Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?

Per Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.

Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:

1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.

2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.

En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.

Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:

A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.

B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.

Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:

1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.

Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:

A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.

B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.

Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.

Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.

He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.