Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ètica - Bon govern - Transparència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ètica - Bon govern - Transparència. Mostrar tots els missatges

L'Audiència Nacional aixeca la intervenció judicial d'Intervida

ACN.- L'Audiència Nacional ha acordat aixecar la intervenció judicial d'Intervida després que al març passat decretés el sobreseïment del procés contra els creadors de la fundació Grup Intervida en considerar que no s'havien trobat indicis suficients d'incórrer els delictes d'estafa i apropiació indeguda. Aquest divendres, el jutjat d'instrucció número 5 de l'Audiència Nacional ha dictat sentència en què es declara el final de la mesura de la intervenció judicial de la fundació, de manera que els patrons de la fundació podran tornar a dirigir l'entitat.

El cas es remunta a l'11 de juliol del 2007 quan la policia judicial va entrar a la seu d'Intervida de Barcelona per registrar els seus comptes. En pocs dies, més de 90.000 socis es van donar de baixa, gairebé un terç dels donants. El que era aleshores el jutge Garzón va interrogar als acusats -els fundadors i la resta de membres de la directiva de l'entitat- sobre 60 milions d'euros que haurien estat desviats. El procés va seguir en tràmit a l'Audiència Nacional.

Al març passat, l'Audiència Nacional va decretar el sobreseïment del procés contra els fundadors d'Intervida en considerar que no s'havien trobat indicis suficients d'incórrer els delictes d'estafa i apropiació indeguda, pels quals se'ls havia acusat. En base aquesta resolució, aquest divendres el jutjat d'instrucció número 5 de l'Audiència Nacional ha dictat sentència en què es declara el final de la mesura de la intervenció judicial de la fundació, de manera que els patrons de la fundació podran tornar a dirigir l'entitat.
Seguiu llegint >>>

Carta oberta a AENOR sobre la seva RS10. Benvinguda la RSC low cost

Per F. Xavier Agulló. En els darrers temps hem pogut asistir a uncirc de normes, convencions, acreditacions, distincions, segells i demés, amb la RSC com a víctima innocent. La RSC s’ha convertit en un objecte de desig per fer simplement negoci (està clar que també és per que tothom guanyi, però no només per guanyar diners). Estem donant la raó a qui durant anys ha propiciat fonamentalismes anti RSC. Gràcies AENOR per la vostra aportació al circ, al negoci i al fonamentalisme, i essent com són un agent outsider a la RSC. Els acuso d’actitud mercenària.

Alhora no entenc com és possible que AWNOR assumeixi com a pròpies i certifiqui normes com la EFR o SA8000, o verifiqui GRI i en canvi no faci el corresponents amb una norma autèntica ja existent com la SGE 21:2008 de Forética, i s’inventi una especificació bastarda com la RS10 (no oblidem que es basa en la UNE 165010, una guia similar a la ISO 26000, especialment respecte l’esperit no certificador, però aquí AENOR va violar aquest esperit com vaig apuntar fa uns mesos). Quin és el problema? Tenen els ens certificadors mexicà, brasilers, israelí o canadenc l’excusa per no conèixer l’existència de la SGE21, però no és el cas d’AENOR. Els acuso de cobdícia.

Vostès reconeixen que és una ‘especificació’, tot i que insisteixen a anomenar-la ‘norma’, com ho fa ISO amb la seva guia ISO26000, tot sigui dit. Una norma doncs, es construeix amb diàleg amb els grups d’interès, coneixement expert i vocació sinèrgica. Els acuso d’incompetència.

I no em diguin que tinc interessos en la SGE21, doncs tant em dona aquesta com qualsevol altra. Com va dir Jesucrist, més o menys... ‘doneu-me tres dies i em convertiré en un expert en una altra norma’, els dic el mateix respecte la RS10, no és això. El que no és de rebut és que tinguem una norma per país (o més segons com evolucioni la norma extremenya). No s’adonen que estem en un món global on el que importa és sumar i multiplicar, i no crear guetos irresponsables que resten i divideixen? Els acuso de conspiració.

Amb AENOR arriba a RSC low cost. Ara ja serà possible regalar una certificació en RSC a canvi de la triple certificació en qualitat, medi ambient i salut ocupacional, per exemple. Sigui benvingut el mercadeig de la RSC!

Quins valors que associen a la seva marca, oi? Actitud mercenària, cobdícia, incompetència i conspiració. Ni la millor consultora d’identitat corporativa ho hagués fet millor.

Els hi demano humilment tres coses:

1. Assumeixin que no saben de RSC i adoptin la SGE 21:2008 com van fer amb SA8000, EFR o GRI, i retirin conseqüentment una especificació absolutament inútil.
2. Deixin de tractar la RSC com un simple negoci que volen manipular a la seva voluntad.
3. Sumint-se generosament a qui treballem per difondre la norma franca de RSC al món, homologable a les nacionals existents quan correspongui. Seguiu llegint >>>

La responsabilitat social: Reflexions i apunts des de la Universitat

Per Juanjo Martí. En aquest article es presenta una introducció al marc de treball sobre la temàtica de la responsabilitat social a la Universitat, els principis d’acció que fonamenten el concepte i el paper que tenen les Universitats en la seva missió de formació e investigació envers la societat. El treball d’aquest article és fruit del programa de doctorat de la Universitat de València “Desenvolupament personal i participació social”, donat que tal com indica el seu nom, el desenvolupament de les nostres capacitats i responsabilitats com essers humans i el treball en comú, permetran aconseguir que des de les estructures en que ens organitzem procurem una societat global més igualitària i sostenible per les persones que l’habitem i les properes generacions.

