La Plataforma per la Llengua denuncia Decathlon per mantenir un tracte discriminatori únic a nivell mundial amb el consum català

Per F. Xavier Agulló. L'any passat vaig rebre gratuïtament a casa meva una edició del catàleg d'IKEA. Com que era una edició "errònia" (la castellana, jo volia la catalana) em vaig posar en contacte amb l'amable botiga de L'Hospitalet a Gran Via 2. Un senyoreta, també molt amable, després de fer-li palès l'error en la 'tramesa' no sol·licitada, va fer una consulta, i tot seguit em va assegurar que en menys d'un mes rebria l'edició catalana gratuïtament a casa. Alleujat, li vaig dir si volia prendre nota de la meva adreça, i em va dir que no calia, que ho repartirien a totes les llars.

Francament, no només em va estranyar aquesta informació, sinó que no m'ho vaig creure. De fet IKEA va incórrer en informació enganyosa a través del seu SAC. Vaja, que em van mentir, amablement, amb tota la patxorra i es van quedar tan amples.

Ara la Plataforma per la Llengua ha presentat denúncia a l'Agència Catalana del Consum per l'incompliment reiterat de la Llei 1/1998 de Política Lingüística per part d'una altra empresa, Decathlon. "Segons el document "Decathlon i el català", realitzat el 2006 per la Plataforma per la Llengua sobre l'ús de la nostra llengua en els establiments d'aquesta empresa, Decathlon incompleix la llei en el 68% dels catàlegs observats i només el 13% del total de la informació impresa és en català. Així mateix, Decathlon tampoc té versió catalana en el web, ni utilitza el català en l'etiquetatge dels productes. "

"Més enllà de la importància en nombre de parlants de la comunitat lingüística catalana (molt per sobre d'altres mercats que Decathlon respecta plenament), aquest fet és encara més incomprensible tenint en compte que el mercat català de Decathlon és el quart a nivell mundial, amb 22 botigues (veure taula 3 del document "Decathlon i el català"). A més, Decathlon té el web, catàlegs i etiquetatge en idiomes de comunitats lingüístiques més petites que la catalana, com ara la neerlandesa i la francesa a Bèlgica, i que també ho fa per a comunitats lingüístiques que representen un mercat molt petit per a Decathlon, com la russa (una botiga), l'hongaresa (3 botigues) o la neerlandesa als Països Baixos (2 botigues). "

POSTS RELACIONATS: Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Dolce & Gabbana promueve la violación sexual / Los medios de comunicación le tienen miedo a El Corte Inglés / Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa / Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Seguiu llegint >>>

Excuses

9ROSA
Per Rosa Alonso. Fa un parell de dies que ha passat una cosa altament preocupant per al tercer sector: L'empresonament de José Luis Gamarra Aranoa, President d’ANESVAD a Espanya.
Suposadament, per desviament de fons per a ús personal.

Aquesta notícia és tremenda i hem de ser conscients d'això.
Tremenda per dos motius:

1- Per la generalització social “inconscient” de l'activitat de tot el sector.

El tercer sector està en auge però coses així provoquen desconfiança, rebuig, generalització i desaprovació per part de la immensa majoria de la societat. Més encara per part de les organitzacions empresarials que, a hores d’ara, no mantenen relació amb ONG’s (molt a desgrat meu, els últims dies ho he pogut observar a causa de la meva activitat laboral).

2- Per l'enorme ressò mediàtic que ha tingut la notícia.

Veig, una vegada més, l'enorme poder dels mitjans. La notícia d’aquest empresonament ha sortit en tots els mitjans de comunicació (en prime time i en portada). En alguns, de forma descaradament manipuladora i irresponsable.
Però encara he de veure aquestes portades i aquests reportatges en prime time sobre el treball de milers de persones realitzat diàriament d'una forma excel•lent, constant i incansable.

Vull acabar aquest post amb una crítica a aquella gent que contribueix a desprestigiar el treball professional, bàsic i necessari de les ONG’s i a aquella altra que transmet missatges que serveixen d'”excusa” (una vegada més) per a qui que encara no sap on tenen l'ala per a amagar el seu cap.
Seguiu llegint >>>

Amb Renfe: menys competitivitat empresarial, més discriminació laboral i emissions de CO2

Per F. Xavier Agulló. Els usuaris de Renfe del Maresme perden set hores de feina per culpa dels retards. En dos mesos, el cost per a les empreses és de tretze milions d'euros. Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver dada més demolidora.

