Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medi ambient. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medi ambient. Mostrar tots els missatges

El projecte "Gestió Sostenible Rural" i la Xarxa de Custòdia del Territori col·laboraran per a la preservació i conservació dels recursos naturals

Adrinoc, com a entitat coordinadora del projecte de cooperació “Gestió Sostenible Rural. Implantació de la RSE a les organitzacions dels territoris Leader”, i la Xarxa de Custòdia del Territori han signat un conveni de col∙laboració amb l’objectiu d’avançar en la preservació i conservació dels territoris rurals en els quals actuen. L’acte, en el qual han participat el president del Grup d’Acció Local de la Zona Nord‐Oriental de Catalunya, Joan Espona i el director de la Xarxa de Custòdia, Jordi Pietx, ha tingut lloc a la seu del Consell Comarcal de la Garrotxa.

D’acord amb el conveni, ADRI‐NOC, en nom dels 18 grups participants en el projecte “Gestió Sostenible Rural”, s’ha compromès a fomentar la signatura d’acords de custòdia del territori en aquelles empreses beneficiàries d’ajuts Leader susceptibles de preservar recursos naturals o patrimonials en finques de la seva propietat. En aquest sentit, els Grups d’Acció Local tindran en compte a partir d’ara aquesta possibilitat en la definició dels plans de millora de RSE que proposin a les empreses o entitats beneficiàries d’ajuts, en el marc del seu compromís de conservació i preservació de l’entorn.

La Xarxa de Custòdia del Territori, per la seva banda, s’ha compromès a facilitar als tècnics RSE dels Grups d’Acció Local suport tècnic en relació a la custòdia del territori i de caràcter ambiental per a la seva tasca d’implantació de polítiques sostenibles a les organitzacions beneficiàries d’ajuts Leader, així com a fomentar intercanvis d’experiències entre les entitats de custòdia del territori, els propietaris signataris d’acords de preservació i les empreses Leader. Seguiu llegint >>>

L'or del glaciar a Kirguistan

Per Cris Pérez Vázquez. La majoria de nosaltres no sabria identificar on està Kirguistan en un mapa. Pel títol podem esbrinar que està en alçada i en efecte el 80% del país està cobert per Tian Shan. Ubicat entre la Xina, Tayakistan, Kazajistan i Uzbekistan existeix una extensió d'uns 198.000km2 amb 4,6 milions d'habitants. Canadà sí podria identificar la seva ubicació, inclús ens podrien aportar dades de l'urani i de l'or que n'extreuen i és que resulta que diuen que aquest país necessita extreure'n l'or i l'urani perquè el 85% dels seus habitants viuen de l'agricultura i la ramaderia.

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

El tercer sector i el canvi climàtic

Per Montserrat Llobet. La lluita contra el canvi climàtic s’emmarca en el model de desenvolupament on la satisfacció de les necessitats humanes no compromet els recursos ni les possibilitats de les futures generacions. Però en general se separen les qüestions mediambientals de les socials per la mateixa lògica que se separen les entitats socials de les naturalistes.

Posats a compartimentar, les societats postmodernes com la nostra situen el lloc de residència, de treball i de consum en espais del territori ben diferenciats, creant ciutats dormitori, polígons industrials i grans superfícies comercials i d’oci.

Però aquest model d’organització social és simple perquè en la nostra vida quotidiana, al bus, al tren, al metro o comprant, ens envolta molta gent, amb qui potser tenim en comú moltes preocupacions, però amb qui no tenim oportunitat de compartir res més que un trajecte o un espai massificat. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten es diria que solament és possible formant part d’alguna associació ciutadana i, malgrat això, parlar de cohesió social sembla que no tingui res a veure amb el canvi climàtic.

La separació del lloc de residència, de treball i de consum també fa que el nostre model d’organització sigui complicat, doncs sempre anem de bòlit a treballar, a portar la mainada a l’escola, a comprar, al metge, a l’associació, fent la feina de casa ...