El concepte de responsabilitat social, i el seu adjectiu com conducta o comportament “socialment responsable”, està resultant en els inicis del S. XXI transversalment aplicable a les accions que les persones emprenen individualment o des de qualsevol organisme públic o privat, amb o sense ànim de lucre.

Parlar de responsabilitat social ha estat, en els seus inicis, una crida des de la societat civil orientada al món empresarial perquè es tingués cura del medi ambient, es respectessin els drets humans, els drets laborals i una demanda de transparència sobre com operen les empreses multinacionals, ja que en alguns casos tenen major abast, influència i pressupost que alguns governs.

La crisis econòmica del 2009 ha vingut acompanyada també de demandes sobre transparència a l’administració pública. En si podem dir que el 2010 serà un any en que les actuals circumstàncies socials, donaran un impuls a analitzar on radica la responsabilitat de la crisis, i aquest fet requerirà una especial reflexió a les universitats: la majoria de persones que ocupen llocs de responsabilitat a empreses i governs s’han format a universitats. És responsabilitat de la Universitat treballar els valors de responsabilitat social?

La Responsabilitat social en el marc global. L’Organització de les Nacions Unides.

Les Nacions Unides ha estat des de finals de la II Guerra Mundial un referent global per a treballar en comú les prioritats internacionals, per procurar un món de convivència democràtica en totes i cada una de les nacions i entre elles. En l’àmbit de responsabilitat social l’any 2000 l’ex-secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, va donar inici al Global Compact (pacte global a Espanya ) fent una crida a les organitzacions empresarials, universitats i entitats del tercer sector a treballar en conjunt sobre 10 principis organitzats en quatre àrees: drets humans, drets laborals, medi ambient i anticorrupció. Paral•lelament Nacions Unides instava als govern a treballar per a poder acomplir els Objectius del Mil•lenni com en són exemple: combatre la fam, poder donar educació a totes les persones, promoure la igualtat de gènere, millorar l’accés a la sanitat, fer un món més respectuós amb el medi ambient i sostenible, entre d’altres.

El Pacte Global suposa una plataforma participativa que a nivell global possibilita desenvolupar un marc de bones pràctiques i transparència en les activitats d’organitzacions tant empresarials com públiques i de la societat civil.

Juntament amb al treball entre organitzacions, l’educació és una àrea prioritària per aportar coneixement, possibilitar el desenvolupament humà, fomentar la creativitat, innovació i, en si mateix, la cultura. Aquest és la tasca que es treballa des de l’Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO amb les seves sigles en anglès). La responsabilitat social de l’Educació Superior ha estat tema important en les dues darreres conferències mundials, ja a la celebrada a París el 1998 s’assenyala la necessitat de formar persones a la Universitat altament qualificades, però no sols això si no també una ciutadania responsable, oferint a les persones que es formen a les Universitats la possibilitat de desenvolupar plenament les seves capacitats amb un sentit de la responsabilitat social; per acomplir aquesta tasca, l’educació superior ha d’augmentar la seva contribució al desenvolupament del conjunt del sistema educatiu, entre d’altres actuacions mitjançant l’elaboració de plans d’estudi i fent investigacions sobre l’educació. A la darrera conferència del 2009, novament es ressalta el deure de l’Educació Superior de no sols proporcionar competències a l’alumnat, si no també contribuir a la formació d’una ciutadania dotada de principis ètics, compromís amb la construcció de la pau, la defensa dels drets humans i els valors de la democràcia.

Les Nacions Unides promouen que els estats i les organitzacions treballin en conjunt per una societat global de benestar e igualtat, adreçant-se al sistema d’Educació Superior donat les persones que ocupen els diferents càrrecs en administracions, empreses i organitzacions reben formació superior. En aquest sentit, es pot apreciar que el paper de les Universitats és central en generar un model de societat sostenible, igualitària i amb valors de respecte a la diversitat i el medi en el que vivim.

La responsabilitat ha estat objecte de debat a les nostres societats, la pregunta que s’ha fet és si ha de venir per llei el ser responsable o és una alternativa. Seguidament ens apropem al context polític per veure en què ja ens afecta.

La responsabilitat social a d’Espanya com a membre de la Unió Europea (UE).

Espanya com a membre de la Unió Europa ha de tenir en compte les directrius que s’acorden al parlament europeu en diferents àmbits. Lleis com la de Igualtat, la llei de la dependència, formació ocupacional, iniciatives vers el reciclatge i ús d’energies renovables... tenen el seu origen en els acords presos a nivell comunitari.

El marc de referència sobre la responsabilitat social és el llibre verd (2001) que fa referència a les empreses, i ja a nivell genèric, el Tractat de Lisboa aprovat el 2007 i que inicia el seu funcionament durant el 2010. Senyala en el seu punt 3 que un dels reptes és afavorir una Europa dels drets, dels valors, de les llibertats, la solidaritat i la seguretat.

A nivell educatiu, el pertànyer a la UE ha tingut dos efectes importants: l’assignatura d’educació per a la ciutadania a l’educació primària i secundària i a l’espai europeu d’educació superior, el procés de Bolonya . Els dos casos són producte de la integració de diferents cultures en un procés de col•laboració per enfortir uns principis i uns valors. El procés europeu no parla de responsabilitat social fora de l’àmbit empresarial, però si que representa una integració de preocupacions per configurar un espai de drets socials i es denota amb la promoció de igualtat d’oportunitats a tots els col•lectius; podem parlar que Europa com a convergència de països té una base comuna de sentir la responsabilitat de mantenir i promoure avanços socials.

La responsabilitat social a les Universitats iberoamericanes.

