Per F. Xavier Agulló. Els temps en què acostumava a sortir de marxa per Madrid, no m'havien posat una copa a la mà que ja en tenia una i fins a dues més fent cua per a ser begudes, i mai no sabia exactament qui em convidava. Però és clar, això és una nit puntual de rauxa. Quan surts a sopar amb alguna amistat o col·lega professional sempre arriba el moment de pagar, i per tant el dilema de ¿convido jo, convida l'altra part o fem allò tant 'lleig' de pagar-ho a mitges? Però és clar, això és un àpat amb una persona coneguda i que segurament es repetirà, avui per mi i demà per a tu. Quan anem de viatge en grup, s'acostuma a fer una bossa comuna, per tal de pagar les despeses comunes amb ella. Així es van fent aportacions, que sempre superen lògicament les previsions. Al final però, això aporta seguretat perquè tothom sap que paga si fa no fa el mateix. Però és clar, no deixa de ser situacions viscudes amb amistats, i de forma molt puntual.
Però bé, i què passa quan la 'bossa' que ens hem de repartir són els impostos que es paguen en un Estat? Fa no massa anys em deia una persona a la capital espanyola: "¿Y cómo es que no hacen públicas las balanzas fiscales? A ver si se aclararía así todo". No cal dir que, en un altre sentit, li vaig respondre "Venga pues, hagámoslas públicas, ¡sí!". El millor de tot és que ambdós ens crèiem ser la part perjudicada.
La manca de transparència provoca desconfiances, i atia les confrontacions entre els pobles que formen un estat, la casa comuna. De fet, fins l’any 2003 la Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS) en la seva publicació anual Balance económico regional (autonomías y provincias) presentava una estimació de les balances fiscals de les CCAA espanyoles. Això no obstant, a partir de l’any 2004, emprant excuses de mal pagador, van decidir no recollir en l’esmentada publicació el càlcul de les balances fiscals.
El que m'astora és que és l'Estat el que hauria de fer-ho públic!!! La informació és necessària per reajustar polítiques. L'any passat, un tribunal federal alemany va declarar que una aportació superior a un 4% del PIB d'un länder o estat federat es podia considerar "espoli fiscal". Com més es treu a una societat menys capacitat té per a fer polítiques pròpies socials, ambientals, laborals i econòmiques que permetin mantenir i augmentar el dinamisme de la societat i la millora continuada.
De les molles de pa del corrent crític Economistes pel No en l'època del referèndum de l'Estatut, ha nascut ara l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC). L'Observatori pretén informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament i analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació. També divulgarà les balances fiscals. En aquest sentit, compten amb una primícia. L'economista Jordi Pons, va fer fa uns mesos una estimació de les balances fiscals pel 2005 a partir de les dades de FUNCAS i ha cedit a l'Observatori la difusió d'aquestes dades.
La xifra és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya (comparem-ho amb el 4%). A la resta dels Països Catalans, les Illes Balears encara en surten més malparades, doncs el dèficit arriba a suposar un 23,1% del seu PIB, mentre que el País Valencià hi surt millor, amb només un 4% just de dèficit, per tant podríem dir que està al límit.
No és per tant un discurs polític (i menys encara nacionalista) dir que Catalunya i les Illes reben menys del que aporten, és un discurs social 100%, que ens limita el creixement i la possibilitat d'atendre les necessitats socials d'una forma adient.
Tenint en compte que essent una regió rica hem d'aportar a un fons per solidaritat, això no vol dir que es vagi a l'extrem oposat i multipliqui per 2,5 (o per 6 al cas balear) el que es creu una aportació adequada.
Però independentment del tema que calgui aportar més o menys, que això sempre és un procés de negociació, el que és realment una irresponsabilitat social per part de l'Administració General de l'Estat espanyol és no ser transparent: cal que faci públiques les balances fiscals, i llavors asseguem-nos tots els pobles a negociar, sense cartes amagades. Ens hi va la convivència, perquè no és una copa, ni un sopar ni un viatge, és una vida en comú.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada