Per F. Xavier Agulló. Bé, sembla que finalment la nova llei catalana de l'habitatge tira endavant. Segurament si fos propietari de més d'un habitatge estaria en contra, però com no és el cas, no puc fer altra cosa que valorar positivament la iniciativa.
Quan a mitjan dels anys 90 es van assentar els pilars per a la bombolla especulativa que estem vivint, es van posar també les bases per a l'exclusió d'una bona part de la societat d'un dret bàsic com és el de l'habitatge. D'aquesta bombolla n'ha viscut bona part de la classe política i les seves amistats. També n'han tret rèdits polítics els diferents governs que s'han succeït en el control de l'estat: la qüestió era que l'economia espanyola creixés, tant se valia qui en sortís perjudicat. Fer que l'economia creixi a base de la construcció és la solució més simple que pot existir en Teoria Econòmica, opció per la que opten en general les classes polítiques mediocres, com la de l'estat espanyol.
Deien que no hi havia altres opcions,... promoure la inversió de les empreses potser? O fer créixer la productivitat empresarial?
No, calia optar per un model de curt termini. I ara en paguem les conseqüències. No només la competitivitat de l'economia està en joc, sinó que no haver parat esment en aquestes qüestions fa que ara els sous siguin tant miserables com són aquí. Suma-li preus astronòmics de l'habitatge i obtenim que el promig d'edat a la que es pot marxar de casa no està en cap cas per sota dels trenta anys, i això només si són dues les persones que se'n van a viure juntes fora de casa.
Entenc perfectament les queixes de qui té propietats, entenc perfectament les positures dels partits de l'oposició que afirmen que atempta con el dret de propietat (crec que és cert, és un atemptat claríssim), però també entenc perfectament que o fem que l'oferta augmenti de manera molt, molt important, o això serà un llast per al futur de la nostra societat. És una qüestió de sostenibilitat econòmica però també social, mai abans l'homo sapiens sapiens havia depès de la seva ascendència fins a una edat tan tardana.
L'administració pública ha de practicar amb la responsabilitat social de proporcionar un entorn en el que tothom pugui desenvolupar-se, i no afavorir una dependència que pot provocar en el futur més problemes de productivitat, motivació per la feina i capacitat d'autonomia.
El problema és que això és una mesura que no significa en absolut cap mena de redistribució de la riquesa, afecta les classes mitjanes i no les que s'han enriquit els darrers 10 anys. Però cal evitar els perjudicis sociològics, psicològics i antropològics que està generant la situació creada per la bombolla especulativa.
La meva família fa vint anys va patir una expropiació de terrenys d'alt valor agrícola per a construir una autopista. S'imposava el benefici col·lectiu davant de l'individual. No veig en aquesta llei res diferent a aquesta mateixa filosofia. La situació que vivim és massa greu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada