Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.

Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.

Seguiu llegint >>>

Són transparents les ONG?

Per Rosa Alonso.

M'assec davant el portàtil i veig el reflex de la meva cara d'estupefacció encara avui. I és que ahir vaig assistir a la jornada Són les ONG transparents? (acompanyada, això sí, d'algú menys “contaminat” que jo en això del tercer sector, per si de cas sóc jo massa ignorant o bel·ligerant amb aquests temes).

Vaig acudir acompanyada d'algú que avui m'ha escrit literalment el següent “la realitat va ser que no va haver resposta a la pregunta principal, en comptes d'això els ponents es van dedicar a il·luminar-nos amb els seus assoliments i amb “que guap@ sóc, quin tipus tinc”, es van dedicar a fer-se un acte massatge fins i tot a fer massatge als seus companys i companyes de taula però sense arribar a respondre a la pregunta principal de la ponència”.

Doncs això mateix.

Si no anaven a contestar la pregunta de la ponència, a què hi vam anar? Doncs molt senzill. Atrets per un suggeridor i seductor títol de la jornada, van anar algunes persones vinculades al tercer sector. I a què van anar? Doncs a escoltar “l'indispensable” que és avui estar auditada per alguna “consultora de prestigi internacional” o, com a mínim, per la Fundación Lealtad. Perquè si no estàs supervisat per aquells, simplement, no existeixes en el panorama “dels bons”.

I és que em vaig dedicar a escriure en la meva llibreteta algunes “bufonades”. Un rest de frases literals que no “batejaré” però aquí les deixo (amb les meves preguntes de rigor, of course)

“ Hi ha ONG que lamentablement no han aplicat la transparència” … Quines? Quantes? On? Com se sap que no són transparents? Tenen noms? Per què no se les denuncia? Quins criteris s'han de seguir per a ser transparents segons vostè?

“ El donant ha d'analitzar l'ONG”. Perfecte! D'acord amb això de la Responsabilitat Individual de cadascú, però… es preocupen vostès de procurar sistemes transparents que promoguin la participació? O potser seria contraproduent? O potser no interessa?

“No cal demanar comptes cada tres mesos, cal demanar resultats en el llarg termini”. Efectivament, però… no parlàvem de transparència? Qui ha demanat resultats cada tres mesos? No seria millor donar resultats cada any – com ho fan habitualment- però més detalladament? O potser la societat no està preparada per a llegir aquella realitat que tots i totes coneixem del tercer sector?

En resum, que ens van parlar més de transparència qui va assistir com representant del sector privat que del tercer sector, com ve sent habitual en aquest món de la RS.

I deixo d'escriure que això de la teoria de la conspiració m’estressa més que la física quàntica i pensar en l'infinit de l'infinit. I vull tornar a veure la meva cara sense símptomes d'estupefacció. Em vaig a embolicar en el meu rotllo zen i a meditar una mica. Us ho recomano!

Seguiu llegint >>>

Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya

Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.

El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.

Punt de trobada

El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.

Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.

També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.

En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.

La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.

El cas d’RSE d’una PIME

Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.

Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.

Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.

Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.

Participació i col·laboració

En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.

Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.

Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.

Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.

El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.


L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció

Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.

Contacte:

ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/ Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques

Per Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.

Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.

Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.

El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.

En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?

Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.

Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.

Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement

Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.

L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.

Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.

En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].

Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.

Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.

Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.

Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.

La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.

Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.

Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].

La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.

Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.

En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.

[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat. Seguiu llegint >>>

Premi sense Trampa

Per Rosa Alonso.

Brevetat per a fer-me eco del premi a l'article més racista de l'any que l'ONG Survival ha concedit al periòdic paraguaià “La Nación” per aquest article:

http://www.lanacion.com.py/noticias.php?not=168360

I la meva valoració: Felicitats al periòdic! És un premi merescudíssim!

Seguiu llegint >>>

Així estem

Per Rosa Alonso.

