Neix l'Observatori del Finançament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Els temps en què acostumava a sortir de marxa per Madrid, no m'havien posat una copa a la mà que ja en tenia una i fins a dues més fent cua per a ser begudes, i mai no sabia exactament qui em convidava. Però és clar, això és una nit puntual de rauxa. Quan surts a sopar amb alguna amistat o col·lega professional sempre arriba el moment de pagar, i per tant el dilema de ¿convido jo, convida l'altra part o fem allò tant 'lleig' de pagar-ho a mitges? Però és clar, això és un àpat amb una persona coneguda i que segurament es repetirà, avui per mi i demà per a tu. Quan anem de viatge en grup, s'acostuma a fer una bossa comuna, per tal de pagar les despeses comunes amb ella. Així es van fent aportacions, que sempre superen lògicament les previsions. Al final però, això aporta seguretat perquè tothom sap que paga si fa no fa el mateix. Però és clar, no deixa de ser situacions viscudes amb amistats, i de forma molt puntual.

Però bé, i què passa quan la 'bossa' que ens hem de repartir són els impostos que es paguen en un Estat? Fa no massa anys em deia una persona a la capital espanyola: "¿Y cómo es que no hacen públicas las balanzas fiscales? A ver si se aclararía así todo". No cal dir que, en un altre sentit, li vaig respondre "Venga pues, hagámoslas públicas, ¡sí!". El millor de tot és que ambdós ens crèiem ser la part perjudicada.

La manca de transparència provoca desconfiances, i atia les confrontacions entre els pobles que formen un estat, la casa comuna. De fet, fins l’any 2003 la Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS) en la seva publicació anual Balance económico regional (autonomías y provincias) presentava una estimació de les balances fiscals de les CCAA espanyoles. Això no obstant, a partir de l’any 2004, emprant excuses de mal pagador, van decidir no recollir en l’esmentada publicació el càlcul de les balances fiscals.

El que m'astora és que és l'Estat el que hauria de fer-ho públic!!! La informació és necessària per reajustar polítiques. L'any passat, un tribunal federal alemany va declarar que una aportació superior a un 4% del PIB d'un länder o estat federat es podia considerar "espoli fiscal". Com més es treu a una societat menys capacitat té per a fer polítiques pròpies socials, ambientals, laborals i econòmiques que permetin mantenir i augmentar el dinamisme de la societat i la millora continuada.

De les molles de pa del corrent crític Economistes pel No en l'època del referèndum de l'Estatut, ha nascut ara l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC). L'Observatori pretén informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament i analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació. També divulgarà les balances fiscals. En aquest sentit, compten amb una primícia. L'economista Jordi Pons, va fer fa uns mesos una estimació de les balances fiscals pel 2005 a partir de les dades de FUNCAS i ha cedit a l'Observatori la difusió d'aquestes dades.

La xifra és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya (comparem-ho amb el 4%). A la resta dels Països Catalans, les Illes Balears encara en surten més malparades, doncs el dèficit arriba a suposar un 23,1% del seu PIB, mentre que el País Valencià hi surt millor, amb només un 4% just de dèficit, per tant podríem dir que està al límit.

No és per tant un discurs polític (i menys encara nacionalista) dir que Catalunya i les Illes reben menys del que aporten, és un discurs social 100%, que ens limita el creixement i la possibilitat d'atendre les necessitats socials d'una forma adient.

Tenint en compte que essent una regió rica hem d'aportar a un fons per solidaritat, això no vol dir que es vagi a l'extrem oposat i multipliqui per 2,5 (o per 6 al cas balear) el que es creu una aportació adequada.

Però independentment del tema que calgui aportar més o menys, que això sempre és un procés de negociació, el que és realment una irresponsabilitat social per part de l'Administració General de l'Estat espanyol és no ser transparent: cal que faci públiques les balances fiscals, i llavors asseguem-nos tots els pobles a negociar, sense cartes amagades. Ens hi va la convivència, perquè no és una copa, ni un sopar ni un viatge, és una vida en comú.

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.

Seguiu llegint >>>

El viatge de l'RSC

Per Rosa Alonso. Estava jo l'altre dia anant a València cap a una reunió de feina.