La responsabilitat social aplicada a l’àmbit de la comunitat universitària té un primer inici en la iniciativa “Universidad Construye País ” (UCP), desenvolupada a Xile arrel de la participació d’Universitats públiques i privades en un projecte de reflexió sobre responsabilitat social promogut per dues organitzacions sense ànim de lucre: la corporació Participa i Avina , ambdues entitats amb origen en la seva fundació a entitats empresarials, fet que és important donat que suposa un punt de trobada entre el sector empresarial i el tercer sector en favor de treballar amb les entitats d’educació superior per afavorir una base de creixement social i sostenible
El projecte UCP és el més important desenvolupat a hores d’ara entre universitats, tot i que a nivell internacional hi ha iniciatives com la Xarxa Talloires que engloba universitats d’arreu del món, però es centra més en la funció social de la Universitat amb temàtiques com l’aprenentatge – servei destinades a orientar a l’alumnat de les universitats a establir cooperacions de voluntariat amb el seu entorn. La proposta del projecte UCP comporta una reflexió sobre la funció de la Universitat en la societat, d’aquesta manera en la definició adoptada de RSU per les universitats participants, s’entén la “Responsabilidad Social Universitaria como la capacidad que tiene la Universidad como institución de difundir y poner en práctica un conjunto de principios y valores, por medio de cuatro procesos claves: gestión, docencia, investigación y extensión” (UCP, 2002) .

La coordinadora del projecte fou la ex-rectora de la Universitat Catòlica de Temuco, i posteriorment ministre d’educació fins el 2009, Sra. Jiménez de la Jara, qui va afirmar(2007) que en el procés de constitució d’una xarxa inter-universitària per treballar la RSU fou bàsic que cada universitat tingués llibertat per a dur a terme els seus processos de comprensió i anàlisi de la seva responsabilitat social, incidint amb els valors i ètica que per a cada universitat fossin importants i treballés amb coherència segons els valors declarats. Amb aquestes paraules incideix en que aquest plantejament implica que els valors s’aprenen des de l’emoció i la motivació; la vivència o experimentació de valors i la seva reflexió i argumentació; fet pel qual les Universitats deuen definir i comprometer-se amb els valors que estan disposades a viure i que són claus en el seu procés de desenvolupament. Segons Jiménez “Las declaraciones de principios y valores no garantizan la generación de compromisos.” (UCP, 2006; p. 131) i remarca que “no se puede gestionar lo que no se comunica, comunicar lo que no se mide, medir lo que no se define y definir lo que no se entiende“. (UCP, 2006; p.109)

Amb aquestes paraules estableix amb molta coherència, que una Universitat no pot dir que representa uns valors si no inicia un procés de reflexió i anàlisi sobre l’efecte que té en els valors de les persones que en formen part de la comunitat universitària. Remarca que cal generar contexts adequats per a que es desenvolupin les persones i es gestioni adequadament el capital humà, essent una de les idees fonamentals en aquest enfocament el desenvolupar la gestió de la Universitat com organització des de la construcció d’espais de conversació, i la declaració dels compromisos adoptats. El projecte UCP (2006) desenvolupa els primers instruments d’avaluació sobre percepció de RSU a la comunitat universitària, el primer instrument d’avaluació de comportaments socialment responsables a l’alumnat (Navarro i Bustamante, 2007) i la primera inclusió d’una assignatura sobre responsabilitat social a la malla curricular de diferents facultats.
Actualment a nivell Iberoamericà el principal treball entre universitats de diferents països el fa la xarxa d’universitats jesuïtes AUSJAL , amb un conjunt de propostes i desenvolupament d’instruments d’anàlisi, en la mateixa línea dels treballs desenvolupats al projecte UCP i enllaçant amb el model de gestió de impactes de la universitat presentat per Vallaeys i Carrizo (2006).

AUSJAL combinant el model d’avaluació interna i de gestió, aconsegueix unificar les dues aportacions més importants fetes fins el moment. Els treballs de Vallaeys des de la Pontificia Universidad Católica del Perú , i com assessor del Banc Inter americà de Desenvolupament a la secció d’ètica, capital social i desenvolupament, ha tingut repercussió a tot l’àmbit iberoamericà. Assenyalem els cinc impactes específics que genera la universitat per Vallaeys i Carrizo (2006) són:
a) Impacte Organitzacional, en base a l’impacte que genera en les persones implicades en el seu funcionament, investigadores, docents, personal administratiu i alumnat.
b) Impactes Educatius, sobre la formació dels joves i professionals, la concepció del món, la metodologia de desenvolupament personal i professional així com sobre la deontologia professional que orienta el rol social del futur professional.
c) Impacte cognitiu i epistemològic; la universitat genera coneixement mitjançant la investigació, constituint-se en un pont entre ciència i societat.
d) Impacte social, és la universitat un referent tant en la formació com en la producció de coneixement amb una clara incidència en el desenvolupament social quan vincula la seva labor docent amb l’exterior atenent les demandes directes o indirectes del seu entorn a nivell local i global.
e) Impacte ambiental. La universitat, com la resta de les organitzacions, en l’exercici de les seves activitats quotidianes també genera impactes sobre el medi ambient (petjada ecològica) que afecta la sostenibilitat a nivell local i global.

