Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>

Quan la rendibilitat econòmica no veu la social

Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".

En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".

Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.

És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC? Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

EPSIIL.ON (Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat)

Per Cristina Almirall. EPSIILON és un PROJECTE D'ACCIÓ SOCIAL RESPONSABLE que va néixer l’any 2006 per ser desenvolupat de manera conjunta i en equip per tres entitats sense afany de lucre, Servei d'Integració Laboral TAINA de l'Associació pro Disminuïts Psíquics de Sabadell (APDP), el Centre Especial de Treball XALEST DISSENY i el Servei d'Integració Laboral (SSLF) de la Federació ECOM, i l’Ajuntament de Sabadell, representat per Promoció Econòmica.

El programa EPSIILON té com a objectiu principal la plena inserció social i laboral de les persones amb discapacitat al món laboral, així com la promoció de la responsabilitat social, i l’intercanvi de coneixements, experiències i bones pràctiques, tot promovent l’ús de les noves tecnologies.

Amb aquest programa es volen generar aliances estratègiques de cooperació amb tots aquells agents socials i econòmics del territori, que tinguin la voluntat d’adoptar un compromís actiu i participatiu amb els drets socials i laborals de les persones amb discapacitat.

EPSIILON posa a l'abast de les empreses que vulguin adherir-se a la xarxa d'empreses d'Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat un seguit de serveis per a donar suport tant a la persona com a l'empresa.

Les empreses adherides disposen d’un servei de borsa EPSIILON i un equip multidisciplinar que selecciona treballadors/es, les acompanya i dona suport en la incorporació i adaptació de l’espai laboral, assessora en la tramitació d’ajuts i subvencions, exempcions i bonificacions previstes en la normativa vigent, i realitza accions de difusió de les bones pràctiques empresarials.

Amb aquest programa es vol incidir directament sobre els elements que dificulten el procés d’integració de les persones amb discapacitat al món laboral, desenvolupant accions que integrin la cooperació, la prospecció i sensibilització d’empreses, la formació i l’acompanyament dels treballadors i treballadores, la promoció de la responsabilitat social i l’intercanvi i difusió d’experiències, coneixements i bones pràctiques.

A més el programa es centra també en el desenvolupament d’un espai d’intercanvi d’experiències i de recollida i difusió de bones pràctiques per tal d’augmentar les oportunitats de treball i recursos i facilitar així la millora de la qualitat de vida del col·lectiu.

D’aquesta manera, a més a més, es contribueix a fomentar la igualtat d’oportunitats i la millora de qualitat de vida de tothom, i l’empresa obté un valor diferencial augmentant el reconeixement social i formant part d’una cultura organitzativa responsable socialment, podent participar de manera activa en un espai de trobada solidari format per empreses sensibles, on intercanviar experiències, recursos, coneixements i bones pràctiques.

EPSIILON tracta de promoure valors socials que vagin més enllà del simple compliment de la llei, tals com la participació i implicació activa en la construcció d’una societat més equitativa, que tingui com a fonaments el respecte per a la diversitat, la cohesió, la solidaritat i la transferència de valors. Valors, que construeixen societats més igualitàries entre tots i que fan sentir al personal de les empreses orgullós de pertànyer a la mateixa i d’aprendre a ser més inclusiu, tot contribuint a consolidar empreses socialment compromeses, i per tant més reconegudes, prestigioses i valorades en la mateixa.

De la nostra experiència podem dir que la majoria d’empreses del territori són sensibles a promoure la igualtat d’oportunitats socials, laborals i de vida de les persones en situació de discapacitat, i que bona part de les barreres existents per a la inserció de persones amb discapacitat es deuen bàsicament a les impossibilitats de les empreses per disposar de perfils laborals, a que no tenen entre els seus objectius ampliar la plantilla amb nou personal o que simplement desconeixen les característiques del col·lectiu o no saben quins són els serveis d’intermediació existents al territori per a la contractació d’aquests treballadors i treballadores.
En aquest sentit hem evidenciat que una major comunicació amb l’empresariat al respecte de les característiques de les persones amb discapacitat, el treball en xarxa i l’existència d’un servei de referència en aquesta matèria ajuda molt a l'hora de trencar les barreres.