El caos ferroviari que ha provocat la incompetència en la gestió de les Rodalies Renfe i, sobretot, la manca d'inversions durant anys (no em calen dades tot i que hi són, els trens són els mateixos que van comprar per l'Olimpíada a finals dels 80's), han dut a què la situació actual sigui insostenible. Si la línia del Maresme és la línia que més dóna a la Renfe de tota Espanya (o la 2a, tant se val, són molts calés), el mínim que pot fer una empresa és invertir-hi. Però probablement els interessa més invertir en altres zones de l'Estat 'més necessitades'. Hi ha qui diu que si l'Estat fos 'més petit', és més probable que com a mínim més inversions hi hauria... o com a mínim tindríem algú a qui queixar-nos. Jo simplement dic que el transport públic no pot restar competitivitat a les empreses del país, i discriminar laboralment a les persones treballadores del Maresme (em caldrien dades però... si no ha passat ja, quant temps trigaran les empreses barcelonines en no fitxar a gent maresmenca per culpa de la Renfe?)

D'acord a més amb la nova llei mediambiental, la Renfe s'hauria de fer càrrec de la contaminació que provoquen, a l'obligar la gent a traslladar-se en automòbil privat i generar emissions de CO2. O és que potser la llei no val per qui la fa?

Jo ja no sóc usuari d'aquesta línia perquè fa uns anys em vaig traslladar a Barcelona, pero m'estimo la meva comarca, m'estimo la gent que hi viu, i odio la incompetència que ve, no pas en tren, de Madrid.


POSTS RELACIONATS: Sense alternativa al transport privat Seguiu llegint >>>

"L'estat espanyol és el principal exportador de munició a Ghana"

La directora de la Xarxa Internacional d'Acció sobre les Armes Lleugeres (IANSA), Rebecca Peters, ha estat aquesta setmana a Barcelona. Ha parlat sobre el comerç mundial d'armes i ha destacat que l'estat espanyol subministra munició a Ghana.

Veure el vídeo a Vilaweb TV >>> Seguiu llegint >>>

Ja en tenim prou

El País Valencià i les Illes han optat la darrera dècada per un procés de creixement desmesurat basat en el creixement insostenible i l'especulació immobiliària. El proper 26 d'abril es presenta un audiovisual valencià titulat Ja en tenim prou que, tot i que abraça pel meu gust massa temes d'estricta política, crec que val la pena de veure ni que sigui que protestar contra aquesta insostenibilitat i atemptats contra el territori. Seguiu llegint >>>

Habitatge: mai abans l'homo sapiens sapiens havia depengut de la seva ascendència fins a una edat tan tardana

Per F. Xavier Agulló. Bé, sembla que finalment la nova llei catalana de l'habitatge tira endavant. Segurament si fos propietari de més d'un habitatge estaria en contra, però com no és el cas, no puc fer altra cosa que valorar positivament la iniciativa.

Quan a mitjan dels anys 90 es van assentar els pilars per a la bombolla especulativa que estem vivint, es van posar també les bases per a l'exclusió d'una bona part de la societat d'un dret bàsic com és el de l'habitatge. D'aquesta bombolla n'ha viscut bona part de la classe política i les seves amistats. També n'han tret rèdits polítics els diferents governs que s'han succeït en el control de l'estat: la qüestió era que l'economia espanyola creixés, tant se valia qui en sortís perjudicat. Fer que l'economia creixi a base de la construcció és la solució més simple que pot existir en Teoria Econòmica, opció per la que opten en general les classes polítiques mediocres, com la de l'estat espanyol.

Deien que no hi havia altres opcions,... promoure la inversió de les empreses potser? O fer créixer la productivitat empresarial?

No, calia optar per un model de curt termini. I ara en paguem les conseqüències. No només la competitivitat de l'economia està en joc, sinó que no haver parat esment en aquestes qüestions fa que ara els sous siguin tant miserables com són aquí. Suma-li preus astronòmics de l'habitatge i obtenim que el promig d'edat a la que es pot marxar de casa no està en cap cas per sota dels trenta anys, i això només si són dues les persones que se'n van a viure juntes fora de casa.