Al nostre context de referència espanyol trobem dues tipologies d’iniciatives en RSU: una que estaria representada per la Universitat de Compostela, la UNED i el fòrum de consells socials de les universitats públiques andaluses , que ha enfoca la RSU des d’una perspectiva de gestió organitzacional i ha aplicat models d’anàlisi de gestió, com les empreses, realitzant memòries alhora que fomentant activitats i trobades de reflexió sobre les implicacions que té la RSU; i una perspectiva de reflexió i recerca sobre que s’entén per RSU a les Universitats amb desenvolupament d’instruments d’anàlisi sobre l’impacte de la Universitat en analitzar si el seu alumnat adquireix un sentit de responsabilitat social en la formació; és el cas de la Universitat privada Francisco de Vitòria , primera a Espanya en crear una assignatura de responsabilitat social, i la Factoria de Responsabilitat Social de la Universitat de Valladolid que fa un dels estudis més extens de responsabilitat social a la universitat, també en consonància al fet al projecte UCP.

De les reflexions realitzades en els encontres de les universitats que analitzen el model de gestió organitzacional, és interessant tenir present que, així com al parlar de gestió s’incideix en la participació, de la Cuesta y Fernández (2008) incidiren en les conclusions de la “I Jornada Iberoamericana sobre responsabilitat social de la universitat” sobre el problema de representació dels grups de interès en els consells de govern de les universitats i la poca participació de l’alumnat; citant que si no participen és que no es senten partícips del projecte universitari.

En aquest sentit, les universitats que estan analitzant des de la investigació sobre la incidència de la formació universitària en la responsabilitat social de l’alumnat estan en un moment inicial i creant instruments d’avaluació que apliquen al seu context, comencen la tasca de reflexió sobre el grau en que el seu alumnat s’impregna de valors orientats a la societat.

L’estudi de la RSU aporta interrogants sobre el fet d’estudiar la participació de l’alumnat i el personal docent, investigador i d’administració al projecte universitari, ja que com indica Jiménez, no es pot parlar de que la universitat té uns valors si no són compartits per la comunitat universitària i no tan sols es declaren si no que es manifesten amb accions i comportaments socialment responsables (Navarro, 2003).

El fet de que les persones que ocupen alts càrrec a empreses i administracions, i les circumstàncies actuals de crisis obliguen a una reflexió sobre si el perfil de persones que està a les universitats té una tendència de valors individuals de benestar personal, o una orientació col•lectiva vers la millora de les condicions de la societat.

L’estudi de la RSU: variables de la persona socialment responsable.

El model del projecte UCP, fonamentat en analitzar els valors que té la universitat i treballar en conseqüència, afavoreix que una vegada s’ha investigat i es coneix la realitat de la universitat es pot iniciar el treball en sensibilització a tots els nivells sobre el què és i que implica la responsabilitat social i això possibilita definir el model de universitat i comunicar els valors que té demostrant com els transmet.

La investigació que es promou des del programa de doctorat desenvolupament personal i participació social té un enfocament des de la psicologia bàsica, de mode que dirigim la nostra atenció a les variables a les quals s’atribueix ser més socialment responsable i en conseqüència, desenvolupar des de les organitzacions amb les quals es treballa, models de gestió socialment responsable.

L’estudi dels valors ha estat objecte de nombroses investigacions, però sens dubte un dels autors que més importància tenen a l’actualitat és Shalom Schwartz qui caracteritza els valors com creences lligades a l'afectivitat, donat que quan els valors s'activen estan impregnats de sentiment; són metes desitjables que motiven l'acció, transcendeixen les situacions i accions específiques i per això són per les persones criteris que guien l'avaluació i selecció d’actituds, i estableixen una jerarquia d'importància entre valors per sobre de normes i actituds (Schwartz, 2009). Per Schwartz els valors responen a exigències universals de l’ésser humà: necessitats biològiques de l’organisme, necessitats socials relacionades amb la regulació de les interaccions personals i necessitats socio-institucionals referents a supervivència i benestar dels grups. La Teoria dels Valors Humans de Schwartz presenta deu tipus motivacionals, quasi universals, que reflecteixen aquestes tres necessitats bàsiques agrupats en dues dimensions bipolars: orientació a l’autopromoció (comportaments individualistes) vers orientació a l’autotranscendència ( comportaments col•lectivistes); i obertura al canvi vers conservació. Schwartz per comprovar la seva teoria va crear dos qüestionaris de valors que han estat aplicats a 70 països demostrant la validesa de la seva teoria, i a nivell europeu és un dels instruments que s’utilitzen a l’Enquesta Social Europea per determinar com es modifiquen els valors als diferents països de la Unió Europea.

Al parlar de valors, i fer referència a les emocions com activadors de les accions que guien la conducta de les persones vers les demés, inevitablement des de la psicologia bàsica referim a l’empatia, on segons autors com Davis (1983, 1994) intervenen tant variables cognitives de posar-se en la situació de les altres persones, com respostes afectives i no afectives; fet que altres autors com Eisenberg (2009) i Batson (2009), també consideren com fonamental per dur a terme accions prosocials i altruistes vers la societat, i segons Sevillano (2007) també intervé en les conductes de cura vers el medi ambient.

Davis (1980) va aportar a l’estudi de l’empatia un dels instruments més rellevants donat que presta atenció a variables emocionals i cognitives, el qüestionari IRI (Índex de Reactivitat Interpersonal), que per la versió espanyola ha estat adaptat per Mestre, Frías y Samper, 2004; de la Universitat de València. L’instrument té 4 sub-escales: adopció de perspectiva, preocupació empàtica, malestar personal i fantasia. La primera té un component més cognitiu, les dues següents més afectiu i la darrera requereix cognició i emoció.

Des de l’estudi de la neurociència, l’empatia està rebent molta atenció donat que intervé en circuits neuronals que per una part establirien predisposicions a tenir una ruta emocional empàtica innata (Preston i de Waal, 2002) amb un nucli de neurones espill (Iacobini, 2008), que reaccionarien a les circumstàncies dels altres éssers; i una relacionada amb circuits cognitius pels quals les persones ens podem posar en la situació d’altres, i com senyalen Vignemont i Singer (2006), es pot empatitzar bé per establir un estat afectiu isomòrfic a l’estat afectiu d’una altra persona o persones, presents o imaginat com es poden sentir, fet extensible a no humans i per extensió a animals o natura.