Per això creiem que és important seguir insistint en aquest sentit, a més d’incidir en la responsabilitat social de l’empresa, proposant un compromís i participació activa de l’empresa amb el col·lectiu i promovent l’intercanvi d’experiències i coneixements, cercant en tot moment la corresponsabiltat de tots els agents socials i econòmics.

Doncs d’aquesta manera, promocionant i assumint compromisos actius i reals serà possible fer del nostre món un territori de diàleg, escolta que s’encamini de manera real cap a la sostenibilitat i la responsabilitat

El projecte EPSIILON es va crear inspirant-se en la teoria de les “tres C”: Coneixement – Confiança – Cooperació, tot cercant en la unió d’aquests pilars la col·laboració entre l’Administració Pública, les ONG i tercer sector, les empreses i el seu personal, i altres agents socials i econòmics del territori per tal de fomentar l’ocupació dins de les empreses del territori de les persones en situació de discapacitat.

Fins el moment, el treball de la xarxa d’EPSIILON amb 30 empreses ja ha suposat la contractació de 27 treballadors i treballadores.

Seguiu llegint >>>

Habitatge: mai abans l'homo sapiens sapiens havia depengut de la seva ascendència fins a una edat tan tardana

Per F. Xavier Agulló. Bé, sembla que finalment la nova llei catalana de l'habitatge tira endavant. Segurament si fos propietari de més d'un habitatge estaria en contra, però com no és el cas, no puc fer altra cosa que valorar positivament la iniciativa.

Quan a mitjan dels anys 90 es van assentar els pilars per a la bombolla especulativa que estem vivint, es van posar també les bases per a l'exclusió d'una bona part de la societat d'un dret bàsic com és el de l'habitatge. D'aquesta bombolla n'ha viscut bona part de la classe política i les seves amistats. També n'han tret rèdits polítics els diferents governs que s'han succeït en el control de l'estat: la qüestió era que l'economia espanyola creixés, tant se valia qui en sortís perjudicat. Fer que l'economia creixi a base de la construcció és la solució més simple que pot existir en Teoria Econòmica, opció per la que opten en general les classes polítiques mediocres, com la de l'estat espanyol.

Deien que no hi havia altres opcions,... promoure la inversió de les empreses potser? O fer créixer la productivitat empresarial?

No, calia optar per un model de curt termini. I ara en paguem les conseqüències. No només la competitivitat de l'economia està en joc, sinó que no haver parat esment en aquestes qüestions fa que ara els sous siguin tant miserables com són aquí. Suma-li preus astronòmics de l'habitatge i obtenim que el promig d'edat a la que es pot marxar de casa no està en cap cas per sota dels trenta anys, i això només si són dues les persones que se'n van a viure juntes fora de casa.

Entenc perfectament les queixes de qui té propietats, entenc perfectament les positures dels partits de l'oposició que afirmen que atempta con el dret de propietat (crec que és cert, és un atemptat claríssim), però també entenc perfectament que o fem que l'oferta augmenti de manera molt, molt important, o això serà un llast per al futur de la nostra societat. És una qüestió de sostenibilitat econòmica però també social, mai abans l'homo sapiens sapiens havia depès de la seva ascendència fins a una edat tan tardana.

L'administració pública ha de practicar amb la responsabilitat social de proporcionar un entorn en el que tothom pugui desenvolupar-se, i no afavorir una dependència que pot provocar en el futur més problemes de productivitat, motivació per la feina i capacitat d'autonomia.

El problema és que això és una mesura que no significa en absolut cap mena de redistribució de la riquesa, afecta les classes mitjanes i no les que s'han enriquit els darrers 10 anys. Però cal evitar els perjudicis sociològics, psicològics i antropològics que està generant la situació creada per la bombolla especulativa.

La meva família fa vint anys va patir una expropiació de terrenys d'alt valor agrícola per a construir una autopista. S'imposava el benefici col·lectiu davant de l'individual. No veig en aquesta llei res diferent a aquesta mateixa filosofia. La situació que vivim és massa greu.

Seguiu llegint >>>

No té preu

Per Rosa Alonso. En la majoria d’organitzacions mitjanes i petites del tercer sector està bastant estesa una idea generalitzada sobre els convenis amb empreses: segons aquestes organitzacions, les empreses només ho fan per la seva imatge i sense pensar en el projecte que es durà a terme. Anomenem-les “desconfiades”.

Hi ha algunes ONGs, en canvi, que venen la seva pell al millor postor. A aquestes no els preocupa (o sembla no importar-les) el background de l’organització empresarial amb la què comencen un nou camí com a sòcies. A aquestes les anomenarem “atípiques”.

Bé, doncs ni una cosa ni l’altra... ajuden a l’evolució global.

Si alguna “desconfiada”, signa un acord de col·laboració amb alguna empresa (que pot ser que tingui una filosofia filantròpica, sense més) pot convertir-se en un camí tortuós i totalment improductiu.

Si són les “atípiques” les que segueixen signant sota aquestes condicions, les seves sòcies i projectes poden veure’s fortament tocats per la incredulitat general.

Per tant:

Allò més important d’aquestes col·laboracions “ONG-Empresa” és l’aprenentatge que se’ns dóna. Entendre que les empreses poden voler transformar la seva manera d’entendre’s i que les ONG no sempre tenen l’etiqueta d’excel·lents, no té preu.


POSTS RELACIONATS: Carpe diem / Las ong son empresas / Ong y la falta de transparencia / La pérdida de la inocencia del tercer sector

CATEGORÍAS RELACIONATS: Tercer Sector / Comunidad, acción social y mecenazgo
Seguiu llegint >>>

Canviar el món no és cap utopia

Per F. Xavier Agulló. Albina Ruiz, emprenedora social d'Ashoka impulsora del projecte Ciudad Saludable ha visitat Terrassa convidada per Foment de Terrassa, l'agència de desenvolupament local de la ciutat. L'empresa pública, que gestiona el viver d'empreses de la ciutat, no només impulsa l'emprenedoria empresarial, sinó que aposta també per la introducció de la responsabilitat social en els nous negocis.

Només quan havia llegit el llibre Cómo cambiar el mundo. Los emprendedores sociales y el poder de las nuevas ideas de David Bornstein, i quan vaig conèixer un altre emprenedor social, Rodrigo Baggio de CDI per la inclusió digital, m'havia emocionat tant. I és el que el moviment de l'emprenedoria social, més enllà de ser grans idees amb gran capacitat per a ser dutes a terme, és impulsada per persones que transmeten una il·lusió i una passió extraordinària per canviar el món, perquè ells i elles ho estan fent ja, no és cap utopia.


POSTS RELACIONATS: Un Premio Nobel para la responsabilidad social / Clubes de trueque en la Argentina: sobrevivir a la crisis y al individualismo

CATEGORIES RELACIONADES: Emprendimientos sociales Seguiu llegint >>>

Abstenció irresponsable: felicito al 2,03% de persones que han votat en blanc

Sovint hem destacat en aquest blog el paper que, a part dels sectors empresarial, públic i tercer sector, tenen els altres agents socials, com els mitjans de comunicació i la ciutadania. Els dos mecanismes més poderosos d'aquest darrer grup són el consum, premiant la responsabilitat i castigant la irresponsabilitat, i l'exercici del dret de vot en les eleccions democràtiques.

