Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).
Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.
Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.
És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.
Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?
Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:
- Principi general de respecte vers als símbols aliens
- Ús responsable dels símbols propis
- Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull
Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada