Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sector Públic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sector Públic. Mostrar tots els missatges

Nou llibre de bones pràctiques en RSO de l'Ajuntament de Mataró

Per F. Xavier Agulló. Anualment des de fa anys que l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró (IMPEM) publica un llibret de bones pràctiques en responsabilitat social d'organitzacions de la ciutat i rodalies. En la nova edició d'aquest any hi apareixen onze empreses de diversos sectors: educació, editorial, comerç, subministraments, etc. A la vegada que apareixen al llibret, reben un guardó que les acredita com a organitzacions promotores de la RSC.

Per tal d'analitzar cada cas s'han fet servir essencialment tres eines: un qüestionari general de RSC (el del projecte Ressort de la Diputació de Barcelona), un qüestionari específic en conciliació (les 6C de la Conciliació) i, finalment, un qüestionari intern al personal de cada organització.

Baixa't aquí el llibret de bones pràctiques. Seguiu llegint >>>

Vida postissa

Per Rosa Alonso. Mentida. Tot és mentida.
Després de tantes setmanes sense dir paraula a BR, torno així. Amb una afirmació categòrica tot sabent que no existeixen les veritats absolutes.

I és que un missatge que he rebut m'ha despertat la indignació més profunda.
Resulta que la campanya política que vivim a Catalunya, està arribant a límits on la desvirtuació, la deshumanització i la manipulació freguen l'absurd.

Un missatge d'un tal Montilla que presideix la Generalitat (un ésser humà que, a pesar del seu tractament honorífic, ara pretenen que es converteixi en un Super-Heroi dels del Frank Miller o l’Alan Moore) acusa a un tal Mas (altre ésser humà que va suggerir la seva imatge i semblança al príncep de Shrek i és el candidat principal del que pretén ser el relleu institucional) d'enganyar al poble. Total, el poble que ja fa uns anys NO ÉS sobirà, se segueix empassant les mentides dels mass-media totalment polititzats i guionitzats i gairebé millor que es quedin a casa el dia de les eleccions no sigui que votin amb consciència…

Cap de Rosa: Òstia! I això es consenteix? On està la nostra responsabilitat? Per què no es denuncia a algun tribunal amb competències suficients? O és que els polítics al ser éssers humans “rellevants” no es deuen a les mateixes lleis que s'aproven en els parlaments? Tenen palès de cors? O és que atribuïm al sistema judicial un poder desmesurat? O és que els jutges dels tribunals (també éssers humans) no aconsegueixen ser robots sense opinió subjectiva que apliquin les lleis de forma “justa”?

Cor de Rosa: Aplica la compassió, els nostres ancestres i les antigues civilitzacions grega i romana ja ens van advertir que el funcionament social no era fàcil, intenta viure en aquest “conte de fades” en el qual la teva amiga Anna diu viure de forma permanent.

SuperJo Espiritual de Rosa: Tots els éssers humans som iguals. Vinguem d'on vinguem, fem el que fem, sempre ens mou el mateix. L'amor i el desamor. No has vist “La Xarxa Social” aquest cap de setmana? Ja ho veus, en Mark Zuckerberg va crear Facebook després d'un desengany amorós i va donar fruit a una eina que proporciona una millor comunicació social.

I clar, com podeu entendre, segueix el meu dilema sobre la nostra responsabilitat cívica.
No sé, ha de ser que la veritat no és tan important.
Ha de ser que la veritat no és responsabilitat de ningú.
Ha de ser que la veritat no és un valor en alça. Total, el món segueix movent-se sempre pel mateix.

Però estic segura que arribarà el dia que ens moguem pel que realment mou la vida de tots els individus: l'amor. I el desamor, les deslleialtats o els pecats cabdals faran redimensionar aquest sistema de valors desvalorat que encara avui no sabem interpretar. Seguiu llegint >>>

El projecte "Gestió Sostenible Rural" i la Xarxa de Custòdia del Territori col·laboraran per a la preservació i conservació dels recursos naturals

Adrinoc, com a entitat coordinadora del projecte de cooperació “Gestió Sostenible Rural. Implantació de la RSE a les organitzacions dels territoris Leader”, i la Xarxa de Custòdia del Territori han signat un conveni de col∙laboració amb l’objectiu d’avançar en la preservació i conservació dels territoris rurals en els quals actuen. L’acte, en el qual han participat el president del Grup d’Acció Local de la Zona Nord‐Oriental de Catalunya, Joan Espona i el director de la Xarxa de Custòdia, Jordi Pietx, ha tingut lloc a la seu del Consell Comarcal de la Garrotxa.

D’acord amb el conveni, ADRI‐NOC, en nom dels 18 grups participants en el projecte “Gestió Sostenible Rural”, s’ha compromès a fomentar la signatura d’acords de custòdia del territori en aquelles empreses beneficiàries d’ajuts Leader susceptibles de preservar recursos naturals o patrimonials en finques de la seva propietat. En aquest sentit, els Grups d’Acció Local tindran en compte a partir d’ara aquesta possibilitat en la definició dels plans de millora de RSE que proposin a les empreses o entitats beneficiàries d’ajuts, en el marc del seu compromís de conservació i preservació de l’entorn.

