Irresponsabilitat cultural: empreses que s'aprofiten de què Catalunya no és un Estat

Per F. Xavier Agulló. De la mateixa manera que moltes empreses no inclouen en la seva estructura de costos externalitats negatives com la contaminació, moltes ho fan també en qüestions culturals i lingüístiques. Ho veiem en la nova Llei del Cinema catalana, on a les distribuïdores (les anomenades 'majors') no és que se'ls afegeixi un cost per doblatge, sinó que s'han vingut aprofitant de l'externalitat negativa de no doblar en la llengua pròpia del país, estalviant-se irresponsablement un cost que té un impacte negatiu sobre la societat.

Llegia fa no gaire com un empresari català, davant la pregunta de què implicaria la independència de Catalunya sobre el seu negoci, simplement apuntava que "a banda d'haver d'etiquetar en català res més"... "res més" em pregunto? És a dir, aquest empresari s'ha vingut aprofitant del fet de què Catalunya no és un Estat per a no incloure la responsabilitat cultural en els seus productes.

I val a dir que no cal ser una 'major' per a ser irresponsable, molt sovint la irresponsabilitat cultural comença pel propi empresariat del país. A més, s'escuden darrere la pressió que l'Estat espanyol fa, junt amb determinats grupúsculs minoritaris.

És evident que si no hi ha oferta cultural en català no hi haurà consum. Però això val no només per la indústria cultural, també per la resta. De la mateixa manera va caldre una llei per eliminar les ampolles de plàstic de PET o el CVC als esprais, cal una llei per l'etiquetatge en català al comerç i la indústria.

Davant la irresponsabilitat social, calen lleis, aquesta és la trista realitat. Empresariat i consum, a parts iguals, es distribueixen les culpes de la irresponsabilitat cultural, com de l'ambiental.