El model imperant en el sector, entenent que sempre hi ha petites variants d'entitat a entitat, és el que es diu model de contraparts, pel qual l'ONGD capta fons públics o privats en origen i inverteix en destinació en desenvolupament a través d'entitats locals, les anomenades contraparts.
Cal assenyalar que la majoria de recursos públics i d'ajuda oficial al desenvolupament (AOD) es canalitza al seu torn a través d'aquestes ONGD, per la qual cosa Tercer Sector i sector públic uneixen els seus esforços en la millora de les condicions de vida en els països en desenvolupament (o bé en ajuda humanitària quan hi ha desastres naturals puntuals ).
En els anys 70 va ser quan es va encunyar (i calcular) la famosa xifra del 0,7%, quantitat que equivalia al percentatge del PIB dels països 'rics' que calia destinar a pal·liar els efectes de la pobresa i desigualtats en els països més 'pobres', i que ha servit durant 40 anys per a referenciar la quantitat que es demanava als governs que dediquessin a cooperació. Després d'aquestes quatre dècades, només ho compleixen bàsicament els quatre països nòrdics, mentre que s'ha multiplicat com a mínim per cinc la xifra real necessària (es calcula que és necessari segons les fonts entre un 3,5 i un 6% del PIB dels 'rics' per pal·liar la pobresa i desigualtats en el Món).
És cert que hi haurà qui afirmarà que no podem atribuir aquest fracàs conjunt estrictament a la cooperació internacional. Però el cert és que aquesta ha estat la via per la qual el sector públic i el no lucratiu han vehiculat les seves iniciatives dirigides a aquest mai aconseguit 0,7%. L'augment exponencial de la població i, especialment, el capitalisme salvatge dels últims 20 anys (després de la caiguda del mur de Berlín), han acabat per afectar l'entorn de la cooperació internacional que, en qualsevol cas, alguna cosa ha fet malament a seu torn.
Així doncs entre el tot i el res, jo em quedo en què una part (jo crec que majoritària, però deixem-ho en simplement un punt mitjà) és deguda a la mala gestió de la cooperació internacional. El model de contraparts és ineficient, burocràtic, difícilment verificable i pervers, ja que s'alimenta sovint de la corrupció incontrolable en les entitats dels països destí. I la veritat és que ningú pot assegurar que els projectes existeixin, ja que sovint simplement un paper ho justifica. Tot això sense que necessàriament hi hagi mala intenció, però sí excés de bonisme.
Quan s'aborden els reptes del Tercer Sector es limita a aspectes superficials o simplement instrumentals, que lògicament s'han de tenir en compte, però que no són l'essència de cap nou paradigma. Així doncs aspectes com les noves tecnologies (TIC), la capacitació, la transparència, etc., són lògicament importants, però no són la clau.
Posem un símil amb el món empresarial: quan una empresa busca internacionalitzar-se té en essència, i per simplificar, dues vies, o bé busca 'contraparts' comercialitzadores o bé es planteja operar directament a la zona objectiu. I el cert és que l'ideal en la majoria de casos és la segona opció, però per motius normalment de costos opta sovint per la primera. Però l'autèntic símil seria amb empreses de serveis i no de productes, que difícilment actuen amb 'contraparts' (excepte amb models com les franquícies).
Així doncs, el que podem anomenar model d'intervenció directa al Tercer Sector també existeix, tal és el cas d'una gran ONGD com Fundación Vicente Ferrer o una petita com Fundación privada Por una sonrisa en África . Aquestes entitats essencialment el que practiquen és tant la captació en origen com la intervenció en destinació. És cert que cap entitat que treballi sota aquest model podrà dir que "estem en 60 països", com agrada proclamar a tantes ONGD, però sens dubte ho farà amb més profunditat que amplitud i, gairebé amb absoluta seguretat, amb més èxit. En el primer exemple l'entitat actua a l'Índia, mentre que la segona ho fa en tres poblats del Senegal.
La veritat és que el model d'intervenció directa sembla molt més efectiu. Aquest model inclou l'aposta pel que més falta al Tercer Sector, la col·laboració entre entitats, i advoca també per l'eradicació d'una altra xacra, els personalismes i lobbies (en general religiosos, però no només). Ja és hora que donem pas a la creació de xarxes d'ONGD, i fins i tot d'altres actors, ja sigui en origen o en destinació.
La creació de xarxes d'ONGD en origen implica que les entitats treballin col·laborativament en la captació de fons (cas per exemple de Barcelona Acció Solidària, que amb la Caravana Solidària agrupava bon nombre de petites entitats que feien recollida essencialment d'estris, maquinària, aliments i altres tipus d'ajuda), incidint especialment en la captació de fons privats, ja siguin particulars o empresarials. Resulta especialment rellevant que les ONGD siguin capaces d'aproximar-se a les realitats empresarials, de manera que també les empreses puguin participar en el disseny d'intervencions d'acord amb els seus objectius estratègics. Això porta implícit que el purisme ideològic de moltes ONGD, que perceben l'empresa com la seva antítesi, ha de ser llimat amb molta cura, però de forma incisiva. Sense fons públics, cada vegada més escassos, el model actual de moltes entitats no pot sobreviure, i si les empreses ja han fet un pas d'evolució en integrar la responsabilitat social (RSE) en la seva gestió, també les ONGD poden evolucionar integrant alguns aspectes empresarials.
Per la seva banda, la creació de xarxes d'intervenció en destinació (p.e. l'ONGD Umbele assegura que cada euro que recapta arriba a destinació, a través d'una col·laboració amb una xarxa d'intervenció ja existent en destinació, la de les missions a l'Àfrica) ha d'afavorir la generació de sinergies i evitar solapaments, unint esforços en planificació a les zones de intervenció i fomentant els partenariats amb actors locals. També en aquest cas la col·laboració amb projectes de negocis inclusius o de base de la piràmide, promoguts per empreses, pot formar part de la seva agenda, així com la creació d'empreses socials que normalment són més àgils que les entitats associatives en el desenvolupament de projectes. Aquestes xarxes d'intervenció en destinació es converteixen en la pràctica en operadors privats que han de col·laborar amb els ens públics que governen la regió, territori o comunitat.
Així doncs les xarxes en origen poden agrupar-se per crear estructura pròpia en destinació, o bé les xarxes en destinació poden buscar finançament propi en origen o bé col·laborar amb ONGD individuals o en xarxa, o bé captar fons públics.
La creació de xarxes enriqueix el model d'intervenció directa i el complementa. I el més curiós és que la majoria d'ONGD que actuen sota un model d'intervenció directa obtenen la majoria dels seus fons de donants privats, i amb prou feines canalitzen AOD o recursos públics (que acostumen a situar-se entre un zero i un 15% del total d'ingressos), que si es destinés a aquest tipus d'entitats (o xarxes de captació i d'intervenció) oferiria una major seguretat de resultats per als que contribueixen amb els seus impostos als recursos que els governs destinen a cooperació internacional .
Aquest tipus de plantejaments, i si no en aquesta línia com a mínim amb aquesta profunditat, són els que haurien de proposar en els múltiples fòrums i xerrades sobre reptes del Tercer Sector, i obviar altres qüestions superficials i instrumentals no finalistes que només tapen forats i per a res (r)evolucionen la cooperació internacional, com s'ha comentat anteriorment.
En paral·lel al canvi de model imperant en la cooperació internacional, caldria que els territoris, regions o comunitats que volguessin rebre ajudes garantissin una capacitat per a generar efectes multiplicadors, a través d'un sistema de gestió territorial formalitzat, la mateixa manera que es gestionen les organitzacions. Això hauria de ser una exigència per a qualsevol ONGD o agència pública de cooperació internacional per a la intervenció en aquestes destinacions.
Un sistema de gestió territorial formalitzat garantiria l'existència de processos de diàleg i cooperació entre els diferents actors de destinació (públics i privats), així com l'existència de mecanismes formals de gestió eficient. Això faria més efectiva i eficient la cooperació internacional que, cas que les destinacions no poguessin desenvolupar aquests sistemes de gestió, podria ser això el primer pas de la intervenció.
En resum, doncs:
1 .- Dubtem dels models de contraparts per la seva demostrada ineficiència i, sovint, perversió.
2 .- Promoure un model d'intervenció directa origen-destinació.
3 .- Generem dinàmiques de creació de xarxes de captació en origen i d'intervenció en destinació.
4 .- Establim sistemes de gestió territorials formals en les destinacions per millorar la gestió i transparència.
5 .- Avancem del 'bonisme' a una visió més empresarial del Tercer Sector.
1 comentaris:
Molt bon post! Molt bon blog. JA aniré passant. Trobo que tens molts raó.
Publica un comentari a l'entrada