La Xarxa de Custòdia del Territori, per la seva banda, s’ha compromès a facilitar als tècnics RSE dels Grups d’Acció Local suport tècnic en relació a la custòdia del territori i de caràcter ambiental per a la seva tasca d’implantació de polítiques sostenibles a les organitzacions beneficiàries d’ajuts Leader, així com a fomentar intercanvis d’experiències entre les entitats de custòdia del territori, els propietaris signataris d’acords de preservació i les empreses Leader. Seguiu llegint >>>

Nou portal sobre RS a Catalunya

Ja és en línia el nou portal sobre Responsabilitat Social RSCat, que la Generalitat ha posat en marxa conjuntament amb les organitzacions empresarials i sindicals més representatives de Catalunya, en el marc del Consell de Relacions Laborals.

El portal RScat neix amb l’objectiu de construir un espai de referència en el que puguin confluir les principals actuacions i iniciatives, tant públiques com privades, que es porten a terme a Catalunya per al foment de la Responsabilitat Social.

S'hi pot trobar informació sobre les eines i experiències relacionades amb la incorporació de criteris de responsabilitat social en la gestió d’empreses i organitzacions, en les decisions de compra i consum i en la gestió responsable per part de l’administració pública.

Amb l’objectiu que el portal esdevingui referent en temes de responsabilitat social a Catalunya, consideren interessant la incorporació de continguts, experiències i actes del major nombre d’organitzacions possible. En aquest sentit, posem a la vostra disposició una adreça de correu per tal que se'ls faci arribar les aportacions i suggeriments així com les accions de promoció de la responsabilitat social que s'impulsin per tal que puguin ser incorporades al portal RScat. Seguiu llegint >>>

La culpa autèntica de tanta corrupció política a l'Estat

Per F. Xavier Agulló. Ara sí ara no es van fent públics casos de corrupció urbanística política "d'alt nivell" arreu de l'Estat. Més enllà d'anàlisis prou encertades d'objectius amagats (hem pogut llegir p.e. sobre confabulacions entre Garzón y PSOE contra les regions on governa el PP o on com a Catalunya hi ha desafecció cap l'Estat), el cert és que aquí no se n'escapa ningú.

Ara es parla de fer una llei d'economia sostenible, la bestiesa més gran que la classe pública pot fer, i és que posa de manifest que durant dècades a Espanya no hi ha hagut un model "d'economia sostenible". Només s'ha comptat amb el sector de la construcció per generar llocs de treball no qualificats, crear riquesa artificial, especulació, ingressos per les arques municipals i, sense cap mena de dubte, per a butxaques més particulars.

Així doncs el fet que ara surtin casos de corrupció urbanística respon simplement a la irresponsabilitat política d'anys i anys a l'Estat. Poden sortir tants noms com vulguem, però qui realment hauria de seure als bancs d'acusats són els responsables últims del vaixell que ara naufraga per tot arreu: González, Aznar i Zapatero haurien d'anar a la garjola, són per cadena jeràrquica els responsables últims de tot plegat.

I volem assolir una societat responsable? Seguiu llegint >>>

Espanya: oasi europeu de la simbologia nazi

Per F. Xavier Agulló. Europa va aprendre dels errors passats, i per això en la majoria de països és prohibit exhibir simbologia nazi. Espanya en canvi sembla no haver après res. Bona part de la classe política espanyola segueix estant vinculada amb personatges rellevants al règim franquista.

Que representants de tots els grups polítics europeus de tots els colors (socialista, popular, liberal, etc.), es posin d'acord en condemnar que a Espanya es segueixi permetent l'exhibició de símbols nazis i feixistes, i que grups pronazi com la Falange siguin legals (més tenint en compte que hi ha una llei de partits que ha il·legalitzat partits que donen suport a la violència a Euskadi) i a més puguin manifestar-se el mateix dia en què té lloc una consulta popular, familiar i festiva a Arenys sobre la independència de Catalunya, és molt representatiu.

Europa ha caminat vers la consecució d'una societat responsable, que ha après d'errors del passat i manté l'equilibri social que sempre és tan difícil. En canvi, a Espanya és intocable tot allò que fa referència al passat feixista. La societat responsable és impossible. Seguiu llegint >>>

L'Ajuntament de Sabadell publica un catàleg sobre la plataforma d'entitats locals que treballen per a la inserció laboral de col·lectius desafavorits

L'Ajuntament de Sabadell, a través del Vapor Llonch, ha publicat un catàleg sobre la plataforma del tercer sector de Sabadell, VÀLUA, persones en acció. Aquesta plataforma és una taula de trobada formada per l'Ajuntament de Sabadell, representat pel Vapor Llonch i Serveis Socials, i actualment 16 entitats sense afany de lucre de la ciutat. Vàlua treballa des de l'any 2001 per millorar la qualitat de vida de col·lectius amb especials dificultats a través de la inserció sociolaboral.

El catàleg recull la informació més destacada sobre cadascuna de les entitats integrants de la plataforma, així com dels productes i serveis que poden oferir a les empreses. L'objectiu del catàleg és ser un instrument de consulta pràctic per les empreses que per promoure la igualtat d'oportunitats o fer una aposta per la Responsabilitat Social Corporativa vulguin contractar serveis o productes desenvolupats, per persones amb dificultats d'inserció social que requereixen especial atenció. Per exemple, el catàleg VÀLUA, Persones en Acció inclou informació dels serveis de manipulats, de disseny o serigrafia desenvolupats per persones amb discapacitat psíquica o servei d'hostesses de congressos i turisme a càrrec de persones d'ètnia gitana o de jardineria i de recollida de residus, a càrrec de persones amb especials dificultats econòmiques, laborals, socials i familiars, entre moltes altres coses.