M'acompanyaven uns col·legues de professió. Com som gent apassionada per la nostra feina, ens vam passar el viatge parlant de l'estat de l'RSC en els tres sectors. Ho anomenarem “El viatge de l’RSC”.

Com sabeu, sóc molt partidària d'aprofitar aquestes ocasions per a prendre el pols a la situació.

Van haver dos temes estrella: La desvirtualització del concepte d'ètica i els salaris en les ONG’s.

Sobre el primer vam arribar a la conclusió que la gestió ètica i els valors empresarials s'estan instrumentalitzant en excés. Perdem molt del concepte quan analitzem l’RSC des de massa prismes. Parlar de piràmides, retorns, càlculs estratègics i pressupostos limitats fa adonar-nos que hi ha qui considera l‘RSC una eina més de la comunicació de les seves empreses. I només es queda amb això. Perdent-se tota la resta. Tot el que comporta per a un col·lectiu experimentar el creixement humà i social amb “el viatge de l’RSC”.

Sobre el segon, també vam parlar sense embuts. Encara que sabíem que depèn de qui ens escoltés es posaria les mans al cap. I és que parlar en segons quin to crític de les ONG’s no agrada. Sobretot a qui desenvolupa la seva tasca professional en alguna d'elles. Recordareu un post que vaig titular “Sous irresponsables”. Bé es mereixeria aquest tema un post titulat “Salaris Irresponsables II”. Però abordaré el tema amb tan sols una observació: Normalment, treballar en el tercer sector, no és el més lucratiu del món. Encara que treballar 35 hores setmanals amb un sou de 1400€/nets no està malament, no?

Seguiu llegint >>>

Una llauna de tonyina

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Porto unes setmanes llegint en repetides ocasions la persecució sindical a la qual es veuen sotmeses les persones que treballen en una de les conserveres amb més quota del mercat espanyol. Tinc un company que es queda “CALVO” del cansament que li provoca llegir tantes vegades la mateixa història.

Doncs bé, això a mi em crea un conflicte.

Què he de fer davant una llanda de tonyina d'aquesta marca? La compro? Si la compro potser sembla que estic d'acord amb la política anti-RSC que es desenvolupa en aquesta empresa… però, i si no la compro? Potser hi ha moltes persones com jo que pensen el mateix, baixen la seva quota de mercat i, a sobre, els baixen el sou a la plantilla per baixa “productivitat” o “ens fan” “corresponsables” d'un expedient de regulació d'ocupació… Sincerament, estimats i estimades, no sé què fer.

Què faríeu vosaltres davant d’ una llauna de tonyina?

Seguiu llegint >>>

Són les vides virtuals el futur?

Per Cris Pérez Vázquez.Els desplaçaments fins els llocs de treball s’anul·len; la construcció física de centres d’oci o supermercats ja no són necessaris. La vida virtual pot fer que les vides continuïn d’una altra manera. Els grans centres logístics poden comunicar directament amb les vivendes per a subministrar aliments i serveis que cobreixin les necessitats bàsiques.

El nostre futur està tan allunyat del món de Matrix?

La nova vida anomenada “Second Life” intercanvia serveis i compres a la xarxa. Una vida desitjada i creada per nosaltres que poc té a veure amb la vida física, amb la contaminació i amb els perills que ens esperen al carrer. A les vides virtuals, la nostra realitat la creem nosaltres. És tan futurista crear la pròpia realitat o la creem permanentment?

Algunes persones emprenedores ja han trobat filons de mercat i ja guanyen diners a botigues de disseny de roba, despatxos d’arquitectura, etc. Tots negocis virtuals poc o gens regulats per la legislació, gremis i col·legis professionals.

L'usuariat que vol comprar un dels productes adquireixen el producte o servei que necessiten en la moneda pròpia del món de “Second Life” que es pot aconseguir amb diners reals (euros o dòlars) .

La primera premissa d'una societat o economia sostenible, ja la tenim. És l'oportunitat del desenvolupament sostenible a nivell mundial?

