Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Per Rosa Alonso. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Per Rosa Alonso. Ordena per data Mostra totes les entrades

Excuses

9ROSA
Per Rosa Alonso. Fa un parell de dies que ha passat una cosa altament preocupant per al tercer sector: L'empresonament de José Luis Gamarra Aranoa, President d’ANESVAD a Espanya.
Suposadament, per desviament de fons per a ús personal.

Aquesta notícia és tremenda i hem de ser conscients d'això.
Tremenda per dos motius:

1- Per la generalització social “inconscient” de l'activitat de tot el sector.

El tercer sector està en auge però coses així provoquen desconfiança, rebuig, generalització i desaprovació per part de la immensa majoria de la societat. Més encara per part de les organitzacions empresarials que, a hores d’ara, no mantenen relació amb ONG’s (molt a desgrat meu, els últims dies ho he pogut observar a causa de la meva activitat laboral).

2- Per l'enorme ressò mediàtic que ha tingut la notícia.

Veig, una vegada més, l'enorme poder dels mitjans. La notícia d’aquest empresonament ha sortit en tots els mitjans de comunicació (en prime time i en portada). En alguns, de forma descaradament manipuladora i irresponsable.
Però encara he de veure aquestes portades i aquests reportatges en prime time sobre el treball de milers de persones realitzat diàriament d'una forma excel•lent, constant i incansable.

Vull acabar aquest post amb una crítica a aquella gent que contribueix a desprestigiar el treball professional, bàsic i necessari de les ONG’s i a aquella altra que transmet missatges que serveixen d'”excusa” (una vegada més) per a qui que encara no sap on tenen l'ala per a amagar el seu cap.
Seguiu llegint >>>

Televisió... responsable?

Font: Microsoft Office Online

Per Rosa Alonso. Durant aquests dies he tingut l’enorme plaer d’estar a casa amb els meus. He descansant, m’he divertit i he aprofitat per fer allò que habitualment no puc fer, incloent-hi veure la televisió.

I això últim m’ha decebut enormement.

Normalment no veig els informatius per TV i aprofito les NTI’s per estar al dia. Al veure’ls he observat que... l’estructura general dels informatius consisteix en un temps d’emissió de 30 minuts aproximadament. D’aquests 30 minuts, el 50% es dedica a l’esport. Al futbol per ser més exactes (sobretot als jugadors dels grans equips) i la resta, 15 minuts, es divideix entre política, nacional, internacional, societat, cultura i altres.

Llavors ve quan jo em pregunto: han perdut els informatius la seva raó de ser?, s’han convertit en un divertiment tipus “sports late show “?, per quina raó les TV’s segueixen emetent informatius podent invertir aquest temps en “reality’s”?. I paro per no seguir.

En la meva modesta opinió, les TV’s haurien de prendre consciència d’allò que son per a la gran massa: el mitjà més concorregut. I haurien d’actuar d’una forma més responsable. Em nego a creure que les TV’s, bàsicament la pública, necessitin convertir-se en generadores d’€. Per què si és així… on està la seva responsabilitat? I la nostra?
Seguiu llegint >>>

Són transparents les ONG?

Per Rosa Alonso.


M'assec davant el portàtil i veig el reflex de la meva cara d'estupefacció encara avui. I és que ahir vaig assistir a la jornada Són les ONG transparents? (acompanyada, això sí, d'algú menys “contaminat” que jo en això del tercer sector, per si de cas sóc jo massa ignorant o bel·ligerant amb aquests temes).

Vaig acudir acompanyada d'algú que avui m'ha escrit literalment el següent “la realitat va ser que no va haver resposta a la pregunta principal, en comptes d'això els ponents es van dedicar a il·luminar-nos amb els seus assoliments i amb “que guap@ sóc, quin tipus tinc”, es van dedicar a fer-se un acte massatge fins i tot a fer massatge als seus companys i companyes de taula però sense arribar a respondre a la pregunta principal de la ponència”.

Doncs això mateix.

Si no anaven a contestar la pregunta de la ponència, a què hi vam anar? Doncs molt senzill. Atrets per un suggeridor i seductor títol de la jornada, van anar algunes persones vinculades al tercer sector. I a què van anar? Doncs a escoltar “l'indispensable” que és avui estar auditada per alguna “consultora de prestigi internacional” o, com a mínim, per la Fundación Lealtad. Perquè si no estàs supervisat per aquells, simplement, no existeixes en el panorama “dels bons”.

