"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró.
Seguiu llegint >>>

Part del món islàmic "canvia" l'escut del Barça

Per F. Xavier Agulló. Arran del problema sorgit amb el vel islàmic en una escola gironina, vam comentar (Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius) la necessitat de què es complissin tres principis que garantissin la convivència entre diferents sensibilitats:

Principi general de respecte vers als símbols aliens
Ús responsable dels símbols propis
Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

El fet que a determinats països islàmics com Aràbia Saudita o Argèlia es venguin samarretes il·legals, fins i tot en botigues oficials, és una mostra fefaent d'una irrespectuosa intolerància i excés de zel.

L'escut té més de cent anys, la creu de Sant Jordi que han fet desparèixer no té cap mena de significat religiós. Als països islàmics tenen encara moltes coses per aprendre sobre la tolerància. I en qualsevol cas, no poden demanar que es tolerin símbols seus com el vel islàmic a països occidentals, que per una part de les dones té significació religiosa, i alhora 'canviar' unilateralment el símbol que identifica un simple club de futbol.

Magnífic exercici d'esquizofrènia sociològica i manipulació integrista. Seguiu llegint >>>

S’aireja l’escàndol del complot d’Intermón Oxfam contra Intervida

Versión en castellano

Per F. Xavier Agulló. Fa temps que vinc intuint que alguna cosa obscura s’amaga darrere el cas Intervida: els titulars no quadren amb les informacions ni, sobretot, amb la lògica. Els darrers mesos vàries persones m’han comentat que per a tot el que escric sobre aquest tema hi falta la ‘segona part’. Però aquesta segona part només la pot explicar qui la sàpiga, o hauria de dir que només la podia explicar qui la sabia, en passat.

Francisco Marco, investigador privat de Método 3 (empresa líder d’investigació privada a Espanya) i Javier Chicote, periodista que col·labora a Antena 3 TV i Interviú, acaben de publicar “Objetivo Intervida: el complot contra la ONG” (veure nota de premsa a Europa Press o fitxa del llibre a l'editorial). El llibre ha estat publicat per Arcopress, que distribueix sobretot a zones comercials, quioscos i aeroports. En la mateixa col·lecció l’editorial té publicat el llibre “El lado oscuro de las ONG”.

Val a dir d’entrada que els autors deixen clar que amb el llibre no pretenen defensar els cofundadors acusats, que per a això ja tenen els seus advocats, sinó fer palès la més que dubtosa moralitat, per no dir legalitat, del model de cooperació existent. També es declaren contraris a les habituals ‘teories de la conspiració’ (fins i tot fan un extens repàs a algunes d’elles), però que el llibre el que aporta no és una simple ‘teoria’, sinó una ‘prova’ demolidora.

Resa la contraportada d’ “Objetivo Intervida” que “La Fundación Intervida se convirtió en la ONG más grande de España. Pero todo se desmoronó cuando la Fiscalía Anticorrupción de Barcelona acusó a los gestores de la fundación de una estafa de 200 millones de euros, entre otros presuntos delitos.
Según estas acusaciones, todo lo que significaba la ONG era un gran mentira. Este libro muestra las conclusiones de una investigación sin concesiones, huyendo de la demagogia fácil y la sensiblería barata. Una investigación sin apriorismo donde todo lo que se dice se prueba.
Ésta es la historia de un complot: intereses económicos, grupos de presión, estafadores, políticos, fiscales, agentes de bolsa... Muchos actores y un único objetivo: destruir Intervida.”


El llibre, a través d’una trama ben lligada i justificada documentalment, va descobrint el que s’amaga darrera de la intervenció d’aquesta ONG. Egos judicials, un exdirectiu ressentit que va robar $ 600.000 a l’entitat i està en recerca i captura, odi de la resta del tercer sector, por de la ‘competència’ a un model radicalment diferent al seu, interessos polítics, grans quantitats de diners i moltes coses més se sumen a un fil argumental que els autors van descobrint.

No és habitual que un investigador privat escrigui un llibre-reportatge, per tant aquest fet li dóna una especial credibilitat. La reforça la gran quantitat de documentació que aporta el llibre (50 de les 200 planes estan destinades a documentació). I aquesta credibilitat és especialment important quan al llibre apareixen noms i cognoms. Només l’existència de judicis de valor i subjectivitats en alguns paratges del reportatge resten professionalitat a la tasca realitzada, en uns casos interpretacions errònies i en altres forçades, segurament perquè amaguen encara dades, volen desviar l’atenció o picar l’ullet a alguna part interessada, però val a dir que no afecta la trama principal sinó més aviat son interpretacions de fets colaterals, i que comentaré més endavant.

El llibre fa inicialment un abocament de dades vàries, com un recorregut per un seguit de trames judicials com és el desfalc comès per un exdirectiu al Perú, que va denunciar sorneguerament a la pròpia Intervida i, no només va perdre el judici, sinó que el van declarar en recerca i captura internacional. Aquest fet en concret m’és personalment de gran interès, atès que va provocar que l’entitat fos donada de baixa al registre d’entitats que podien operar al Perú, i posteriorment rehabilitada al no trobar-se cap indici de delicte i, al contrari, en va ser víctima. Personalment vaig rebre un correu electrònic d’una persona que, curiosament, surt esmentada al llibre, i enmig d’acusacions que em va fer de cobrar dels cofundadors d’Intervida, de no documentar-me abans d’escriure i de fer el ridícul, m’adjuntava en pdf com a prova màxima un fax en el que l’ambaixada espanyola del Perú feia saber que Intervida havia estat donada de baixa per ‘irregularitats’ del registre d’entitats, sense més informació. I això era el gran delicte. El que no em deia aquesta persona és que Intervida va ser posteriorment rehabilitada i el denunciant declarat en recerca i captura (per cert, el llibre el situa, amb algun canvi al nom i cognom, a Barcelona, fins i tot anunciat als classificats d’El Periódico de Catalunya).

Seguint amb trames judicials el reportatge ens parla de la famosa fiscal barcelonina que va proclamar, a l’inhibir-se vers l’Audiència Nacional, allò de què hi havia “una sangrienta gestión que incluso había llevado a crear escuelas de élite”. A banda del fet que queda en evidència que tals escoles no són precisament d’elit (les famílies paguen poc més de 3 dòlars al mes), el llibre deixa també en entredit la professionalitat d’aquesta persona.

D’altres detalls del sumari judicial no tenen pèrdua, com per exemple que s’acusa als cofundadors de tenir diners en comptes bancaris en un paradís fiscal (Patagònia, sic!), atès que tenien un compte al Patagon Bank (antic nom de la filial on line del BSCH, actualment OpenBank, a banda del fet que la Patagònia no és cap paradís fiscal sinó una regió del sud de l’Argentina).

A part però de la còmica instrucció del cas i trames judicials vàries, tot plegat conflueix amb interessos d’altres parts, a les quals els autors apunten amb noms i cognoms. Val a dir que el gran perjudicat del llibre, a part és clar de les persones que hi apareixen implicades, és el model en sí mateix del tercer sector. Un model basat en contraparts al tercer món (recordem que la confederació d’ONG, la CONGDE, al seu codi ètic explicita que és imprescindible que les ONGD del primer món cerquin altres ONG ‘locals’ per a enviar-hi l’ajuda econòmica), on només la justificació documental és necessària, sense auditar sobre el terreny la feina feta, tenint a més en compte l’habitual corrupció que existeix a aquests països. Intervida, en contraposició a aquest model de contraparts, havia apostat per la creació d’una estructura pròpia sobre el terreny per a tenir major control dels fons, creant ONG pròpies o bé empreses socials (construcció, microcrèdit, laboratoris farmacèutics). Això havia donat l’aparent imatge de ‘holding’ empresarial a la Fundació Intervida, però que val a dir que la Interpol la va investigar el 2005 sense trobar-hi cap irregularitat, fet que obvia la instrucció del cas a Barcelona.

Les moltes proves aportades demostren la poca efectivitat del model majoritari actual de cooperació al tercer sector, i la importància de tenir un major control dels projectes sobre el terreny, no només documental. Precisament, l’única iniciativa a Espanya per a vetllar per la transparència de les ONG, la Fundación Lealtad, té en compte molta informació i aspectes, excepte el més important: assegurar que els projectes s’han dut a terme sobre el terreny; simplement “es fien de la informació que els passen les ONG”.

De fet, respecte a Fundación Lealtad precisament avui ha aparegut, ‘casualment’, un article a El País (com no!) titulat “Las ONG, bajo la moda de la sospecha”, on defensen l’excel·lència d’Intermón Oxfam i posen a la picota a Intervida. Això sí, també diuen que cal un registre públic d’oenagés, cosa però que si existís (tant de bo!) faria innecessària l’existència d’aquest lobby format per exfundadors d’AB Asesores (ara a Morgan Stanley) amb interessos al món financer, tal i com apunta el llibre.

Bé, és doncs al capítol on es parla de Fundación Lealtad on el reportatge comença a fer palesa la trama. El resultat tampoc no era massa difícil d’imaginar: sempre cal preguntar-se qui se’n beneficia més de la caiguda d’Intervida. La resposta era evident per a tothom, una altra cosa era demostrar que era així. És aquí on comença a aparèixer el nom d’Intermón, l’altra gran ONG espanyola (a part de la semipública Creu Roja i Càritas, que només actua al primer món), del seu cost d’administració real i de com poc més de 5 de cada 10 euros arriben al tercer món, de la compra d’una revista en fallida per part d’exdirectius d’aquesta ONG només per a publicar un monogràfic sobre Intervida i tancar-la, de la importància de la gran quantitat de diners que estan anant d’empreses a ONG de la mà de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), de la presència de càrrecs actuals o antics d’Intermón a entitats com Fundación Lealtad (entitat que fa d’intermediària entre grans empreses i ONG per a transferir fons), de com aquests càrrecs estan vinculats amb la Companyia de Jesús i ESADE (tant Intermón com ESADE pertanyen a la Companyia de Jesús; em sap greu que aparegui esmentada en aquest llibre), de la curiosa vinculació de directius de Fundación Lealtad amb Morgan Stanley (AB Asesores) que és on van a parar part dels diners d’Intermón invertits en fons d’inversió, de la relació entre el lobbysta d’Intermón i els poders públics i polítics catalans, de qui és que va ‘designar’ els administradors judicials d’Intervida, i de tantes i tantes altres connexions que els autors van exposant.

En aquest punt resumeixo molt i m’aturo en no aprofundir els fets per a no descobrir tot el que es pot trobar al llibre, que no té pèrdua. Pel camí van aflorant identitats concretes de persones, entitats i empreses concretes, vinculades d’una forma o altra a aquesta complicada trama. Identitats que pertanyen als àmbits acadèmic, periodístic, polític, empresarial, finances, judicial, tercer sector,... Els autors fins i tot s’atreveixen a esmentar el nom i cognoms de la persona que està al darrere de tot i que apareix en totes les connexions.

Totes les proves i objectivitat que vessa el llibre-reportatge només es veu colateralment tacada per un seguit de judicis de valor i interpretacions clarament subjectives, que tot i no afectar la trama principal sí que li retreu professionalitat. En primer lloc el ‘corporativisme periodístic’, tot i les nombroses proves que ells mateixos aporten sobre la implicació del grupo Prisa, explícitament esmenten fins a dues vegades que amb el que diuen no volen implicar els periodistes que, seguint la informació rebuda, no fan altra cosa que ‘fer la seva feina’ (sic).

En segon lloc podem veure-hi en diversos passatges un ‘anticatalanisme gratuït’ i del tot innecessari, que només quedaria justificat per la seva voluntat de voler despertar simpaties per al cas a la resta de l’estat espanyol. Així veiem com en un peu de pàgina que tracta un tema no vinculat directament amb el cas, anomenen el polític Carod-Rovira amb el nom de pila ‘José Luís’, quan saben de sobres que no és aquest el seu nom, i més després de la polèmica. També denuncien que la ‘nova’ Intervida va començar a enviar cartes només en català a les persones padrines de Catalunya, contravenint ‘el dret i sentit comú del bilingüisme’ (algú els hauria de dir que el mecanisme funciona igualment al revés, atès que sembla que enviar-les només en castellà com feina la ‘vella’ no era igualment ‘denunciable’). De fet, els orangutans de La Razón ja han començat a ficar-hi cullerada amb la selecció de titular i de continguts d’una entrevista feta a Rafael Puertas fa poc i publicada el diumenge passat (“Intervida ha pagado el precio de no querer catalanizar la organización”). Olé la seva capacitat de ‘centrar’ el tema!

En tercer lloc, el que anomenaré ‘pànic escènic’ polític, és a dir, passen de puntetes per sobre la part de la trama que tindria lloc a despatxos polítics de Madrid i a algun partit polític, per a deixar entreveure majoritàriament que la culpa recauria en un partit catalanista minoritari del govern català, cosa del tot inconcebible en una trama de la magnitud com la que descriuen. Així doncs, segurament també de forma similar a la meva segona crítica, els autors o volen aconseguir la complicitat de la resta de l’estat o bé simplement no es volen enfangar en aspectes polítics d’abast estatal, tot i que també es poden llegir entre línies com al cas primer que he esmentat.

Malgrat però la sensació que queda de què els autors es guarden coses (una segona part?), que tenen també motius personals per haver escrit el llibre i que hi mostren fòbies i fílies subjectives, les proves de la trama central són demolidores i no deixen lloc al dubte.

Caldrà veure a partir d’ara si aquest llibre és capaç de marcar un abans i un després al necessari debat sobre el model del tercer sector o bé si, com ja estem acostumats, tothom hi acaba tirant terra a sobre per tapar les vergonyes col·lectives, i ens seguim autoenganyant i dient que tot va bé, i que ja hem caçat l’ONG ‘dolenta’.

Intermón i Intervida són igualment culpables d’una cosa: de no haver dialogat i haver despertat un debat públic sobre el tercer sector, comunicant els respectius models i mirant d’aprendre de l’altre el que calgui. Però aquest llibre destapa fets molt greus, molts d’ells constitutius de delictes, que veurem si algú hi pren posició ja que no és una simple ‘teoria de la conspiració’, sinó una evident ‘prova’ de conspiració, com els mateixos autors s’afanyen a demostrar àmpliament.

Una conspiració provocada per la contraposició de dos models radicalment diferents: un model ‘pur’ majoritari basat en contraparts fàcilment ‘corruptibles’, simple justificació documental i alt cost de gestió i administració, i un altre model ‘pervers’ basat en principis de gestió empresarials, intervenció directa al tercer món i ‘auditat’ per la Interpol. Amb quin es queden?

POSTS RELACIONATS: El mundo al revés / El integrismo de L'Arche de Zoé inspira la "nueva" Intervida / AAPP y federación de ONG esconden sus limitaciones detrás del caso Intervida / Un país de libertades y derechos / Intervida abre el melón del modelo del Tercer Sector / Intervida, toda la verdad: ¿dónde están las 'armas de destrucción masiva'? / Intervida: ¿matar la ONG o inhabilitar al periodista?
Seguiu llegint >>>

Pèrdua de valors

Per Rosa Alonso. Només una breu reflexió.
Constantment parlem sobre l'ètica i els valors empresarials de multitud d'organitzacions.
Treballem per institucionalitzar bones pràctiques i interioritzar-les en l’ADN corporatiu.
Però hi ha quelcom que és molt transcendent i en lo què potser, no estem prestant la suficient atenció. Els valors humans. De les persones.

Veig en la societat una constant pèrdua de valors humans.
Veig violència, sento agressivitat, poca solidaritat i molta desconfiança.
Si els éssers humans, que vivim en societat, és a dir en grups i organitzacions, no som capaços de re-impulsar els nostres valors, no crec que les organitzacions arribin a entendre mai el què és la “RSC”. Seguiu llegint >>>

Per què una empresa ha de ser socialment responsable?

Per F. Xavier Agulló. Es preguntava un dia un empresari d’una PIME: ¿per què he de ser socialment responsable si la meva clientela o el consum no ho són a l’hora de comprar o escollir un producte, servei o empresa?

