L’Estat segueix sense complir amb les infraestructures

Per F. Xavier Agulló. Publiquem tot seguit una nota informativa rebuda de l'Observatori de Finançament de Catalunya.

El setembre de l’any passat, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el conseller Castells ens va garantir que la inversió de l’Estat a Catalunya prevista en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2007 era molt satisfactòria i complia fil per randa amb el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, que contempla que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat.

Des de l’Observatori del Finançament de Catalunya, així com diferents partits polítics (ERC i CiU) i agents socials com la Cambra de Comerç de Barcelona, es va qüestionar l’acord assolit i el temps ens ha donat la raó, atès que fa uns dies l’anomenat pacte Solbes-Castells ha confirmat que la inversió contemplada en els PGE del 2007 no complia ni amb la lletra ni amb l’esperit de l’Estatut (sens dubte, si no s’haguessin aixecat aquestes veus crítiques amb la inversió pressupostada a Catalunya l’any anterior amb tota probabilitat no s’hagués negociat un nou acord aquest any).

L’acord assolit per aplicar la disposició addicional tercera del Estatut representa una millora respecte a la interpretació feta l’any anterior, però té molts punts febles. S’ha de reconèixer que pot proporcionar més inversions a Catalunya que la metodologia aplicada en els PGE-2007 i que contempla una sèrie de clàusules per garantir el grau de regionalització de la inversió pública i, sobretot, el seu grau d’execució. Això no obstant, malgrat que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya es fa una valoració positiva de la millora aconseguida (en una negociació les dues part han de cedir, malgrat que molts catalans ja pensàvem que havíem cedit molt a l’acceptar un Estatut de fireta), opinem que segueix sense complir-se la disposició addicional tercera del Estatut, que no es pot oblidar que és una llei orgànica de l’Estat.

Així, segons el Projecte dels PGE del 2008 Catalunya rebrà el 14,9% de la inversió regionalitzable que efectuarà l’Estat a les comunitats autònomes. L’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya augmentarà respecte al 2007 (amb una inversió pressupostada del 13,9%), tot i que es queda molt lluny del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat (18,72% segons les darreres dades de l’INE). Aquest increment s’explica pel fet que l’any passat es va considerar que la disposició addicional tercera de l’Estatut sols feia referència a les inversions dels ministeris de Foment i Medi Ambient, mentre que enguany s’ha canviat el criteri a l’incloure totes les inversions de caràcter econòmic, deixant fora de manera arbitrària les infraestructures socials (tan arbitrari com fou, i ara es reconeix, incloure l’any passat únicament les inversions de Foment i Medi Ambient).

A l’incloure en el còmput, en compliment del pacte assolit per Solbes i Castells, les transferències de capital, l’abonament total del preu, els peatges (no queda clar si per rescatar-los, pagar compensacions a les concessionàries o fer efectius els peatges a l’ombra) i les partides pendents d’assignar (queden per assignar 722,8 milions d’euros!!!) s’assoleix artificialment el 18,72% de la base de càlcul acordada.

En tot cas, en la nostra opinió no s’ajusta al text estatutari incloure aquestes partides per arrodonir les xifres i donar la sensació, errònia i potser malintencionada, que es compleix allò que contempla la disposició addicional tercera de l’Estatut.

L'acord Solbes-Castells reconeix un deute de 827 M€ de l’any 2007 (tot i que per l'Observatori del Finançament de Catalunya, la xifra correcta de deute del 2007 seria 1.065 M€) que ha de compensar-se entre els anys 2008 i 2009. De moment el primer any, el 2008, no en rebrem ni un miserable euro (en teoria “ja ho trobarem” el 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute???).

D’altra banda, una de les clàusules de l’acord assenyala que el grau d’execució de les inversions a Catalunya com a mínim haurà de ser igual a la mitjana espanyola, que tradicionalment ha estat superior a la catalana i s’ha situat al voltant del 85% de les inversions pressupostades. Per tant, implícitament, s’accepta que estem disposats a perdre aproximadament un 15% de la xifra pressupostada cada any sense poder dir ni piu (s’ha de reconèixer, no obstant, que en el passat sempre hem perdut més del 15% de la xifra pressupostada per l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública estatal a Catalunya).

Finalment, l’any 2015 (i no el 2013 com han assenyalat alguns), sempre que la conjunció política i astral sigui favorable a Catalunya, s’efectuarà una valoració global de l’aplicació de la metodologia, fet que proporciona una excusa magnífica a l’Estat (i també a una part de la societat civil i política catalana) per als propers anys: a mesura que la inversió no executada es vagi acumulant (atès que, malgrat les salvaguardes, existeix un forat en l’acord que podria provocar que la inversió no executada s’anés acumulant com una gran bola de neu) ens diran que no patim, que estiguem tranquils i no ens posem nerviosos, que l’any 2015 ja es corregiran les possibles mancances. Tot i que és possible que l’any 2015 no calgui corregir res, atès que si el Tribunal Constitucional dictamina que la disposició addicional tercera de l’Estatut és inconstitucional, l’acord Solbes-Castells seria paper mullat i únicament hauria servit com un acte més de la precampanya de les eleccions generals de març de 2008.


Les inversions de l’Estat a Catalunya els darrers 10 anys

Us adjuntem el percentatge d’inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya en els darrers 10 anys. Es pot observar com en tots els anys el percentatge de la inversió estatal a Catalunya se situa molt per sota del pes de l’economia catalana en el conjunt estatal (18,72% segons les darreres dades de l’INE).