En Julio Alguacil* explica que la qualitat de vida es basa en una organització social senzilla i complexa alhora, i que això solament és possible quan la majoria de la població aconsegueix desenvolupar les tres funcions socials (residir, treballar i consumir) en una mateixa comunitat ciutadana d’entre 20.000 i 50.000 habitants. En aquestes condicions és possible el desenvolupament humà sostenible, que uneix les dues cares d’una mateixa moneda, la qualitat de vida i la qualitat mediambiental, obtenint els següents beneficis sinèrgics:
La coincidència entre la comunitat on es viu, on es treballa i on es consumeix estalvia temps de transport a favor de la dedicació a la família i a les relacions de veïnatge, i estalvia en energia i en la construcció d’infraestructures de transport de persones i mercaderies en favor del medi ambient. Quan aquestes necessitats humanes es satisfan en un mateix lloc aleshores incrementa el nombre d’interaccions entre les persones del territori, el que proporciona una major cohesió social.

De fet, no és estrany que les entitats socials, tant les que treballen en el nostre territori com les que fan cooperació internacional, parlin de desenvolupament local i, fins i tot, de desenvolupament glocal, intentant posar a la pràctica el “pensar globalment i actuar localment” i alhora el “pensar localment i actuar globalment”.

Tinc la impressió que intentem resoldre tot allò que ens complica la vida simplificant les coses, quan el que ens convé és aprendre a gestionar la complexitat identificant aquells aspectes senzills que ens milloren la qualitat de vida. Per exemple, les entitats del tercer sector de diferents poblacions amb les mateixes finalitats, solen agrupar-se en federacions o confederacions pel simple fet que comparteixen experiències similars. Poques vegades es té en compte que encara és més enriquidor compartir experiències diverses amb entitats del mateix territori que tenen finalitats diferents, la qual cosa dóna una visió polièdrica i, per tant, més completa de la complexa realitat d’una mateixa comunitat. És a dir, de manera senzilla permet analitzar la complexitat i establir línies de treball molt més productives.

* Doctor en Sociologia de la Universidad Carlos III de Madrid i autor del llibre Calidad de vida y praxis urbana (Madrid, CIS) i que també es pot trobar a http://habitat.aq.upm.es/.
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Deures per al setembre

Per Rosa Alonso. Recordo quan a l'escola, després de vacances, ens encarregaven una redacció sobre les vacances. Avui em prenc aquest post com aquells deures…

Durant aquests dies de descans he pogut observar coses que em preocupen notablement.

Algunes organitzacions empresarials i organismes nacionals i internacionals han decidit posar remei i dissenyar plans per a compensar el CO2 o activar polítiques mediambientals.
A totes elles, sinceres felicitacions per fer el possible.
Però fer el possible és fer el necessari?

Veig que els esforços estan focalitzats en aquests temes i habitualment s'obliden els efectes col·laterals: les catàstrofes naturals, catàstrofes humanitàries, els efectes dels desplaçats, els quals es queden sense sostre, les epidèmies, els xocs culturals…

Sota el meu punt de vista, les organitzacions empresarials que ara volen recuperar el temps perdut, haurien de diversificar més les seves operacions d'acció social i distribuir la seva aportació ètica entre grans i petites ONG. Aquestes duen treballant molts anys i durant tot l'any per a pal·liar els efectes d'aquest canvi climàtic que tan desconcertats ens té a totes les persones.
Seguiu llegint >>>

Error de la Generalitat amb el límit de 80 km/h a autopistes

Per F. Xavier Agulló. Si ja és prou difícil circular en aquest país pels constants peatges amb què ens trobem, només faltava que la Generalitat decideixi reduir la velocitat a 80 km/h prop de Barcelona. Si com a mínim estigués justificat es podria entendre, però el motiu adduït, la reducció de la contaminació, ratlla l'absurditat, doncs tots els automòbils club afirmen que la contaminació de fet acabarà augmentant.