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és el compromís de l’empresa envers les necessitats dels seus grups d’interès en els diferents àmbits (àmbit laboral, acció social, medi ambient, clientela i empreses proveïdores, i bon govern i transparència),per mitjà d’una implicació voluntària i solidària més enllà del que estableix la legislació vigent.

La definició inclou diferents conceptes clau. L’RSC és d’entrada un compromís vers les parts interessades, és a dir, es passa d’una òptica clàssica de “el client sempre té la raó” a una altra on no només la clientela és el grup d’interès clau per a l’empresa, sinó que s’integren les necessitats d’altres parts interessades en l’estratègia de l’empresa. Per què? Perquè cada cop més els mercats són més competitius, perquè cada cop més costa retenir el personal que esdevé de mica en mica més mercenari, perquè cada cop més es competeix amb empreses de països en desenvolupament on els preus estan molt per sota dels occidentals, perquè cada cop més els productes procedents d’aquests països compleixen amb nivells més alts d’exigència en qualitat, perquè cada cop més els grups de pressió escruten l’activitat de les empreses i en demanen “responsabilitat”, perquè cada cop més cal aportar valor afegit als nostres productes i serveis. Un altre element clau de la definició ens diu que és voluntària (com no!) i que la implicació és més enllà dels mínims legals. Una empresa que compleixi amb tots els mínims legals no es pot considerar només per això com a socialment responsable (tampoc com a socialment “irresponsable”, és clar). Perquè una empresa sigui considerada
com a socialment responsable cal que hagi escollit els àmbits en els que pot anar més enllà dels mínims legals de manera que li reporti algun avantatge a mig i llarg termini.

Les empreses no són ONG, ni ho han de ser mai, l’afany de lucre és el motor de l’economia. Però sí que és cert per tot l’esmentat anteriorment que cal incorporar valors afegits. Detectar quins són els avantatges i beneficis que l’RSC pot aportar a les empreses ha de permetre identificar la manera com la clientela i el consum “sí que valorin” la responsabilitat social d’una empresa.

L’empresari PIME que comentava al principi tard o d’hora s’adonarà que sí que se li valora, que sí que n’obté avantatges i beneficis, i en definitiva que la lògica competitiva farà que si no incorpora l’RSC en la seva estratègia empresarial, alineada amb els objectius empresarials, quedarà inexorablement fora del mercat a mig i llarg termini.

___
Publicat al Butlletí de Polinyà de Novembre de 2.007, pàg. 11.
Seguiu llegint >>>

Proposta de decàleg per la societat responsable

a) La societat responsable a l’era de la globalització promulga una conscienciació que implica a l’individu com part activa i decisiva en la seva relació amb l’entorn humà i ambiental.

b) El desenvolupament humà es dona en un entorn en el qual les relacions d’intercanvi econòmic estan en supeditades per la relació amb el medi ambient, no a la inversa.

c) La política és l’eina de gestió per el diàleg en lloc de la delegació de responsabilitats.

d) Empresa i societat són interdependents, la relació entre ambdues parts és una oferta i consum responsables.

e) El canvi de paradigma de la societat neocapitalista a la responsable es dona en un procés continu, els canvis són una construcció social progressiva en la que conviuen aspectes inherents a la humanitat i noves formes de desenvolupar l’adaptació al medi.

f) El comerç i el canvi climàtic comporten processos migratoris, el mestissatge genera nous llenguatges i formes culturals. La societat responsable no deu entendre com mercaderia la immigració, de la percepció d’amenaça e inseguretat passem a la fusió.

g) El mercat de valors ha subjugat la consciència de progrés a xifres. La societat responsable transforma d’objecte a subjecte a la persona.

h) La societat no es regeix per patrons de patriarcat o matriarcat, es recupera la dualitat i complementarietat.

i) La vida a nivell biològic presenta un cercle finit. A qualque societat pretenem allargar la vida al temps que augmentar la població per fer front al treball de mantenir el sistema, fet que no contribueix a la terra com ecosistema i a la humanitat com a element integrat en ell. Acceptar el temps finit i reprendre el domini del temps ha de ser un pilar fonamental de la societat responsable.

j) Els fòrums de diàleg deuen ser comunicadors i auditors,els mitjans de comunicació derivats de les noves tecnologies són elements vertebradors de la creació d’una nova cultura. El subjecte / objecte passiu que rep informació esdevé un èsser humà interactiu. Seguiu llegint >>>

Salut i seguretat laborals?

Per Rosa Alonso. Aquesta és una premsa que pesa més de 13.000kg, que actua com a motlle per a plaques metàl·liques per als automòbils. Desconeixem l’origen del vídeo però temem que és una realitat del s. XXI.

Seguiu llegint >>>

RSC: Refusam Sentir Culpabilitat

La situació provocada per les obres de l'AVE en relació als usuaris certament es pot i es qualificar d'irresponsable.

Tant l'actuació de l'empresa com de l'administració deixa en situació de indefensió als milers de persones que a diari utilitzen el transport ferroviari per anar al seu treball, i ara es veuen que els dèficits en infraestructures no els permeten per prest que s'aixequin des llit possibilitat d'arribar a temps al treball i no perdre una hora de trajecte.

La situació de Renfe respecte als usuaris no es nova, però si que comença a ser moment d'una manifestació dura i madura que faci a la ja esmentada companyia reconèixer que tracta amb éssers humans i no amb mercaderia. Seguiu llegint >>>

Vandalisme sindical a la Mercedes-Benz

Per F. Xavier Agulló. Fa uns dies em dirigia en metro llegint documentació per preparar una reunió quan de sobte un gran terrabastall em va inquietar en arribar a una estació. L'andana era plena de persones amb cartells, gorres, adhesius i... especialment, xiulets cridaners que no paraven de cridar.

El meu somriure inicial de complicitat envers la seva lluita obrera pel tancament de la planta de Barcelona aviat va quedar pansit en adonar-me que pretenien pujar al tren... amb tot aquest enrenou... I efectivament, encara dins del tren continuaven xiulant i cridant... Va ser insuportable.

Després d'aguantar-los durant una desena d'estacions, em vaig predisposar a baixar. En ser davant de la porta em vaig adonar que també pretenien baixar. Un treballador que era al costat de la porta i al meu costat, va animar la resta: "poseu-vos els taps que baixem!". És clar, llavors em vaig adonar que la majoria portava taps a les orelles...

No vaig poder evitar dir-li "llàstima que jo me'ls vaig oblidar a casa", i detestar profundament la seva forma de manifestar-se a través de causar molèsties -en aquest cas extrema en provocar maldecaps a la majoria de qui allà érem-.

Recordo altres formes molt més violentes, com la vaga salvatge a El Prat que va deixar a milers de persones sense vacances (Els límits del dret de vaga), però malgrat tot no vaig sentir ja la més mínima solidaritat envers la seva causa, simplement per la seva forma.

És això el que pretenien?
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius

Nena amb vel islàmic. Font: La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).
Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.

Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.

És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.

Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?

Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:
  • Principi general de respecte vers als símbols aliens
  • Ús responsable dels símbols propis
  • Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.

Seguiu llegint >>>

Les vaques ja no volen: la radicalització de La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Encara recordo els temps en què llegir La Vanguardia era un exercici de democràcia i normalitat democràtica, de respecte, on quan ens assegurava que si el diari deia que les vaques volen, era perquè ho feien realment, i jo creia així.

Els mitjans de comunicació ja no existeixen, ja no hi ha informació objetiva d'actualitat, tot és opinió i, a més, homogènia en contra de qui pensem que cal un respecte als drets que com a poble tenim.

La Vanguardia ha perdut la seva responsabilitat social, i tota la legitimitat que ja havia anat perdent els darrers temps. Precisament en uns temps on els mitjans tenen un paper clau en la creació de territoris responsables.

Reprodueixo tot seguit una carta al director d'Òmnium Cultural que LV no ha volgut reproduir, enfoquillant-se definitivament en una radicalitat informativa sense precents des del franquisme. La Vanguardia ja no és un mitjà d'informació. De fet, ja no ens en queda cap.

