This is strongly back

Per Rosa Alonso.

Des de les 7.45h que caminava pel carrer. Ja, sense por. No sabia si, mentre donava les passes, esperava l’aparició de Batman, o si d’altra banda, esperava llegir a la premsa la revolució en algun país àrab. I seguia sense por.

Durant més de 10 mesos havia optat per mantenir-se al marge. Necessitava prendre perspectiva i veure-ho tot amb altres ulls. Havia optat per no anar a lunches, ni soparets, ni jornadetes de “mésdelmateix”, ni actes de “quèbonsquesom”, ni xerradetes de “notenimàvia”… havia optat per anar llegint les memòries, documents, notícies, debats o propostes que els feien arribar els seus contactes, però sempre al marge. Amb mirada distant.

Quan va prendre aquella decisió, s’havia instal•lat a la decepció. A la frustració.
Una frustració provocada al veure que el veritable canvi, la veritable evolució, no depenia del què feia aquesta corporació oportunista, de la parafernàlia del govern “megatopeimportant” o la multinacional transgressora de torn. Veia que el veritable canvi, el substancial, depenia de l’ésser humà. Ho sentia.

Cada cop que parlava amb alguna persona del tema, es reafirmava.
Sabia que el primer pas era aquell. Justament. El canvi individual. Un canvi íntim, que fugís de vanitats, avarícies, egocentrismes o pereses. Un canvi individual que es traslladaria al seu entorn. I d’aquest, a tots els altres. Exponencialment.

Quan va seure en el primer bar on va poder agafar un diari, el va llegir. I pensava... amb quin dret exigim a les organitzacions de tot tipus que adoptin mesures dràstiques de canvi, si ni la persona que tinc al costat es para a pensar en que la beguda que pren està fabricada seguint patrons sostenibles o responsables?, com expliquem que les organitzacions, fins i tot les no lucratives, s’estan instal•lant al conformisme i la rutina?, i la gent potser segueix estimant-se més seguir vivint a la inòpia?... i, en definitiva, era el diari que llegia el que li produïa rebuig. Hagués escollit aquell o un altre, tots eren iguals. Cadascun es devia als seus anunciants, o als seus consells editorials i ja ni es creien el que predicaven. Els donava igual. El que comptava era vendre diaris. Ja no comptava ni el xantatge, ni la funció social que desenvolupaven.

Després de pagar 1,20€ pel seu cafè, va començar a caminar i es va proposar un descans. Amb data límit. Després, tornaria...

…

I la data ha arribat. És avui. He tornat.
I he tornat forta. Acompanyada, amb unes amistats, amb perspectives diverses i openminded.
Però el més rellevant, és que segueixo sense por.
I això, justament, és el que em fa imprevisible.
Vull que sabeu que em veureu. I m’escoltareu. Allà on em convidin, estaré.

Sense por a dir el que crec. A contrastar amb qui faci falta el que sé que farà girar la roda. Ja no tinc por a explicar el que he après de tantes fonts. I és que ja no tinc temps, ni ganes de perdre’l. El meu fetge i la meva acupuntora ho agrairan.

El meu objectiu, ara, ja no queda al “look”. No sóc perruquera.
El meu objectiu, ara, queda a les persones i en les organitzacions que vulguin, de veritat, fer “el canvi”. Un canvi “directe a la llaga”. Sense embuts ni contemplacions.
Un canvi que no quedi en la confecció d’un document, o dos, o vint.
És la meva RESPONSABILITAT.