I és que em vaig dedicar a escriure en la meva llibreteta algunes “bufonades”. Un rest de frases literals que no “batejaré” però aquí les deixo (amb les meves preguntes de rigor, of course)

“ Hi ha ONG que lamentablement no han aplicat la transparència” … Quines? Quantes? On? Com se sap que no són transparents? Tenen noms? Per què no se les denuncia? Quins criteris s'han de seguir per a ser transparents segons vostè?

“ El donant ha d'analitzar l'ONG”. Perfecte! D'acord amb això de la Responsabilitat Individual de cadascú, però… es preocupen vostès de procurar sistemes transparents que promoguin la participació? O potser seria contraproduent? O potser no interessa?

“No cal demanar comptes cada tres mesos, cal demanar resultats en el llarg termini”. Efectivament, però… no parlàvem de transparència? Qui ha demanat resultats cada tres mesos? No seria millor donar resultats cada any – com ho fan habitualment- però més detalladament? O potser la societat no està preparada per a llegir aquella realitat que tots i totes coneixem del tercer sector?

En resum, que ens van parlar més de transparència qui va assistir com representant del sector privat que del tercer sector, com ve sent habitual en aquest món de la RS.

I deixo d'escriure que això de la teoria de la conspiració m’estressa més que la física quàntica i pensar en l'infinit de l'infinit. I vull tornar a veure la meva cara sense símptomes d'estupefacció. Em vaig a embolicar en el meu rotllo zen i a meditar una mica. Us ho recomano!
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

A long time ago

Per Rosa Alonso.

Exercici 1: Visualitzar el nostre paper en la dimensió de l'univers.
Exercici 2: Sentir que un tsunami passa per damunt, ens arrossega, ens neteja i ens purifica.
Exercici 3: Obrir la ment per a l'arribada de noves idees.

"A long time ago", vaig escriure el meu darrer post en aquest fantàstic BR.
Durant uns mesos d'intenses convulsions econòmiques, va invaïr-me el sentiment de fastig i el neguit. Fastig i neguit que he compartit amb “activistes responsables de pro" . Activistes amb convenciment i energia suficient per a seguir i no caure en aquesta prova-parany. Una vegada el sentiment evoluciona i arriba al capdavant, es transforma i arriba la compassió.

Compassió dirigida al comportament de les organitzacions humanes després d'observar la seva actitud en aquest moment de la història. Aquesta conducta humana que no ha evolucionat encara i està estancada en la crisi. Aquesta crisi que ennuvola i no deixa veure el bosc sencer. Només l'arbre que tenim davant.

És el moment de recarregar piles per a actuar amb energies renovades i preparar-nos per a l'arribada d'una nova era. És el moment de realitzar exercicis com els quals es proposen aquí. És el moment de preparar l'arribada de l'era dels valors significatius. Ni els inventats, ni els racionals. Ni els valors pensats ni els simplement estratègics. Els valors sentits. L'era on es realitzarà una purga de responsabilitat. No sé si passarà per una depuració de responsabilitats o farem com que no existeix memòria històrica. I això, ara, és el que més m'importa.

M'importa que no caiguem en l'oblit. No podem oblidar què està passant, què ho ha provocat o quines causes està tenint en tot el món. Tenir memòria és signe de responsabilitat. Tenir memòria per a distingir. Només coneixent els antecedents, podrem obtenir les respostes. Només pronunciant “A long time ago…” trobarem “… here we go”.
Seguiu llegint >>>

"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró.
Seguiu llegint >>>

Peróxidos Farmacéuticos= Generació NiNi + John Cobra

Per Rosa Alonso. Peróxidos Farmacéuticos: Empresa que fabrica i comercialitza productes sota la marca “Mussvital”.
Generació NiNi: “Reality” emès per la Sexta que reuneix a joves amb l'objectiu de dotar-los d'un futur.
John Cobra: Individu que genera audiències amb actituds violentes i misògines.

… com es barreja això?

Doncs bé, el passat estiu després d'un assolellat dia de platja, em vaig acostar a la meva farmàcia habitual a comprar un after-sun. Em vaig decidir pel de la marca Mussvital. Per res especialment, bàsicament estava d'oferta. I fixa't tu, que l'oferta em va sortir cara.

Cara perquè a l'endemà vaig aixecar-me amb la pell visible i notablement “tacada” en aquelles zones per on m'havia extés el producte.