D'aquestes elecciones al Parlament de Catalunya del 2.006 m'agradaria destacar una dada: 60.025 persones han votat en blanc, un 2,03% del total de vots emesos, que representen més del doble de pes en percentatge que en les darreres elecciones al Parlament de Catalunya del 2.003. D'altra banda, l'abstenció ha augmentat en 6 punts. Només un 57% de les persones amb 'dret' a vot l'han exercit. Tot i l'augment del vot en blanc, està clar que la majoria ha optat per no participar de la democràcia. En qualsevol cas no són xifres exclusives de nostre país, és una dada comuna a la majoria de democràcies occidentals.

En moments com aquest, els qui defensem l'activisme des de tots els sectors i agents socials per a canviar el món, no podem fer altra cosa que entristir-nos per la irresponsabilitat dels qui resten a casa que, no ens enganyem, seran els primers en queixar-se de com de malament van les coses. I què han fet ells i elles per a canviar el món?

I en moments de ràbia com aquest, pensem en aquells que reclamen regulació quan no hi ha responsabilitat. Pensem en aquells països llatinoamericans que, com al Perú, el vot és obligatori per llei. El càstig en aquests casos és, entre altres, el no poder treballar en l'administració pública, rebre determinats ajuts o beneficiar-se de determinats serveis públics. I pensem en quins drets tenen els qui no participen de la democràcia i si tenen o han de tenir els mateixos que la ciutadania responsable que compleix amb la seva obligació... perdó, dret.

No sóc partidari en general de la regulació de la responsabilitat social, la responsabilitat en tot cas és voluntària, però moralment obligatòria. El tercer sector per sí sol no pot canviar el món. El sector públic per sí sol tampoc no pot. L'empresa per sí sola, quan se'n convenci de què hi surt guanyant, tampoc. I tampoc l'acció de mitjans de comunicació o de la ciutadania per sí soles. És l'acció conjunta la que pot canviar-ho. Abstenir-se de votar és ser irresponsable, no hi cap excusa per no fer-ho: felicito al 2,03% de persones que han votat en blanc.


POSTS RELACIONATS: La culpa es de quién compra... mal

CATEGORIES RELACIONADES: Consumo responsable / Sector público Seguiu llegint >>>

Ashoka impulsa l'emprenedoria social a l'Estat espanyol

Ashoka ha fet ja públics els noms dels cinc projectes de l'Estat espanyol, tres d'ells dels Països Catalans, que han merescut el seu suport en el desembarcament del projecte de Bill Drayton a Europa occidental: Jean Claude Rodríguez-Ferrara (Desarrollo Comunitario), Vicki Bernadet (Fada), Raúl Contreras (IUNA), Isabel Girao (A toda vela) i Antonio García Allut (Lonxanet).

Tots els projectes d'emprenedoria social premiats, a part de complir amb els cinc requisits d'Ashoka força exigents, compleixen com a mínim el fet de partir d'una idea molt innovadora i una capacitat de dur-la a terme molt poderosa. Ashoka de fet calcula que hi ha, aproximadament, un projecte d'emprenedoria social per cada milió d'habitants i any.

La capacitat d'un projecte d'emprenedoria social per a canviar el món queda prou palesa en el recentment nomenat Premi Nobel de la Pau Muhammad Yunus, pel seu projecte de Banc per a les persones pobres.

Des de Blog Responsable volem felicitar-los i desitjar-los el més grans dels èxits empresarials en els seus objectius socials.


POSTS RELACIONATS A ED. GENERAL: Un Premio Nobel para la responsabilidad social

CATEGORIES RELACIONADES: Emprendimientos sociales Seguiu llegint >>>

El Barça del Mil·leni

Blog Responsable Ed. General: El Barça del Milenio. El futbol són passions versus milions, manipulacions i extorsions. Per això, per un cop, quan Barça i UNICEF acorden lluitar conjuntament pels Objectius del Mil·leni cal parlar, per fi, de futbol responsable

>>> Seguiu llegint (en castellà) Seguiu llegint >>>