Per Cristina Almirall i Víctor Sastre. En un Regne mogut per les vanitats, els diners i les inversions públiques i privades, vivia un gran cuiner, que tenia una preciosa cuina de ceràmica catalana en la qual es preparava el millor conill amb faves que es coneixia.
El nostre cuiner, havia estat nomenat faria uns anys pel governador com el Cuiner Oficial dels Comptes Públics del Regne, i tenia com a dedicació realitzar inversions segures amb les propines de la seva clientela per a així garantir-los un bon futur per a la seva jubilació.
Fins llavors no li anava malament i els seus comensals li tenien gran confiança. Com era bon amic d'altra gent ben reconeguda del món de la cuina que es dedicaven també a inversions, i tenia cert prestigi internacional, un bon dia va saber que vivia a Estats Units un cuiner molt respectat i amable, Bernie per als amics, al que li encantava jugar al golf, que sabia multiplicar a deu plats les receptes de cinc plats.
S'explicava que cap recepta se li resistia, ja que tenia en el seu haver la tan desitjada Olla de San Martí. De fet, Bernie havia aconseguit el renom perquè era qui feia uns anys havia trobat l'olla de San Martí.
Malgrat tot era sabut que l'Olla de San Martí existia doncs el Supervisor dels Comptes d'Estats Units ho havia certificat així. I també que multituds ja treien profit de l'olla.
Es conta que quan es va descobrir l'Olla es va armar una gran revolada en totes les cuines internacionals, perquè fins aquell moment es creia que era una llegenda. Així l'hi havia transmès tot cuiner i tota cuinera de generació en generació, d'ascendència a descendència en una genealogia gairebé sense fi.
Fins i tot d'aquesta llegenda s'havia encunyat un refrany molt conegut que deia: "ningú dóna duros a quatre pessetes". Refrany que feia algun temps havien decidit no escoltar els i les professional de la cuina del món. També el nostre espavilat cuiner que anava a proposar-li al tal Bernie un negoci rodó. S'ajudaria del seu amic el del Restaurant "l'Estrella Miró" i d'aquesta "olla màgica" per a multiplicar el seu conegut conill amb faves. I aniria, això sí, amb cura que ningú sabés, perquè en el Regne estava terminantment prohibit utilitzar les propines de la clientela en inversions que no fossin segures. I aquesta inversió objectivament no ho era. Almenys era difícil defensar que posant ingredients en una olla per a una recepta de cinc persones acabessin per sortir deu plats. Però, què podia passar? Al final els diners de les propines estarien fora del seu lloc només el temps just i necessari. Només fins a aconseguir la multiplicació perfecta. Després s'encarregaria de retornar fins a l'últim centau a la caixa de propines. Tot el món sortiria guanyant: ell aconseguiria treure més rendiment a la seva recepta, i per tant treure més marge de benefici per al seu negoci, alhora que garantiria una millor jubilació per a tothom. Voilà!
Amics i amigues, el cert és que aquesta Olla era massa temptadora per a resistir-se. I així va anar que va acabar per demanar-li al seu amic el del Restaurant de "L'Estrella Miró" que quedessin per a jugar al golf amb en Bernie. I així va anar que es van trobar els tres i que van decidir bola a bola i cop a cop, que per a multiplicar la recepta del conill amb faves, el nostre benvolgut cuiner, comprés i portés a l'olla màgica els ingredients per a cinc plats. I després esperés que a foc lent sortissin deu plats. Tot estava mesurat: amb el benefici que tragués de servir a deu comensals, retornaria les propines de la seva clientela a la caixa de propines i invertiria la part sobrant per a comprar més ingredients, cuinar-los amb l'olla màgica, i seguir tenint més i més beneficis. I així fins a l'infinit.
D'aquesta manera i a pesar de saber que d'una olla amb una quantitat d'ingredients per a cinc plats només podien menjar cinc i no deu, el nostre estimat amic, es va fer íntim amic d'en Bernie.
El que no sabia ningú és que encara que se certificava que l'Olla de San Martín existia, i que els ingredients del conill amb faves s'anaven a posar en l'olla, per a multiplicar-los, en veritat, no existiria multiplicació alguna. L'intel·ligent cuiner de l'Olla de San Martí no deia a ningú que quan posessin els ingredients del cuiner del conill amb faves a l'olla màgica, també posaria els ingredients d'uns altres i altres cuineres. Ah! Així normal que de cinc possibles plats apareguessin deu plats al final. Abracadabra! Així va anar que va anar la història.
Però un dia va succeir que va haver una tempestat que ho va inundar tot, i va fer que els animals es protegissin i que les fruites i verdures s'espatllessin gairebé totes. Va ser una època complicada per als professionals de la cuina del món sencer que en aquest moment van decidir que ja no podien posar les quantitats que acostumaven a posar abans a l'Olla de San Martí per a multiplicar les seves receptes i van començar a posar menys. I llavors es va conèixer el truc.