La contaminació no depèn de la velocitat (per sota dels 120-130 km./h), sinó del règim de revolucions dels motors. A una marxa més baixa, més revolucions i, per tant, més contaminació. Una simulació d'ADAC ha vessat la dada que si bé pot reduir un 2,24% el CO2 emès, augmenta un 26% el diòxid de nitrògen, un altre gas d'efecte hivernable (GEH) i per tant generador de més contaminació.

És a dir, que la reducció del límit de velocitat a 80 km/h per a reduir la contaminació acabarà provocant l'efecte contrari, augmentar-la, a part lògicament de provocar enormes molèsties entre l'usuariat de les autopistes (de peatge!) i autovies properes a la capital.

Una administració pública té l'obligació de ser responsable amb les decisions que pren, justificar-les i ser professional. Seguir amb aquesta iniciativa només provoca sensació de vergonya aliena per una institució que, en teoria, vetlla per a nosaltres.

Seguiu llegint >>>

Són les vides virtuals el futur?

Per Cris Pérez Vázquez.Els desplaçaments fins els llocs de treball s’anul·len; la construcció física de centres d’oci o supermercats ja no són necessaris. La vida virtual pot fer que les vides continuïn d’una altra manera. Els grans centres logístics poden comunicar directament amb les vivendes per a subministrar aliments i serveis que cobreixin les necessitats bàsiques.

El nostre futur està tan allunyat del món de Matrix?

La nova vida anomenada “Second Life” intercanvia serveis i compres a la xarxa. Una vida desitjada i creada per nosaltres que poc té a veure amb la vida física, amb la contaminació i amb els perills que ens esperen al carrer. A les vides virtuals, la nostra realitat la creem nosaltres. És tan futurista crear la pròpia realitat o la creem permanentment?

Algunes persones emprenedores ja han trobat filons de mercat i ja guanyen diners a botigues de disseny de roba, despatxos d’arquitectura, etc. Tots negocis virtuals poc o gens regulats per la legislació, gremis i col·legis professionals.

L'usuariat que vol comprar un dels productes adquireixen el producte o servei que necessiten en la moneda pròpia del món de “Second Life” que es pot aconseguir amb diners reals (euros o dòlars) .

La primera premissa d'una societat o economia sostenible, ja la tenim. És l'oportunitat del desenvolupament sostenible a nivell mundial?

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

Amb Renfe: menys competitivitat empresarial, més discriminació laboral i emissions de CO2

Per F. Xavier Agulló. Els usuaris de Renfe del Maresme perden set hores de feina per culpa dels retards. En dos mesos, el cost per a les empreses és de tretze milions d'euros. Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver dada més demolidora.

El caos ferroviari que ha provocat la incompetència en la gestió de les Rodalies Renfe i, sobretot, la manca d'inversions durant anys (no em calen dades tot i que hi són, els trens són els mateixos que van comprar per l'Olimpíada a finals dels 80's), han dut a què la situació actual sigui insostenible. Si la línia del Maresme és la línia que més dóna a la Renfe de tota Espanya (o la 2a, tant se val, són molts calés), el mínim que pot fer una empresa és invertir-hi. Però probablement els interessa més invertir en altres zones de l'Estat 'més necessitades'. Hi ha qui diu que si l'Estat fos 'més petit', és més probable que com a mínim més inversions hi hauria... o com a mínim tindríem algú a qui queixar-nos. Jo simplement dic que el transport públic no pot restar competitivitat a les empreses del país, i discriminar laboralment a les persones treballadores del Maresme (em caldrien dades però... si no ha passat ja, quant temps trigaran les empreses barcelonines en no fitxar a gent maresmenca per culpa de la Renfe?)

D'acord a més amb la nova llei mediambiental, la Renfe s'hauria de fer càrrec de la contaminació que provoquen, a l'obligar la gent a traslladar-se en automòbil privat i generar emissions de CO2. O és que potser la llei no val per qui la fa?