Després del període hivernal, arriba la primavera.

El ressorgir de la natura rectifica la letargia dels últims mesos. Sembla que el marmoteig de cada dia en el qual es veuen sumides algunes accions poden redimir-se.

O això espero mentre…

(Fet hivernal I) Telefònica i Microsoft demostren el seu més absolut menyspreu cap a la seva clientela i usuariat, deixant durant més de tres dies sense connexió a milers d'internautes sense donar cap tipus d'explicació.

(Qüestions primaverals) Es posaran les piles durant la primavera per a millorar la seva comunicació externa? I la transparència que li deuen a les seves incansables bases? Tindrà algun tipus de conseqüència aquesta demostració de monopoli abusiu?

(Fet hivernal II) Fa uns dies que em va arribar un mail on es veia quelcom atroç. “L'artista” Guillermo Vargas Habacuc va agafar a un gos abandonat del carrer, el va lligar a una corda curtíssima de la paret d'una galeria d'art i el va deixar allí perquè morís lentament de fam i set.

(Qüestions primaverals) Quant de temps haurem d'aguantar que les autoritats segueixin permetent salvatjades emparant-se en qüestions culturals o artístiques? I l@s assistents a aquesta exposició, es donaran per al·ludits? Quant temps haurem de suportar la crueltat i la violència?

(Fet hivernal III) Cada vegada és més habitual que les empreses tinguin repercussió mediàtica per diverses accions socials o ambientals que desenvolupen. Cada vegada més sovint “diuen que fan” en lloc de “fer el que diuen” provocant al seu torn, fugides de talent.

(Qüestions primaverals) Arribarà el dia que en lloc de parlar s'actuï? Arribarà el dia que el que ens diguin els periòdics sigui la veritat? Arribarà el dia que El Corte Inglés tingui algun article de mala premsa?

Ara podria jo parlar de les al·lèrgies primaverals o de l’astènia però només et recomano que tornis a llegir el post. Aquesta vegada posa to tosc per als “Fets hivernals” i to sarcàstic-armònic per a les “Qüestions primaverals”.

Que tingueu un bon ressorgir primaveral!

Seguiu llegint >>>

Quan la rendibilitat econòmica no veu la social

Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".

En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".

Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.

És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC? Seguiu llegint >>>

Posar en valor la Responsabilitat Social

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.

Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.

Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:

Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.

Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.

Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.

Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.

En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.

Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.

Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.

Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.

[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG. Seguiu llegint >>>

La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social

Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.

És amb aquest últim tema amb el qual em vaig a quedar avui.

Em sembla apassionant com cada vegada més sovint l'exercici de veure palla en l'ull aliè s'està posant de moda. Així com criticar a ballarins i ballarines de “Fama” entre persones “trentones”.

Arriba un moment que jutjar els comportaments de les organitzacions ens ha de dur a una reflexió molt més profunda que la simple “crítica” insubstancial abocada perquè “queda bé” fer-ho sobre “grans monstres de l'economia”.

Vegem, aquests “grans monstres” produeixen en funció del que el consum demanda. Llavors, hauríem de reflexionar sobre les responsabilitats de les corporacions com que no són més que fidels reflexos del que els seus mercats (clienteles) els demanen. Per tant, la responsabilitat que una empresa utilitzi un o altre material no és més que la del consumidor i consumidora que segueix consumint.

Que empreses, per exemple, utilitzin transgènics no és perquè només vulguin estalviar-se diners, és perquè qui consumeix no es planteja comprar altre producte de la competència. Que hagi institucions que segueixin emetent gasos d'efecte hivernacle és perquè qui consumeix no es preocupa si el producte o servei ha hagut d'importar-se des de no sé quants quilòmetres més enllà.

El poder ho té el consum. Jo i Vostè. Plantegi's sempre que consumeixi alguna cosa què és el que està consumint, d'on ha estat portat, com ha estat fabricat, quines persones han tocat o participat en la seva elaboració, quines matèries primeres han hagut de ser utilitzades i en quines condicions… Ja ho deia el president de Camp “si troba una mica millor... compri'l”!