___

04/10/07 (Redacció ÒC)

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d’una moderació calculada, apresa a cop d’experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l’any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s’hi identifiquin i l’hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l’extremisme. Un extremisme unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista. Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d’aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L’agressivitat desbocada de l’editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol “Això no és catalanisme”, l’editorial pretenia deixar en evidència “un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com “de vol gallinaci”, l’editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d’objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la “imparcialitat” dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a “antimadridistes” i excessivament “barcelonistes”, fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l’editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l’àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca “el sentiment massiu dels valencians”. Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L’editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s’hi identifiquen i s’han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.


Òmnium Cultural

Seguiu llegint >>>

L’Estat segueix sense complir amb les infraestructures

Per F. Xavier Agulló. Publiquem tot seguit una nota informativa rebuda de l'Observatori de Finançament de Catalunya.

El setembre de l’any passat, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el conseller Castells ens va garantir que la inversió de l’Estat a Catalunya prevista en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2007 era molt satisfactòria i complia fil per randa amb el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, que contempla que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat.

Des de l’Observatori del Finançament de Catalunya, així com diferents partits polítics (ERC i CiU) i agents socials com la Cambra de Comerç de Barcelona, es va qüestionar l’acord assolit i el temps ens ha donat la raó, atès que fa uns dies l’anomenat pacte Solbes-Castells ha confirmat que la inversió contemplada en els PGE del 2007 no complia ni amb la lletra ni amb l’esperit de l’Estatut (sens dubte, si no s’haguessin aixecat aquestes veus crítiques amb la inversió pressupostada a Catalunya l’any anterior amb tota probabilitat no s’hagués negociat un nou acord aquest any).

L’acord assolit per aplicar la disposició addicional tercera del Estatut representa una millora respecte a la interpretació feta l’any anterior, però té molts punts febles. S’ha de reconèixer que pot proporcionar més inversions a Catalunya que la metodologia aplicada en els PGE-2007 i que contempla una sèrie de clàusules per garantir el grau de regionalització de la inversió pública i, sobretot, el seu grau d’execució. Això no obstant, malgrat que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya es fa una valoració positiva de la millora aconseguida (en una negociació les dues part han de cedir, malgrat que molts catalans ja pensàvem que havíem cedit molt a l’acceptar un Estatut de fireta), opinem que segueix sense complir-se la disposició addicional tercera del Estatut, que no es pot oblidar que és una llei orgànica de l’Estat.

Així, segons el Projecte dels PGE del 2008 Catalunya rebrà el 14,9% de la inversió regionalitzable que efectuarà l’Estat a les comunitats autònomes. L’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya augmentarà respecte al 2007 (amb una inversió pressupostada del 13,9%), tot i que es queda molt lluny del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat (18,72% segons les darreres dades de l’INE). Aquest increment s’explica pel fet que l’any passat es va considerar que la disposició addicional tercera de l’Estatut sols feia referència a les inversions dels ministeris de Foment i Medi Ambient, mentre que enguany s’ha canviat el criteri a l’incloure totes les inversions de caràcter econòmic, deixant fora de manera arbitrària les infraestructures socials (tan arbitrari com fou, i ara es reconeix, incloure l’any passat únicament les inversions de Foment i Medi Ambient).

A l’incloure en el còmput, en compliment del pacte assolit per Solbes i Castells, les transferències de capital, l’abonament total del preu, els peatges (no queda clar si per rescatar-los, pagar compensacions a les concessionàries o fer efectius els peatges a l’ombra) i les partides pendents d’assignar (queden per assignar 722,8 milions d’euros!!!) s’assoleix artificialment el 18,72% de la base de càlcul acordada.

En tot cas, en la nostra opinió no s’ajusta al text estatutari incloure aquestes partides per arrodonir les xifres i donar la sensació, errònia i potser malintencionada, que es compleix allò que contempla la disposició addicional tercera de l’Estatut.

L'acord Solbes-Castells reconeix un deute de 827 M€ de l’any 2007 (tot i que per l'Observatori del Finançament de Catalunya, la xifra correcta de deute del 2007 seria 1.065 M€) que ha de compensar-se entre els anys 2008 i 2009. De moment el primer any, el 2008, no en rebrem ni un miserable euro (en teoria “ja ho trobarem” el 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute???).

D’altra banda, una de les clàusules de l’acord assenyala que el grau d’execució de les inversions a Catalunya com a mínim haurà de ser igual a la mitjana espanyola, que tradicionalment ha estat superior a la catalana i s’ha situat al voltant del 85% de les inversions pressupostades. Per tant, implícitament, s’accepta que estem disposats a perdre aproximadament un 15% de la xifra pressupostada cada any sense poder dir ni piu (s’ha de reconèixer, no obstant, que en el passat sempre hem perdut més del 15% de la xifra pressupostada per l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública estatal a Catalunya).

Finalment, l’any 2015 (i no el 2013 com han assenyalat alguns), sempre que la conjunció política i astral sigui favorable a Catalunya, s’efectuarà una valoració global de l’aplicació de la metodologia, fet que proporciona una excusa magnífica a l’Estat (i també a una part de la societat civil i política catalana) per als propers anys: a mesura que la inversió no executada es vagi acumulant (atès que, malgrat les salvaguardes, existeix un forat en l’acord que podria provocar que la inversió no executada s’anés acumulant com una gran bola de neu) ens diran que no patim, que estiguem tranquils i no ens posem nerviosos, que l’any 2015 ja es corregiran les possibles mancances. Tot i que és possible que l’any 2015 no calgui corregir res, atès que si el Tribunal Constitucional dictamina que la disposició addicional tercera de l’Estatut és inconstitucional, l’acord Solbes-Castells seria paper mullat i únicament hauria servit com un acte més de la precampanya de les eleccions generals de març de 2008.


Les inversions de l’Estat a Catalunya els darrers 10 anys

Us adjuntem el percentatge d’inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya en els darrers 10 anys. Es pot observar com en tots els anys el percentatge de la inversió estatal a Catalunya se situa molt per sota del pes de l’economia catalana en el conjunt estatal (18,72% segons les darreres dades de l’INE).

Com a dada curiosa (o potser depriment) el percentatge d’inversió de l’Estat a Catalunya pressupostada per a l’any 2008 (14,9%) encara se situa lluny del millor dels darrers 10 anys: el 2003 (15,9%).

Tanmateix, no es pot oblidar que es mostren les dades pressupostades i que l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública a Catalunya provocaria que amb les dades liquidades aquests percentatges fossin sensiblement inferiors.


Seguiu llegint >>>

Escena quotidiana

Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems

R – (amablement) Hola, bon dia.
D- Bon dia, en què puc ajudar-la?
R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.
D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.
R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.
D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…
R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?
D- Potser…
R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.
D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…
R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.
D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .
R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?
D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.
R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.
D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…
R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!
Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Bombeta trencada

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

Situació actual de la Inversió Socialment Responsable (ISR)

Dona dibuixant un gràfic d'inversióPer F. Xavier Agulló. Poc hem parlat de la Inversió socialment responsable (ISR) en aquest blog, per la qual cosa volem fer ara una breu introducció sobre el concepte, i anar-lo treballant properament.

Els fons ètics tenen el seu origen en els anys 1.930, de la mà de les esglésies metodistes i quàqueres dels USA, que no volien invertir, p.e., en les indústries del tabac, alcohol i jocs d'atzar. Altres fites en la seva proliferació van ser les manifestacions estudiantils dels anys 1.960 en contra de la guerra de Vietnam, així com la situació política i racial de Xile i Sud-àfrica.

En els anys 70’s, quan es produeix una àmplia difusió dels fons ètics per països anglosaxons, les entitats d'inversió comencen a identificar els sectors clau per al desenvolupament de les societats. Poc després neix a Bangladesh el Grameen Bank, el primer banc ètic del món, que significa el naixement del microcrèdit, al que poden accedir diversos subjectes de manera mancomunada, el que permet evitar les garanties materials.

En els 1.980 neixen a Europa els primers bancs ètics (Triodos Bank a Holanda el 1980), en origen centrats en la protecció mediambiental.

Tanmateix, la situació actual de la ISR és molt diferent a Espanya respecte a Europa, i a Europa respecte als EUA.