Segons aquesta perspectiva, l’empatia pot ser el fonament de que les persones desenvolupem una personalitat prosocial (Penner i Finkelstein, 1998), bé perquè tenim disposicions que ens donen base per ser sensibles a la situació de l’altra gent i el medi, o bé educant els processos d’enraonament pel qual ens em fem càrrec; i això repercutiria en la jerarquia dels valors que tinguem orientant-los cap a la dimensió més socialment responsable d’autotranscendència segons Schwartz.

Investigacions en sentit de valor i empatia s’han fet a la Universitat de Finlàndia Myyry y Helkama (2001) varen fer un estudi sobre valors i empatia en alumnat de diferents carreres més socials i tècniques, tenint present les diferències de gènere. Senyalen en el seu estudi que l’empatia correlaciona bé amb la tipologia motivacional d’Universalisme, que va lligada a valors col•lectivistes.

Sobre responsabilitat social a l’alumnat, Navarro i Bustamante (2006) realitzaren un estudi a la Universitat de Concepción, participant del projecte UCP, on la Universitat si té una assignatura optativa de responsabilitat social i avaluaren l’impacte que té als comportaments de l’alumnat, l’hagi cursada o no, mitjançant un qüestionari que avalua l’auto atribució de comportament socialment responsables i la intenció subjacent al comportament per ser realment responsable i no egoista, ja que un comportament socialment responsable ha de tenir la intenció d’un benefici comú.

A Espanya, De la Calle (2009) va realitzar un estudi sobre responsabilitat social de l’alumnat universitari entre la Universitat Francisco de Vitòria i la Universitat Complutense, donat que a la primera hi ha una assignatura de responsabilitat social, amb la voluntat de validar un instrument de mesura i valorar el paper que té a la malla curricular una matèria transversal de responsabilitat social. També a la Universitat de Valladolid, que no té per ara assignatura en responsabilitat social, s’ha fet un estudi per validar un instrument sobre la responsabilitat social de l’alumnat (Factoria de Responsabilidad Socia, 2009)

Valors i empatia són variables que es tenen en presents ens els diferents instruments, i per això creiem que ambdues variables psicològiques mereixen atenció des de les universitats i concretament en l’elaboració de investigacions sobre els valors com construccions socials i l’empatia com a pont entre la cognició i l’emoció, base fonamental en les conductes vers la societat i models de responsabilitat. Aquest fet és de vital transcendència per les institucions educatives, donat que si es vol educar segons un model de valors, serà necessari també tenir en conta l’educació de la cognició empàtica ja que si bé no es pot canviar la variabilitat innata a tenir, més o menys, reactivitat emocional empàtica, si que es pot treballar sobre el mode d’enraonar i ponderar en valors les situacions socials. El fet és bàsic per les universitats, ja que si no fomenten valors que comparteixin totes les persones de la comunitat universitària, es pot convertir en una eina per aconseguir objectius de auto benefici personal i autopromoció desvinculada de la realitat.

Proposta de investigació: cap a una universitat empàtica.

La base del nostre estudi té dos objectius. Per una banda constatem que no hi ha a nivell internacional una planificació per estudiar el fenomen recent de la responsabilitat social universitària, bé des de la perspectiva de gestió organitzacional i de les metodologies per investigar en la comunitat universitària. Per aquest fet la investigació en curs, fent ús de les innovacions en noves tecnologies, per un costat ha creat al domini Http://www.universidades-responsables.org dues plataformes per treballar col•laborativament amb els grups de investigació que treballin el tema, o hi tinguin interès; amb un mediawiki que reculli tots els treballs realitzats i en curs, i per altra un blog per publicar propostes metodològiques.

Per altra banda, està impulsant, amb la col•laboració de professorat de algunes facultats, un estudi a alumnat de la Universitat de València de diferents cursos sobre valors segons el model de Schwartz, empatia segons el model de Davis, i comportaments socialment responsables segons el model de Navarro; des d’una perspectiva de gènere amb el model de Spence, Helmreich i Stapp (1973) ja que considerem que a banda de diferenciar per sexe, cal aprofundir en les diferències individuals que hi ha entre empatia, valors i gènere; tenint com referència l’estudi de Barberà i Mayor (1989). Aquesta investigació també fa ús de les innovacions en noves tecnologies amb l’administració dels instruments mitjançant l’Aula Virtual de la Universitat de València, amb el suport l’equip tècnic que en tot moment ens assessora, i això afavoreix que es puga aplicar tot l’alumnat de la Universitat (fet pel qual demanaríem col•laboració) i a altres universitats de iberoamèrica per tal de fer un estudi que tingui representativitat, validesa i fiabilitat suficients.

Es té present que la responsabilitat social, des de la universitat, és qüestió de treball en comú, diàleg i obertura a la transdisciplinarietat.

Amb aquest article que va des de les directrius internacionals de les Nacions Unides i la Unió Europea, fent un repàs de les iniciatives més importants que es duen a terme i la concreció de l’estudi que s’està impulsant des de la facultat de psicologia, volem convidar a participar i enriquir el treball en curs, perquè en el fons és treball de totes les persones, de totes les institucions d’educació superior i el nostre deure de treballar vers un model de societat amb responsabilitat cap a la societat i les futures generacions.
Seguiu llegint >>>

Cal un Codi d'Ètica de la Policia catalana?

