El cuiner del conill amb faves. Conte escrit a quatre mans

Per Cristina Almirall i Víctor Sastre. En un Regne mogut per les vanitats, els diners i les inversions públiques i privades, vivia un gran cuiner, que tenia una preciosa cuina de ceràmica catalana en la qual es preparava el millor conill amb faves que es coneixia.

El nostre cuiner, havia estat nomenat faria uns anys pel governador com el Cuiner Oficial dels Comptes Públics del Regne, i tenia com a dedicació realitzar inversions segures amb les propines de la seva clientela per a així garantir-los un bon futur per a la seva jubilació.

Fins llavors no li anava malament i els seus comensals li tenien gran confiança. Com era bon amic d'altra gent ben reconeguda del món de la cuina que es dedicaven també a inversions, i tenia cert prestigi internacional, un bon dia va saber que vivia a Estats Units un cuiner molt respectat i amable, Bernie per als amics, al que li encantava jugar al golf, que sabia multiplicar a deu plats les receptes de cinc plats.

S'explicava que cap recepta se li resistia, ja que tenia en el seu haver la tan desitjada Olla de San Martí. De fet, Bernie havia aconseguit el renom perquè era qui feia uns anys havia trobat l'olla de San Martí.

Malgrat tot era sabut que l'Olla de San Martí existia doncs el Supervisor dels Comptes d'Estats Units ho havia certificat així. I també que multituds ja treien profit de l'olla.

Es conta que quan es va descobrir l'Olla es va armar una gran revolada en totes les cuines internacionals, perquè fins aquell moment es creia que era una llegenda. Així l'hi havia transmès tot cuiner i tota cuinera de generació en generació, d'ascendència a descendència en una genealogia gairebé sense fi.

Fins i tot d'aquesta llegenda s'havia encunyat un refrany molt conegut que deia: "ningú dóna duros a quatre pessetes". Refrany que feia algun temps havien decidit no escoltar els i les professional de la cuina del món. També el nostre espavilat cuiner que anava a proposar-li al tal Bernie un negoci rodó. S'ajudaria del seu amic el del Restaurant "l'Estrella Miró" i d'aquesta "olla màgica" per a multiplicar el seu conegut conill amb faves. I aniria, això sí, amb cura que ningú sabés, perquè en el Regne estava terminantment prohibit utilitzar les propines de la clientela en inversions que no fossin segures. I aquesta inversió objectivament no ho era. Almenys era difícil defensar que posant ingredients en una olla per a una recepta de cinc persones acabessin per sortir deu plats. Però, què podia passar? Al final els diners de les propines estarien fora del seu lloc només el temps just i necessari. Només fins a aconseguir la multiplicació perfecta. Després s'encarregaria de retornar fins a l'últim centau a la caixa de propines. Tot el món sortiria guanyant: ell aconseguiria treure més rendiment a la seva recepta, i per tant treure més marge de benefici per al seu negoci, alhora que garantiria una millor jubilació per a tothom. Voilà!

Amics i amigues, el cert és que aquesta Olla era massa temptadora per a resistir-se. I així va anar que va acabar per demanar-li al seu amic el del Restaurant de "L'Estrella Miró" que quedessin per a jugar al golf amb en Bernie. I així va anar que es van trobar els tres i que van decidir bola a bola i cop a cop, que per a multiplicar la recepta del conill amb faves, el nostre benvolgut cuiner, comprés i portés a l'olla màgica els ingredients per a cinc plats. I després esperés que a foc lent sortissin deu plats. Tot estava mesurat: amb el benefici que tragués de servir a deu comensals, retornaria les propines de la seva clientela a la caixa de propines i invertiria la part sobrant per a comprar més ingredients, cuinar-los amb l'olla màgica, i seguir tenint més i més beneficis. I així fins a l'infinit.

D'aquesta manera i a pesar de saber que d'una olla amb una quantitat d'ingredients per a cinc plats només podien menjar cinc i no deu, el nostre estimat amic, es va fer íntim amic d'en Bernie.
El que no sabia ningú és que encara que se certificava que l'Olla de San Martín existia, i que els ingredients del conill amb faves s'anaven a posar en l'olla, per a multiplicar-los, en veritat, no existiria multiplicació alguna. L'intel·ligent cuiner de l'Olla de San Martí no deia a ningú que quan posessin els ingredients del cuiner del conill amb faves a l'olla màgica, també posaria els ingredients d'uns altres i altres cuineres. Ah! Així normal que de cinc possibles plats apareguessin deu plats al final. Abracadabra! Així va anar que va anar la història.

Però un dia va succeir que va haver una tempestat que ho va inundar tot, i va fer que els animals es protegissin i que les fruites i verdures s'espatllessin gairebé totes. Va ser una època complicada per als professionals de la cuina del món sencer que en aquest moment van decidir que ja no podien posar les quantitats que acostumaven a posar abans a l'Olla de San Martí per a multiplicar les seves receptes i van començar a posar menys. I llavors es va conèixer el truc.
Pobre cuiner nostre, que es va quedar sense el seu nou amic Bernie.

Pobres comensals que no sabien que quan el nostre cuiner del conill amb faves deixés el restaurant, acabarien amb sort menjant pinyons sota un pi en una muntanya.

