Per F. Xavier Agulló. Ara sí ara no es van fent públics casos de corrupció urbanística política "d'alt nivell" arreu de l'Estat. Més enllà d'anàlisis prou encertades d'objectius amagats (hem pogut llegir p.e. sobre confabulacions entre Garzón y PSOE contra les regions on governa el PP o on com a Catalunya hi ha desafecció cap l'Estat), el cert és que aquí no se n'escapa ningú.
Ara es parla de fer una llei d'economia sostenible, la bestiesa més gran que la classe pública pot fer, i és que posa de manifest que durant dècades a Espanya no hi ha hagut un model "d'economia sostenible". Només s'ha comptat amb el sector de la construcció per generar llocs de treball no qualificats, crear riquesa artificial, especulació, ingressos per les arques municipals i, sense cap mena de dubte, per a butxaques més particulars.
Així doncs el fet que ara surtin casos de corrupció urbanística respon simplement a la irresponsabilitat política d'anys i anys a l'Estat. Poden sortir tants noms com vulguem, però qui realment hauria de seure als bancs d'acusats són els responsables últims del vaixell que ara naufraga per tot arreu: González, Aznar i Zapatero haurien d'anar a la garjola, són per cadena jeràrquica els responsables últims de tot plegat.
I volem assolir una societat responsable?
Seguiu llegint >>>
La culpa autèntica de tanta corrupció política a l'Estat
Categories: Males pràctiques, Sector Públic, societat responsableEspanya: oasi europeu de la simbologia nazi
Categories: Sector Públic, societat responsable
Per F. Xavier Agulló. Europa va aprendre dels errors passats, i per això en la majoria de països és prohibit exhibir simbologia nazi. Espanya en canvi sembla no haver après res. Bona part de la classe política espanyola segueix estant vinculada amb personatges rellevants al règim franquista.
Que representants de tots els grups polítics europeus de tots els colors (socialista, popular, liberal, etc.), es posin d'acord en condemnar que a Espanya es segueixi permetent l'exhibició de símbols nazis i feixistes, i que grups pronazi com la Falange siguin legals (més tenint en compte que hi ha una llei de partits que ha il·legalitzat partits que donen suport a la violència a Euskadi) i a més puguin manifestar-se el mateix dia en què té lloc una consulta popular, familiar i festiva a Arenys sobre la independència de Catalunya, és molt representatiu.
Europa ha caminat vers la consecució d'una societat responsable, que ha après d'errors del passat i manté l'equilibri social que sempre és tan difícil. En canvi, a Espanya és intocable tot allò que fa referència al passat feixista. La societat responsable és impossible.
Seguiu llegint >>>
Impacte de l'espoli fiscal sobre una societat
Categories: Sector Públic, societat responsable
Per F. Xavier Agulló. Ara que sembla que s'encamina vers el final el nou model de finançament de l'Estat espanyol, podem recordar les conseqüències per a una societat d'un mal finançament reiterat i històric.
D'entrada cal recordar que, en el cas català, el dèficil fiscal històric anual está entre els 15 i els 19.000 milions d'euros (entre el 7 i 10% del PIB segons els càlculs que s'agafin). Amb el nou sistema es reduirà en 2.000 M € el primer any, augmentant de forma progressiva fins als 3.800 M € el 2012. És a dir, una reducció d'entre el 20 i el 25% (d'aquí a quatre anys!), fet que significarà que el millors dels càlculs estigui el dèficit sobre el 5,25% i en el pitjor el 8%. Recordem que un tribunal alemany va resoldre que qualsevol dèficit per una regió (landers en el seu cas) superior al 4% podia considerar-se espoli fiscal (podeu consultar les dades concretes al web de l'Observatori del Finançament de Catalunya, tenint en compte que les dades del govern espanyol no són vàlides degut a què considera, en resum, que part de la despesa a la ciutat de Madrid cal repartir-la entre totes les regions per ser la capital, tot i que, per exemple, el funcionariat de Madrid només consumeix a Madrid).
Per tant sigui com sigui Catalunya i les Illes Balears seguiran en situació explícita d'espoli fiscal, i només el País Valencià en podria sortir en la banda baixa. Si ens en fem ressò en un espai dedicat a la responsabilitat social, és perquè l'espoli fiscal per una societat l'asfixia, i l'hi impedeix d'assolir fites de sostenibilitat. Si els mínims no es cobreixen, com pot anar una societat asfixiada i espoliada més enllà d'ells per esdevenir i assolir un camí sostenible en termes econòmics, socials o ambientals?
No es pot fer una política econòmica o industrial diferent de la central, no es poden proveir de més serveis socials d'acollida, per exemple, al major percentatge d'immigració rebuda, ni es poden fer polítiques de protecció ambiental que ens apropin a Europa. Fet i fumut, seguirem allà mateix.
Seguiu llegint >>>
Atur i administracions o acció i comunitat
Categories: societat responsablePer Cris Pérez Vázquez. Les xifres d’atur esgarrifen. Les administracions financen les mateixes entitats que ens ensorren: bancs, indústria automobilística...
En aquests moments de crisi, la societat es reorganitza. Petits grups que relocalitzen la producció agrícola o artesanal o intercanvien serveis, productes i temps; cooperatives integrals, de consum, ciutats en transició... són alternatives reals a la crisi.
El cultiu extensiu, per exemple, sobreviu gràcies al consum local i als llocs de treball que generen. Quantes persones substitueix un tractor?
Ens sotmetem a un model de producció intensiu generador d’atur, deute i crisi? O ens organitzem en comunitats afins i superem aquesta crisi sistèmica?