Per F. Xavier Agulló. El corporativisme sovint fa que col·lectius professionals no es vulguin sotmetre a l'escrutini públic ni donar comptes sobre el seu comportament.

Són molts els col·legis professionals que s'han dotat d'un codi ètic. Per què no hauria de ser així a la Policia catalana? Són sobretot els sindicats els que han mostrat el seu desacord, "consideren una nova mostra de 'intrusisme' i de 'desconfiança' cap al cos dels Mossos d'Esquadra". Res més lluny de la realitat.

Afegeixen per més inri que "que el Codi d'Ètica no es limita a consagrar principis de comportament ètic-com fa el Codi Europeu d'Ètica de la policia-, sinó que va més enllà i fins i tot detalla com s'han de dur a terme pràctiques policials com les detencions, el que estimen que els torna a posar sota sospita".

És un error pensar que un codi d'ètica només ha de ser una declaració de "pau al món" com si d'una elecció de Miss o Míster Univers es tractés. Que el codi ètic entra en temes concrets? I què ha de fer sinó!

Hi ha moltes organitzacions i col·lectius que elaboren un codi d'ètica fins i tot baixant-se'l d'Internet. Perquè un codi ètic sigui útil, ha de ser concret, no pot limitar-se al "pau al món".

S'equivoquen molt, però molt, els sindicats policials, però el que més em preocupa és... De què tenen por? Seguiu llegint >>>

L'endogàmia de la cultura condueix a casos com el del Palau de la Música

Per F. Xavier Agulló. Pocs àmbits socials hi ha tan endogàmics com el de la cultura. Molta gent es pot preguntar com pot acabar una entitat tan emblemàtica com la del Palau de la Música Catalana en un embolic com el de Fèlix Millet. La resposta sembla ben clara: el món de la cultura no hagués acceptat mai gent de fora de "la família". Així és com personatges com Millet es perpetuen en un món endogàmic que els legitima.

L'endogàmia cultural fa que tot es podreixi, que no corri l'aire ni l'aigua neta. No cal alçar el clam al cel per casos com el de Millet, és d'una retòrica bastarda perquè no podria ser d'una altra manera. Els personalismes, el món clos de la cultura, el paper omnipotent de la burgesia catalana en aquest món, fa que no pugui ser d'altra manera.

Ara el món cultural (no dic ja el social o general) es posa les mans al cap, però és que era el resultat evident davant d'una existència de "famílies" culturals i burgeses. La responsabilitat cultural passa per la transparència primer de tot, és ben clar, però el que no sembla que s'hagi assumit de manera tan clara és que la cultura no ha de ser propietat d'aquestes famílies que mantenen el món cultural en l'endogàmia perpètua i els cercles reduïts.

Si s'ha parlat tant de la necessària professionalització del món del Tercer Sector, més encara hauríem de parlar de la del món cultural, amb gent de fora experta en gestió, no sotmesa al sentiment corporativista de propietat que sent la burgesia catalana vers la cultura.

La responsabilitat cultural passa doncs per l'obertura vers la societat, la gestió transparent, fora de personalismes i endogàmies, més encara en un moment on el mecenatge cultural és en retrocés respecte al suport que reben altres àmbits socials. El mecenatge cultural vol mantenir perfil propi respecte la responsabilitat social, i això... no pot ser. Seguiu llegint >>>

En vaga

Per Rosa Alonso. M'he declarat en Vaga. Per a qui encara no s'hagi adonat, ho reafirmo.
Vaga de seminaris. Vaga de Jornades. Vaga de trobades.

Cada dia que passa, obro el correu i el llegeixo, faig una estadística. Tots els correus que m'arriben tenen a veure en major o menor mesura amb una trobada (futur, present o passat). Llavors em plantejo, és necessari anar?

Aquestes trobades serveixen per a veure'ns les cares les mateixes persones de sempre. Per a acabar en els grupets de sempre, amb les amistats/col·legues/contactes de sempre parlant del de sempre. Escoltant més del mateix.

Les ponències: “Que si fem això, que si la nostra estratègia és aquesta, que si l'exercici tal, o que si la memòria pasqual…”
Les persones: “Que si com et va a tu, que si això de la RSC és tal o com, que si ningú arriba al Core Business…”

O sigui, que anar per a veure com la RSC es trivialitza o es converteix en alguna cosa insubstancial i acabar amb la moral pels terres, o per a acabar decebuda veient que qui protagonitza les ponències té el mateix discurs après de sempre… doncs no vaig.

Perquè la veritat és que m’estimo més el face to face.

Aprofitar aquest temps que ens dóna la història per a trobar-me amb qui de debò sap el que és la responsabilitat, la igualtat, la justícia o el compromís. Dialogar, descobrir, contemplar, aprendre i escoltar a qui sembla no tenir dret a dir les veritats en llotges o butaques. Simplement persones titllades “d'idealistes utòpiques”. Persones que en les seves organitzacions i en les seves empreses desenvolupen de debò la RSC. Que se la creuen. Que la integren. Que la treballen.

M’estimo més aprendre de les realitats del dia a dia. De qui ho treballa a pols. Perquè mentre segueixi havent qui cregui que la RSC és una utopia, jo seguiré estant en vaga de trobades. Seguiu llegint >>>

SGE 21:2008. Nova edició de l'única norma certificable en RSC del món

Per F. Xavier Agulló. Era l’any 1.999 quan un grup de persones reunides en un congres al World Trade Center de Barcelona van engendrar la que, amb el pas del temps, es convertiria en la única norma certificable en RSC a nivell global al món: la SGE 21:2008 (altres normes com la SA8000 ho són a nivell parcial i la ISO 26000 és guia i, per tant no serà ni norma ni certificable). Nou anys després i al mateix lloc es va presentar el dia 1 d’octubre de 2008 la tercera revisió que substitueix a la versió de 2005.