Entenc perfectament les queixes de qui té propietats, entenc perfectament les positures dels partits de l'oposició que afirmen que atempta con el dret de propietat (crec que és cert, és un atemptat claríssim), però també entenc perfectament que o fem que l'oferta augmenti de manera molt, molt important, o això serà un llast per al futur de la nostra societat. És una qüestió de sostenibilitat econòmica però també social, mai abans l'homo sapiens sapiens havia depès de la seva ascendència fins a una edat tan tardana.

L'administració pública ha de practicar amb la responsabilitat social de proporcionar un entorn en el que tothom pugui desenvolupar-se, i no afavorir una dependència que pot provocar en el futur més problemes de productivitat, motivació per la feina i capacitat d'autonomia.

El problema és que això és una mesura que no significa en absolut cap mena de redistribució de la riquesa, afecta les classes mitjanes i no les que s'han enriquit els darrers 10 anys. Però cal evitar els perjudicis sociològics, psicològics i antropològics que està generant la situació creada per la bombolla especulativa.

La meva família fa vint anys va patir una expropiació de terrenys d'alt valor agrícola per a construir una autopista. S'imposava el benefici col·lectiu davant de l'individual. No veig en aquesta llei res diferent a aquesta mateixa filosofia. La situació que vivim és massa greu.

Seguiu llegint >>>

Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa

Per F. Xavier Agulló.Fa uns anys va començar a parlar-se que les companyies de pòlisses privades de salut nord-americanes podrien optar per establir el dret “d'admissió” en funció de la salut de les persones sol·licitants en el moment de l'ingrés, fins i tot a practicar-los exàmens de salut, així com establir límits màxims d'edat d'admissió. La idea subjacent era, per descomptat, reduir les probabilitats de malaltia.

Això va aixecar una certa polseguera social a Europa, encara que els Estats Units semblaven estar molt “lluny” i s'associava a pràctiques empresarials neoliberals pròpies d'aquest país. Ignoro com ha d'estar aquest tema a Llatinoamèrica, però a Europa a poc a poc s'ha anat fent realitat, gairebé de forma inapreciable.

El negoci de les assegurances mèdiques, com els d'automòbil o de la llar, estan subjectes a la llei de la probabilitat. L'estadística és la seva base de negoci, es tracta doncs de compensar les despeses previstes amb ingressos previstos lògicament superiors. A priori, sembla una lògica empresarial fora de conflictes, excepte de conflictes ètics.

Per això no resulta estrany el cas, no crec que especial ni únic, que la companyia Sanitas hagi sortit a la palestra per discriminar a una mare amb una filla amb síndrome de Down, emparant-se en “el dret d'admissió”. Això suposo que ha de ser una pràctica comuna encara que no transcendeixi en els mitjans de comunicació, però el cas de Sanitas resulta especialment greu doncs en un anunci televisiu seu apareixien un menor amb síndrome de Down. La companyia assegura que una persona assegurada mai serà expulsada per tenir un o una descendent amb aquesta mutació genètica, però no deixa ser molt poc comprensible socialment.

En “l'era de la responsabilitat social”, això no sembla especialment adequat per a la imatge d'una empresa que ha de vetllar per la salut de la societat, i menys encara quan usa la imatge d'una persona amb síndrome de Down, que després resulta que discrimina. És a dir, si històricament se suposa que les companyies no havien practicat aquesta discriminació en l'accés, i que ho han començat a practicar els últims anys per a millorar els seus comptes de resultats, no sembla que ara sigui responsable introduir aquestes pràctiques.

En els països europeus, societats del benestar, existeix un sistema públic de salut, pel que sembla menys greu que en molts altres països americans amb menys cobertures socials. Però en tot cas ara no toca.

Ara no és el moment de la discriminació. Potser parteix de la seva acció social o responsabilitat corporativa hauria de raure precisament a incloure aquestes persones en les seves cobertures, i fer menys anuncis televisius amb un to oportunista i irresponsable, publicitat enganyosa en definitiva.

Si el negoci es basa en la llei de la probabilitat, que assumeixin les probabilitats negatives, no només les positives. La salut no ha de barrejar-se amb insalubritat.


POSTS RELACIONATS: Kelme, el símbolo de la irresponsabilidad provinciana / Publicidad: llenar la hucha de moneda sexista / Promociones de bajo vuelo
Seguiu llegint >>>

Alimentació... responsable?

Per Rosa Alonso. Fa un parell de dies vaig llegir: “La indústria alimentària se suma al màrqueting responsable”. Era un article basat en les grans cadenes de fast food i el plantejament comercial que iniciarien en breu. I això em va produir una reflexió.

Els éssers humans sobrevivim per l’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que ingerim. Base de la piràmide de Maslow..

Si bé l’aire que respirem és “supercontaminat”, els agents socials ja s’han començat a posar les piles donant el primer pas: reconeixent errors i plantejant solucions a debat.
Si bé l’aigua que bevem escasseja cada cop més, la preocupació social és tanta que fins i tot les criatures la tracten com l’or líquid més preuat que existeix.

Però… i del menjar què? És un debat que ens toca obrir ja. No em conformo amb què la indústria apliqui plans de “màrqueting” social. Agrairia més ambició al respecte. Què tal un replantejament total? Repartiment equitatiu d’aliments? Acció social a països subdesenvolupats? Cadenes de producció sense esclavitud?... Dialoguem. Gràcies.

Seguiu llegint >>>

Sous irresponsables

Per Rosa Alonso. Acabo de llegir una notícia que m’ha deixat totalment glaçada. Els tres consellers executius del BBVA han tancat un blindatge que suma 141MM d’Euros. Aquests individus són els que després demanen contenció salarial a la resta de mortals que, sent mileuristes, se les veuen amb el seu banc per arribar a fi de mes i pagar les hipoteques.

Però, qui són aquestes tres persones? Potser salven vides? Potser treballen per aconseguir la pau mundial? Potser es juguen la seva vida en algun moment de la seva feina?

Aquest acte d’irresponsabilitat salarial per part de BBVA em sembla un exemple del que no s’ha de fer. Estic encantada amb que hi hagi persones que es guanyin la vida tan folgadament. Però després han de ser consegüents. A les firmes dels convenis de banca, la patronal sempre demana més a canvi de menys. I rebaixar els salaris dels treballadors que fan possible els seus salaris, no em sembla “de rebut”.

Senyors consellers, m’agradaria tenir alguna resposta al respecte que fos totalment convincent. Gràcies.
Seguiu llegint >>>

Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Per F. Xavier Agulló. En el món de la política, i no en parlarem, ja estem acostumats a què facin servir les diferències com a arma per a enfrontar. I aquí ho deixo. Però al món dels negocis, no sembla que sigui una de les millors maneres de fer ‘política’ comercial.

Que el futbolista Oleguer Presas és un activista polític, ho sabem. I ho sabien també els de Kelme des de fa temps, o com a mínim des de fa 6 anys, que és quan el van començar a patrocinar. La seva recent decisió de retirar-li en patrocini arran del seu article en un mitjà de comunicació, l’enèsim per cert, no deixa de fer-nos reflexionar sobre els motius reals d’aquesta decisió.

Aquesta decisió ha provocat boicots des de Catalunya. No crec que això preocupi massa a la directiva d’aquesta empresa (al seu consell d’administració per cert hi ha representació política). O és que potser algun català o catalana ha comprat alguna vegada productes Kelme? Jo com a mínim no recordo haver comprat mai res, ni de fet haver-ne vist massa productes per les botigues.

Ara bé, sobre la seva decisió, de motivacions comercials evidentment, hi ha l’ombra de la sospita que persegueix l’augment de vendes a la resta de l’Estat. Sempre podran dir que l’alternativa era un possible boicot per part d’algunes faccions activistes polítiques per patrocinar el futbolista. Però el mantenir el patrocini era una acció coherent amb el fet d’haver-lo incorporat en nòmina fa tot just dos anys, mentre que retirar-li ara és un lamentable aprofitament dels enfrontaments polítics.

Diuen a Kelme que no volen que les figures esportistes que tenen en nòmina parlin de política. Doncs bé, n’Oleguer no només ho porta fent des del 2.004, sinó des de molt abans. Per què aquest canvi de criteri precisament ara? Per aconseguir per la via de la ‘política’ quelcom que no han aconseguit a través de la seva sempre més que dubtosa capacitat comercial i de màrqueting?


POSTS RELACIONATS: "La Paloma" de la guerra o el colom dels ous d'or irresponsables / Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Promociones de bajo vuelo
Seguiu llegint >>>

Apagada

Per Rosa Alonso. Llegeixo avui al diari que el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ha elaborat un informe en el que es llegeix que la temperatura global pujarà uns 4 graus aquest segle.

I jo em pregunto: tan sols quatre graus en 100 anys???

Fa molt que no plou tres dies seguits com jo recordo que plovia, el fred ha arribat el mes de Gener i no en Novembre com jo recordo, els estius són totalment asfixiants... I tinc 29 anys.

Ahir estava convocada una aturada energètica a nivell europeu que va ser seguida a Espanya amb un registre de caiguda del consum d’un 2,5%.

I jo segueixo preguntant-me: tan sols dues persones i mitja van apagar el llum???

Què haurà de passar en el món per que assumim la nostra part de Responsabilitat Social Personal amb els nostres “stakeholders”?... Amb tot el que fem, segur que dins de poc no existeixen ni els Pols.

Encara que clar, amb informes tan “optimistes” com al que em refereixo, la sensibilització està per arribar. Necessito respostes, si us plau. Moltes gràcies.

Seguiu llegint >>>

Comunitat Cimentada

Per F. Xavier Agulló. Aquest és un d'aquells temes complicats de tractar i que s'atansen a la frontera de temes que a Blog Responsable no ens permetem tocar, com són els polítics. Però tampoc no podem obviar la responsabilitat social que les administracions públiques tenen en el desenvolupament sostenible d'un territori, i això sí és un tema de RSC.

He aprofitat aquesta imatge que corre per Internet i que il·lustra aquest post per a parlar del que a la costa mediterrània tant de moda s'està posant: les corruptel·les "immoturístiques". Marbella, País Valencià o Andratx no són més que mostres del que es mou a l'entorn d'un sector tant lucratiu, i del que ja n'hem parlat anteriorment, com és l'immobiliari. El creixement no és necessàriament desenvolupament, ans ben al contrari, pot resultar ser símptoma de subdesenvolupament si és descontrolat. La política de l'Espanya dels anys 60 segueix en peu a aquesta zona, com segueix ben present a Centreamèrica o el Sud-est asiàtic.

En canvi, agrada veure com altres iniciatives a l'illa mateixa de Mallorca o a Extremadura van en el sentit contrari. D'un costat, tot i que tampoc sé dir si és exempt de tota culpa, el municipi d'Alcúdia compta amb el segell Alcúdia, municipi ecoturístic. La combinació entre un desenvolupament normatiu a través d'ordenances municipals amb la participació de la iniciativa privada, la creació d'un distintiu del que ja gaudeixen 22 dels 80 establiments turístics del municipi o la creació de la policia verda són tres exemples clars de què les coses es poden fer diferents. I no crec que es pugui dir que Alcúdia està perdent turisme.

D'altra banda, la Junta de Extremadura ha promogut recentment un seguit de concursos públics per a iniciatives que ajudin al desenvolupament econòmic de zones deprimides, però a diferència de voler convertir el territori en una "comunitat cimentada", ho fan a través de projectes que combinin:

• Energies renovables


• Atenció a gent gran i persones dependents


• Turisme sostenible

Això tot i que, per exemple, un dels projectes presentats (el de la unió de Montes de Cijara i Norvento) proposa un macrocomplex turístic de qualitat amb 860 habitacions, a la vora del llac Cijara (que dóna nom al projecte), un balneari spa, un centre de caça, un camp de golf, un club nàutic i una zona hípica, tot això com a complement a un parc eòlic i la creació d'una denominació de productes de qualitat de la zona que crearà, segons l'empresa, 1.100 llocs de treball.

El desenvolupament mediambientalment sostenible va acompanyat de desenvolupament econòmicament sostenible.

POSTS RELACIONATS: ¿Cláusulas sociales en la compra pública inconstitucionales? / Aprender de Confucio: ¿un examen en ciudadanía responsable? / L'Ecologia Industrial com a cicle de pol·linització responsable

Seguiu llegint >>>

Biorritmes

Per Rosa Alonso. Aquesta setmana ha estat “estranya". Acabo d’enviar un correu electrònic als meus amics i gairebé tots m’han contestat que ells també ho han notat.

He anat observant com persones a les que conec (jo inclosa) estem experimentant alteracions hormonals, canvis de bioritmes, oblits, distraccions, mals humors, estridències… I arribo a una conclusió: són els símptomes físics i psicològics del canvi climàtic.

Em poso a llegir premsa que tenia pendent i veig que els pingüins i els ossos polars estan modificant les seves costums migratòries. Tant que perden “el nord” (mai millor dit).