Fent gala de la meva responsabilitat com consumidora i ciutadana vaig acudir ràpidament a la meva farmàcia perquè avisés a la farmacèutica i estimessin el poder retirar el lot del producte. Una setmana de silenci després, incrèdula, vaig pensar que no podia ser que ni la farmacèutica ni ningú s'interessés per l'estat del cas. Jo seguia amb les meves taques.

Vaig fer diverses gestions amb algú del (ull!!) departament de màrqueting perquè entenguessin la seva responsabilitat en l'assumpte i actuessin de la forma més conseqüent.
Dues setmanes més tard em van enviar un mèdic forense i em van posar en contacte amb la seva companyia d'assegurances.

A dia d'avui ni el lot ha estat retirat, ni he tingut resposta alguna de la companyia d'assegurances, ni de Peròxids Farmacèutics ni… això sí, del seu gabinet jurídic sí he tingut. On m'informen que el seu client ha actuat com devia.

Doncs bé, avui, a portes del nou estiu escric això. No donaré més detalls referent a això, encara que podria i serien altament negatius de l'empresa. Ni el meu entorn ni jo comprarem més productes de Peròxids Farmacèutics. Vostès facin el que estimin convenient.

I saben per quin ningú del meu entorn consumirà Mussvital? Doncs per que com els habitants de la casa de Generació NiNi, Ni assumeixen les seves responsabilitats amb els productes sanitaris que comercialitzen, Ni es preocupen per la seva clientela que és qui ha d'adquirir els seus productes.

I… perquè com aquest tal John Cobra… a mi m'han proferit el mateix tracte com el qual va generar audiència en la gal·la d'Eurovisió.

Quina llàstima que una farmacèutica pugui ser la suma de dos exemples de passotisme i de fer riquesa amb l'absurd… Seguiu llegint >>>

Vaga tenyida de negre



El dret a vaga és un dret adquirit amb el temps, l’esforç i el treball de milers de persones al món desenvolupat. Aquest dret representa valors com la solidaritat, la justícia o el compromís. Valors en decadència a la societat d’avui dia.

Normalment les situacions d’aquest tipus es veuen contaminades per paraules creuades de diverses institucions o els conflictes entre grups civils de diferent calat.
Enguany la vaga del transport ha estat excel·lent. Excel·lent organització, excel·lent comportament, encert en l’oportunitat, encert en el moment, el temps i el comportament.
Malgrat hi ha qui radicalitza postures, per norma general ha estat seguida per un % elevadíssim de personal de transport, a més de comptar amb un seguiment mediàtic total o fer arribar a la població el neguit del sector.

Aquesta vaga no només ha servit per fer valer els requeriments del sector del transport, s’ha sabut traslladar aquestes necessitats a la població general. I això és tot un encert.
Malgrat aquesta felicitació rotunda, vull condemnar el presumpte assassinat del membre d’un piquet.
La feina dels piquets és quelcom que normalment no s’entén com s’hauria d’entendre. Potser perquè els sindicats no han sabut fer-ho. Els piquets són persones que s’autoimpliquen per aconseguir que els demés entenguin i comparteixin els motius de la vaga. Persones que creuen que la unió és la força. Són persones que saben que si aquesta vaga es segueix per tothom, les conseqüències forcen a les parts negociadores. Són persones que s’estan tots els dies plogui, nevi o amb sol de justícia bregant amb qui no entén els valors de la vaga. Us recordo aquests valors: solidaritat, justícia i compromís.

Això hauria de ser més que suficient per entendre que qui forma part d’un piquet ho fa no perquè no vulgui treballar, ho fa perquè vol treballar en millors condicions. I això no ho dic jo, ho va dir Francesc Layret.
Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

  • Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
  • On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
  • I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>

En vaga

Per Rosa Alonso. M'he declarat en Vaga. Per a qui encara no s'hagi adonat, ho reafirmo.
Vaga de seminaris. Vaga de Jornades. Vaga de trobades.

Cada dia que passa, obro el correu i el llegeixo, faig una estadística. Tots els correus que m'arriben tenen a veure en major o menor mesura amb una trobada (futur, present o passat). Llavors em plantejo, és necessari anar?

Aquestes trobades serveixen per a veure'ns les cares les mateixes persones de sempre. Per a acabar en els grupets de sempre, amb les amistats/col·legues/contactes de sempre parlant del de sempre. Escoltant més del mateix.

Les ponències: “Que si fem això, que si la nostra estratègia és aquesta, que si l'exercici tal, o que si la memòria pasqual…”
Les persones: “Que si com et va a tu, que si això de la RSC és tal o com, que si ningú arriba al Core Business…”

O sigui, que anar per a veure com la RSC es trivialitza o es converteix en alguna cosa insubstancial i acabar amb la moral pels terres, o per a acabar decebuda veient que qui protagonitza les ponències té el mateix discurs après de sempre… doncs no vaig.

Perquè la veritat és que m’estimo més el face to face.

Aprofitar aquest temps que ens dóna la història per a trobar-me amb qui de debò sap el que és la responsabilitat, la igualtat, la justícia o el compromís. Dialogar, descobrir, contemplar, aprendre i escoltar a qui sembla no tenir dret a dir les veritats en llotges o butaques. Simplement persones titllades “d'idealistes utòpiques”. Persones que en les seves organitzacions i en les seves empreses desenvolupen de debò la RSC. Que se la creuen. Que la integren. Que la treballen.

M’estimo més aprendre de les realitats del dia a dia. De qui ho treballa a pols. Perquè mentre segueixi havent qui cregui que la RSC és una utopia, jo seguiré estant en vaga de trobades. Seguiu llegint >>>

Parlem de DIOR?

Per Rosa Alonso. John Galliano, com a individu de carn i ossos, té opinions –errònies, equivocades, encertades, controvertides, insultants, penoses, entenedores, personals o tristes (tria el qualificatiu que vulguis)- sobre qüestions que van més enllà de la seva pròpia feina en el taller de París. Opinions –semblen ser- basades en el seu antisemitisme.

I desafortunadament aquestes opinions les manifesta en un entorn íntim, dins una brasserie, quan ja porta unes copetes de més, mentre el graven amb algun dispositiu tecnològic per a penjar-les a la xarxa.

Pobre ingenu. Això suposa el seu acomiadament immediat de DIOR. I, per descomptat, aquest acomiadament no està exempt de polèmica. Una polèmica que ha despertat (algunes, no et creguis) alarmes en el món de la moda.


La moda, aquest món entès com a frívol i volàtil, cada cop posa a sobre de la taula debats més interessants i no exempts de la valoració de diferents conceptes ètics. Un debat que em desperta molts interrogants –per variar-.

D’entrada em pregunto per la causa: En quin context s’estan fent les declaracions? En quin entorn? En quines condicions? Quina és la procedència del vídeo? De qui està acompanyat? A ningú més li sembla un vídeo editat? De debó pensa el que diu? Sap el que diu? Ho comprèn? Sap que el cap de DIOR és jueu?

Després em pregunto sobre les conseqüències: Acomiadar algú per la seva ideologia –sigui quina sigui- és legítim? I ètic? No s’estarà sotmetent a l’acomiadament de Galliano per una necessitat de DIOR de renovar-se? No haurà estat un pacte entre parts? La carta de la Natalie Portman va ser el detonant?

I finalment, em quedo com estava. Sense respostes.

De fet, l'única conclusió a la que arribo és que al món de la moda no només s’ha de reaccionar enfront de situacions adverses. Ha de començar a plantejar-se immediatament altres debats més substancials.

I DIOR podria aprofitar el moment que les circumstàncies li posen a sobre la taula.

Però, és clar, DIOR és una marca. És una empresa que ha de mantenir el seu status i la seva reputació. Una reputació de dubtosa qualitat moral.

Aquest és el debat. Un debat sobre reputació, relacions laborals i responsabilitat social.

Galliano, professionalment, ha fet i farà una feina magnífica i DIOR deixa molt a desitjar.


Pots veure les declaracions a: http://www.youtube.com/watch?v=FYsiNnmAPbE Seguiu llegint >>>

Anuncis de feina sexistes en una ONG i... alguna cosa més...

Per Rosa Alonso.

Llegia estupefacta ahir un anunci que sortia a La Vanguardia del passat diumenge.
Aquest anunci, en principi semblava “normal” a primera vista.
Una organització no lucrativa, Aldeas Infantiles SOS, buscava persones per desenvolupar una feina.
Condicions i requisits… tot normal fins què llegeixo: “Preferiblement dones”.

Se’m van posar els ulls com a plats.
No només pel que llegia.
Sinó per què acabava de descobrir la “sopa d’all”.