Podem seguir a les cues de l’atur i esperar una solució. Però també ens podem unir per crear el nostre futur.
El Punt de Girona, Bcn i Terres de l'Ebre (10/05/09)
Seguiu llegint >>>
A long time ago
Categories: societat responsableExercici 1: Visualitzar el nostre paper en la dimensió de l'univers.
Exercici 2: Sentir que un tsunami passa per damunt, ens arrossega, ens neteja i ens purifica.
Exercici 3: Obrir la ment per a l'arribada de noves idees.
"A long time ago", vaig escriure el meu darrer post en aquest fantàstic BR.
Durant uns mesos d'intenses convulsions econòmiques, va invaïr-me el sentiment de fastig i el neguit. Fastig i neguit que he compartit amb “activistes responsables de pro" . Activistes amb convenciment i energia suficient per a seguir i no caure en aquesta prova-parany. Una vegada el sentiment evoluciona i arriba al capdavant, es transforma i arriba la compassió.
Compassió dirigida al comportament de les organitzacions humanes després d'observar la seva actitud en aquest moment de la història. Aquesta conducta humana que no ha evolucionat encara i està estancada en la crisi. Aquesta crisi que ennuvola i no deixa veure el bosc sencer. Només l'arbre que tenim davant.
És el moment de recarregar piles per a actuar amb energies renovades i preparar-nos per a l'arribada d'una nova era. És el moment de realitzar exercicis com els quals es proposen aquí. És el moment de preparar l'arribada de l'era dels valors significatius. Ni els inventats, ni els racionals. Ni els valors pensats ni els simplement estratègics. Els valors sentits. L'era on es realitzarà una purga de responsabilitat. No sé si passarà per una depuració de responsabilitats o farem com que no existeix memòria històrica. I això, ara, és el que més m'importa.
M'importa que no caiguem en l'oblit. No podem oblidar què està passant, què ho ha provocat o quines causes està tenint en tot el món. Tenir memòria és signe de responsabilitat. Tenir memòria per a distingir. Només coneixent els antecedents, podrem obtenir les respostes. Només pronunciant “A long time ago…” trobarem “… here we go”.
El projecte Ekoos arriba a les 1.000 fonts d'informació
Categories: Mitjans de comunicació, societat responsable
Por F. Xavier Agulló. Sovint hem parlat de la importància de què els mitjans de comunicació siguin autèntiques cadenes transmissores d'informació entre els diferents agents socials i la ciutadania, per així afavorir una més gran responsabilitat individual i un consum socialment més responsable.
És per això que Ekoos, el projecte promogut per Fundació Chandra (promotora entre d'altres de Canal Solidari), té una gran importànica. Posa en contacte a fonts d'informació expertes amb periodistes de tots els camps vinculats amb la solidaritat, responsabilitat social i sostenibilitat.
Et convido a llegir què n'opinen diferents fonts sobre el projecte en aquesta fita tant especial per a Ekoos.
Seguiu llegint >>>
Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Sector Públic, societat responsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.
Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:
1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.
2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.
En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.
Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:
A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.
B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.
Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:
1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.
Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:
A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.
B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.
Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.
Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.
He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.
[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
El rei que confitava festes
Categories: Sector Públic, societat responsable, Territori Socialment Responsable
Per Montserrat Llobet. "Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.
Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.
I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».
Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.
I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.
Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.
El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.
Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."
Jaume Colomer
MORALINA
Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:
El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.
El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarques, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.
Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions.
En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori. A nosaltres no ens han prohibit les festes però ens passa el mateix que al veïnat del conte, per què la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.
Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem... Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.
No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!
Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però els diners no ho són tot. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.
Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel•lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.
També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que ja pensen per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Seguiu llegint >>>
Proposta de decàleg per la societat responsable
Categories: societat responsablea) La societat responsable a l’era de la globalització promulga una conscienciació que implica a l’individu com part activa i decisiva en la seva relació amb l’entorn humà i ambiental.
b) El desenvolupament humà es dona en un entorn en el qual les relacions d’intercanvi econòmic estan en supeditades per la relació amb el medi ambient, no a la inversa.
c) La política és l’eina de gestió per el diàleg en lloc de la delegació de responsabilitats.
d) Empresa i societat són interdependents, la relació entre ambdues parts és una oferta i consum responsables.
e) El canvi de paradigma de la societat neocapitalista a la responsable es dona en un procés continu, els canvis són una construcció social progressiva en la que conviuen aspectes inherents a la humanitat i noves formes de desenvolupar l’adaptació al medi.
f) El comerç i el canvi climàtic comporten processos migratoris, el mestissatge genera nous llenguatges i formes culturals. La societat responsable no deu entendre com mercaderia la immigració, de la percepció d’amenaça e inseguretat passem a la fusió.
g) El mercat de valors ha subjugat la consciència de progrés a xifres. La societat responsable transforma d’objecte a subjecte a la persona.
h) La societat no es regeix per patrons de patriarcat o matriarcat, es recupera la dualitat i complementarietat.
i) La vida a nivell biològic presenta un cercle finit. A qualque societat pretenem allargar la vida al temps que augmentar la població per fer front al treball de mantenir el sistema, fet que no contribueix a la terra com ecosistema i a la humanitat com a element integrat en ell. Acceptar el temps finit i reprendre el domini del temps ha de ser un pilar fonamental de la societat responsable.
j) Els fòrums de diàleg deuen ser comunicadors i auditors,els mitjans de comunicació derivats de les noves tecnologies són elements vertebradors de la creació d’una nova cultura. El subjecte / objecte passiu que rep informació esdevé un èsser humà interactiu.
Seguiu llegint >>>