En les seves decisions sobre ISR, la ciutadania nord-americana té clarament en compte el comportament responsable de les empreses (63% extrem o molt), segons l'estudi 'Repensando la RSE' de la Lliga Nacional de Consum dels EUA i Fleishman-Hillard International Communications (2006). A més a més, gairebé 1 de cada 10 dòlars estan invertits en institucions d'inversió col·lectiva (IIC) tenen algun criteri ISR (social, ambiental o ètic), segons l'Observatori de la Inversió Socialment Responsable 2006 (ESADE i Caixa Sabadell).

A Europa en canvi encara representa un percentatge molt petit (0,52% del total invertit en UCITS), segons SiRi Company (2.005). Hi ha però grans diferències: mentre a Bèlgica suposa el 2%, a Holanda, Regne Unit i Suïssa ronda l'1,5%, i Espanya és amb el grup de països on és inferior al 0,5%.

En concret, el 2005 a Espanya el volum total invertit va ascendir a 1.064.247 mils d’€ ( creixement del 2,3% respecte any anterior), amb un total de 35 fons ISR i solidaris (4) i 46.253 partícips (-6,71%).

Gràfic resum de la ISR

En la construcció de les carteres d’IIC-ISR hi ha dos tipus de criteris clau:

  • Negatius: exclusió (tabac, alcohol, joc, indústria militar).
  • Positius: valoració (relacions amb la comunitat, medi ambient, relacions laborals).

Els fons d’inversió acostumen a estar indexats a índexs de sostenibilitat (DJSI, FTSE4GOOD) o bé utilitzar criteris propis.

Però el que hem vist ara no és més que un dels tres tipus d'ISR, el de preselecció de cartera, que suposen el 73% del total als EUA (Social Investment Forum, EUA, 2006). Alguns dels fons que podíem trobar a Espanya a finals de 2005 eren:

• BBK Solidaria, FI
• BBVA Desarrollo Sostenible, FI
• BBVA Extra 5 II Garantizado, FI
• BNP Paribas Fondo de Solidaridad, FI
• Caixa Catalunya Europa Valor, FI
• CAM Fondo Solidaridad, FI
• Foncaixa Cooperación, FI
• Foncaixa 133 Socialmente Responsable, FI
• Fondo Solidario Pro Unicef, FI
• Morgan Stanley Fondo Activo Ético, FI
• Santander Dividendo Solidario, FI
• Santander Responsabilidad, FI
• Urquijo Cooperación, SICAV
• Urquijo Inversión Solidaria, FI

Un segon tipus, quasi inexistent a Europa, és l’ús de la inversió en empreses per a influir en els seus comportaments en RSE (26% als EUA). Així, a Espanya tenim l'exemple d'Intermón Oxfam, que va comprar accions del grup tèxtil Inditex (propietari de la marca Zara, entre altres) per tal d'estar present a la Junta d'accionariat i poder influir en les seves decisions.

El tercer tipus, la inversió en la comunitat (més anomenada a Europa Banca Ètica o Solidària) són instruments d’inversió destinats a col·lectius amb difícil accés a altres fonts de finançament (1% als EUA, però en canvi amb més pes a Europa), que es tradueixen en comptes corrents, dipòsits i altres productes solidaris (com l'Eco Dipòsit o el Compte Just de Triodos Bank).

Aquest darrer tipus inverteix els passius en projectes que no tenen accés altres formes de finançament, a través de productes com els microcrèdits o el codesenvolupament. També les obres socials de les caixes d'estalvis representen una eina d'inversió socialment responsable en la comunitat.


Seguiu llegint >>>

L'Associació d'Antics Alumnes d'ESADE discrimina obertament el col·lectiu gai i lèsbic

Per F. Xavier Agulló. Acabo de llegir al blog d'un amic (Responsabilitat Global) amb profunda tristesa com ESADE Alumni, l'AAA d'ESADE, de la que formo part, ha rebutjat "per anar contra les seves creences" (sic!) de fer difusió entre l'exalumnat d'un acte de presentació de la Primera Cimera Global de la Cambra de Comerç Gai i Lèsbica Internacional, que tindrà lloc a Barcelona els dies 2 i 3 de setembre. Al llarg d'aquesta Cimera s'anunciarà la creació de la primera Cambra de Comerç GLBT del Sud d'Europa, amb seu a Barcelona. Reprodueixo tot seguit el text complet de l'entrada al blog esmentat.

__


Reproduïm el comunicat que Xarxagay-L'Espai Professional GLBT ens ha fet arribar.

Et fem arribar un recordatori de la Primera Cimera Global de la Cambra de Comerç Gai i Lèsbica Internacional, que tindrà lloc a Barcelona els dies 2 i 3 de setembre. Al llarg d'aquesta Cimera s'anunciarà la creació de la primera Cambra de Comerç GLBT del Sud d'Europa, amb seu a Barcelona. Estem orgullosos de la col·laboració de per fer això possible i esperem que puguis sumar-te als actes del dia 3 de setembre a ESADE.

x x x

T'informem que l'associació d'antics alumnes d'ESADE, amb 20.000 membres a tot el món, s'ha negat, a data d'avui, a enviar informació d'aquest acte als seus membres, malgrat que l'Espai GLBT d'ESADE és un dels organitzadors principals.

Alguns membres de la Junta Directiva d'aquesta associació han afirmat que la Cimera "va en contra de les seves creences", com si l'entitat fos patrimoni d'uns pocs.

L'Espai GLBT d'ESADE és un grup que s'integra a Xarxagay des del 2005, donat que la Junta Directiva d'ESADE Alumni s'ha negat a donar-hi cobertura.

Et fem arribar el correu enviat al professorat d'ESADE informant aquest col·lectiu tradicionalment progressista dins de l'Escola d'aquesta injustícia que atempta contra drets de les persones i dels grups.


Salutacions cordials,
Xarxagay-L'Espai Professional GLBT

__

Benvolgut professor/benvolguda professora d'ESADE,

Et fem arribar un recordatori de la conferència Gay and Lesbian Issues in Business, que tindrà lloc a ESADE el proper dia 3.

Aprofitem per comunicar-te que a data d'avui, 28 d'agost, ESADE Alumni ha rebutjat difondre aquest acte als 20.000 membres de l'associació, entre els quals hi ha entre 1.500 i 2.000 gais i lesbianes d'acord amb les estadístiques que es fan servir a tot el món.

Des de l'Espai GLBT d'ESADE considerem inadmissible aquesta situació, que es produeix malgrat repetides demandes i contactes amb diversos membres de la Junta Directiva, que s'han negat en tot moment a divulgar un acte que (segons ha manifestat algun d'ells) "va en contra de les seves creences", com si l'associació fos patrimoni d'uns pocs.

L'associació ha amenaçat amb fer una denúncia si l'Espai GLBT utilitza el logo de l'associació, que reivindiquem com a propi tenint en compte que els membres de l'Espai GLBT estem al corrent de pagament.

Aquest acte compta amb la participació de directius importants d'empreses europees i nord-americanes, així com els presidents de les cambres de comerç gais i lèsbiques dels principals països, incloent-hi els Estats Units (www.nglcc.org).

Hauràs vist que els diaris ABC, La Vanguardia, El Periódico i Avui han cobert l'acte a les seves seccions d'economia els darrers dies, i han confirmat la seva assistència a l'acte del dia 3.
Esperem que l'esperit de l'acte vagi en concordança amb el contingut d'alt nivell acadèmic i empresarial que l'Espai GLBT ha volgut oferir a tota la comunitat d'ESADE.

Cordialment,

Espai GLBT d'ESADE

Seguiu llegint >>>

Deures per al setembre

Per Rosa Alonso. Recordo quan a l'escola, després de vacances, ens encarregaven una redacció sobre les vacances. Avui em prenc aquest post com aquells deures…

Durant aquests dies de descans he pogut observar coses que em preocupen notablement.

Algunes organitzacions empresarials i organismes nacionals i internacionals han decidit posar remei i dissenyar plans per a compensar el CO2 o activar polítiques mediambientals.
A totes elles, sinceres felicitacions per fer el possible.
Però fer el possible és fer el necessari?

