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l’extremisme. Un extremisme unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista. Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d’aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L’agressivitat desbocada de l’editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol “Això no és catalanisme”, l’editorial pretenia deixar en evidència “un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com “de vol gallinaci”, l’editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d’objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la “imparcialitat” dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a “antimadridistes” i excessivament “barcelonistes”, fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l’editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l’àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca “el sentiment massiu dels valencians”. Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L’editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s’hi identifiquen i s’han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.


Òmnium Cultural

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

• Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
• On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
• I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.

Seguiu llegint >>>

El viatge de l'RSC

Per Rosa Alonso. Estava jo l'altre dia anant a València cap a una reunió de feina.

M'acompanyaven uns col·legues de professió. Com som gent apassionada per la nostra feina, ens vam passar el viatge parlant de l'estat de l'RSC en els tres sectors. Ho anomenarem “El viatge de l’RSC”.

Com sabeu, sóc molt partidària d'aprofitar aquestes ocasions per a prendre el pols a la situació.

Van haver dos temes estrella: La desvirtualització del concepte d'ètica i els salaris en les ONG’s.

Sobre el primer vam arribar a la conclusió que la gestió ètica i els valors empresarials s'estan instrumentalitzant en excés. Perdem molt del concepte quan analitzem l’RSC des de massa prismes. Parlar de piràmides, retorns, càlculs estratègics i pressupostos limitats fa adonar-nos que hi ha qui considera l‘RSC una eina més de la comunicació de les seves empreses. I només es queda amb això. Perdent-se tota la resta. Tot el que comporta per a un col·lectiu experimentar el creixement humà i social amb “el viatge de l’RSC”.

Sobre el segon, també vam parlar sense embuts. Encara que sabíem que depèn de qui ens escoltés es posaria les mans al cap. I és que parlar en segons quin to crític de les ONG’s no agrada. Sobretot a qui desenvolupa la seva tasca professional en alguna d'elles. Recordareu un post que vaig titular “Sous irresponsables”. Bé es mereixeria aquest tema un post titulat “Salaris Irresponsables II”. Però abordaré el tema amb tan sols una observació: Normalment, treballar en el tercer sector, no és el més lucratiu del món. Encara que treballar 35 hores setmanals amb un sou de 1400€/nets no està malament, no?

Seguiu llegint >>>

VS + &

Per Rosa Alonso. Em sembla al·lucinant com, a dia d'avui, em puc trobar amb persones que ocupen càrrecs de responsables d’RSC o Acció Social en grans empreses i no són més que “portadores de maletes” de la seva jerarquia immediatament superior. Entenc que per necessitats operatives, es col·loqui a gent amb escassos coneixements en aquests càrrecs. Però, no és de sentit comú entendre que la RSC en una empresa és una mica més que Benchmarking? És Ètica.

D'aquí la &.

També em resulta al·lucinant escoltar plantejaments en ple S.XXI (on prevalen les direccions assertives, comunicatives, participatives i empàtiques) plantejaments que els i les caps veuen una intromissió als seus modus vivendi quan es posen sobre la taula plantejaments ètics sobre gestió empresarial.

D'aquí VS.

Està clar que plantejar qüestions ètiques és un camí a llarg termini on convé fer pedagogia. Pedagogia per a evitar que la RSC es converteixi en un instrument exclusiu de Benchmarking. Però, com farem pedagogia si hi ha qui segueix pensant i dient (com deia l'Agulló) que la “siesar” és una moda?

Seguiu llegint >>>

“Complim la legalitat vigent”