El tercer sector i el canvi climàtic

Per Montserrat Llobet. La lluita contra el canvi climàtic s’emmarca en el model de desenvolupament on la satisfacció de les necessitats humanes no compromet els recursos ni les possibilitats de les futures generacions. Però en general se separen les qüestions mediambientals de les socials per la mateixa lògica que se separen les entitats socials de les naturalistes.

Posats a compartimentar, les societats postmodernes com la nostra situen el lloc de residència, de treball i de consum en espais del territori ben diferenciats, creant ciutats dormitori, polígons industrials i grans superfícies comercials i d’oci.

Però aquest model d’organització social és simple perquè en la nostra vida quotidiana, al bus, al tren, al metro o comprant, ens envolta molta gent, amb qui potser tenim en comú moltes preocupacions, però amb qui no tenim oportunitat de compartir res més que un trajecte o un espai massificat. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten es diria que solament és possible formant part d’alguna associació ciutadana i, malgrat això, parlar de cohesió social sembla que no tingui res a veure amb el canvi climàtic.

La separació del lloc de residència, de treball i de consum també fa que el nostre model d’organització sigui complicat, doncs sempre anem de bòlit a treballar, a portar la mainada a l’escola, a comprar, al metge, a l’associació, fent la feina de casa ...

En Julio Alguacil* explica que la qualitat de vida es basa en una organització social senzilla i complexa alhora, i que això solament és possible quan la majoria de la població aconsegueix desenvolupar les tres funcions socials (residir, treballar i consumir) en una mateixa comunitat ciutadana d’entre 20.000 i 50.000 habitants. En aquestes condicions és possible el desenvolupament humà sostenible, que uneix les dues cares d’una mateixa moneda, la qualitat de vida i la qualitat mediambiental, obtenint els següents beneficis sinèrgics:
La coincidència entre la comunitat on es viu, on es treballa i on es consumeix estalvia temps de transport a favor de la dedicació a la família i a les relacions de veïnatge, i estalvia en energia i en la construcció d’infraestructures de transport de persones i mercaderies en favor del medi ambient. Quan aquestes necessitats humanes es satisfan en un mateix lloc aleshores incrementa el nombre d’interaccions entre les persones del territori, el que proporciona una major cohesió social.

De fet, no és estrany que les entitats socials, tant les que treballen en el nostre territori com les que fan cooperació internacional, parlin de desenvolupament local i, fins i tot, de desenvolupament glocal, intentant posar a la pràctica el “pensar globalment i actuar localment” i alhora el “pensar localment i actuar globalment”.

Tinc la impressió que intentem resoldre tot allò que ens complica la vida simplificant les coses, quan el que ens convé és aprendre a gestionar la complexitat identificant aquells aspectes senzills que ens milloren la qualitat de vida. Per exemple, les entitats del tercer sector de diferents poblacions amb les mateixes finalitats, solen agrupar-se en federacions o confederacions pel simple fet que comparteixen experiències similars. Poques vegades es té en compte que encara és més enriquidor compartir experiències diverses amb entitats del mateix territori que tenen finalitats diferents, la qual cosa dóna una visió polièdrica i, per tant, més completa de la complexa realitat d’una mateixa comunitat. És a dir, de manera senzilla permet analitzar la complexitat i establir línies de treball molt més productives.

* Doctor en Sociologia de la Universidad Carlos III de Madrid i autor del llibre Calidad de vida y praxis urbana (Madrid, CIS) i que també es pot trobar a http://habitat.aq.upm.es/.