Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa

Per F. Xavier Agulló.Fa uns anys va començar a parlar-se que les companyies de pòlisses privades de salut nord-americanes podrien optar per establir el dret “d'admissió” en funció de la salut de les persones sol·licitants en el moment de l'ingrés, fins i tot a practicar-los exàmens de salut, així com establir límits màxims d'edat d'admissió. La idea subjacent era, per descomptat, reduir les probabilitats de malaltia.

Això va aixecar una certa polseguera social a Europa, encara que els Estats Units semblaven estar molt “lluny” i s'associava a pràctiques empresarials neoliberals pròpies d'aquest país. Ignoro com ha d'estar aquest tema a Llatinoamèrica, però a Europa a poc a poc s'ha anat fent realitat, gairebé de forma inapreciable.

El negoci de les assegurances mèdiques, com els d'automòbil o de la llar, estan subjectes a la llei de la probabilitat. L'estadística és la seva base de negoci, es tracta doncs de compensar les despeses previstes amb ingressos previstos lògicament superiors. A priori, sembla una lògica empresarial fora de conflictes, excepte de conflictes ètics.

Per això no resulta estrany el cas, no crec que especial ni únic, que la companyia Sanitas hagi sortit a la palestra per discriminar a una mare amb una filla amb síndrome de Down, emparant-se en “el dret d'admissió”. Això suposo que ha de ser una pràctica comuna encara que no transcendeixi en els mitjans de comunicació, però el cas de Sanitas resulta especialment greu doncs en un anunci televisiu seu apareixien un menor amb síndrome de Down. La companyia assegura que una persona assegurada mai serà expulsada per tenir un o una descendent amb aquesta mutació genètica, però no deixa ser molt poc comprensible socialment.

En “l'era de la responsabilitat social”, això no sembla especialment adequat per a la imatge d'una empresa que ha de vetllar per la salut de la societat, i menys encara quan usa la imatge d'una persona amb síndrome de Down, que després resulta que discrimina. És a dir, si històricament se suposa que les companyies no havien practicat aquesta discriminació en l'accés, i que ho han començat a practicar els últims anys per a millorar els seus comptes de resultats, no sembla que ara sigui responsable introduir aquestes pràctiques.

En els països europeus, societats del benestar, existeix un sistema públic de salut, pel que sembla menys greu que en molts altres països americans amb menys cobertures socials. Però en tot cas ara no toca.

Ara no és el moment de la discriminació. Potser parteix de la seva acció social o responsabilitat corporativa hauria de raure precisament a incloure aquestes persones en les seves cobertures, i fer menys anuncis televisius amb un to oportunista i irresponsable, publicitat enganyosa en definitiva.

Si el negoci es basa en la llei de la probabilitat, que assumeixin les probabilitats negatives, no només les positives. La salut no ha de barrejar-se amb insalubritat.


POSTS RELACIONATS: Kelme, el símbolo de la irresponsabilidad provinciana / Publicidad: llenar la hucha de moneda sexista / Promociones de bajo vuelo