Seran tot senyals? Doncs, en confiança, estic començant a pensar que sí. Tot això son senyals que ens alerten de que estem aniquilant l’energia i els recursos del món on vivim i que tots i totes compartim.

“Culpem” a aquelles grans multinacionals i països que no respecten el protocol de Kyoto. Amb tota raó. Però avui a mi m’agradaria focalitzar la “culpa” en cadascú de nosaltres. M’agradaria que realitzéssim un exercici de meditació profunda i que proposéssim solucions “individuals” per a contribuir a pal·liar (sí, sí, pal·liar per què ja anem tard per a parar-ho) els efectes del canvi climàtic a Gaia.



POSTS RELACIONATS: Una cebolla por cerebro / Cojamos pala y pico / Compense sus emisiones de CO2 con estufas limpias en Honduras

Seguiu llegint >>>

"La Paloma" de la guerra o el colom dels ous d'or irresponsables

Per F. Xavier Agulló. El serial de les irregularitats per contaminació acústica de la discoteca La Paloma sembla que no hagi d'acabar, i ara sembla que es desdiu de la insubmissió a l'ordre de tancament i acatará la llei. No sé pas si és un acte de responsabilitat o pretenen fer caure la llagrimeta a la ciutadania fent una crida al seu caràcter centenari, i generar així pressió sobre l'Ajuntament.

La Paloma hauria d'estar tancada des de fa temps. No es pot permetre que la propietat de la sala es lucri irresponsablement a costa del descans del veïnat.

Fa no gaire, una discoteca adjacent a la finca on visc jo també ha estat tancada. Ja estava ben fart del soroll i trontolleig a les parets que provoquen els locals que no estan insonoritzats. Els puc ben assegurar que la contaminació acústica existeix, per alguna cosa ciutats responsables en aquest sentit com Mataró fa anys, però que molts anys, que van allunyar les sales de festes, bars de copes i discoteques del centre, i estan ara la majoria en polígons industrials, i tothom content, doncs l'assistència pot aparcar ben a prop o tornar caminant perquè no és lluny del centre.

El més trist de tot plegat és la manipulació per part de la propietat que proven de fer de la ciutadania apel·lant al caràcter històric. També les fàbriques estan marxant cap a zones no veïnals i no per això cal fer-ne un gra massa.

La responsabilitat social d'una empresa es demostra en tots els àmbits del negoci. Primer en una bona relació amb l'entorn i els seus grups d'interès, en aquest cas veïnat, i després per una ètica de negocis de lucrar-se responsablement sense anar contra les lleis i el sentit comú.

Que tanqui La Paloma de la Guerra, i que no torni a obrir fins que no decideixin fer negocis amb ètica.


POSTS RELACIONATS: Promociones de bajo vuelo

CATEGORIES RELACIONADES: Etica - Buen gobierno - Transparencia / Mercado y cadena de custodia
Seguiu llegint >>>

Televisió... responsable?

Per Rosa Alonso. Durant aquests dies he tingut l’enorme plaer d’estar a casa amb els meus. He descansant, m’he divertit i he aprofitat per fer allò que habitualment no puc fer, incloent-hi veure la televisió.

I això últim m’ha decebut enormement.

Normalment no veig els informatius per TV i aprofito les NTI’s per estar al dia. Al veure’ls he observat que... l’estructura general dels informatius consisteix en un temps d’emissió de 30 minuts aproximadament. D’aquests 30 minuts, el 50% es dedica a l’esport. Al futbol per ser més exactes (sobretot als jugadors dels grans equips) i la resta, 15 minuts, es divideix entre política, nacional, internacional, societat, cultura i altres.

Llavors ve quan jo em pregunto: han perdut els informatius la seva raó de ser?, s’han convertit en un divertiment tipus “sports late show “?, per quina raó les TV’s segueixen emetent informatius podent invertir aquest temps en “reality’s”?. I paro per no seguir.

En la meva modesta opinió, les TV’s haurien de prendre consciència d’allò que son per a la gran massa: el mitjà més concorregut. I haurien d’actuar d’una forma més responsable. Em nego a creure que les TV’s, bàsicament la pública, necessitin convertir-se en generadores d’€. Per què si és així… on està la seva responsabilitat? I la nostra?

Seguiu llegint >>>