Com a dada curiosa (o potser depriment) el percentatge d’inversió de l’Estat a Catalunya pressupostada per a l’any 2008 (14,9%) encara se situa lluny del millor dels darrers 10 anys: el 2003 (15,9%).

Tanmateix, no es pot oblidar que es mostren les dades pressupostades i que l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública a Catalunya provocaria que amb les dades liquidades aquests percentatges fossin sensiblement inferiors.


Seguiu llegint >>>

Escena quotidiana

Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems

R – (amablement) Hola, bon dia.
D- Bon dia, en què puc ajudar-la?
R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.
D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.
R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.
D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…
R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?
D- Potser…
R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.
D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…
R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.
D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .
R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?
D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.
R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.
D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…
R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!
Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Bombeta trencada

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

Situació actual de la Inversió Socialment Responsable (ISR)

Dona dibuixant un gràfic d'inversióPer F. Xavier Agulló. Poc hem parlat de la Inversió socialment responsable (ISR) en aquest blog, per la qual cosa volem fer ara una breu introducció sobre el concepte, i anar-lo treballant properament.

Els fons ètics tenen el seu origen en els anys 1.930, de la mà de les esglésies metodistes i quàqueres dels USA, que no volien invertir, p.e., en les indústries del tabac, alcohol i jocs d'atzar. Altres fites en la seva proliferació van ser les manifestacions estudiantils dels anys 1.960 en contra de la guerra de Vietnam, així com la situació política i racial de Xile i Sud-àfrica.

En els anys 70’s, quan es produeix una àmplia difusió dels fons ètics per països anglosaxons, les entitats d'inversió comencen a identificar els sectors clau per al desenvolupament de les societats. Poc després neix a Bangladesh el Grameen Bank, el primer banc ètic del món, que significa el naixement del microcrèdit, al que poden accedir diversos subjectes de manera mancomunada, el que permet evitar les garanties materials.

En els 1.980 neixen a Europa els primers bancs ètics (Triodos Bank a Holanda el 1980), en origen centrats en la protecció mediambiental.

Tanmateix, la situació actual de la ISR és molt diferent a Espanya respecte a Europa, i a Europa respecte als EUA.

En les seves decisions sobre ISR, la ciutadania nord-americana té clarament en compte el comportament responsable de les empreses (63% extrem o molt), segons l'estudi 'Repensando la RSE' de la Lliga Nacional de Consum dels EUA i Fleishman-Hillard International Communications (2006). A més a més, gairebé 1 de cada 10 dòlars estan invertits en institucions d'inversió col·lectiva (IIC) tenen algun criteri ISR (social, ambiental o ètic), segons l'Observatori de la Inversió Socialment Responsable 2006 (ESADE i Caixa Sabadell).

A Europa en canvi encara representa un percentatge molt petit (0,52% del total invertit en UCITS), segons SiRi Company (2.005). Hi ha però grans diferències: mentre a Bèlgica suposa el 2%, a Holanda, Regne Unit i Suïssa ronda l'1,5%, i Espanya és amb el grup de països on és inferior al 0,5%.

En concret, el 2005 a Espanya el volum total invertit va ascendir a 1.064.247 mils d’€ ( creixement del 2,3% respecte any anterior), amb un total de 35 fons ISR i solidaris (4) i 46.253 partícips (-6,71%).

Gràfic resum de la ISR

En la construcció de les carteres d’IIC-ISR hi ha dos tipus de criteris clau:

  • Negatius: exclusió (tabac, alcohol, joc, indústria militar).
  • Positius: valoració (relacions amb la comunitat, medi ambient, relacions laborals).

Els fons d’inversió acostumen a estar indexats a índexs de sostenibilitat (DJSI, FTSE4GOOD) o bé utilitzar criteris propis.

Però el que hem vist ara no és més que un dels tres tipus d'ISR, el de preselecció de cartera, que suposen el 73% del total als EUA (Social Investment Forum, EUA, 2006). Alguns dels fons que podíem trobar a Espanya a finals de 2005 eren:

• BBK Solidaria, FI
• BBVA Desarrollo Sostenible, FI
• BBVA Extra 5 II Garantizado, FI
• BNP Paribas Fondo de Solidaridad, FI
• Caixa Catalunya Europa Valor, FI
• CAM Fondo Solidaridad, FI
• Foncaixa Cooperación, FI
• Foncaixa 133 Socialmente Responsable, FI
• Fondo Solidario Pro Unicef, FI
• Morgan Stanley Fondo Activo Ético, FI
• Santander Dividendo Solidario, FI
• Santander Responsabilidad, FI
• Urquijo Cooperación, SICAV
• Urquijo Inversión Solidaria, FI

Un segon tipus, quasi inexistent a Europa, és l’ús de la inversió en empreses per a influir en els seus comportaments en RSE (26% als EUA). Així, a Espanya tenim l'exemple d'Intermón Oxfam, que va comprar accions del grup tèxtil Inditex (propietari de la marca Zara, entre altres) per tal d'estar present a la Junta d'accionariat i poder influir en les seves decisions.

El tercer tipus, la inversió en la comunitat (més anomenada a Europa Banca Ètica o Solidària) són instruments d’inversió destinats a col·lectius amb difícil accés a altres fonts de finançament (1% als EUA, però en canvi amb més pes a Europa), que es tradueixen en comptes corrents, dipòsits i altres productes solidaris (com l'Eco Dipòsit o el Compte Just de Triodos Bank).

Aquest darrer tipus inverteix els passius en projectes que no tenen accés altres formes de finançament, a través de productes com els microcrèdits o el codesenvolupament. També les obres socials de les caixes d'estalvis representen una eina d'inversió socialment responsable en la comunitat.


Seguiu llegint >>>