Veig que els esforços estan focalitzats en aquests temes i habitualment s'obliden els efectes col·laterals: les catàstrofes naturals, catàstrofes humanitàries, els efectes dels desplaçats, els quals es queden sense sostre, les epidèmies, els xocs culturals…

Sota el meu punt de vista, les organitzacions empresarials que ara volen recuperar el temps perdut, haurien de diversificar més les seves operacions d'acció social i distribuir la seva aportació ètica entre grans i petites ONG. Aquestes duen treballant molts anys i durant tot l'any per a pal·liar els efectes d'aquest canvi climàtic que tan desconcertats ens té a totes les persones.
Seguiu llegint >>>

Mori's, si us plau

Per Rosa Alonso. Fa uns dies em trobava jo obrint amb el correu una carta publicitària d'una mútua d'assegurances privada. Anunciava el treball que realitza la seva fundació privada en I+D. Vaig recordar que un gran amic treballava en aquella empresa. I havia marxat.

Vaig llegir amb entusiasme la quantitat pressupostària que destinarien a projectes científics i que ajudarien al desenvolupament de la humanitat. I em vaig recordar d'una frase que va pronunciar el meu amic en to irònic en una situació de vida o mort sense els recursos humans necessaris: “Només em quedava dir: Mori's, si us plau”.

El problema d'aquesta publicitat és que jo coneixia la situació interna d'aquesta empresa i vaig tractar la informació des del punt de vista més contraproduent que pretenien.

Vaig pensar, com pot tolerar-se que es produeixin fraus de contractació en empreses tan sensibles a les negligències?, com es poden tolerar jornades maratonianes individuals en unitats de vigilància intensiva?, com es poden tolerar situacions “d'infart” amb salaris irrisoris?

Sé que a Catalunya gaudim d'un bon sistema sanitari públic. Un dels millors. Però quedaria per analitzar el sistema sanitari privat. Quina responsabilitat li demanem? Per la meva banda, començaria aconsellant-los que es fixin en la seva gent. La seva gent, meravellosos professionals, els abandonen.

Seguiu llegint >>>

Error de la Generalitat amb el límit de 80 km/h a autopistes

Per F. Xavier Agulló. Si ja és prou difícil circular en aquest país pels constants peatges amb què ens trobem, només faltava que la Generalitat decideixi reduir la velocitat a 80 km/h prop de Barcelona. Si com a mínim estigués justificat es podria entendre, però el motiu adduït, la reducció de la contaminació, ratlla l'absurditat, doncs tots els automòbils club afirmen que la contaminació de fet acabarà augmentant.

La contaminació no depèn de la velocitat (per sota dels 120-130 km./h), sinó del règim de revolucions dels motors. A una marxa més baixa, més revolucions i, per tant, més contaminació. Una simulació d'ADAC ha vessat la dada que si bé pot reduir un 2,24% el CO2 emès, augmenta un 26% el diòxid de nitrògen, un altre gas d'efecte hivernable (GEH) i per tant generador de més contaminació.

És a dir, que la reducció del límit de velocitat a 80 km/h per a reduir la contaminació acabarà provocant l'efecte contrari, augmentar-la, a part lògicament de provocar enormes molèsties entre l'usuariat de les autopistes (de peatge!) i autovies properes a la capital.

Una administració pública té l'obligació de ser responsable amb les decisions que pren, justificar-les i ser professional. Seguir amb aquesta iniciativa només provoca sensació de vergonya aliena per una institució que, en teoria, vetlla per a nosaltres.

Seguiu llegint >>>

Tribus socialment responsables

Per F. Xavier Agulló. Fa unes setmanes reflexionava amb una bona amiga sobre el caos en què Occident ha sumit bona part de l'Àfrica, almenys la subsahariana. Em comentava la Tània que "el sistema tribal tradicional, amb caps locals legitimats, xoca frontalment amb el sistema polític modern", amb caps polítics que intenten imposar el seu control i poder sobre el sistema tribal, que els molesta.

A Occident sempre hem pensat que un model organitzatiu en 'estats-nació' era el no-va-més de l'evolució. I probablement durant uns segles ha estat una forma organitzativa 'funcional'. En l'actualitat, no ho tinc tan clar. A l'hora de plantejar polítiques públiques de responsabilitat social o la configuració de territoris socialment responsables, té molt poc sentit l'existència d'una Unió Europea, una Espanya o una Catalunya, per exemple, excepte per a demanar impostos i aplicar pressupostos.

La necessària proximitat amb les necessitats socials, que són diferents d'una localitat o comarca a la veïna, la disponibilitat d'actius diferents a cada territori per aplicar a les esmentades polítiques, i el contacte necessari entre 'persones' més que entre 'agents socials', fa necessari que l'articulació de polítiques públiques en responsabilitat social hagi de ser plantejada a nivell local, territorial.

També la gestió de les esmentades polítiques ha de ser a nivell local, lògicament, però el primer pas és que sigui cada territori qui pugui dissenyar les seves pròpies polítiques. Cada territori ha d'alinear i unir necessitats, recursos i voluntats polítiques pròpies, de manera que tinguin 'alguna cosa que veure' amb la gent que hi viu, amb els noms i cognoms, les cares.

Em pregunto si això s'aconsegueix millor amb un sistema tribal o un estat-nació. Em pregunto si no és socialment més responsable un sistema tribal que no un estat-nació.


Seguiu llegint >>>

Horaris comercials: guanyar més calés o guanyar més conciliació familiar

Per F. Xavier Agulló. Cada cop que entrem en època de rebaixes o nadalenca apareix el problema dels horaris comercials. Les grans superfícies pressionen per a poder obrir tants diumenges com siguin possibles, si d'elles fos, obririen tots els de l'any i més. Però el petit comerç, familiar, vol reduir els diumenges d'obertura a la mínima expressió.

I és que els motius que ambues parts són totalment oposats. Les grans superfícies volen més dies per a fer més calaix i més benefici, mentre que el petit comerç familiar vol conciliar millor la vida professional amb la familiar.

Mentre vaig viure a casa la família, no recordo haver vist mai el meu pare un dissabte a casa, i és que com et pots ja imaginar és comerciant. Els darrers anys a més, resulta que es va posar de moda que els diumenges també s'obrís. Recordo fins i tot una campanya de turisme de la comunitat o la ciutat de Madrid en què deia alguna cosa així com "el lloc on les botigues no tanquen mai", atès que la llei d'horaris comercials madrilenya permet obrir molts més dies.

Queda clar que la compra forma part del lleure, però tinc els meus dubtes que pel simple fet d'obrir més dies es vengui més, o en tot cas no pas per al petit comerç. Així doncs resulta una mesura no només discriminadora per al petit comerç, a qui no beneficia, sinó que a més a més els perjudica en la seva vida familiar. Si no ens és possible comprar entre setmana, cosa discutible, senyal que hi ha un altre problema de conciliació en la societat.

La decisió és shakesperiana: guanyar més calés o guanyar més conciliació feina-família, heus ací la qüestió. Personalment ho tinc clar: caldria mantenir el diumenge com a dia sagradament festiu per al comerç, i més encara si ens atenem al fet que ja hi ha prou oferta lúdica en aquests dies (bars, restaurants, cinemes, bitlles, aire lliure, etc.).

Seguiu llegint >>>

Sous irresponsables II

Per Rosa Alonso. Fa un temps vaig parlar de la irresponsabilitat salarial d'algunes organitzacions empresarials. Avui, canvio de terç i parlo d'un altre sector. El tercer sector.

Segurament en el tercer sector, si retrocedim en el temps i ens plantem en el S.XIX quan es van crear les primeres ONG’s del món –partint de moviments socials- ens trobem amb alguna persona que, moguda per una inquietud (entengui's el terme globalitzador) va fer alguna cosa altruista per a millorar el món.

L'evident evolució històrica provoca canvis.

Tants canvis que, desgraciadament, provoquen una “deslocalització ideològica”. Ara, es burocratitza massa, es desvirtuen els objectius, es parla en termes excessivament tècnics arribant a parer hipòcrites o demagògics.

Tant passa això que hi ha persones que tenen superiors nivells salarials (i altres condicions socials) comparativament a les seves homònimes en altres sectors.

Tant em preocupa això perquè aquestes persones perden el sentit d'ajuda al proïsme per a convertir-se en simples “agents mercenaris”.

Aprofito aquest espai que se'm brinda per a declarar-me partidària de l'aplicació de polítiques de “Responsabilitat” en aquest tipus d'organitzacions. Encara que sembli redundant, és totalment necessari.

Vull declarar-me partidària de la professionalització de les ONG’s. I dic professionalització, no massificació de “caciquisme professional”.
Seguiu llegint >>>

EPSIIL.ON (Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat)

Per Cristina Almirall. EPSIILON és un PROJECTE D'ACCIÓ SOCIAL RESPONSABLE que va néixer l’any 2006 per ser desenvolupat de manera conjunta i en equip per tres entitats sense afany de lucre, Servei d'Integració Laboral TAINA de l'Associació pro Disminuïts Psíquics de Sabadell (APDP), el Centre Especial de Treball XALEST DISSENY i el Servei d'Integració Laboral (SSLF) de la Federació ECOM, i l’Ajuntament de Sabadell, representat per Promoció Econòmica.

El programa EPSIILON té com a objectiu principal la plena inserció social i laboral de les persones amb discapacitat al món laboral, així com la promoció de la responsabilitat social, i l’intercanvi de coneixements, experiències i bones pràctiques, tot promovent l’ús de les noves tecnologies.

Amb aquest programa es volen generar aliances estratègiques de cooperació amb tots aquells agents socials i econòmics del territori, que tinguin la voluntat d’adoptar un compromís actiu i participatiu amb els drets socials i laborals de les persones amb discapacitat.

EPSIILON posa a l'abast de les empreses que vulguin adherir-se a la xarxa d'empreses d'Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat un seguit de serveis per a donar suport tant a la persona com a l'empresa.

Les empreses adherides disposen d’un servei de borsa EPSIILON i un equip multidisciplinar que selecciona treballadors/es, les acompanya i dona suport en la incorporació i adaptació de l’espai laboral, assessora en la tramitació d’ajuts i subvencions, exempcions i bonificacions previstes en la normativa vigent, i realitza accions de difusió de les bones pràctiques empresarials.

Amb aquest programa es vol incidir directament sobre els elements que dificulten el procés d’integració de les persones amb discapacitat al món laboral, desenvolupant accions que integrin la cooperació, la prospecció i sensibilització d’empreses, la formació i l’acompanyament dels treballadors i treballadores, la promoció de la responsabilitat social i l’intercanvi i difusió d’experiències, coneixements i bones pràctiques.

A més el programa es centra també en el desenvolupament d’un espai d’intercanvi d’experiències i de recollida i difusió de bones pràctiques per tal d’augmentar les oportunitats de treball i recursos i facilitar així la millora de la qualitat de vida del col·lectiu.

D’aquesta manera, a més a més, es contribueix a fomentar la igualtat d’oportunitats i la millora de qualitat de vida de tothom, i l’empresa obté un valor diferencial augmentant el reconeixement social i formant part d’una cultura organitzativa responsable socialment, podent participar de manera activa en un espai de trobada solidari format per empreses sensibles, on intercanviar experiències, recursos, coneixements i bones pràctiques.

EPSIILON tracta de promoure valors socials que vagin més enllà del simple compliment de la llei, tals com la participació i implicació activa en la construcció d’una societat més equitativa, que tingui com a fonaments el respecte per a la diversitat, la cohesió, la solidaritat i la transferència de valors. Valors, que construeixen societats més igualitàries entre tots i que fan sentir al personal de les empreses orgullós de pertànyer a la mateixa i d’aprendre a ser més inclusiu, tot contribuint a consolidar empreses socialment compromeses, i per tant més reconegudes, prestigioses i valorades en la mateixa.

De la nostra experiència podem dir que la majoria d’empreses del territori són sensibles a promoure la igualtat d’oportunitats socials, laborals i de vida de les persones en situació de discapacitat, i que bona part de les barreres existents per a la inserció de persones amb discapacitat es deuen bàsicament a les impossibilitats de les empreses per disposar de perfils laborals, a que no tenen entre els seus objectius ampliar la plantilla amb nou personal o que simplement desconeixen les característiques del col·lectiu o no saben quins són els serveis d’intermediació existents al territori per a la contractació d’aquests treballadors i treballadores.
En aquest sentit hem evidenciat que una major comunicació amb l’empresariat al respecte de les característiques de les persones amb discapacitat, el treball en xarxa i l’existència d’un servei de referència en aquesta matèria ajuda molt a l'hora de trencar les barreres.

Per això creiem que és important seguir insistint en aquest sentit, a més d’incidir en la responsabilitat social de l’empresa, proposant un compromís i participació activa de l’empresa amb el col·lectiu i promovent l’intercanvi d’experiències i coneixements, cercant en tot moment la corresponsabiltat de tots els agents socials i econòmics.

Doncs d’aquesta manera, promocionant i assumint compromisos actius i reals serà possible fer del nostre món un territori de diàleg, escolta que s’encamini de manera real cap a la sostenibilitat i la responsabilitat

El projecte EPSIILON es va crear inspirant-se en la teoria de les “tres C”: Coneixement – Confiança – Cooperació, tot cercant en la unió d’aquests pilars la col·laboració entre l’Administració Pública, les ONG i tercer sector, les empreses i el seu personal, i altres agents socials i econòmics del territori per tal de fomentar l’ocupació dins de les empreses del territori de les persones en situació de discapacitat.

Fins el moment, el treball de la xarxa d’EPSIILON amb 30 empreses ja ha suposat la contractació de 27 treballadors i treballadores.
Seguiu llegint >>>

Ràdio Flaixbac fa apologia de la discriminació social

Per F. Xavier Agulló. T'imagines que algú intenta lluitar contra la SIDA/VIH amb arguments en cunyes radiofòniques del tipus "Tinc el VIH // Ah, així no podem permetre que ens acompanyis al gimnàs // Són coses de tenir la SIDA!!"?

Doncs un argument mimètic és el que fa servir Ràdio Flaixbac per a lluitar contra el tabaquisme, amb el seu habitual to burleta. Fa de fet molts mesos que en fan campanya, per la qual de ben segur deuen rebre força calés de la Generalitat. Lluitar contra una problema de salut amb apologia de la discriminació social no és la millor solució. Com tampoc no ho és fer els ulls grossos davant l'explícita discriminació laboral en l'accés a llocs de treball que requereixen a persones "no fumadores".

Ràdio Flaixbac, la "simpàtica" emissora que al seu moment va muntar en Mikimoto ("àlies" Miquel Calzada), que tanta gràcia ens fa, no fa cap servei a la societat d'aquesta manera. Encara recordo quan el primer segell de la cadena, Flaix FM, no tenia èxit al mercat i van fer una campanya mediàtica en oppis dient que ningú no els escoltava, i que 'sisplau' ho féssim... Feien una crida a una necessitat que existia, que era la mancança d'una radiofórmula musical en català.

Amb els anys han anat consolidant-se, i creant altres marques com Ràdio Flaixbac. Però sembla que s'han oblidat de la responsabilitat social a la que al·ludien per a no haver de plegar antenes fent ara tot just el contrari, fent apologia de la discriminació social vers un col·lectiu, el de persones fumadores que, malgrat tinguin segurament un vici (si no malaltia) no es pot criminalitzar socialment, com tampoc ho podem fer amb la SIDA/VIH.

Senyores i senyors de Ràdio Flaixbac, deixeu de discriminar i sigueu socialment més responsables. Retireu aquesta campanya i feu-ne una centrada en el problema de salut que causa el tabaquisme, no fomentant l'odi i la discriminació social. Estic estudiant les possibilitats de denunciar-los legalment, però sigui com sigui no deixa de ser contrari a l'ètica i la responsabilitat social d'una empresa que sempre havia cregut implicada en una societat igualitària.

Personalment us recomano que escolteu RAC 105 (105.0 FM arreu de Catalunya), una bona substituta que no es fica en aquestes animalades tan poc ètiques.