Quina sorpresa per a tota la gent del món de la cuina, que no es pugui multiplicar el menjar com va fer Jesucrist amb els pans i rebre deu plats si només es posen ingredients per a cinc plats.
Quina sort la nostra que coneixem només el conill amb faves de la nostra àvia.

Moral:
Amb Cuiners Oficials dels Comptes Públics del Regne, que tenen amics com en Bernie, qui aspira a tenir jubilació?


Consells i trucs gastronòmics:
On hi ha ingredients per a 5 plats surten cinc plats. Si surten 10 plats és estrany, estrany, estrany...
És millor saber què es cou i com s'enriqueix a les nostres cuines del Regne
Seguiu llegint >>>

Quan la classe política fica la pota... la fica més endins

Per F. Xavier Agulló. Malauradament, més enllà de corregir els errors comesos, la classe política acostuma a fer sortides cap endavant d'allò més increïbles. La implantació a partir de gener del límit de velocitat variable entre 40 i 80 km/h. n'és un bon exemple.

Si ja ha quedat ben demostrat que el motiu inicial, la reducció de la contaminació, ha resultat ser una gran mentida com molta gent ja avançàvem (la contaminació no depèn de la velocitat sinó del règim de revolucions del motor, a menor velocitat més règim de revolucions en general), les estadístiques són altament eloqüents, fins i tot quan ens intenten enganyar de forma descarada: asseguren que la contaminació es va reduir un 4% (emissions de CO2). El que no van dir és que en el mateix període el consum de combustible es va reduir un 10% degut a la crisi econòmica, la qual cosa implica un augment net de la contaminació.

Ara bé, és cert que segurament s'haurà reduït l'accidentalitat, fet amb el que ara fan novament bandera per justificar la reducció més encara de la velocitat. Però el que no tenen present és que es reduiria més encara si es prohibís el cotxe o, a veure què us sembla això benvolguda classe política, si s'invertís el que cal en infraestructures (si saben que hi ha punts negres a la xarxa viària... com és que n'hi ha encara?), si es condemnés i controlés a qui condueix sense permís de conduir o si es fes el mateix amb l'assegurança, o si es tingués una xarxa de transport públic com Déu mana. Es a dir, si la classe política fes la seva feina.

És molt fácil fer recaure les culpes sobre l'altra gent i no assumir les responsabilitats pròpies, una vergonya política amb la que a sobre pretenen fer bandera. No hi ha res com ficar-la més endins quan fiques la pota. I mentrestant, grups com el de Facebook ho diuen tot respecte a què en pensa la majoria de la població que pertany a l'opció política a la que s'adreça la mesura: "A 40 km/h va a ir su puta madre" (paraulotes, però paraules en definitiva, davant de l'estupor, la impotència i la incredulitat). Seguiu llegint >>>

La SGAE "suca" amb La Marató de TV3

Per F. Xavier Agulló. En una època de l'any on tothom s'aboca a causes solidàries, no es demanaria d'una entitat inquisitorial com l'SGAE que ho fos, però tampoc podíem esperar-ne que es dediqués a apropiar-se de la part de drets d'autor de les col·laboracions probono d'artistes a La Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties mentals greus. I és que no pensa renunciar als 45.000 € que li "pertoquen" en concepten de drets d'autor de qui va col·laborar sense cobrar a la gala o al disc de La Marató.

El col·lectiu d'artirtes sempre l'hem vist implicant-se en les grans causes socials del país i el món, però qui el representa no sembla pas estar a la seva alçada. Una vegada i una altra, l'SGAE tira pel terra la bona imatge del col·lectiu.

Qui digui que l'SGAE aporta alguna cosa de bo que s'ho faci mirar. Seguiu llegint >>>

El vaixell s'enfonsa!!!!


Per Cris Pérez Vázquez. El conreu intensiu ha provocat sequeres arreu del món i col.lapses de civilitzacions senceres. Mireu la civilització Maia o l'agricultura intensiva que va generar una sequera de gairebé 10 anys a Oklahoma ("Dust Bowl")

En l’actualitat, només aquest ús intensiu de la terra pot mantenir el nombre d’habitants del món. Una marxa enrera envers agricultures tradicionals significaria que la població mundial probablement moriria per inanició.

Per una altra banda, el zènit del petroli està previst pel 2010. Per tothom és sabut que el petroli no és només necessari per moure els tractors que conreen les grans extensions de terra, sinó que també és necessari com a fertilitzant dels conreus.

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

L'or del glaciar a Kirguistan

Per Cris Pérez Vázquez. La majoria de nosaltres no sabria identificar on està Kirguistan en un mapa. Pel títol podem esbrinar que està en alçada i en efecte el 80% del país està cobert per Tian Shan. Ubicat entre la Xina, Tayakistan, Kazajistan i Uzbekistan existeix una extensió d'uns 198.000km2 amb 4,6 milions d'habitants. Canadà sí podria identificar la seva ubicació, inclús ens podrien aportar dades de l'urani i de l'or que n'extreuen i és que resulta que diuen que aquest país necessita extreure'n l'or i l'urani perquè el 85% dels seus habitants viuen de l'agricultura i la ramaderia.

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>