Entre les novetats al voltant de la norma estan la creació d’un microsite propi (http://www.sge21.foretica.es/), la seva traducció al català (a més del castellà i l’anglès com la versió anterior). Amb aquestes accions Forética aposta fermament per l’estàndard. La nova versió incorpora, respecte la versió anterior, la SGE 21:2005, una rellevant quantitat de canvis que poden ser consultats en aquest guió.

Responent als objectius establerts per la revisió, a la nova versió de la norma es poden trobar dos tipus de modificacions. Per una banda aquelles dirigides a l’adequació i actualització dels requisits de l’estàndard d’acord amb l’evolució de l’abast de la Responsabilitat Social en aquests darrers anys; per l’altra banda les modificacions pròpies de la millora continua de tota eina de gestió que suposen el perfeccionament de la redacció i la restauració dels continguts, optimitzen la comprensió dels mateixos en el procés d’implantació i auditoria.

Així doncs, la majoria dels canvis responen a les necessitats d’adaptació que la praxis diària ha demostrat que són necessaris com ara el requisit d’existència de requisits globals de RSC, d’una memòria de RSC o noves i diferents funcions del comitè d’ètica.

Apareix també la figura de ‘responsable de gestió ètica i responsabilitat social’, requisit no reflectit a l’anterior versió, i es transversalitzen aspectes com el diàleg amb els skateholders i la política anticorrupció (que ha d’abastar la relació amb tots els grups d’interès). Prenen molta més rellevància les compres responsables, que tenen un tractament més detallat donada la seva importància com a motor de la RSC.

Així mateix, s’introdueixen nous ítems específics com la innovació responsable, les estratègies davant el canvi climàtic, la seguretat de la informació, la política d’accessibilitat en el seus sentit més ampli, els drets humans o la gestió de la diversitat.

Els treballs dels procés de revisió, als quals vaig tenir el plaer de participar, van durar alguns mesos i van acabar en dues sessions participatives entre la variada membresia de Forètica. A l’anecdotari privat del procés queden aspectes com la discussió sobre el canvi climàtic (encara que sembli mentida, hi havia qui preferia no incorporar-ho per que el negaven (?)), reflexions sobre si el codi de conducta havia de ser inclòs o no com a requisit (doncs la majoria dels estàndards existents no ho requereixen) o la revisiño global dels tex en termes de llenguatge no sexista (al voltant d’un 80% dels canvis proposats van ser acceptats i introduïts, encara que van quedar pendents per properes revisions sexismes com ara ‘proveïdors’ o ‘inversors’).

La SGE 21 doncs, s’adapta als nous temps, manté i millora la seva compatibilitat amb altres estàndards com el Global Compact, el GRI G3, la SA8000 o les bones pràctiques apuntades als esborranys de la ISO 26000.

Actualment prop de 60 empreses disposen ja del certificat, la quasi totalitat a Espanya i una d’elles a Xile, mentre que Forètica s’ha iniciat amb força a Argentina amb presència directa el que facilitarà que les empreses del país procedeixin a la certificació.

Esperem i desitgem que aquest estàndard, magnífica la seva concepció, s’estengui per la resta de Llatinoamèrica i per Europa (encara que em temo que això queda una mica més llunyà). Molt sovint pensem que els estàndards neixen en el món anglosaxó i, quan algun ho fa en el llatí, és infravalorat. La SGE 21 és una estàndard de primer nivell, únic, global i assumible per la majoria de les empreses socialment responsables.

Treballem doncs conjuntament per aconseguir que aquest no sigui l’únic estàndard mundial certificable sinó que sigui L’ESTÀNDARD de referència mundial, al món llatí i també l’anglosaxó, perquè la seva ja llarga trajectòria l’ha dotat d’un gran interès.
Seguiu llegint >>>

Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.


Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.
Seguiu llegint >>>

Posar en valor la Responsabilitat Social

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.

Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.

Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:

Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.

Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.

Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.

Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.

En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.

Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.

Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.

Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.

[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG.
Seguiu llegint >>>

Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.

Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:

1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.

2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.

En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.

Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:

A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.

B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.

Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:

1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.

Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:

A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.

B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.

Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.

Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.

He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>

"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró.
Seguiu llegint >>>

Pèrdua de valors

Per Rosa Alonso. Només una breu reflexió.
Constantment parlem sobre l'ètica i els valors empresarials de multitud d'organitzacions.
Treballem per institucionalitzar bones pràctiques i interioritzar-les en l’ADN corporatiu.
Però hi ha quelcom que és molt transcendent i en lo què potser, no estem prestant la suficient atenció. Els valors humans. De les persones.

Veig en la societat una constant pèrdua de valors humans.
Veig violència, sento agressivitat, poca solidaritat i molta desconfiança.
Si els éssers humans, que vivim en societat, és a dir en grups i organitzacions, no som capaços de re-impulsar els nostres valors, no crec que les organitzacions arribin a entendre mai el què és la “RSC”. Seguiu llegint >>>

Per què una empresa ha de ser socialment responsable?

Per F. Xavier Agulló. Es preguntava un dia un empresari d’una PIME: ¿per què he de ser socialment responsable si la meva clientela o el consum no ho són a l’hora de comprar o escollir un producte, servei o empresa?

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és el compromís de l’empresa envers les necessitats dels seus grups d’interès en els diferents àmbits (àmbit laboral, acció social, medi ambient, clientela i empreses proveïdores, i bon govern i transparència),per mitjà d’una implicació voluntària i solidària més enllà del que estableix la legislació vigent.