Les ONG li demanen coses a les empreses que ni elles mateixes compleixen.
Allò que estava llegint era la punta del “iceberg”.
Demanen que les empreses conciliïn, que practiquin la igualtat d’oportunitats i la diversitat, que siguin conscients del canvi climàtic… en definitiva, que tinguin un comportament ètic.
I elles, el tenen? Són conciliadores? Practiquen la igualtat d’oportunitats? Implanten bones pràctiques? Ja us ho dic jo: Rotundament no.

Voleu dir que potser no cal que les ONG comencin a fer introspecció i analitzar-se elles mateixes en totes aquestes matèries? Potser haurien d’entendre que elles no són ètiques de “per sé”. No són ètiques per allò que són. Les organitzacions són ètiques pel allò que fan.

Diu una dita brasilera “Som el que fem, sobretot el que fem per canviar el que som”.
Seguiu llegint >>>

Així estem

Per Rosa Alonso.

Després del període hivernal, arriba la primavera.


El ressorgir de la natura rectifica la letargia dels últims mesos. Sembla que el marmoteig de cada dia en el qual es veuen sumides algunes accions poden redimir-se.


O això espero mentre…


(Fet hivernal I) Telefònica i Microsoft demostren el seu més absolut menyspreu cap a la seva clientela i usuariat, deixant durant més de tres dies sense connexió a milers d'internautes sense donar cap tipus d'explicació.
(Qüestions primaverals) Es posaran les piles durant la primavera per a millorar la seva comunicació externa? I la transparència que li deuen a les seves incansables bases? Tindrà algun tipus de conseqüència aquesta demostració de monopoli abusiu?


(Fet hivernal II) Fa uns dies que em va arribar un mail on es veia quelcom atroç. “L'artista” Guillermo Vargas Habacuc va agafar a un gos abandonat del carrer, el va lligar a una corda curtíssima de la paret d'una galeria d'art i el va deixar allí perquè morís lentament de fam i set.
(Qüestions primaverals) Quant de temps haurem d'aguantar que les autoritats segueixin permetent salvatjades emparant-se en qüestions culturals o artístiques? I l@s assistents a aquesta exposició, es donaran per al·ludits? Quant temps haurem de suportar la crueltat i la violència?

(Fet hivernal III) Cada vegada és més habitual que les empreses tinguin repercussió mediàtica per diverses accions socials o ambientals que desenvolupen. Cada vegada més sovint “diuen que fan” en lloc de “fer el que diuen” provocant al seu torn, fugides de talent.
(Qüestions primaverals) Arribarà el dia que en lloc de parlar s'actuï? Arribarà el dia que el que ens diguin els periòdics sigui la veritat? Arribarà el dia que El Corte Inglés tingui algun article de mala premsa?

Ara podria jo parlar de les al·lèrgies primaverals o de l’astènia però només et recomano que tornis a llegir el post. Aquesta vegada posa to tosc per als “Fets hivernals” i to sarcàstic-armònic per a les “Qüestions primaverals”.

Que tingueu un bon ressorgir primaveral!
Seguiu llegint >>>

Vida postissa

Per Rosa Alonso. Mentida. Tot és mentida.
Després de tantes setmanes sense dir paraula a BR, torno així. Amb una afirmació categòrica tot sabent que no existeixen les veritats absolutes.

I és que un missatge que he rebut m'ha despertat la indignació més profunda.
Resulta que la campanya política que vivim a Catalunya, està arribant a límits on la desvirtuació, la deshumanització i la manipulació freguen l'absurd.

Un missatge d'un tal Montilla que presideix la Generalitat (un ésser humà que, a pesar del seu tractament honorífic, ara pretenen que es converteixi en un Super-Heroi dels del Frank Miller o l’Alan Moore) acusa a un tal Mas (altre ésser humà que va suggerir la seva imatge i semblança al príncep de Shrek i és el candidat principal del que pretén ser el relleu institucional) d'enganyar al poble. Total, el poble que ja fa uns anys NO ÉS sobirà, se segueix empassant les mentides dels mass-media totalment polititzats i guionitzats i gairebé millor que es quedin a casa el dia de les eleccions no sigui que votin amb consciència…

Cap de Rosa: Òstia! I això es consenteix? On està la nostra responsabilitat? Per què no es denuncia a algun tribunal amb competències suficients? O és que els polítics al ser éssers humans “rellevants” no es deuen a les mateixes lleis que s'aproven en els parlaments? Tenen palès de cors? O és que atribuïm al sistema judicial un poder desmesurat? O és que els jutges dels tribunals (també éssers humans) no aconsegueixen ser robots sense opinió subjectiva que apliquin les lleis de forma “justa”?

