L'endogàmia de la cultura condueix a casos com el del Palau de la Música

Per F. Xavier Agulló. Pocs àmbits socials hi ha tan endogàmics com el de la cultura. Molta gent es pot preguntar com pot acabar una entitat tan emblemàtica com la del Palau de la Música Catalana en un embolic com el de Fèlix Millet. La resposta sembla ben clara: el món de la cultura no hagués acceptat mai gent de fora de "la família". Així és com personatges com Millet es perpetuen en un món endogàmic que els legitima.

L'endogàmia cultural fa que tot es podreixi, que no corri l'aire ni l'aigua neta. No cal alçar el clam al cel per casos com el de Millet, és d'una retòrica bastarda perquè no podria ser d'una altra manera. Els personalismes, el món clos de la cultura, el paper omnipotent de la burgesia catalana en aquest món, fa que no pugui ser d'altra manera.

Ara el món cultural (no dic ja el social o general) es posa les mans al cap, però és que era el resultat evident davant d'una existència de "famílies" culturals i burgeses. La responsabilitat cultural passa per la transparència primer de tot, és ben clar, però el que no sembla que s'hagi assumit de manera tan clara és que la cultura no ha de ser propietat d'aquestes famílies que mantenen el món cultural en l'endogàmia perpètua i els cercles reduïts.

Si s'ha parlat tant de la necessària professionalització del món del Tercer Sector, més encara hauríem de parlar de la del món cultural, amb gent de fora experta en gestió, no sotmesa al sentiment corporativista de propietat que sent la burgesia catalana vers la cultura.

La responsabilitat cultural passa doncs per l'obertura vers la societat, la gestió transparent, fora de personalismes i endogàmies, més encara en un moment on el mecenatge cultural és en retrocés respecte al suport que reben altres àmbits socials. El mecenatge cultural vol mantenir perfil propi respecte la responsabilitat social, i això... no pot ser.