El catàleg ha estat validat pels membres de la plataforma Vàlua en la reunió plenària celebrada recentment i en la qual es va tractar també altres temes com la planificació d'accions formatives per al segon semestre de l'any i la constitució de comissions de treball.


Membres de Vàlua, Plataforma del Tercer Sector

Actualment, les entitats que formen la plataforma són: Càritas de Sabadell, Associació de Persones Sordes de Sabadell, SIL-Taina (Fundació Atendis), SILF Vallès - Fundació Ecom, Salut Mental Sabadell, SCAI (Servei Ciutadà d'Acolliment als Immigrants), Associació Romaní Qualitat de Vida, Actuavallès, Centre Sara (Càritas Diocesana de Barcelona), Andi, Fundación Secretariado Gitano - Acceder, CIPO SCCL, Drapaires d'Emaus S.Coop.L, Escola Taller Xalest SCP, AVAN i Creu Roja. Seguiu llegint >>>

Impacte de l'espoli fiscal sobre una societat

Per F. Xavier Agulló. Ara que sembla que s'encamina vers el final el nou model de finançament de l'Estat espanyol, podem recordar les conseqüències per a una societat d'un mal finançament reiterat i històric.

D'entrada cal recordar que, en el cas català, el dèficil fiscal històric anual está entre els 15 i els 19.000 milions d'euros (entre el 7 i 10% del PIB segons els càlculs que s'agafin). Amb el nou sistema es reduirà en 2.000 M € el primer any, augmentant de forma progressiva fins als 3.800 M € el 2012. És a dir, una reducció d'entre el 20 i el 25% (d'aquí a quatre anys!), fet que significarà que el millors dels càlculs estigui el dèficit sobre el 5,25% i en el pitjor el 8%. Recordem que un tribunal alemany va resoldre que qualsevol dèficit per una regió (landers en el seu cas) superior al 4% podia considerar-se espoli fiscal (podeu consultar les dades concretes al web de l'Observatori del Finançament de Catalunya, tenint en compte que les dades del govern espanyol no són vàlides degut a què considera, en resum, que part de la despesa a la ciutat de Madrid cal repartir-la entre totes les regions per ser la capital, tot i que, per exemple, el funcionariat de Madrid només consumeix a Madrid).

Per tant sigui com sigui Catalunya i les Illes Balears seguiran en situació explícita d'espoli fiscal, i només el País Valencià en podria sortir en la banda baixa. Si ens en fem ressò en un espai dedicat a la responsabilitat social, és perquè l'espoli fiscal per una societat l'asfixia, i l'hi impedeix d'assolir fites de sostenibilitat. Si els mínims no es cobreixen, com pot anar una societat asfixiada i espoliada més enllà d'ells per esdevenir i assolir un camí sostenible en termes econòmics, socials o ambientals?

No es pot fer una política econòmica o industrial diferent de la central, no es poden proveir de més serveis socials d'acollida, per exemple, al major percentatge d'immigració rebuda, ni es poden fer polítiques de protecció ambiental que ens apropin a Europa. Fet i fumut, seguirem allà mateix. Seguiu llegint >>>

Més ajuts a la cooperació internacional, malgrat la crisi

Per F. Xavier Agulló. Un estudi del Centre d'Estudis d'Opinió avala l'esforç català pel que fa a programes de solidaritat. El 86,4% de qui habita el Principat està d'acord que el govern de la Generalitat inverteixi en programes solidaris i cooperació a països empobrits, segons aquest estudi (pdf) del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). Aquest percentatge s'escurça fins al 68% quan es recorda a les persones enquestades que ens trobem en plena crisi financera i en una situació de restricció pressupostària.

Segons l'estudi (llegiu-ne un resum ací (pdf)), la pobresa i les desigualtats són el primer gran problema mundial (45,5%); el 25% de les persones enquestades consideren que el més greu és la crisi, gairebé l'11% les guerres i el 7% el terrorisme internacional.

Això resulta de molt d'interès remarcar-ho atès que no fa massa l'ACCD va donar suport a la comunitat quítxua de l'Equador, fet que va suposar un allau de crítiques adduint que en plena crisi econòmica es dediquessin recursos a un país estranger. I és que la manipulació política i mediàtica va tenyir de grisos l'acció, potser perquè la va visibilitzar Josep Lluís Carod-Rovira que, com sabem, és un polític denostat pels mitjans de comunicació i, en especial, la caverna espanyola i els seus vincles llatinoamericans.

És bo que la societat catalana no s'oblidi que malgrat que nosaltres patim la crisi econòmica també ho fan, i segurament amb més cruesa, els països en desenvolupament. Seguiu llegint >>>

Sobre la institucionalització de la RSC a les Illes Balears

Per F. Xavier Agulló. Ja fa temps que es va crear la direcció general de RSC a les Illes Balears, en el marc de la Conselleria de Treball. Fins ara bona part de la tasca s'ha desenvolupat en programes que impliquen la responsabilitat laboral, com fàcilment es podia deduir per la seva adscripció administrativa. És per tant una iniciativa pionera a l'Estat, de més rang que un simple Consell Estatal de RSC, però que cal que demostri la seva capacitat de transversalitzar les polítiques socialment responsables.