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

VS + &

Per Rosa Alonso. Em sembla al·lucinant com, a dia d'avui, em puc trobar amb persones que ocupen càrrecs de responsables d’RSC o Acció Social en grans empreses i no són més que “portadores de maletes” de la seva jerarquia immediatament superior. Entenc que per necessitats operatives, es col·loqui a gent amb escassos coneixements en aquests càrrecs. Però, no és de sentit comú entendre que la RSC en una empresa és una mica més que Benchmarking? És Ètica.

D'aquí la &.

També em resulta al·lucinant escoltar plantejaments en ple S.XXI (on prevalen les direccions assertives, comunicatives, participatives i empàtiques) plantejaments que els i les caps veuen una intromissió als seus modus vivendi quan es posen sobre la taula plantejaments ètics sobre gestió empresarial.

D'aquí VS.

Està clar que plantejar qüestions ètiques és un camí a llarg termini on convé fer pedagogia. Pedagogia per a evitar que la RSC es converteixi en un instrument exclusiu de Benchmarking. Però, com farem pedagogia si hi ha qui segueix pensant i dient (com deia l'Agulló) que la “siesar” és una moda?

Seguiu llegint >>>

Responsabilitat Social... Personal

Versión en castellano

Aquesta setmana m'he dedicat a “sondejar” al personal amb qui he mantingut converses. De forma discreta (sense que us/s'adonessin -amistats, família, clientela, anònimes companyies de rutes de vol, gràcies!).
Resulta que han sortit a la “palestra” dos casos “escandalosos” de grans ONG’s que han alarmat a gran part de la societat. Tranquil·litat, no nomenaré a cap organització per què estarem un temps en el punt de mira dels “media” i sortiran alguns casos més.
Dic gran part de la societat referint-me a un % que desconec però si extrapolo els meus “sondejos”, em dóna –un lògic?- 80%.
Aquesta massa social creu saber què és una ONG (i dic creu per què identifiquen ONG amb un “nen famolenc en boles al Senegal”). Aquesta gran massa social creu saber –millor que ningú- com hauria de comportar-se una ONG i els seus stakeholders (i dic creu per què tothom manifesta la seva postura més crítica quan es parla d'ONG). Aquesta gran massa social participa directa o indirectament amb alguna ONG. Sobretot, de forma econòmica.

Hi ha ONG’s que creixen de forma ràpida i és habitual que se'ls “descontroli” la situació. Per a això, existeixen els organismes reguladors interns i externs. Internament: Òrgans de Govern (OOGG), sense anar més lluny. Aquests OOGG regeixen el treball del seu òrgan executiu -les Juntes Directives- mitjançant el sistema democràtic de les seves Assemblees.
A aquestes assemblees estan convocats tots els socis-donants-aliats (o digui’s com vulguis) per a prendre les decisions per majoria.

Però és clar, anar a aquestes reunions ens porta temps i ja donem calers, no?

Llavors, passa el que passa, i ens alarmem????

Seguiu llegint >>>

Discriminació positiva és igualtat, també en llengües

Versión en castellano

Per F. Xavier Agulló. Aquest tema recurrent, promogut des de fora de Catalunya, de la hipotètica discriminació del castellà a Catalunya, no deixa de despertar-me una certa incredulitat. I en especial quan reapareix de la mà d'una televisió pública, la de Madrid, que tot i que no es mira quasi ningú hauria de ser doblement responsable: responsabilitat com a mitjà de comunicació i responsabilitat pública.

Recordo una dia, en una reunió de treball a Barcelona d'una entitat RSC espanyola, amb seu a Madrid, algunes persones responsables de l'entitat van 'al·lucinar mandarines' pel fet que es digués que el respecte a la llengua catalana era un tema d'agenda de la RSC. Jo i qui estàvem presents vam "al·lucinar mandarines" de què no ho entenguessin així els de Madrid. I així ens vam quedar tots, 'al·lucinant mandarines'.

La discriminació positiva del català envers de la llengua 'gran', el castellà, és tant com discriminar positivament la dona davant de l'home. I per aquest darrer fet ningú no fa un reportatge a una televisió pública.

L'absoluta de falta d'empatia, la confusió del que és política amb el que és responsabilitat social, fa que no pugui fer més que, malgrat ser un expert en RSC, no entendre res de res.