Perquè li demanem al sector privat que a més de complir les lleis, faci molt més, si les persones no complim ni les de circulació? I segueixo insistint, per quina les ONG li demanen a les empreses que actuïn d'una forma que ni elles saben ni poden aplicar? Quan assumim que tenim part de Responsabilitat en aquest pastís de la Responsabilitat Social, podrem menjar un mica i criticar els ingredients.

Seguiu llegint >>>

La diversitat lingüística enriqueix, no embruta pas!

Per F. Xavier Agulló. L'Any Internacional dels Idiomes comença amb una dada per a pensar: cada quinze dies deixa de parlar-se una llengua i en un futur pròxim desapareixeran la meitat dels 6.700 idiomes parlats. Es podria evitar amb voluntat política. A més, es calcula que el 96% de les llengües existents només les parla el 4% de la població mundial. A Canal Solidari podem llegir un interessant article sobre això.

En un 'món global' sembla que allò 'local' deixi d'interessar. Una llengua no és només un conjunt de simples sons guturals, és la imatge d'una cultura, una història, una tradició, en definitiva, d'una manera diferent de dir les coses.

Atès que la meva llengua materna no és cap de les 'grans', em cansa el llegir constantment com només d'anglès, xinès o castellà en viurem en el futur, sovint amb tints polítics. A Iberoamèrica tenim una riquesa de la què sovint no s'és conscient i, en ocasions, fins i tot es menysprea: la varietat és riquesa, no brutícia. Són qui precisament viuen en entorns de llengües majoritàries qui han de fer un major esforç per al respecte a la diversitat lingüística.

El respecte al plurilingüisme no és només responsabilitat dels poders públics o la ciutadania, també ho és de les empreses, forma part de la seva responsabilitat cultural. Jo encara espero que empreses com IKEA, Coca-Cola o Microsoft etiquetin els seus productes a la meva llengua. Però en essència és una qüestió inicial de voluntat política, sense ella tot la resta no val.

Que trist serà un món on només hi hagi una forma de dir les coses. Iberoamèrica hauria de donar exemple al món aquest Any Internacional dels Idiomes. Seguiu llegint >>>

Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.

Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:

1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.

2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.

En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.

Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:

A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.

B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.

Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:

1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.

Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:

A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.

B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.

Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.

Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.

He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat. Seguiu llegint >>>

Anuncis de feina sexistes en una ONG i... alguna cosa més...

Per Rosa Alonso.

Llegia estupefacta ahir un anunci que sortia a La Vanguardia del passat diumenge.
Aquest anunci, en principi semblava “normal” a primera vista.
Una organització no lucrativa, Aldeas Infantiles SOS, buscava persones per desenvolupar una feina.
Condicions i requisits… tot normal fins què llegeixo: “Preferiblement dones”.

Se’m van posar els ulls com a plats.
No només pel que llegia.
Sinó per què acabava de descobrir la “sopa d’all”.

Les ONG li demanen coses a les empreses que ni elles mateixes compleixen.
Allò que estava llegint era la punta del “iceberg”.
Demanen que les empreses conciliïn, que practiquin la igualtat d’oportunitats i la diversitat, que siguin conscients del canvi climàtic… en definitiva, que tinguin un comportament ètic.
I elles, el tenen? Són conciliadores? Practiquen la igualtat d’oportunitats? Implanten bones pràctiques? Ja us ho dic jo: Rotundament no.

Voleu dir que potser no cal que les ONG comencin a fer introspecció i analitzar-se elles mateixes en totes aquestes matèries? Potser haurien d’entendre que elles no són ètiques de “per sé”. No són ètiques per allò que són. Les organitzacions són ètiques pel allò que fan.

Diu una dita brasilera “Som el que fem, sobretot el que fem per canviar el que som”.