Cor de Rosa: Aplica la compassió, els nostres ancestres i les antigues civilitzacions grega i romana ja ens van advertir que el funcionament social no era fàcil, intenta viure en aquest “conte de fades” en el qual la teva amiga Anna diu viure de forma permanent.

SuperJo Espiritual de Rosa: Tots els éssers humans som iguals. Vinguem d'on vinguem, fem el que fem, sempre ens mou el mateix. L'amor i el desamor. No has vist “La Xarxa Social” aquest cap de setmana? Ja ho veus, en Mark Zuckerberg va crear Facebook després d'un desengany amorós i va donar fruit a una eina que proporciona una millor comunicació social.

I clar, com podeu entendre, segueix el meu dilema sobre la nostra responsabilitat cívica.
No sé, ha de ser que la veritat no és tan important.
Ha de ser que la veritat no és responsabilitat de ningú.
Ha de ser que la veritat no és un valor en alça. Total, el món segueix movent-se sempre pel mateix.

Però estic segura que arribarà el dia que ens moguem pel que realment mou la vida de tots els individus: l'amor. I el desamor, les deslleialtats o els pecats cabdals faran redimensionar aquest sistema de valors desvalorat que encara avui no sabem interpretar. Seguiu llegint >>>

Deures per al setembre

Per Rosa Alonso. Recordo quan a l'escola, després de vacances, ens encarregaven una redacció sobre les vacances. Avui em prenc aquest post com aquells deures…

Durant aquests dies de descans he pogut observar coses que em preocupen notablement.

Algunes organitzacions empresarials i organismes nacionals i internacionals han decidit posar remei i dissenyar plans per a compensar el CO2 o activar polítiques mediambientals.
A totes elles, sinceres felicitacions per fer el possible.
Però fer el possible és fer el necessari?

Veig que els esforços estan focalitzats en aquests temes i habitualment s'obliden els efectes col·laterals: les catàstrofes naturals, catàstrofes humanitàries, els efectes dels desplaçats, els quals es queden sense sostre, les epidèmies, els xocs culturals…

Sota el meu punt de vista, les organitzacions empresarials que ara volen recuperar el temps perdut, haurien de diversificar més les seves operacions d'acció social i distribuir la seva aportació ètica entre grans i petites ONG. Aquestes duen treballant molts anys i durant tot l'any per a pal·liar els efectes d'aquest canvi climàtic que tan desconcertats ens té a totes les persones.
Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social

Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.


És amb aquest últim tema amb el qual em vaig a quedar avui.

Em sembla apassionant com cada vegada més sovint l'exercici de veure palla en l'ull aliè s'està posant de moda. Així com criticar a ballarins i ballarines de “Fama” entre persones “trentones”.

Arriba un moment que jutjar els comportaments de les organitzacions ens ha de dur a una reflexió molt més profunda que la simple “crítica” insubstancial abocada perquè “queda bé” fer-ho sobre “grans monstres de l'economia”.

Vegem, aquests “grans monstres” produeixen en funció del que el consum demanda. Llavors, hauríem de reflexionar sobre les responsabilitats de les corporacions com que no són més que fidels reflexos del que els seus mercats (clienteles) els demanen. Per tant, la responsabilitat que una empresa utilitzi un o altre material no és més que la del consumidor i consumidora que segueix consumint.

Que empreses, per exemple, utilitzin transgènics no és perquè només vulguin estalviar-se diners, és perquè qui consumeix no es planteja comprar altre producte de la competència. Que hagi institucions que segueixin emetent gasos d'efecte hivernacle és perquè qui consumeix no es preocupa si el producte o servei ha hagut d'importar-se des de no sé quants quilòmetres més enllà.

El poder ho té el consum. Jo i Vostè. Plantegi's sempre que consumeixi alguna cosa què és el que està consumint, d'on ha estat portat, com ha estat fabricat, quines persones han tocat o participat en la seva elaboració, quines matèries primeres han hagut de ser utilitzades i en quines condicions… Ja ho deia el president de Camp “si troba una mica millor... compri'l”!