Independentment de les mentides en què es basa aquesta històrica argumentació contrària al respecte de les llengües minoritàries a zones hispanoparlants, el cert és que la discriminació positiva no fer més que practicar-se a les zones d'on és originària o natural. La llengua castellana és des de fa unes dècades parlada per molta població catalana, i és bo que hi hagi la riquesa, el bilingüisme és parlar el que vulgui qui vulgui, no parlar-ho tot.

Això a nivell de carrer. Però a nivell institucional, i donat que per exemple només una de les 35 empreses del referencial borsari espanyol informa l'audiència del seu web també en altres llengües minoritàries oficials de l'Estat espanyol (RepsolYPF), crec que només de forma institucional es pot mantenir una certa discriminació positiva vers la llengua catalana-valenciana.

Però és que això és així com és així que la dona, les persones discapacitades, majors de 45 anys, jovent, immigració o el col·lectiu fumador en la dificultat d'accés a un nou lloc de treball necessiten protecció i discriminació positiva. La discriminació positiva és igualtat, també en llengües.

La resta és politització bruta i irresponsabilitat social. Es titula el reportatge "Ciutadans de primera i de segona", en referència a la llengua. Això és com dir que els homes som ciutadans de segona pel fet que es practica la discriminació positiva a la dona. I precisament perquè la discriminació positiva vers una llengua minoritària no és política en parlo en aquest blog. Espanya va ratificar, una mica tard però ho ha fet, el Conveni de la OIT per a la protecció dels drets de pobles indígenes i tribals. Caldrà que ens posem un tapall a l'entrecuix o uns sostenidors de cocos i ballem sardanes al voltant d'un foc?
Seguiu llegint >>>

“Complim la legalitat vigent”

Per Rosa Alonso.Em disposava a escriure un post titulat “I vs I” on hagués parlat del conflicte obert entre IO i IKEA. He desestimat la idea per alguna cosa que he llegit més interessant i que voldria compartir.

Per a escriure quelcom en els mitjans que participo, em disposo a una lectura tranquil·la i reflexiva que derivi en un comentari constructiu i amb intenció participativa.
Ha estat llegint un parell de notes de premsa referents al tema anteriorment citat quan he vist que les dues transcrivien declaracions de veus autoritzades de l'empresa. Aquesta transcripció és: "complim la legalitat vigent".

Aquesta resposta es donava quan el periodista parlava de condicions de treball internacional. En aquest cas a l'Índia; on, per 30€/mes, es treballen unes 12h/dia.

Llavors pregunto:

I les veus autoritzades es limiten a contestar a les respostes dels periodistes al·ludint al compliment de la legalitat vigent?

Per a què existeix el Banc Mundial?
Seguiu llegint >>>

La Plataforma per la Llengua denuncia Decathlon per mantenir un tracte discriminatori únic a nivell mundial amb el consum català

Per F. Xavier Agulló. L'any passat vaig rebre gratuïtament a casa meva una edició del catàleg d'IKEA. Com que era una edició "errònia" (la castellana, jo volia la catalana) em vaig posar en contacte amb l'amable botiga de L'Hospitalet a Gran Via 2. Un senyoreta, també molt amable, després de fer-li palès l'error en la 'tramesa' no sol·licitada, va fer una consulta, i tot seguit em va assegurar que en menys d'un mes rebria l'edició catalana gratuïtament a casa. Alleujat, li vaig dir si volia prendre nota de la meva adreça, i em va dir que no calia, que ho repartirien a totes les llars.

Francament, no només em va estranyar aquesta informació, sinó que no m'ho vaig creure. De fet IKEA va incórrer en informació enganyosa a través del seu SAC. Vaja, que em van mentir, amablement, amb tota la patxorra i es van quedar tan amples.