Seguiu llegint >>>

Clàusules socials a les compres del sector públic

Per F. Xavier Agulló. Darrerament se'ns ve repetint per activa i per passiva que el pes de les compres de productes i serveis del sector públic a l'Estat suposa el 16% del PIB. De fet, mesurat de forma indirecte, arriba fins a un 40% (hem de contemplar la inversió en infraestructures, processos de subcontractació, etc.). És una oportunitat que cal no desaprofitar per a introduir-ho com a element pivot de la RSC al sector públic: cal que a part de valorar aspectes clàssics com preu, qualitat i experiència, es valorin també diferents aspectes socials, laborals i ambientals.

Fa poques setmanes vaig presentar una comunicació al II congrés de l'ACCID, que tenia diverses sessions paral·leles sobre RSC. En ella esmentava que la Directiva europea 2004/18/CE fixà un entorn marc per a la translació a les legislacions estatals dels països membres de la UE de procediments per a la introducció de clàusules socials en les compres públiques, ja siguin ambientals, laborals, socials o ètiques.

Si bé en el passat són ja diverses les administracions que han provat d’introduir clàusules socials, sovint han topat amb problemes de legalitat, al considerar determinats grups que “l’oferta econòmicament més avantatjosa” és la més barata.

El projecte de Llei de Contractes del Sector Públic espanyol, actualment en tràmit ja avançat, canvia aquest context, introduint un marc on la compra pública és una eina per a construir Territoris Socialment Responsables, i trasllada per la Directiva europea al marc legislatiu espanyola, que ja era hora.

Podem llegir en la Directiva que “els poders adjudicadors podran exigir condicions especials en relació amb l'execució del contracte sempre que aquestes siguin compatibles amb el Dret comunitari i s'indiquin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. Les condicions que s'executi un contracte podran referir-se, especialment, a consideracions de tipus social i mediambiental.” O que “Les condicions d'execució d'un contracte seran compatibles amb la present Directiva sempre que no siguin directa o indirectament discriminatòries i s'assenyalin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. En particular, poden tenir per objecte afavorir la formació professional en el lloc de treball, l'ocupació de persones que tinguin especials dificultats d'inserció, combatre l'atur o protegir el medi ambient. Com exemple es poden citar, entre unes altres, les obligacions –aplicables a l'execució del contracte– de contractar a aturats de llarga durada o d'organitzar accions de formació per als aturats o els joves, de respectar en el substancial les disposicions dels convenis fonamentals de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el cas que aquests no s'haguessin aplicat en el Dret nacional, de contractar a un nombre de persones discapacitades superior al que exigeix la legislació nacional.”

El Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic de juliol de 2006 introdueix per primer cop explicita que incorpora “en sus propios términos y sin reservas las directrices de la Directiva 2004/18/CE, la ley de contratos del sector público incluye sustanciales innovaciones en lo que se refiere a la preparación y adjudicación de los negocios sujetos a la misma. Sintéticamente expuestas, las principales novedades afectan a la previsión de mecanismos que permiten introducir en la contratación pública consideraciones de tipo social y medioambiental, configurándolas como condiciones especiales de ejecución del contrato o como criterios para valorar las ofertas, prefigurando una estructura que permita acoger en el futuro pautas de adecuación de los contratos a nuevos requerimientos sociales, como son los de acomodación de las prestaciones a las exigencias de un “comercio justo” con los países subdesarrollados o en vías de desarrollo”.

Això suposarà una legitimació de les clàusules socials, tot i que no sembla que la llei acabi fent referència a clàusules socials concretes, sinó més aviat a fixar un entorn marc que en faciliti la seva introducció, a lliure discreció de l’administració pública que les vulgui introduir.
Les clàusules socials han de permetre doncs a les administracions, en especial les locals, la possibilitat d’afavorir un desenvolupament responsable del territori a partir de les seves compres.

Les clàusules socials en la compra pública esdevenen doncs una eina molt potent per a una administració pública que vulgui ser un “imant” per al territori. Tenen efecte sobre la resta de sectors, en la mesura que incentiven unes relacions i actuacions més responsables entre els agents socials.

Així doncs, si un marc regulatori comú afavoreix la creació de condicions igualitàries entre territoris, l’aplicació de clàusules socials com a part de la RSC del sector públic ha de permetre respondre a necessitats concretes i diferenciades de cada territori.

Ateses aquestes necessitats concretes i diferenciades, podem concloure que cada territori ha de plantejar els objectius estratègics que es volen aconseguir mitjançant clàusules socials.

Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic contempla essencialment dues fórmules per a introduir les clàusules socials als contractes:

"Artículo 102. Condiciones especiales de ejecución del contrato.
1. Los órganos de contratación podrán establecer condiciones especiales en relación con la ejecución del contrato, siempre que no sean discriminatorias y se indiquen en el anuncio de licitación y en el pliego o en el contrato. Estas condiciones de ejecución podrán referirse, en especial, a consideraciones de tipo medioambiental o a consideraciones de tipo social, con el fin de promover el empleo de personas con dificultades particulares de inserción en el mercado laboral, eliminar las desigualdades entre el hombre y la mujer en dicho mercado, combatir el paro, favorecer la formación en el lugar de trabajo, u otras finalidades que se establezcan con referencia a la estrategia coordinada para el empleo, definida en el artículo 125 del Tratado Constitutivo de la Comunidad Europea."

"Artículo 134. Criterios de valoración de las ofertas.
1. Para la valoración de las proposiciones y determinación de la oferta económicamente más ventajosa deberá atenderse a criterios directamente vinculados al objeto del contrato, tales como la calidad, el precio, la asunción del compromiso de mantener éste invariable como precio cerrado, la fórmula utilizable para revisar las retribuciones ligadas a la utilización de la obra o a la prestación del servicio, el plazo de ejecución o entrega de la prestación, el coste de utilización, características medioambientales o vinculadas con la satisfacción de exigencias sociales que respondan a necesidades, definidas en las especificaciones del contrato, propias de las categorías de población especialmente desfavorecidas a las que pertenezcan los usuarios o beneficiarios de las prestaciones a contratar, la rentabilidad, el valor técnico, las características estéticas o funcionales, la disponibilidad y coste de los repuestos, el mantenimiento, la asistencia técnica, el servicio postventa u otros semejantes. Cuando sólo se utilice un criterio, éste ha de ser, necesariamente, el del precio más bajo."


Així doncs podem veure com a l’article 102 del projecte de llei defineix clàusules negatives (d’obligat compliment), mentre que l’article 134 estableix les bases per a criteris positius (valoració positiva).

Alguns exemples de clàusules socials poden ser els següents:

Clàusula social
-Fases dels procediments de contractació (a part de l’objecte)
-Fórmula de verificació

Respecte exprés als drets humans i laborals
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Adscripció Pacte Mundial
- Disponibilitat de codi ètic al lloc web
- Certificació SA8000

Estabilitat de l’ocupació de persones de col·lectius amb risc d’exclusió
- Especificacions tècniques
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Condicions d’execució
- Justificació contracte estable de persones amb risc d’exclusió

Igualtat d’oportunitats
- Criteris adjudicació
- Distribució de la plantilla per edat, gènere, origen, discapacitat

Proveïment responsable
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Condicions d’execució
- Aportació de factures o certificat d’un CET

Producció artesanal
- Especificacions tècniques
- Selecció de candidatures
- Justificació de processos intensius en mà d’obra en relació al sector
- Declaració responsable

Producció ecològica
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Certificat d’origen
- Declaració responsable


L’evolució natural de la responsabilitat social al camp del sector públic condueix a la introducció de clàusules socials en els seus contractes per tal de generar un efecte multiplicador entre tots els agents socials.

Les clàusules socials resulten una eina clau per a un Territori Socialment Responsable, i com a tals, són i han de ser diferents a cada territori, en funció de la seva voluntat política, les necessitats pròpies i els agents socials i actius de què disposi.Si bé les conclusions anteriors parteixen d’un projecte de llei, és improbable que canviï massa, i en tot cas el més segur és que evolucioni vers la introducció de més concreció.
L'oferta "econòmica més avantatjosa" ja no será, des d'ara, la més barata.

> Descarregueu la comunicació sencera (en català).

Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

  • Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
  • On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
  • I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>