Com en el cas de la introducció de la RSC a una organització de l'àmbit privat, amb o sense afany de lucre, la RSC acostuma a generar recels pel fet que acostuma a tenir relació amb pràcticament tot. També a la pròpia administració pública és susceptible que passin aquestes coses.

El cas de les Balears ha de servir de referència en la capacitat de generació de dinàmiques transversals des d'una adscripció administrativa concreta però amb vocació de servei global. No hi ha dubte que adscriure la RSC només al costat de les polítiques laborals, com s'ha fet a Madrid amb el Consell Estatal, pot dificultar que es difongui la RSC en d'altres àmbits.

Però això no hauria de ser-ne excusa. Prestem doncs atenció a l'evolució de la DG balear, així com també del Consell Estatal, per veure la seva capacitat d'apalancament de polítiques globals. Seguiu llegint >>>

Lobbying de les ONG al Parlament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Com moltes arts a la vida, exercir-les requereix de responsabilitat. El lobbying, o incidència política com ho anomena aquí el Tercer Sector, hi està especialment exposat. Des de l’Observatori del Tercer Sector organitzen la Jornada Experiències d'incidència política al Parlament de Catalunya, amb la coorganització del mateix OTS, la Fundació Pere Tarrés i Intermón Oxfam.

Parlar de lobbying, per A o per B, està força desprestigiat, potser perquè duu a excessos, com hem vist amb el nomenament d'Obama que ha volgut d'entrada limitar-lo al paradís dels lobbys. D'incidència polítca és evident que n'hi ha a tot arreu, però aquesta cal practicar-la amb sentit de la responsabilitat social, amb empatia, amb solidaritat, amb generositat.

Si el lobbying té mala imatge, tanta com per fer-nos inventar un eufemisme com 'incidència política', és precisament pels excessos comesos en països com els EUA.

El Tercer Sector pot aportar sense cap mena de dubte molt a través de la incidència política, però cal no oblidar que algunes de les accions que els darrers anys han dut a terme tenen poca legitimitat. I això és així precisament per part d'una de les entitats organitzadores, que ha provat d'implantar un model únic de cooperació al desenvolupament, criminalitzant-ne d'altres.

Fer lobby no ens ha de fer caure en implantar visió única, que només ens duu vers un integrisme o extremisme, i a enganys al sector públic pels propis fins. Fem lobby, incidència política o el que volguem, però no oblidem la responsabilitat social que se'ns suposa. Seguiu llegint >>>

Quan la classe política fica la pota... la fica més endins

Per F. Xavier Agulló. Malauradament, més enllà de corregir els errors comesos, la classe política acostuma a fer sortides cap endavant d'allò més increïbles. La implantació a partir de gener del límit de velocitat variable entre 40 i 80 km/h. n'és un bon exemple.

Si ja ha quedat ben demostrat que el motiu inicial, la reducció de la contaminació, ha resultat ser una gran mentida com molta gent ja avançàvem (la contaminació no depèn de la velocitat sinó del règim de revolucions del motor, a menor velocitat més règim de revolucions en general), les estadístiques són altament eloqüents, fins i tot quan ens intenten enganyar de forma descarada: asseguren que la contaminació es va reduir un 4% (emissions de CO2). El que no van dir és que en el mateix període el consum de combustible es va reduir un 10% degut a la crisi econòmica, la qual cosa implica un augment net de la contaminació.

Ara bé, és cert que segurament s'haurà reduït l'accidentalitat, fet amb el que ara fan novament bandera per justificar la reducció més encara de la velocitat. Però el que no tenen present és que es reduiria més encara si es prohibís el cotxe o, a veure què us sembla això benvolguda classe política, si s'invertís el que cal en infraestructures (si saben que hi ha punts negres a la xarxa viària... com és que n'hi ha encara?), si es condemnés i controlés a qui condueix sense permís de conduir o si es fes el mateix amb l'assegurança, o si es tingués una xarxa de transport públic com Déu mana. Es a dir, si la classe política fes la seva feina.

És molt fácil fer recaure les culpes sobre l'altra gent i no assumir les responsabilitats pròpies, una vergonya política amb la que a sobre pretenen fer bandera. No hi ha res com ficar-la més endins quan fiques la pota. I mentrestant, grups com el de Facebook ho diuen tot respecte a què en pensa la majoria de la població que pertany a l'opció política a la que s'adreça la mesura: "A 40 km/h va a ir su puta madre" (paraulotes, però paraules en definitiva, davant de l'estupor, la impotència i la incredulitat). Seguiu llegint >>>

Les 25 notícies més censurades als mitjans

La iniciativa Projecte Censurat treu a la llum, des de fa més de 30 anys, informacions que no troben lloc als mitjans de comunicació de massa i que són censurades per ser compromeses. Ara publica la llista de les 25 informacions que, des de mitjans del 2007 i fins a mitjans d'aquest any, han estat ignorades als mitjans.

La mort de més de 1,2 milions de civils a l'Irac en cinc anys a causa de l'acció de les tropes nord-americanes ha estat una de les informacions més ocultades, segons Projecte Cesurat. Tampoc s'ha parlat dels efectes negatius de l'acord comercial NAFTA entre Canadà, EUA i Mèxic, ni de l'elevada xifra d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.