Ara la Plataforma per la Llengua ha presentat denúncia a l'Agència Catalana del Consum per l'incompliment reiterat de la Llei 1/1998 de Política Lingüística per part d'una altra empresa, Decathlon. "Segons el document "Decathlon i el català", realitzat el 2006 per la Plataforma per la Llengua sobre l'ús de la nostra llengua en els establiments d'aquesta empresa, Decathlon incompleix la llei en el 68% dels catàlegs observats i només el 13% del total de la informació impresa és en català. Així mateix, Decathlon tampoc té versió catalana en el web, ni utilitza el català en l'etiquetatge dels productes. "

"Més enllà de la importància en nombre de parlants de la comunitat lingüística catalana (molt per sobre d'altres mercats que Decathlon respecta plenament), aquest fet és encara més incomprensible tenint en compte que el mercat català de Decathlon és el quart a nivell mundial, amb 22 botigues (veure taula 3 del document "Decathlon i el català"). A més, Decathlon té el web, catàlegs i etiquetatge en idiomes de comunitats lingüístiques més petites que la catalana, com ara la neerlandesa i la francesa a Bèlgica, i que també ho fa per a comunitats lingüístiques que representen un mercat molt petit per a Decathlon, com la russa (una botiga), l'hongaresa (3 botigues) o la neerlandesa als Països Baixos (2 botigues). "

POSTS RELACIONATS: Microsoft es busca problemes amb indígenes xilens mentre segueix obviant el català / Dolce & Gabbana promueve la violación sexual / Los medios de comunicación le tienen miedo a El Corte Inglés / Sanitas, entre la discriminació i la publicitat enganyosa / Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana

Seguiu llegint >>>

Excuses

9ROSA
Per Rosa Alonso. Fa un parell de dies que ha passat una cosa altament preocupant per al tercer sector: L'empresonament de José Luis Gamarra Aranoa, President d’ANESVAD a Espanya.
Suposadament, per desviament de fons per a ús personal.

Aquesta notícia és tremenda i hem de ser conscients d'això.
Tremenda per dos motius:

1- Per la generalització social “inconscient” de l'activitat de tot el sector.

El tercer sector està en auge però coses així provoquen desconfiança, rebuig, generalització i desaprovació per part de la immensa majoria de la societat. Més encara per part de les organitzacions empresarials que, a hores d’ara, no mantenen relació amb ONG’s (molt a desgrat meu, els últims dies ho he pogut observar a causa de la meva activitat laboral).

2- Per l'enorme ressò mediàtic que ha tingut la notícia.

Veig, una vegada més, l'enorme poder dels mitjans. La notícia d’aquest empresonament ha sortit en tots els mitjans de comunicació (en prime time i en portada). En alguns, de forma descaradament manipuladora i irresponsable.
Però encara he de veure aquestes portades i aquests reportatges en prime time sobre el treball de milers de persones realitzat diàriament d'una forma excel•lent, constant i incansable.

Vull acabar aquest post amb una crítica a aquella gent que contribueix a desprestigiar el treball professional, bàsic i necessari de les ONG’s i a aquella altra que transmet missatges que serveixen d'”excusa” (una vegada més) per a qui que encara no sap on tenen l'ala per a amagar el seu cap.
Seguiu llegint >>>

Amb Renfe: menys competitivitat empresarial, més discriminació laboral i emissions de CO2

Per F. Xavier Agulló. Els usuaris de Renfe del Maresme perden set hores de feina per culpa dels retards. En dos mesos, el cost per a les empreses és de tretze milions d'euros. Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver dada més demolidora.

El caos ferroviari que ha provocat la incompetència en la gestió de les Rodalies Renfe i, sobretot, la manca d'inversions durant anys (no em calen dades tot i que hi són, els trens són els mateixos que van comprar per l'Olimpíada a finals dels 80's), han dut a què la situació actual sigui insostenible. Si la línia del Maresme és la línia que més dóna a la Renfe de tota Espanya (o la 2a, tant se val, són molts calés), el mínim que pot fer una empresa és invertir-hi. Però probablement els interessa més invertir en altres zones de l'Estat 'més necessitades'. Hi ha qui diu que si l'Estat fos 'més petit', és més probable que com a mínim més inversions hi hauria... o com a mínim tindríem algú a qui queixar-nos. Jo simplement dic que el transport públic no pot restar competitivitat a les empreses del país, i discriminar laboralment a les persones treballadores del Maresme (em caldrien dades però... si no ha passat ja, quant temps trigaran les empreses barcelonines en no fitxar a gent maresmenca per culpa de la Renfe?)

D'acord a més amb la nova llei mediambiental, la Renfe s'hauria de fer càrrec de la contaminació que provoquen, a l'obligar la gent a traslladar-se en automòbil privat i generar emissions de CO2. O és que potser la llei no val per qui la fa?