Seguiu llegint >>>

El tercer sector i el canvi climàtic

Per Montserrat Llobet. La lluita contra el canvi climàtic s’emmarca en el model de desenvolupament on la satisfacció de les necessitats humanes no compromet els recursos ni les possibilitats de les futures generacions. Però en general se separen les qüestions mediambientals de les socials per la mateixa lògica que se separen les entitats socials de les naturalistes.

Posats a compartimentar, les societats postmodernes com la nostra situen el lloc de residència, de treball i de consum en espais del territori ben diferenciats, creant ciutats dormitori, polígons industrials i grans superfícies comercials i d’oci.

Però aquest model d’organització social és simple perquè en la nostra vida quotidiana, al bus, al tren, al metro o comprant, ens envolta molta gent, amb qui potser tenim en comú moltes preocupacions, però amb qui no tenim oportunitat de compartir res més que un trajecte o un espai massificat. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten es diria que solament és possible formant part d’alguna associació ciutadana i, malgrat això, parlar de cohesió social sembla que no tingui res a veure amb el canvi climàtic.

La separació del lloc de residència, de treball i de consum també fa que el nostre model d’organització sigui complicat, doncs sempre anem de bòlit a treballar, a portar la mainada a l’escola, a comprar, al metge, a l’associació, fent la feina de casa ...

En Julio Alguacil* explica que la qualitat de vida es basa en una organització social senzilla i complexa alhora, i que això solament és possible quan la majoria de la població aconsegueix desenvolupar les tres funcions socials (residir, treballar i consumir) en una mateixa comunitat ciutadana d’entre 20.000 i 50.000 habitants. En aquestes condicions és possible el desenvolupament humà sostenible, que uneix les dues cares d’una mateixa moneda, la qualitat de vida i la qualitat mediambiental, obtenint els següents beneficis sinèrgics:
La coincidència entre la comunitat on es viu, on es treballa i on es consumeix estalvia temps de transport a favor de la dedicació a la família i a les relacions de veïnatge, i estalvia en energia i en la construcció d’infraestructures de transport de persones i mercaderies en favor del medi ambient. Quan aquestes necessitats humanes es satisfan en un mateix lloc aleshores incrementa el nombre d’interaccions entre les persones del territori, el que proporciona una major cohesió social.

De fet, no és estrany que les entitats socials, tant les que treballen en el nostre territori com les que fan cooperació internacional, parlin de desenvolupament local i, fins i tot, de desenvolupament glocal, intentant posar a la pràctica el “pensar globalment i actuar localment” i alhora el “pensar localment i actuar globalment”.

Tinc la impressió que intentem resoldre tot allò que ens complica la vida simplificant les coses, quan el que ens convé és aprendre a gestionar la complexitat identificant aquells aspectes senzills que ens milloren la qualitat de vida. Per exemple, les entitats del tercer sector de diferents poblacions amb les mateixes finalitats, solen agrupar-se en federacions o confederacions pel simple fet que comparteixen experiències similars. Poques vegades es té en compte que encara és més enriquidor compartir experiències diverses amb entitats del mateix territori que tenen finalitats diferents, la qual cosa dóna una visió polièdrica i, per tant, més completa de la complexa realitat d’una mateixa comunitat. És a dir, de manera senzilla permet analitzar la complexitat i establir línies de treball molt més productives.

* Doctor en Sociologia de la Universidad Carlos III de Madrid i autor del llibre Calidad de vida y praxis urbana (Madrid, CIS) i que també es pot trobar a http://habitat.aq.upm.es/. Seguiu llegint >>>

El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet. "Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarques, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori. A nosaltres no ens han prohibit les festes però ens passa el mateix que al veïnat del conte, per què la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem... Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però els diners no ho són tot. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel•lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que ja pensen per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Seguiu llegint >>>

"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró. Seguiu llegint >>>