Altres temes que van veure la censura són l'impacte de l'ocupació a l'Afganistan per a la població local, la realitat de milions de persones que viuen en situació d'esclavitud, l'estat de les presons juvenils als Estats Units i les pressions per part del Govern nord-americà als ciutadans i moviments contestataris.

Font: Ekoos.org Seguiu llegint >>>

Menys de la meitat dels pares utilitzen el permís de paternitat

Per Cristina Almirall. La Llei d'Igualtat, vigent des de març de 2007, estableix que “el permís de paternitat és un dret individual i exclusiu del pare, que es reconeix tant en els supòsits de paternitat biològica com en els d'adopció i acolliment”. Permet al pare una baixa no obligatòria de 13 dies. Mentre, la mare compta amb un permís de 16 setmanes, les sis primeres reservades en exclusiva i obligatòries. Respecte a les altres deu, es dóna l'opció de transferir-les o compartir-les amb el pare, cosa que només es fa en el 1,5% dels casos. Fa més d'un any que el dret a la baixa per paternitat va entrar en vigor, però la poca durada de la llei i les idees estereotipades en relació del rol dels pares deixa entreveure que la paternitat i el gaudi dels fills i filles encara són un dret poc reconegut i que encara queda molta tasca de conscienciació i d'acció per fer. Així i malgrat que el permís de paternitat és un dret, menys de la meitat de qui treballa a Espanya fa ús del seu permís de paternitat. Potser perquè encara hi ha moltes persones creient que el naixement i cura d'un fill o filla és cosa de les dones i no dels homes, perquè la fa millor una dona. I que la crida de la maternitat existeix, però la de la paternitat no.

Els que creguin amb la igualtat Home - Dona estaran amb mi que la conciliació de la vida laboral i familiar i les seves mesures reals haurien d'enfocar-se per igual als homes i a les dones, però especialment cap els pares. Avui ells encara no poden exercir plenament el seu dret a la paternitat, ni gaudir dels seus fills i filles ni cuidar-los, jugar i divertir-se tant com voldria. Bé, tampoc les mares. Les mesures enfocades als permisos parentals i la conciliació estan dedicades en exclusiva a la dona. I és clar, potser aquestes consideracions haurien de començar a canviar si volem que la igualtat Home - Dona sigui real.

A la resta d'Europa hi ha el cas de contrast total de Noruega on el pare gaudeix de 4 setmanes de permís intransferible i té l'opció de compartir les altres 52 setmanes amb la mare (qui té reservades en exclusiva 3 setmanes prèvies al part i 6 setmanes posteriors).

Com a dada potser hauríem d'assenyalar que l'Institut Nacional de la Seguretat Social va gestionar 180.333 prestacions per maternitat en el primer semestre de l'any, amb un augment del 9,5% sobre el mateix període de 2007, mentre que els processos de paternitat van ascendir en els sis primers mesos de l'any a 139.483, va informar el Ministeri de Treball i Immigració. I que la Seguretat Social va destinar un total de 825,2 milions d'euros al pagament de prestacions econòmiques per maternitat entre gener i juny, un 13,9% més que en igual període de l'any anterior, i va dedicar altres 104 milions d'euros a l'abonament de les prestacions per paternitat, un 233% més, va informar avui el Ministeri de Treball i Immigració. Seguiu llegint >>>

Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.

Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:

1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.

2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.

En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.

Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:

A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.

B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.

Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:

1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.

Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:

A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.

B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.

Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.

Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.

He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>

El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet. "Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarques, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori. A nosaltres no ens han prohibit les festes però ens passa el mateix que al veïnat del conte, per què la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem... Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però els diners no ho són tot. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel•lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que ja pensen per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Seguiu llegint >>>

L’Estat segueix sense complir amb les infraestructures

Per F. Xavier Agulló. Publiquem tot seguit una nota informativa rebuda de l'Observatori de Finançament de Catalunya.

El setembre de l’any passat, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el conseller Castells ens va garantir que la inversió de l’Estat a Catalunya prevista en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2007 era molt satisfactòria i complia fil per randa amb el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, que contempla que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat.

Des de l’Observatori del Finançament de Catalunya, així com diferents partits polítics (ERC i CiU) i agents socials com la Cambra de Comerç de Barcelona, es va qüestionar l’acord assolit i el temps ens ha donat la raó, atès que fa uns dies l’anomenat pacte Solbes-Castells ha confirmat que la inversió contemplada en els PGE del 2007 no complia ni amb la lletra ni amb l’esperit de l’Estatut (sens dubte, si no s’haguessin aixecat aquestes veus crítiques amb la inversió pressupostada a Catalunya l’any anterior amb tota probabilitat no s’hagués negociat un nou acord aquest any).

L’acord assolit per aplicar la disposició addicional tercera del Estatut representa una millora respecte a la interpretació feta l’any anterior, però té molts punts febles. S’ha de reconèixer que pot proporcionar més inversions a Catalunya que la metodologia aplicada en els PGE-2007 i que contempla una sèrie de clàusules per garantir el grau de regionalització de la inversió pública i, sobretot, el seu grau d’execució. Això no obstant, malgrat que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya es fa una valoració positiva de la millora aconseguida (en una negociació les dues part han de cedir, malgrat que molts catalans ja pensàvem que havíem cedit molt a l’acceptar un Estatut de fireta), opinem que segueix sense complir-se la disposició addicional tercera del Estatut, que no es pot oblidar que és una llei orgànica de l’Estat.