Perquè li demanem al sector privat que a més de complir les lleis, faci molt més, si les persones no complim ni les de circulació? I segueixo insistint, per quina les ONG li demanen a les empreses que actuïn d'una forma que ni elles saben ni poden aplicar? Quan assumim que tenim part de Responsabilitat en aquest pastís de la Responsabilitat Social, podrem menjar un mica i criticar els ingredients.
Seguiu llegint >>>

“Complim la legalitat vigent”

Per Rosa Alonso.Em disposava a escriure un post titulat “I vs I” on hagués parlat del conflicte obert entre IO i IKEA. He desestimat la idea per alguna cosa que he llegit més interessant i que voldria compartir.

Per a escriure quelcom en els mitjans que participo, em disposo a una lectura tranquil·la i reflexiva que derivi en un comentari constructiu i amb intenció participativa.
Ha estat llegint un parell de notes de premsa referents al tema anteriorment citat quan he vist que les dues transcrivien declaracions de veus autoritzades de l'empresa. Aquesta transcripció és: "complim la legalitat vigent".

Aquesta resposta es donava quan el periodista parlava de condicions de treball internacional. En aquest cas a l'Índia; on, per 30€/mes, es treballen unes 12h/dia.

Llavors pregunto:

I les veus autoritzades es limiten a contestar a les respostes dels periodistes al·ludint al compliment de la legalitat vigent?

Per a què existeix el Banc Mundial?
Seguiu llegint >>>

Sous irresponsables II

Per Rosa Alonso. Fa un temps vaig parlar de la irresponsabilitat salarial d'algunes organitzacions empresarials. Avui, canvio de terç i parlo d'un altre sector. El tercer sector.

Segurament en el tercer sector, si retrocedim en el temps i ens plantem en el S.XIX quan es van crear les primeres ONG’s del món –partint de moviments socials- ens trobem amb alguna persona que, moguda per una inquietud (entengui's el terme globalitzador) va fer alguna cosa altruista per a millorar el món.

L'evident evolució històrica provoca canvis.

Tants canvis que, desgraciadament, provoquen una “deslocalització ideològica”. Ara, es burocratitza massa, es desvirtuen els objectius, es parla en termes excessivament tècnics arribant a parer hipòcrites o demagògics.

Tant passa això que hi ha persones que tenen superiors nivells salarials (i altres condicions socials) comparativament a les seves homònimes en altres sectors.

Tant em preocupa això perquè aquestes persones perden el sentit d'ajuda al proïsme per a convertir-se en simples “agents mercenaris”.

Aprofito aquest espai que se'm brinda per a declarar-me partidària de l'aplicació de polítiques de “Responsabilitat” en aquest tipus d'organitzacions. Encara que sembli redundant, és totalment necessari.

Vull declarar-me partidària de la professionalització de les ONG’s. I dic professionalització, no massificació de “caciquisme professional”.
Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

Biorritmes

Fuente: Microsoft Office Online

Per Rosa Alonso. Aquesta setmana ha estat “estranya". Acabo d’enviar un correu electrònic als meus amics i gairebé tots m’han contestat que ells també ho han notat.

He anat observant com persones a les que conec (jo inclosa) estem experimentant alteracions hormonals, canvis de bioritmes, oblits, distraccions, mals humors, estridències… I arribo a una conclusió: són els símptomes físics i psicològics del canvi climàtic.

Em poso a llegir premsa que tenia pendent i veig que els pingüins i els ossos polars estan modificant les seves costums migratòries. Tant que perden “el nord” (mai millor dit).

Seran tot senyals? Doncs, en confiança, estic començant a pensar que sí. Tot això son senyals que ens alerten de que estem aniquilant l’energia i els recursos del món on vivim i que tots i totes compartim.

“Culpem” a aquelles grans multinacionals i països que no respecten el protocol de Kyoto. Amb tota raó. Però avui a mi m’agradaria focalitzar la “culpa” en cadascú de nosaltres. M’agradaria que realitzéssim un exercici de meditació profunda i que proposéssim solucions “individuals” per a contribuir a pal·liar (sí, sí, pal·liar per què ja anem tard per a parar-ho) els efectes del canvi climàtic a Gaia.



POSTS RELACIONATS: Una cebolla por cerebro / Cojamos pala y pico / Compense sus emisiones de CO2 con estufas limpias en Honduras


Seguiu llegint >>>