Versión en castellano
Per F. Xavier Agulló. Fa temps que vinc intuint que alguna cosa obscura s’amaga darrere el cas Intervida: els titulars no quadren amb les informacions ni, sobretot, amb la lògica. Els darrers mesos vàries persones m’han comentat que per a tot el que escric sobre aquest tema hi falta la ‘segona part’. Però aquesta segona part només la pot explicar qui la sàpiga, o hauria de dir que només la podia explicar qui la sabia, en passat.
Francisco Marco, investigador privat de Método 3 (empresa líder d’investigació privada a Espanya) i Javier Chicote, periodista que col·labora a Antena 3 TV i Interviú, acaben de publicar “Objetivo Intervida: el complot contra la ONG” (veure nota de premsa a Europa Press o fitxa del llibre a l'editorial). El llibre ha estat publicat per Arcopress, que distribueix sobretot a zones comercials, quioscos i aeroports. En la mateixa col·lecció l’editorial té publicat el llibre “El lado oscuro de las ONG”.
Val a dir d’entrada que els autors deixen clar que amb el llibre no pretenen defensar els cofundadors acusats, que per a això ja tenen els seus advocats, sinó fer palès la més que dubtosa moralitat, per no dir legalitat, del model de cooperació existent. També es declaren contraris a les habituals ‘teories de la conspiració’ (fins i tot fan un extens repàs a algunes d’elles), però que el llibre el que aporta no és una simple ‘teoria’, sinó una ‘prova’ demolidora.
Resa la contraportada d’ “Objetivo Intervida” que “La Fundación Intervida se convirtió en la ONG más grande de España. Pero todo se desmoronó cuando la Fiscalía Anticorrupción de Barcelona acusó a los gestores de la fundación de una estafa de 200 millones de euros, entre otros presuntos delitos.
Según estas acusaciones, todo lo que significaba la ONG era un gran mentira. Este libro muestra las conclusiones de una investigación sin concesiones, huyendo de la demagogia fácil y la sensiblería barata. Una investigación sin apriorismo donde todo lo que se dice se prueba.
Ésta es la historia de un complot: intereses económicos, grupos de presión, estafadores, políticos, fiscales, agentes de bolsa... Muchos actores y un único objetivo: destruir Intervida.”
El llibre, a través d’una trama ben lligada i justificada documentalment, va descobrint el que s’amaga darrera de la intervenció d’aquesta ONG. Egos judicials, un exdirectiu ressentit que va robar $ 600.000 a l’entitat i està en recerca i captura, odi de la resta del tercer sector, por de la ‘competència’ a un model radicalment diferent al seu, interessos polítics, grans quantitats de diners i moltes coses més se sumen a un fil argumental que els autors van descobrint.
No és habitual que un investigador privat escrigui un llibre-reportatge, per tant aquest fet li dóna una especial credibilitat. La reforça la gran quantitat de documentació que aporta el llibre (50 de les 200 planes estan destinades a documentació). I aquesta credibilitat és especialment important quan al llibre apareixen noms i cognoms. Només l’existència de judicis de valor i subjectivitats en alguns paratges del reportatge resten professionalitat a la tasca realitzada, en uns casos interpretacions errònies i en altres forçades, segurament perquè amaguen encara dades, volen desviar l’atenció o picar l’ullet a alguna part interessada, però val a dir que no afecta la trama principal sinó més aviat son interpretacions de fets colaterals, i que comentaré més endavant.
El llibre fa inicialment un abocament de dades vàries, com un recorregut per un seguit de trames judicials com és el desfalc comès per un exdirectiu al Perú, que va denunciar sorneguerament a la pròpia Intervida i, no només va perdre el judici, sinó que el van declarar en recerca i captura internacional. Aquest fet en concret m’és personalment de gran interès, atès que va provocar que l’entitat fos donada de baixa al registre d’entitats que podien operar al Perú, i posteriorment rehabilitada al no trobar-se cap indici de delicte i, al contrari, en va ser víctima. Personalment vaig rebre un correu electrònic d’una persona que, curiosament, surt esmentada al llibre, i enmig d’acusacions que em va fer de cobrar dels cofundadors d’Intervida, de no documentar-me abans d’escriure i de fer el ridícul, m’adjuntava en pdf com a prova màxima un fax en el que l’ambaixada espanyola del Perú feia saber que Intervida havia estat donada de baixa per ‘irregularitats’ del registre d’entitats, sense més informació. I això era el gran delicte. El que no em deia aquesta persona és que Intervida va ser posteriorment rehabilitada i el denunciant declarat en recerca i captura (per cert, el llibre el situa, amb algun canvi al nom i cognom, a Barcelona, fins i tot anunciat als classificats d’El Periódico de Catalunya).
Seguint amb trames judicials el reportatge ens parla de la famosa fiscal barcelonina que va proclamar, a l’inhibir-se vers l’Audiència Nacional, allò de què hi havia “una sangrienta gestión que incluso había llevado a crear escuelas de élite”. A banda del fet que queda en evidència que tals escoles no són precisament d’elit (les famílies paguen poc més de 3 dòlars al mes), el llibre deixa també en entredit la professionalitat d’aquesta persona.
D’altres detalls del sumari judicial no tenen pèrdua, com per exemple que s’acusa als cofundadors de tenir diners en comptes bancaris en un paradís fiscal (Patagònia, sic!), atès que tenien un compte al Patagon Bank (antic nom de la filial on line del BSCH, actualment OpenBank, a banda del fet que la Patagònia no és cap paradís fiscal sinó una regió del sud de l’Argentina).
A part però de la còmica instrucció del cas i trames judicials vàries, tot plegat conflueix amb interessos d’altres parts, a les quals els autors apunten amb noms i cognoms. Val a dir que el gran perjudicat del llibre, a part és clar de les persones que hi apareixen implicades, és el model en sí mateix del tercer sector. Un model basat en contraparts al tercer món (recordem que la confederació d’ONG, la CONGDE, al seu codi ètic explicita que és imprescindible que les ONGD del primer món cerquin altres ONG ‘locals’ per a enviar-hi l’ajuda econòmica), on només la justificació documental és necessària, sense auditar sobre el terreny la feina feta, tenint a més en compte l’habitual corrupció que existeix a aquests països. Intervida, en contraposició a aquest model de contraparts, havia apostat per la creació d’una estructura pròpia sobre el terreny per a tenir major control dels fons, creant ONG pròpies o bé empreses socials (construcció, microcrèdit, laboratoris farmacèutics). Això havia donat l’aparent imatge de ‘holding’ empresarial a la Fundació Intervida, però que val a dir que la Interpol la va investigar el 2005 sense trobar-hi cap irregularitat, fet que obvia la instrucció del cas a Barcelona.
Les moltes proves aportades demostren la poca efectivitat del model majoritari actual de cooperació al tercer sector, i la importància de tenir un major control dels projectes sobre el terreny, no només documental. Precisament, l’única iniciativa a Espanya per a vetllar per la transparència de les ONG, la Fundación Lealtad, té en compte molta informació i aspectes, excepte el més important: assegurar que els projectes s’han dut a terme sobre el terreny; simplement “es fien de la informació que els passen les ONG”.
De fet, respecte a Fundación Lealtad precisament avui ha aparegut, ‘casualment’, un article a El País (com no!) titulat “Las ONG, bajo la moda de la sospecha”, on defensen l’excel·lència d’Intermón Oxfam i posen a la picota a Intervida. Això sí, també diuen que cal un registre públic d’oenagés, cosa però que si existís (tant de bo!) faria innecessària l’existència d’aquest lobby format per exfundadors d’AB Asesores (ara a Morgan Stanley) amb interessos al món financer, tal i com apunta el llibre.
Bé, és doncs al capítol on es parla de Fundación Lealtad on el reportatge comença a fer palesa la trama. El resultat tampoc no era massa difícil d’imaginar: sempre cal preguntar-se qui se’n beneficia més de la caiguda d’Intervida. La resposta era evident per a tothom, una altra cosa era demostrar que era així. És aquí on comença a aparèixer el nom d’Intermón, l’altra gran ONG espanyola (a part de la semipública Creu Roja i Càritas, que només actua al primer món), del seu cost d’administració real i de com poc més de 5 de cada 10 euros arriben al tercer món, de la compra d’una revista en fallida per part d’exdirectius d’aquesta ONG només per a publicar un monogràfic sobre Intervida i tancar-la, de la importància de la gran quantitat de diners que estan anant d’empreses a ONG de la mà de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), de la presència de càrrecs actuals o antics d’Intermón a entitats com Fundación Lealtad (entitat que fa d’intermediària entre grans empreses i ONG per a transferir fons), de com aquests càrrecs estan vinculats amb la Companyia de Jesús i ESADE (tant Intermón com ESADE pertanyen a la Companyia de Jesús; em sap greu que aparegui esmentada en aquest llibre), de la curiosa vinculació de directius de Fundación Lealtad amb Morgan Stanley (AB Asesores) que és on van a parar part dels diners d’Intermón invertits en fons d’inversió, de la relació entre el lobbysta d’Intermón i els poders públics i polítics catalans, de qui és que va ‘designar’ els administradors judicials d’Intervida, i de tantes i tantes altres connexions que els autors van exposant.
En aquest punt resumeixo molt i m’aturo en no aprofundir els fets per a no descobrir tot el que es pot trobar al llibre, que no té pèrdua. Pel camí van aflorant identitats concretes de persones, entitats i empreses concretes, vinculades d’una forma o altra a aquesta complicada trama. Identitats que pertanyen als àmbits acadèmic, periodístic, polític, empresarial, finances, judicial, tercer sector,... Els autors fins i tot s’atreveixen a esmentar el nom i cognoms de la persona que està al darrere de tot i que apareix en totes les connexions.
Totes les proves i objectivitat que vessa el llibre-reportatge només es veu colateralment tacada per un seguit de judicis de valor i interpretacions clarament subjectives, que tot i no afectar la trama principal sí que li retreu professionalitat. En primer lloc el ‘corporativisme periodístic’, tot i les nombroses proves que ells mateixos aporten sobre la implicació del grupo Prisa, explícitament esmenten fins a dues vegades que amb el que diuen no volen implicar els periodistes que, seguint la informació rebuda, no fan altra cosa que ‘fer la seva feina’ (sic).
En segon lloc podem veure-hi en diversos passatges un ‘anticatalanisme gratuït’ i del tot innecessari, que només quedaria justificat per la seva voluntat de voler despertar simpaties per al cas a la resta de l’estat espanyol. Així veiem com en un peu de pàgina que tracta un tema no vinculat directament amb el cas, anomenen el polític Carod-Rovira amb el nom de pila ‘José Luís’, quan saben de sobres que no és aquest el seu nom, i més després de la polèmica. També denuncien que la ‘nova’ Intervida va començar a enviar cartes només en català a les persones padrines de Catalunya, contravenint ‘el dret i sentit comú del bilingüisme’ (algú els hauria de dir que el mecanisme funciona igualment al revés, atès que sembla que enviar-les només en castellà com feina la ‘vella’ no era igualment ‘denunciable’). De fet, els orangutans de La Razón ja han començat a ficar-hi cullerada amb la selecció de titular i de continguts d’una entrevista feta a Rafael Puertas fa poc i publicada el diumenge passat (“Intervida ha pagado el precio de no querer catalanizar la organización”). Olé la seva capacitat de ‘centrar’ el tema!
En tercer lloc, el que anomenaré ‘pànic escènic’ polític, és a dir, passen de puntetes per sobre la part de la trama que tindria lloc a despatxos polítics de Madrid i a algun partit polític, per a deixar entreveure majoritàriament que la culpa recauria en un partit catalanista minoritari del govern català, cosa del tot inconcebible en una trama de la magnitud com la que descriuen. Així doncs, segurament també de forma similar a la meva segona crítica, els autors o volen aconseguir la complicitat de la resta de l’estat o bé simplement no es volen enfangar en aspectes polítics d’abast estatal, tot i que també es poden llegir entre línies com al cas primer que he esmentat.
Malgrat però la sensació que queda de què els autors es guarden coses (una segona part?), que tenen també motius personals per haver escrit el llibre i que hi mostren fòbies i fílies subjectives, les proves de la trama central són demolidores i no deixen lloc al dubte.
Caldrà veure a partir d’ara si aquest llibre és capaç de marcar un abans i un després al necessari debat sobre el model del tercer sector o bé si, com ja estem acostumats, tothom hi acaba tirant terra a sobre per tapar les vergonyes col·lectives, i ens seguim autoenganyant i dient que tot va bé, i que ja hem caçat l’ONG ‘dolenta’.
Intermón i Intervida són igualment culpables d’una cosa: de no haver dialogat i haver despertat un debat públic sobre el tercer sector, comunicant els respectius models i mirant d’aprendre de l’altre el que calgui. Però aquest llibre destapa fets molt greus, molts d’ells constitutius de delictes, que veurem si algú hi pren posició ja que no és una simple ‘teoria de la conspiració’, sinó una evident ‘prova’ de conspiració, com els mateixos autors s’afanyen a demostrar àmpliament.
Una conspiració provocada per la contraposició de dos models radicalment diferents: un model ‘pur’ majoritari basat en contraparts fàcilment ‘corruptibles’, simple justificació documental i alt cost de gestió i administració, i un altre model ‘pervers’ basat en principis de gestió empresarials, intervenció directa al tercer món i ‘auditat’ per la Interpol. Amb quin es queden?
POSTS RELACIONATS: El mundo al revés / El integrismo de L'Arche de Zoé inspira la "nueva" Intervida / AAPP y federación de ONG esconden sus limitaciones detrás del caso Intervida / Un país de libertades y derechos / Intervida abre el melón del modelo del Tercer Sector / Intervida, toda la verdad: ¿dónde están las 'armas de destrucción masiva'? / Intervida: ¿matar la ONG o inhabilitar al periodista?
Seguiu llegint >>>
Per Rosa Alonso.
Per 
Per 