Jo ja no sóc usuari d'aquesta línia perquè fa uns anys em vaig traslladar a Barcelona, pero m'estimo la meva comarca, m'estimo la gent que hi viu, i odio la incompetència que ve, no pas en tren, de Madrid.


POSTS RELACIONATS: Sense alternativa al transport privat Seguiu llegint >>>

Ja en tenim prou

El País Valencià i les Illes han optat la darrera dècada per un procés de creixement desmesurat basat en el creixement insostenible i l'especulació immobiliària. El proper 26 d'abril es presenta un audiovisual valencià titulat Ja en tenim prou que, tot i que abraça pel meu gust massa temes d'estricta política, crec que val la pena de veure ni que sigui que protestar contra aquesta insostenibilitat i atemptats contra el territori. Seguiu llegint >>>

Alimentació... responsable?

Per Rosa Alonso. Fa un parell de dies vaig llegir: “La indústria alimentària se suma al màrqueting responsable”. Era un article basat en les grans cadenes de fast food i el plantejament comercial que iniciarien en breu. I això em va produir una reflexió.

Els éssers humans sobrevivim per l’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que ingerim. Base de la piràmide de Maslow..

Si bé l’aire que respirem és “supercontaminat”, els agents socials ja s’han començat a posar les piles donant el primer pas: reconeixent errors i plantejant solucions a debat.
Si bé l’aigua que bevem escasseja cada cop més, la preocupació social és tanta que fins i tot les criatures la tracten com l’or líquid més preuat que existeix.

Però… i del menjar què? És un debat que ens toca obrir ja. No em conformo amb què la indústria apliqui plans de “màrqueting” social. Agrairia més ambició al respecte. Què tal un replantejament total? Repartiment equitatiu d’aliments? Acció social a països subdesenvolupats? Cadenes de producció sense esclavitud?... Dialoguem. Gràcies.

Seguiu llegint >>>

Apagada

Per Rosa Alonso. Llegeixo avui al diari que el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ha elaborat un informe en el que es llegeix que la temperatura global pujarà uns 4 graus aquest segle.

I jo em pregunto: tan sols quatre graus en 100 anys???

Fa molt que no plou tres dies seguits com jo recordo que plovia, el fred ha arribat el mes de Gener i no en Novembre com jo recordo, els estius són totalment asfixiants... I tinc 29 anys.

Ahir estava convocada una aturada energètica a nivell europeu que va ser seguida a Espanya amb un registre de caiguda del consum d’un 2,5%.

I jo segueixo preguntant-me: tan sols dues persones i mitja van apagar el llum???

Què haurà de passar en el món per que assumim la nostra part de Responsabilitat Social Personal amb els nostres “stakeholders”?... Amb tot el que fem, segur que dins de poc no existeixen ni els Pols.

Encara que clar, amb informes tan “optimistes” com al que em refereixo, la sensibilització està per arribar. Necessito respostes, si us plau. Moltes gràcies.
Seguiu llegint >>>

Comunitat Cimentada

Font: otromundoesposible.es

Per F. Xavier Agulló. Aquest és un d'aquells temes complicats de tractar i que s'atansen a la frontera de temes que a Blog Responsable no ens permetem tocar, com són els polítics. Però tampoc no podem obviar la responsabilitat social que les administracions públiques tenen en el desenvolupament sostenible d'un territori, i això sí és un tema de RSC.

He aprofitat aquesta imatge que corre per Internet i que il·lustra aquest post per a parlar del que a la costa mediterrània tant de moda s'està posant: les corruptel·les "immoturístiques". Marbella, País Valencià o Andratx no són més que mostres del que es mou a l'entorn d'un sector tant lucratiu, i del que ja n'hem parlat anteriorment, com és l'immobiliari. El creixement no és necessàriament desenvolupament, ans ben al contrari, pot resultar ser símptoma de subdesenvolupament si és descontrolat. La política de l'Espanya dels anys 60 segueix en peu a aquesta zona, com segueix ben present a Centreamèrica o el Sud-est asiàtic.