Així, segons el Projecte dels PGE del 2008 Catalunya rebrà el 14,9% de la inversió regionalitzable que efectuarà l’Estat a les comunitats autònomes. L’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya augmentarà respecte al 2007 (amb una inversió pressupostada del 13,9%), tot i que es queda molt lluny del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat (18,72% segons les darreres dades de l’INE). Aquest increment s’explica pel fet que l’any passat es va considerar que la disposició addicional tercera de l’Estatut sols feia referència a les inversions dels ministeris de Foment i Medi Ambient, mentre que enguany s’ha canviat el criteri a l’incloure totes les inversions de caràcter econòmic, deixant fora de manera arbitrària les infraestructures socials (tan arbitrari com fou, i ara es reconeix, incloure l’any passat únicament les inversions de Foment i Medi Ambient).

A l’incloure en el còmput, en compliment del pacte assolit per Solbes i Castells, les transferències de capital, l’abonament total del preu, els peatges (no queda clar si per rescatar-los, pagar compensacions a les concessionàries o fer efectius els peatges a l’ombra) i les partides pendents d’assignar (queden per assignar 722,8 milions d’euros!!!) s’assoleix artificialment el 18,72% de la base de càlcul acordada.

En tot cas, en la nostra opinió no s’ajusta al text estatutari incloure aquestes partides per arrodonir les xifres i donar la sensació, errònia i potser malintencionada, que es compleix allò que contempla la disposició addicional tercera de l’Estatut.

L'acord Solbes-Castells reconeix un deute de 827 M€ de l’any 2007 (tot i que per l'Observatori del Finançament de Catalunya, la xifra correcta de deute del 2007 seria 1.065 M€) que ha de compensar-se entre els anys 2008 i 2009. De moment el primer any, el 2008, no en rebrem ni un miserable euro (en teoria “ja ho trobarem” el 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute???).

D’altra banda, una de les clàusules de l’acord assenyala que el grau d’execució de les inversions a Catalunya com a mínim haurà de ser igual a la mitjana espanyola, que tradicionalment ha estat superior a la catalana i s’ha situat al voltant del 85% de les inversions pressupostades. Per tant, implícitament, s’accepta que estem disposats a perdre aproximadament un 15% de la xifra pressupostada cada any sense poder dir ni piu (s’ha de reconèixer, no obstant, que en el passat sempre hem perdut més del 15% de la xifra pressupostada per l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública estatal a Catalunya).

Finalment, l’any 2015 (i no el 2013 com han assenyalat alguns), sempre que la conjunció política i astral sigui favorable a Catalunya, s’efectuarà una valoració global de l’aplicació de la metodologia, fet que proporciona una excusa magnífica a l’Estat (i també a una part de la societat civil i política catalana) per als propers anys: a mesura que la inversió no executada es vagi acumulant (atès que, malgrat les salvaguardes, existeix un forat en l’acord que podria provocar que la inversió no executada s’anés acumulant com una gran bola de neu) ens diran que no patim, que estiguem tranquils i no ens posem nerviosos, que l’any 2015 ja es corregiran les possibles mancances. Tot i que és possible que l’any 2015 no calgui corregir res, atès que si el Tribunal Constitucional dictamina que la disposició addicional tercera de l’Estatut és inconstitucional, l’acord Solbes-Castells seria paper mullat i únicament hauria servit com un acte més de la precampanya de les eleccions generals de març de 2008.


Les inversions de l’Estat a Catalunya els darrers 10 anys

Us adjuntem el percentatge d’inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya en els darrers 10 anys. Es pot observar com en tots els anys el percentatge de la inversió estatal a Catalunya se situa molt per sota del pes de l’economia catalana en el conjunt estatal (18,72% segons les darreres dades de l’INE).

Com a dada curiosa (o potser depriment) el percentatge d’inversió de l’Estat a Catalunya pressupostada per a l’any 2008 (14,9%) encara se situa lluny del millor dels darrers 10 anys: el 2003 (15,9%).

Tanmateix, no es pot oblidar que es mostren les dades pressupostades i que l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública a Catalunya provocaria que amb les dades liquidades aquests percentatges fossin sensiblement inferiors.


Seguiu llegint >>>

Error de la Generalitat amb el límit de 80 km/h a autopistes

Per F. Xavier Agulló. Si ja és prou difícil circular en aquest país pels constants peatges amb què ens trobem, només faltava que la Generalitat decideixi reduir la velocitat a 80 km/h prop de Barcelona. Si com a mínim estigués justificat es podria entendre, però el motiu adduït, la reducció de la contaminació, ratlla l'absurditat, doncs tots els automòbils club afirmen que la contaminació de fet acabarà augmentant.

La contaminació no depèn de la velocitat (per sota dels 120-130 km./h), sinó del règim de revolucions dels motors. A una marxa més baixa, més revolucions i, per tant, més contaminació. Una simulació d'ADAC ha vessat la dada que si bé pot reduir un 2,24% el CO2 emès, augmenta un 26% el diòxid de nitrògen, un altre gas d'efecte hivernable (GEH) i per tant generador de més contaminació.