La definició inclou diferents conceptes clau. L’RSC és d’entrada un compromís vers les parts interessades, és a dir, es passa d’una òptica clàssica de “el client sempre té la raó” a una altra on no només la clientela és el grup d’interès clau per a l’empresa, sinó que s’integren les necessitats d’altres parts interessades en l’estratègia de l’empresa. Per què? Perquè cada cop més els mercats són més competitius, perquè cada cop més costa retenir el personal que esdevé de mica en mica més mercenari, perquè cada cop més es competeix amb empreses de països en desenvolupament on els preus estan molt per sota dels occidentals, perquè cada cop més els productes procedents d’aquests països compleixen amb nivells més alts d’exigència en qualitat, perquè cada cop més els grups de pressió escruten l’activitat de les empreses i en demanen “responsabilitat”, perquè cada cop més cal aportar valor afegit als nostres productes i serveis. Un altre element clau de la definició ens diu que és voluntària (com no!) i que la implicació és més enllà dels mínims legals. Una empresa que compleixi amb tots els mínims legals no es pot considerar només per això com a socialment responsable (tampoc com a socialment “irresponsable”, és clar). Perquè una empresa sigui considerada
com a socialment responsable cal que hagi escollit els àmbits en els que pot anar més enllà dels mínims legals de manera que li reporti algun avantatge a mig i llarg termini.

Les empreses no són ONG, ni ho han de ser mai, l’afany de lucre és el motor de l’economia. Però sí que és cert per tot l’esmentat anteriorment que cal incorporar valors afegits. Detectar quins són els avantatges i beneficis que l’RSC pot aportar a les empreses ha de permetre identificar la manera com la clientela i el consum “sí que valorin” la responsabilitat social d’una empresa.

L’empresari PIME que comentava al principi tard o d’hora s’adonarà que sí que se li valora, que sí que n’obté avantatges i beneficis, i en definitiva que la lògica competitiva farà que si no incorpora l’RSC en la seva estratègia empresarial, alineada amb els objectius empresarials, quedarà inexorablement fora del mercat a mig i llarg termini.

___
Publicat al Butlletí de Polinyà de Novembre de 2.007, pàg. 11.
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Les vaques ja no volen: la radicalització de La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Encara recordo els temps en què llegir La Vanguardia era un exercici de democràcia i normalitat democràtica, de respecte, on quan ens assegurava que si el diari deia que les vaques volen, era perquè ho feien realment, i jo creia així.

Els mitjans de comunicació ja no existeixen, ja no hi ha informació objetiva d'actualitat, tot és opinió i, a més, homogènia en contra de qui pensem que cal un respecte als drets que com a poble tenim.

La Vanguardia ha perdut la seva responsabilitat social, i tota la legitimitat que ja havia anat perdent els darrers temps. Precisament en uns temps on els mitjans tenen un paper clau en la creació de territoris responsables.

Reprodueixo tot seguit una carta al director d'Òmnium Cultural que LV no ha volgut reproduir, enfoquillant-se definitivament en una radicalitat informativa sense precents des del franquisme. La Vanguardia ja no és un mitjà d'informació. De fet, ja no ens en queda cap.

___

04/10/07 (Redacció ÒC)

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d’una moderació calculada, apresa a cop d’experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l’any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s’hi identifiquin i l’hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l’extremisme. Un extremisme unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista. Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d’aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L’agressivitat desbocada de l’editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol “Això no és catalanisme”, l’editorial pretenia deixar en evidència “un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com “de vol gallinaci”, l’editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d’objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la “imparcialitat” dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a “antimadridistes” i excessivament “barcelonistes”, fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l’editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l’àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca “el sentiment massiu dels valencians”. Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L’editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s’hi identifiquen i s’han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.


Òmnium Cultural

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Bombeta trencada

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

  • Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
  • On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
  • I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.
Seguiu llegint >>>

El viatge de l'RSC

Per Rosa Alonso. Estava jo l'altre dia anant a València cap a una reunió de feina.
M'acompanyaven uns col·legues de professió. Com som gent apassionada per la nostra feina, ens vam passar el viatge parlant de l'estat de l'RSC en els tres sectors. Ho anomenarem “El viatge de l’RSC”.

Com sabeu, sóc molt partidària d'aprofitar aquestes ocasions per a prendre el pols a la situació.

Van haver dos temes estrella: La desvirtualització del concepte d'ètica i els salaris en les ONG’s.

Sobre el primer vam arribar a la conclusió que la gestió ètica i els valors empresarials s'estan instrumentalitzant en excés. Perdem molt del concepte quan analitzem l’RSC des de massa prismes. Parlar de piràmides, retorns, càlculs estratègics i pressupostos limitats fa adonar-nos que hi ha qui considera l‘RSC una eina més de la comunicació de les seves empreses. I només es queda amb això. Perdent-se tota la resta. Tot el que comporta per a un col·lectiu experimentar el creixement humà i social amb “el viatge de l’RSC”.

Sobre el segon, també vam parlar sense embuts. Encara que sabíem que depèn de qui ens escoltés es posaria les mans al cap. I és que parlar en segons quin to crític de les ONG’s no agrada. Sobretot a qui desenvolupa la seva tasca professional en alguna d'elles. Recordareu un post que vaig titular “Sous irresponsables”. Bé es mereixeria aquest tema un post titulat “Salaris Irresponsables II”. Però abordaré el tema amb tan sols una observació: Normalment, treballar en el tercer sector, no és el més lucratiu del món. Encara que treballar 35 hores setmanals amb un sou de 1400€/nets no està malament, no?

Seguiu llegint >>>