En canvi, agrada veure com altres iniciatives a l'illa mateixa de Mallorca o a Extremadura van en el sentit contrari. D'un costat, tot i que tampoc sé dir si és exempt de tota culpa, el municipi d'Alcúdia compta amb el segell Alcúdia, municipi ecoturístic. La combinació entre un desenvolupament normatiu a través d'ordenances municipals amb la participació de la iniciativa privada, la creació d'un distintiu del que ja gaudeixen 22 dels 80 establiments turístics del municipi o la creació de la policia verda són tres exemples clars de què les coses es poden fer diferents. I no crec que es pugui dir que Alcúdia està perdent turisme.

D'altra banda, la Junta de Extremadura ha promogut recentment un seguit de concursos públics per a iniciatives que ajudin al desenvolupament econòmic de zones deprimides, però a diferència de voler convertir el territori en una "comunitat cimentada", ho fan a través de projectes que combinin:
  • Energies renovables

  • Atenció a gent gran i persones dependents

  • Turisme sostenible

Això tot i que, per exemple, un dels projectes presentats (el de la unió de Montes de Cijara i Norvento) proposa un macrocomplex turístic de qualitat amb 860 habitacions, a la vora del llac Cijara (que dóna nom al projecte), un balneari spa, un centre de caça, un camp de golf, un club nàutic i una zona hípica, tot això com a complement a un parc eòlic i la creació d'una denominació de productes de qualitat de la zona que crearà, segons l'empresa, 1.100 llocs de treball.

El desenvolupament mediambientalment sostenible va acompanyat de desenvolupament econòmicament sostenible.


POSTS RELACIONATS: ¿Cláusulas sociales en la compra pública inconstitucionales? / Aprender de Confucio: ¿un examen en ciudadanía responsable? / L'Ecologia Industrial com a cicle de pol·linització responsable


Seguiu llegint >>>

Biorritmes

Fuente: Microsoft Office Online

Per Rosa Alonso. Aquesta setmana ha estat “estranya". Acabo d’enviar un correu electrònic als meus amics i gairebé tots m’han contestat que ells també ho han notat.

He anat observant com persones a les que conec (jo inclosa) estem experimentant alteracions hormonals, canvis de bioritmes, oblits, distraccions, mals humors, estridències… I arribo a una conclusió: són els símptomes físics i psicològics del canvi climàtic.

Em poso a llegir premsa que tenia pendent i veig que els pingüins i els ossos polars estan modificant les seves costums migratòries. Tant que perden “el nord” (mai millor dit).

Seran tot senyals? Doncs, en confiança, estic començant a pensar que sí. Tot això son senyals que ens alerten de que estem aniquilant l’energia i els recursos del món on vivim i que tots i totes compartim.

“Culpem” a aquelles grans multinacionals i països que no respecten el protocol de Kyoto. Amb tota raó. Però avui a mi m’agradaria focalitzar la “culpa” en cadascú de nosaltres. M’agradaria que realitzéssim un exercici de meditació profunda i que proposéssim solucions “individuals” per a contribuir a pal·liar (sí, sí, pal·liar per què ja anem tard per a parar-ho) els efectes del canvi climàtic a Gaia.



POSTS RELACIONATS: Una cebolla por cerebro / Cojamos pala y pico / Compense sus emisiones de CO2 con estufas limpias en Honduras


Seguiu llegint >>>

L'Ecologia Industrial com a cicle de pol·linització responsable


Per F. Xavier Agulló. L'ecologia industrial forma part del cada cop més proper argot mediambiental a l'empresa (malgrat el nom, ja sigui industrial o de serveis). Té una part legislativa, doncs una part serà regulat, però a la vista de la propera entrada en vigor de la Llei de Responsabilitat Ambiental, és possible anar més enllà de la llei fent que un cost es converteixi en una inversió i fins en un benefici concret, d'aquells que agraden al món empresarial. Tant de bo tots els àmbits de la RSC fossin tan fàcils de fer entendre com aquest.

El dimecres dia 15 de novembre va tenir lloc a Nodus Barberà (Barberà del Vallès, Vallès Occidental) la jornada “Ecologia industrial per a PIMEs i estalvi de costos”, dins el marc de la cooperació empresarial i del segon cicle de jornades empresarials sota el paraigua del programa Xarxa d’empreses, precisament per fomentar, promoure i ajudar les empreses del municipi, independentment de la seva activitat, a assolir un alt grau de competitivitat a través de la seva cooperació i interrelació...

La jornada, de contingut pràctic i enfocat a un públic variat i format per empresariat i representació d’administracions públiques, ha comptat amb la presència experta de François Guisan, director d’ADS, Sustainable Development Consulting (www.adsdevelopment.com), empresa dedicada a donar solucions definitives, reproduïbles i viables per reduir costos en pro del medi ambient, de Xavier Martí, responsable de l’àrea d’estudi de la Subdirecció General de Desenvolupament Sostenible del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i cap de fila del projecte ECOSIND (www.ecosind.net, projecte finançat per la Unió Europea) i, finalment, amb Quim Cooper, gerent de l’empresa JQN energies renovables (www.jqnenergies.com).

François Guisan, sota el títol Els conceptes de l’ecologia industrial i els seus avantatges per a la PIME ha introduït un nou concepte de visió dels cicles industrials, que històricament s’han basat en una òptica lineal, on les empreses es proveeixen inicialment de l’entorn mediambiental i al final de la cadena n’expulsen els residus. L’ecologia industrial en canvi introdueix un context circular, on els residus o emissions d’unes empreses són matèries primeres o energies per altres, independentment de l’activitat que facin les empreses, i normalment sota unes condicions de proximitat geogràfica.

Precisament l’entrada en vigor de la nova Llei de responsabilitat ambiental introdueix obligacions però també oportunitats a les empreses, fa entrar a les empreses el que abans n’estava fora. L’ecologia industrial és precisament la gran oportunitat per les empreses davant la nova llei, creant una simbiosi entre processos productius i entre aquests i l’entorn. Ha posat com exemple el de la ciutat danesa de Kalundborg, on fangs, vapors, aigua, sofre i tota mena de residus es valoritzaven entrant en altres processos productius. Només aquest projecte genera un estalvi en emissions de 175.000 Tn de CO2 anuals, que si haguessin de ser compensades caldria que es plantessin aproximadament 1.750.000 arbres cada any.

Per tant, és com un retorn a l’economia del bescanvi, on el que no vol una part és valorat per una altra, amb beneficis econòmics evidents per les empreses i, no cal dir-ho, per l’entorn. En aquest punt ha fet esment de la Borsa de Subproductes de Catalunya, projecte ja actiu des de fa un temps.

Per la seva part, Xavier Martí ha parlat d’Iniciatives i ajuts des de les administracions públiques en pro de l’ecologia industrial, exposant especialment el projecte ECOSIND, que finançat per la UE pretén la creació d’aquestes sinèrgies empresarials i ambientals. Martí afirma que cal planificació per part dels ens territorials, però alhora cal una gestió per part de les empreses. La legislació per si sola no pot resoldre problemes que sovint són externs al sistema industrial i no n’és ell l’únic culpable.

Ha assegurat que “complir la llei és un cost, però anar més enllà de la llei amb l’ecologia industrial genera beneficis econòmics segurs”. Recomana la creació d’ens gestors integrals als territoris, ja siguin a nivell inferior o superior al local (polígons industrials, municipis o comarques), que pugui dissenyar els corrents de residus i de consums de la zona i gestionar correctament la confidencialitat respecte als residus i consums de les empreses per facilitar la circularitat i generar confiança.

Ha fet èmfasi en què si bé té beneficis clarament privats i per tant són les empreses les que cal que mostrin voluntat, també hi ha un benefici públic molt explícit, i per tant les administracions públiques han de finançar aquests projectes, cosa que de moment ara per ara no es produeix.