És a dir, que la reducció del límit de velocitat a 80 km/h per a reduir la contaminació acabarà provocant l'efecte contrari, augmentar-la, a part lògicament de provocar enormes molèsties entre l'usuariat de les autopistes (de peatge!) i autovies properes a la capital.

Una administració pública té l'obligació de ser responsable amb les decisions que pren, justificar-les i ser professional. Seguir amb aquesta iniciativa només provoca sensació de vergonya aliena per una institució que, en teoria, vetlla per a nosaltres.

Seguiu llegint >>>

Tribus socialment responsables

Per F. Xavier Agulló. Fa unes setmanes reflexionava amb una bona amiga sobre el caos en què Occident ha sumit bona part de l'Àfrica, almenys la subsahariana. Em comentava la Tània que "el sistema tribal tradicional, amb caps locals legitimats, xoca frontalment amb el sistema polític modern", amb caps polítics que intenten imposar el seu control i poder sobre el sistema tribal, que els molesta.

A Occident sempre hem pensat que un model organitzatiu en 'estats-nació' era el no-va-més de l'evolució. I probablement durant uns segles ha estat una forma organitzativa 'funcional'. En l'actualitat, no ho tinc tan clar. A l'hora de plantejar polítiques públiques de responsabilitat social o la configuració de territoris socialment responsables, té molt poc sentit l'existència d'una Unió Europea, una Espanya o una Catalunya, per exemple, excepte per a demanar impostos i aplicar pressupostos.

La necessària proximitat amb les necessitats socials, que són diferents d'una localitat o comarca a la veïna, la disponibilitat d'actius diferents a cada territori per aplicar a les esmentades polítiques, i el contacte necessari entre 'persones' més que entre 'agents socials', fa necessari que l'articulació de polítiques públiques en responsabilitat social hagi de ser plantejada a nivell local, territorial.

També la gestió de les esmentades polítiques ha de ser a nivell local, lògicament, però el primer pas és que sigui cada territori qui pugui dissenyar les seves pròpies polítiques. Cada territori ha d'alinear i unir necessitats, recursos i voluntats polítiques pròpies, de manera que tinguin 'alguna cosa que veure' amb la gent que hi viu, amb els noms i cognoms, les cares.

Em pregunto si això s'aconsegueix millor amb un sistema tribal o un estat-nació. Em pregunto si no és socialment més responsable un sistema tribal que no un estat-nació.


Seguiu llegint >>>

Clàusules socials a les compres del sector públic

Per F. Xavier Agulló. Darrerament se'ns ve repetint per activa i per passiva que el pes de les compres de productes i serveis del sector públic a l'Estat suposa el 16% del PIB. De fet, mesurat de forma indirecte, arriba fins a un 40% (hem de contemplar la inversió en infraestructures, processos de subcontractació, etc.). És una oportunitat que cal no desaprofitar per a introduir-ho com a element pivot de la RSC al sector públic: cal que a part de valorar aspectes clàssics com preu, qualitat i experiència, es valorin també diferents aspectes socials, laborals i ambientals.

Fa poques setmanes vaig presentar una comunicació al II congrés de l'ACCID, que tenia diverses sessions paral·leles sobre RSC. En ella esmentava que la Directiva europea 2004/18/CE fixà un entorn marc per a la translació a les legislacions estatals dels països membres de la UE de procediments per a la introducció de clàusules socials en les compres públiques, ja siguin ambientals, laborals, socials o ètiques.

Si bé en el passat són ja diverses les administracions que han provat d’introduir clàusules socials, sovint han topat amb problemes de legalitat, al considerar determinats grups que “l’oferta econòmicament més avantatjosa” és la més barata.

El projecte de Llei de Contractes del Sector Públic espanyol, actualment en tràmit ja avançat, canvia aquest context, introduint un marc on la compra pública és una eina per a construir Territoris Socialment Responsables, i trasllada per la Directiva europea al marc legislatiu espanyola, que ja era hora.

Podem llegir en la Directiva que “els poders adjudicadors podran exigir condicions especials en relació amb l'execució del contracte sempre que aquestes siguin compatibles amb el Dret comunitari i s'indiquin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. Les condicions que s'executi un contracte podran referir-se, especialment, a consideracions de tipus social i mediambiental.” O que “Les condicions d'execució d'un contracte seran compatibles amb la present Directiva sempre que no siguin directa o indirectament discriminatòries i s'assenyalin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. En particular, poden tenir per objecte afavorir la formació professional en el lloc de treball, l'ocupació de persones que tinguin especials dificultats d'inserció, combatre l'atur o protegir el medi ambient. Com exemple es poden citar, entre unes altres, les obligacions –aplicables a l'execució del contracte– de contractar a aturats de llarga durada o d'organitzar accions de formació per als aturats o els joves, de respectar en el substancial les disposicions dels convenis fonamentals de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el cas que aquests no s'haguessin aplicat en el Dret nacional, de contractar a un nombre de persones discapacitades superior al que exigeix la legislació nacional.”

El Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic de juliol de 2006 introdueix per primer cop explicita que incorpora “en sus propios términos y sin reservas las directrices de la Directiva 2004/18/CE, la ley de contratos del sector público incluye sustanciales innovaciones en lo que se refiere a la preparación y adjudicación de los negocios sujetos a la misma. Sintéticamente expuestas, las principales novedades afectan a la previsión de mecanismos que permiten introducir en la contratación pública consideraciones de tipo social y medioambiental, configurándolas como condiciones especiales de ejecución del contrato o como criterios para valorar las ofertas, prefigurando una estructura que permita acoger en el futuro pautas de adecuación de los contratos a nuevos requerimientos sociales, como son los de acomodación de las prestaciones a las exigencias de un “comercio justo” con los países subdesarrollados o en vías de desarrollo”.

Això suposarà una legitimació de les clàusules socials, tot i que no sembla que la llei acabi fent referència a clàusules socials concretes, sinó més aviat a fixar un entorn marc que en faciliti la seva introducció, a lliure discreció de l’administració pública que les vulgui introduir.
Les clàusules socials han de permetre doncs a les administracions, en especial les locals, la possibilitat d’afavorir un desenvolupament responsable del territori a partir de les seves compres.

Les clàusules socials en la compra pública esdevenen doncs una eina molt potent per a una administració pública que vulgui ser un “imant” per al territori. Tenen efecte sobre la resta de sectors, en la mesura que incentiven unes relacions i actuacions més responsables entre els agents socials.

Així doncs, si un marc regulatori comú afavoreix la creació de condicions igualitàries entre territoris, l’aplicació de clàusules socials com a part de la RSC del sector públic ha de permetre respondre a necessitats concretes i diferenciades de cada territori.

Ateses aquestes necessitats concretes i diferenciades, podem concloure que cada territori ha de plantejar els objectius estratègics que es volen aconseguir mitjançant clàusules socials.

Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic contempla essencialment dues fórmules per a introduir les clàusules socials als contractes:

"Artículo 102. Condiciones especiales de ejecución del contrato.
1. Los órganos de contratación podrán establecer condiciones especiales en relación con la ejecución del contrato, siempre que no sean discriminatorias y se indiquen en el anuncio de licitación y en el pliego o en el contrato. Estas condiciones de ejecución podrán referirse, en especial, a consideraciones de tipo medioambiental o a consideraciones de tipo social, con el fin de promover el empleo de personas con dificultades particulares de inserción en el mercado laboral, eliminar las desigualdades entre el hombre y la mujer en dicho mercado, combatir el paro, favorecer la formación en el lugar de trabajo, u otras finalidades que se establezcan con referencia a la estrategia coordinada para el empleo, definida en el artículo 125 del Tratado Constitutivo de la Comunidad Europea."

"Artículo 134. Criterios de valoración de las ofertas.
1. Para la valoración de las proposiciones y determinación de la oferta económicamente más ventajosa deberá atenderse a criterios directamente vinculados al objeto del contrato, tales como la calidad, el precio, la asunción del compromiso de mantener éste invariable como precio cerrado, la fórmula utilizable para revisar las retribuciones ligadas a la utilización de la obra o a la prestación del servicio, el plazo de ejecución o entrega de la prestación, el coste de utilización, características medioambientales o vinculadas con la satisfacción de exigencias sociales que respondan a necesidades, definidas en las especificaciones del contrato, propias de las categorías de población especialmente desfavorecidas a las que pertenezcan los usuarios o beneficiarios de las prestaciones a contratar, la rentabilidad, el valor técnico, las características estéticas o funcionales, la disponibilidad y coste de los repuestos, el mantenimiento, la asistencia técnica, el servicio postventa u otros semejantes. Cuando sólo se utilice un criterio, éste ha de ser, necesariamente, el del precio más bajo."


Així doncs podem veure com a l’article 102 del projecte de llei defineix clàusules negatives (d’obligat compliment), mentre que l’article 134 estableix les bases per a criteris positius (valoració positiva).

Alguns exemples de clàusules socials poden ser els següents:

Clàusula social
-Fases dels procediments de contractació (a part de l’objecte)
-Fórmula de verificació

Respecte exprés als drets humans i laborals
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Adscripció Pacte Mundial
- Disponibilitat de codi ètic al lloc web
- Certificació SA8000

Estabilitat de l’ocupació de persones de col·lectius amb risc d’exclusió
- Especificacions tècniques
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Condicions d’execució
- Justificació contracte estable de persones amb risc d’exclusió

Igualtat d’oportunitats
- Criteris adjudicació
- Distribució de la plantilla per edat, gènere, origen, discapacitat

Proveïment responsable
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Condicions d’execució
- Aportació de factures o certificat d’un CET

Producció artesanal
- Especificacions tècniques
- Selecció de candidatures
- Justificació de processos intensius en mà d’obra en relació al sector
- Declaració responsable

Producció ecològica
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Certificat d’origen
- Declaració responsable


L’evolució natural de la responsabilitat social al camp del sector públic condueix a la introducció de clàusules socials en els seus contractes per tal de generar un efecte multiplicador entre tots els agents socials.

Les clàusules socials resulten una eina clau per a un Territori Socialment Responsable, i com a tals, són i han de ser diferents a cada territori, en funció de la seva voluntat política, les necessitats pròpies i els agents socials i actius de què disposi.Si bé les conclusions anteriors parteixen d’un projecte de llei, és improbable que canviï massa, i en tot cas el més segur és que evolucioni vers la introducció de més concreció.
L'oferta "econòmica més avantatjosa" ja no será, des d'ara, la més barata.

> Descarregueu la comunicació sencera (en català).

Seguiu llegint >>>