Jo ja no sóc usuari d'aquesta línia perquè fa uns anys em vaig traslladar a Barcelona, pero m'estimo la meva comarca, m'estimo la gent que hi viu, i odio la incompetència que ve, no pas en tren, de Madrid.


POSTS RELACIONATS: Sense alternativa al transport privat Seguiu llegint >>>

"L'estat espanyol és el principal exportador de munició a Ghana"

La directora de la Xarxa Internacional d'Acció sobre les Armes Lleugeres (IANSA), Rebecca Peters, ha estat aquesta setmana a Barcelona. Ha parlat sobre el comerç mundial d'armes i ha destacat que l'estat espanyol subministra munició a Ghana.

Veure el vídeo a Vilaweb TV >>> Seguiu llegint >>>

Ja en tenim prou

El País Valencià i les Illes han optat la darrera dècada per un procés de creixement desmesurat basat en el creixement insostenible i l'especulació immobiliària. El proper 26 d'abril es presenta un audiovisual valencià titulat Ja en tenim prou que, tot i que abraça pel meu gust massa temes d'estricta política, crec que val la pena de veure ni que sigui que protestar contra aquesta insostenibilitat i atemptats contra el territori. Seguiu llegint >>>

Habitatge: mai abans l'homo sapiens sapiens havia depengut de la seva ascendència fins a una edat tan tardana

Per F. Xavier Agulló. Bé, sembla que finalment la nova llei catalana de l'habitatge tira endavant. Segurament si fos propietari de més d'un habitatge estaria en contra, però com no és el cas, no puc fer altra cosa que valorar positivament la iniciativa.

Quan a mitjan dels anys 90 es van assentar els pilars per a la bombolla especulativa que estem vivint, es van posar també les bases per a l'exclusió d'una bona part de la societat d'un dret bàsic com és el de l'habitatge. D'aquesta bombolla n'ha viscut bona part de la classe política i les seves amistats. També n'han tret rèdits polítics els diferents governs que s'han succeït en el control de l'estat: la qüestió era que l'economia espanyola creixés, tant se valia qui en sortís perjudicat. Fer que l'economia creixi a base de la construcció és la solució més simple que pot existir en Teoria Econòmica, opció per la que opten en general les classes polítiques mediocres, com la de l'estat espanyol.

Deien que no hi havia altres opcions,... promoure la inversió de les empreses potser? O fer créixer la productivitat empresarial?

No, calia optar per un model de curt termini. I ara en paguem les conseqüències. No només la competitivitat de l'economia està en joc, sinó que no haver parat esment en aquestes qüestions fa que ara els sous siguin tant miserables com són aquí. Suma-li preus astronòmics de l'habitatge i obtenim que el promig d'edat a la que es pot marxar de casa no està en cap cas per sota dels trenta anys, i això només si són dues les persones que se'n van a viure juntes fora de casa.

Entenc perfectament les queixes de qui té propietats, entenc perfectament les positures dels partits de l'oposició que afirmen que atempta con el dret de propietat (crec que és cert, és un atemptat claríssim), però també entenc perfectament que o fem que l'oferta augmenti de manera molt, molt important, o això serà un llast per al futur de la nostra societat. És una qüestió de sostenibilitat econòmica però també social, mai abans l'homo sapiens sapiens havia depès de la seva ascendència fins a una edat tan tardana.

L'administració pública ha de practicar amb la responsabilitat social de proporcionar un entorn en el que tothom pugui desenvolupar-se, i no afavorir una dependència que pot provocar en el futur més problemes de productivitat, motivació per la feina i capacitat d'autonomia.

El problema és que això és una mesura que no significa en absolut cap mena de redistribució de la riquesa, afecta les classes mitjanes i no les que s'han enriquit els darrers 10 anys. Però cal evitar els perjudicis sociològics, psicològics i antropològics que està generant la situació creada per la bombolla especulativa.

La meva família fa vint anys va patir una expropiació de terrenys d'alt valor agrícola per a construir una autopista. S'imposava el benefici col·lectiu davant de l'individual. No veig en aquesta llei res diferent a aquesta mateixa filosofia. La situació que vivim és massa greu.

Seguiu llegint >>>