Finalment, la intervenció de Quim Cooper ha girat a l’entorn de L’ecologia industrial i l’estalvi de costos a la pràctica. Experiència sobre l’aplicació pràctica a l’empresa, i ha introduït els conceptes i aplicacions de diverses energies renovables, com la biomassa o la solar tèrmica i la fotovoltaica.

Com a exemple, val a dir que l’ús de biomassa com el pelet (restes forestals tractades) com a font per produir escalfor és actualment un 50% més barat que amb fonts no renovables com el petroli. És a dir, ja no s’està parlant només de responsabilitat ambiental, sinó de beneficis econòmics evidents per la PIME.

Les PIMEs a més, tenen la possibilitat de col·laborar per assolir les sinèrgies necessàries per assumir inversions que sovint tenen un retorn a mig i llarg termini com, per exemple, col·laborant per la instal·lació d’un sistema energètic basat en energia fotovoltaica, que permet a l’empresa ser autosuficient i vendre, a un 500% del preu de mercat de compra actual, connectant-se a la xarxa d’operadores elèctriques.

L’ecologia industrial a la pràctica, la cooperació en pro del medi ambient i... del benefici empresarial. És a dir, no s'hi val a dir que per ser una PYME no es pot anar més enllà de la llei, ans al contrari, apareixen més possibilitats de cooperació. Com aquelles abelletes que anant de flor en flor van pol·linitzant altres flors generant cicles ambientals virtuosos. L'ecologia industrial és un cicle de pol·linització.

POSTS RELACIONATS: Compense sus emisiones de co2 con estufas limpias en honduras / ¿Y si las centrales obreras o sindicatos cambiasen sus objetivos? / A por el pico y la pala

CATEGORIES RELACIONADES: Desarrollo sostenible / Medioambiente / PyMES / Entrevistas / Legislación


Seguiu llegint >>>

Sense alternativa al transport privat

Val a dir que darrerament no sóc massa responsable socialment pel que a transport públic respecta, i tampoc no sóc especialment famós per la meva puntualitat. Però és que em molesta molt és arribar tard un dia que aconsegueixo anar aviat i agafo el transport públic, i això darrerament s’està produint de forma massa habitual als trens de rodalies de Barcelona davant la que ja és, perquè no pot ser altra cosa, clara incompetència en la gestió de les infraestructures ferroviàries a Catalunya (les de la RENFE vull dir, és clar). El traspàs de les competències a la Generalitat de Catalunya inevitablement duria a una millora, bàsicament per un motiu: les queixes de l’usuariat no són escoltades per ningú a Madrid ni causen malestars polítics, cosa que si estiguessin gestionats des d’aquí, amb proximitat a les necessitats socials, us ben asseguro que ens encarregaríem tots plegats de què algú pagués preu polític. Els efectes dels grups de pressió són directament proporcionals a la proximitat geogràfica, i sinó pensem en l’avenç de les polítiques de concertació social en la política pública local.

Si volem promoure l’ús del transport públic, i això afecta el benestar mediambiental de tota la ciutadania, hem de tenir cura que l’alternativa al transport privat que proposi la gestió pública sigui viable. Si no us fa res, jo seguiré utilitzant sempre que pugui el transport privat, que em genera menys problemes, fins que la classe política ens arregli el problema del transport públic. Això sí, no a qualsevol preu: em sento responsable de pagar per les emissions de CO2 que genero amb el cotxe, però ara per ara m’és més fàcil de neutralitzar els efectes negatius a través de Climate Care (pagar per Tn de CO2 generades a l’any) més que no pas utilitzant el tren d’incompetències de la RENFE.

POSTS RELACIONATS (Ed. General): Compense sus emisiones de CO2 con estufas limpias en Honduras / Cojamos pala y pico

CATEGORIES RELACIONADES (Ed. General): Medioambiente / Sector público / Desarrollo sostenible

Seguiu llegint >>>