Pobre cuiner nostre, que es va quedar sense el seu nou amic Bernie.
Pobres comensals que no sabien que quan el nostre cuiner del conill amb faves deixés el restaurant, acabarien amb sort menjant pinyons sota un pi en una muntanya.
Quina sorpresa per a tota la gent del món de la cuina, que no es pugui multiplicar el menjar com va fer Jesucrist amb els pans i rebre deu plats si només es posen ingredients per a cinc plats.
Quina sort la nostra que coneixem només el conill amb faves de la nostra àvia.
Moral:
Amb Cuiners Oficials dels Comptes Públics del Regne, que tenen amics com en Bernie, qui aspira a tenir jubilació?
Consells i trucs gastronòmics:
On hi ha ingredients per a 5 plats surten cinc plats. Si surten 10 plats és estrany, estrany, estrany...
És millor saber què es cou i com s'enriqueix a les nostres cuines del Regne
Seguiu llegint >>>
El cuiner del conill amb faves. Conte escrit a quatre mans
Categories: Inversió socialment responsable, Males pràctiques
Quan la classe política fica la pota... la fica més endins
Categories: Sector Públic
Per F. Xavier Agulló. Malauradament, més enllà de corregir els errors comesos, la classe política acostuma a fer sortides cap endavant d'allò més increïbles. La implantació a partir de gener del límit de velocitat variable entre 40 i 80 km/h. n'és un bon exemple.
Si ja ha quedat ben demostrat que el motiu inicial, la reducció de la contaminació, ha resultat ser una gran mentida com molta gent ja avançàvem (la contaminació no depèn de la velocitat sinó del règim de revolucions del motor, a menor velocitat més règim de revolucions en general), les estadístiques són altament eloqüents, fins i tot quan ens intenten enganyar de forma descarada: asseguren que la contaminació es va reduir un 4% (emissions de CO2). El que no van dir és que en el mateix període el consum de combustible es va reduir un 10% degut a la crisi econòmica, la qual cosa implica un augment net de la contaminació.
Ara bé, és cert que segurament s'haurà reduït l'accidentalitat, fet amb el que ara fan novament bandera per justificar la reducció més encara de la velocitat. Però el que no tenen present és que es reduiria més encara si es prohibís el cotxe o, a veure què us sembla això benvolguda classe política, si s'invertís el que cal en infraestructures (si saben que hi ha punts negres a la xarxa viària... com és que n'hi ha encara?), si es condemnés i controlés a qui condueix sense permís de conduir o si es fes el mateix amb l'assegurança, o si es tingués una xarxa de transport públic com Déu mana. Es a dir, si la classe política fes la seva feina.
És molt fácil fer recaure les culpes sobre l'altra gent i no assumir les responsabilitats pròpies, una vergonya política amb la que a sobre pretenen fer bandera. No hi ha res com ficar-la més endins quan fiques la pota. I mentrestant, grups com el de Facebook ho diuen tot respecte a què en pensa la majoria de la població que pertany a l'opció política a la que s'adreça la mesura: "A 40 km/h va a ir su puta madre" (paraulotes, però paraules en definitiva, davant de l'estupor, la impotència i la incredulitat).
Seguiu llegint >>>
La SGAE "suca" amb La Marató de TV3
Categories: Acció social i Comunitat, Males pràctiques
Per F. Xavier Agulló. En una època de l'any on tothom s'aboca a causes solidàries, no es demanaria d'una entitat inquisitorial com l'SGAE que ho fos, però tampoc podíem esperar-ne que es dediqués a apropiar-se de la part de drets d'autor de les col·laboracions probono d'artistes a La Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties mentals greus. I és que no pensa renunciar als 45.000 € que li "pertoquen" en concepten de drets d'autor de qui va col·laborar sense cobrar a la gala o al disc de La Marató.
El col·lectiu d'artirtes sempre l'hem vist implicant-se en les grans causes socials del país i el món, però qui el representa no sembla pas estar a la seva alçada. Una vegada i una altra, l'SGAE tira pel terra la bona imatge del col·lectiu.
Qui digui que l'SGAE aporta alguna cosa de bo que s'ho faci mirar.
Seguiu llegint >>>
El vaixell s'enfonsa!!!!
Per Cris Pérez Vázquez. El conreu intensiu ha provocat sequeres arreu del món i col.lapses de civilitzacions senceres. Mireu la civilització Maia o l'agricultura intensiva que va generar una sequera de gairebé 10 anys a Oklahoma ("Dust Bowl")
En l’actualitat, només aquest ús intensiu de la terra pot mantenir el nombre d’habitants del món. Una marxa enrera envers agricultures tradicionals significaria que la població mundial probablement moriria per inanició.
Per una altra banda, el zènit del petroli està previst pel 2010. Per tothom és sabut que el petroli no és només necessari per moure els tractors que conreen les grans extensions de terra, sinó que també és necessari com a fertilitzant dels conreus.
Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA
Seguiu llegint >>>
L'or del glaciar a Kirguistan
Categories: Medi ambientPer Cris Pérez Vázquez. La majoria de nosaltres no sabria identificar on està Kirguistan en un mapa. Pel títol podem esbrinar que està en alçada i en efecte el 80% del país està cobert per Tian Shan. Ubicat entre la Xina, Tayakistan, Kazajistan i Uzbekistan existeix una extensió d'uns 198.000km2 amb 4,6 milions d'habitants. Canadà sí podria identificar la seva ubicació, inclús ens podrien aportar dades de l'urani i de l'or que n'extreuen i és que resulta que diuen que aquest país necessita extreure'n l'or i l'urani perquè el 85% dels seus habitants viuen de l'agricultura i la ramaderia.
Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA
Seguiu llegint >>>
Les 25 notícies més censurades als mitjans
Categories: Mitjans de comunicació, Sector Públic
La iniciativa Projecte Censurat treu a la llum, des de fa més de 30 anys, informacions que no troben lloc als mitjans de comunicació de massa i que són censurades per ser compromeses. Ara publica la llista de les 25 informacions que, des de mitjans del 2007 i fins a mitjans d'aquest any, han estat ignorades als mitjans.
La mort de més de 1,2 milions de civils a l'Irac en cinc anys a causa de l'acció de les tropes nord-americanes ha estat una de les informacions més ocultades, segons Projecte Cesurat. Tampoc s'ha parlat dels efectes negatius de l'acord comercial NAFTA entre Canadà, EUA i Mèxic, ni de l'elevada xifra d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.
Altres temes que van veure la censura són l'impacte de l'ocupació a l'Afganistan per a la població local, la realitat de milions de persones que viuen en situació d'esclavitud, l'estat de les presons juvenils als Estats Units i les pressions per part del Govern nord-americà als ciutadans i moviments contestataris.
Font: Ekoos.org
Seguiu llegint >>>
SGE 21:2008. Nova edició de l'única norma certificable en RSC del món
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència
Per F. Xavier Agulló. Era l’any 1.999 quan un grup de persones reunides en un congres al World Trade Center de Barcelona van engendrar la que, amb el pas del temps, es convertiria en la única norma certificable en RSC a nivell global al món: la SGE 21:2008 (altres normes com la SA8000 ho són a nivell parcial i la ISO 26000 és guia i, per tant no serà ni norma ni certificable). Nou anys després i al mateix lloc es va presentar el dia 1 d’octubre de 2008 la tercera revisió que substitueix a la versió de 2005.
Entre les novetats al voltant de la norma estan la creació d’un microsite propi (http://www.sge21.foretica.es/), la seva traducció al català (a més del castellà i l’anglès com la versió anterior). Amb aquestes accions Forética aposta fermament per l’estàndard. La nova versió incorpora, respecte la versió anterior, la SGE 21:2005, una rellevant quantitat de canvis que poden ser consultats en aquest guió.
Responent als objectius establerts per la revisió, a la nova versió de la norma es poden trobar dos tipus de modificacions. Per una banda aquelles dirigides a l’adequació i actualització dels requisits de l’estàndard d’acord amb l’evolució de l’abast de la Responsabilitat Social en aquests darrers anys; per l’altra banda les modificacions pròpies de la millora continua de tota eina de gestió que suposen el perfeccionament de la redacció i la restauració dels continguts, optimitzen la comprensió dels mateixos en el procés d’implantació i auditoria.
Així doncs, la majoria dels canvis responen a les necessitats d’adaptació que la praxis diària ha demostrat que són necessaris com ara el requisit d’existència de requisits globals de RSC, d’una memòria de RSC o noves i diferents funcions del comitè d’ètica.
Apareix també la figura de ‘responsable de gestió ètica i responsabilitat social’, requisit no reflectit a l’anterior versió, i es transversalitzen aspectes com el diàleg amb els skateholders i la política anticorrupció (que ha d’abastar la relació amb tots els grups d’interès). Prenen molta més rellevància les compres responsables, que tenen un tractament més detallat donada la seva importància com a motor de la RSC.
Així mateix, s’introdueixen nous ítems específics com la innovació responsable, les estratègies davant el canvi climàtic, la seguretat de la informació, la política d’accessibilitat en el seus sentit més ampli, els drets humans o la gestió de la diversitat.
Els treballs dels procés de revisió, als quals vaig tenir el plaer de participar, van durar alguns mesos i van acabar en dues sessions participatives entre la variada membresia de Forètica. A l’anecdotari privat del procés queden aspectes com la discussió sobre el canvi climàtic (encara que sembli mentida, hi havia qui preferia no incorporar-ho per que el negaven (?)), reflexions sobre si el codi de conducta havia de ser inclòs o no com a requisit (doncs la majoria dels estàndards existents no ho requereixen) o la revisiño global dels tex en termes de llenguatge no sexista (al voltant d’un 80% dels canvis proposats van ser acceptats i introduïts, encara que van quedar pendents per properes revisions sexismes com ara ‘proveïdors’ o ‘inversors’).
La SGE 21 doncs, s’adapta als nous temps, manté i millora la seva compatibilitat amb altres estàndards com el Global Compact, el GRI G3, la SA8000 o les bones pràctiques apuntades als esborranys de la ISO 26000.
Actualment prop de 60 empreses disposen ja del certificat, la quasi totalitat a Espanya i una d’elles a Xile, mentre que Forètica s’ha iniciat amb força a Argentina amb presència directa el que facilitarà que les empreses del país procedeixin a la certificació.
Esperem i desitgem que aquest estàndard, magnífica la seva concepció, s’estengui per la resta de Llatinoamèrica i per Europa (encara que em temo que això queda una mica més llunyà). Molt sovint pensem que els estàndards neixen en el món anglosaxó i, quan algun ho fa en el llatí, és infravalorat. La SGE 21 és una estàndard de primer nivell, únic, global i assumible per la majoria de les empreses socialment responsables.
Treballem doncs conjuntament per aconseguir que aquest no sigui l’únic estàndard mundial certificable sinó que sigui L’ESTÀNDARD de referència mundial, al món llatí i també l’anglosaxó, perquè la seva ja llarga trajectòria l’ha dotat d’un gran interès.
Seguiu llegint >>>
Més TV per beneits, menys societat responsable
Per F. Xavier Agulló. No és casualitat que en un país on un d’aquests nous dictadors de la democràcia ostenta el poder i controla els medis (Berlusconi a Itàlia) hagi sorgit un model televisió de tant baixa solera com el de las ‘velines’ (dues dones ballarines, una rossa i l’altra morena) en tots els programes de TV, on només els noticiaris queden exempts, de moment, però tot arribarà.
Avui el diari espanyol El Mundo feia una reflexió mig àcida però còmplice amb la model. I és que Espanya no està exempta de models de TV per beneits. Només cal fer un mica de zapping per Antena 3, Cuatro, Tele 5 (també propietat de Berlusconi)o inclús les cadenes públiques per veure ‘telebasura’, ús gratuït del cos femení (o masculí), tafaneries i taules de gent cridant-se; sense masses ‘velines’ encara, però, en qualsevol cas, altres models per beneits.
I és que no és perquè si que tenim aquestes escombraries als nostres aparells de TV: conflueixen els interessos dels mitjans de comunicació per atraure audiència amb els interessos de la classe política per generar ments beneites sense esperit crític propi.
És cert que tothom necessita moments per evadir-se (encara que seria millor fer-ho amb un bon llibre ...) però tota acció desmesurada és dolenta. I una sobredosis de TV genera ments cada cop menys ràpides i autònomes.
Adormir la societat, tornar-la beneita és el ‘paradís’ de la nova classe de democràcies dictatorials. Donar ‘sang i fetge’ a les masses en època de l’imperi romà per desalimentar el seu esperit crític.
Amb beneits no és possible fomentar un consum responsable, activisme individual, esperit crític en definitiva. Llença carn als gossos que oblidaran la seva funció de vigilància.
Seguiu llegint >>>
Sobre l’"esperit olímpic" de la FIFA i el que diria el "senyor dels anells"
Per F. Xavier Agulló. Suposo que molta gent a qui el futbol els sembla una ‘collonada’ podrà estar temptada de no llegir aquesta reflexió pel seu títol. Doncs tranquils, que no tracta d’això. És cert que faig referència al fet que finalment el FC Barcelona ha estat avalat pel tribunal màxim de no haver de cedir el seu jugador Lionel Messi a la selecció argentina per jugar els JJOO.
No em posicionaré ni favorablement ni en contra, no crec que hi hagi una reflexió socialment responsable que fer al respecte, però si vers la resposta de la FIFA: “La FIFA està sorpresa i decebuda amb la decisió, però la respectem. No obstant demanem als clubs: Deixin que els seus jugadors participin als Jocs Olímpics! Seria una acció solidària que harmonitzaria perfectament amb l’esperit olímpic”, va declarar el president de la FIFA, Joseph Blatter.
Més enllà del fet que la FIFA té poc a ensenyar de ‘solidaritat’ a aquest club (que ho preguntin a Unicef), em pregunto a quin esperit olímpic fa referència: al que li fa un ‘lifting’ a la dictadura xinesa?, al que facilita que totes les connexions de TV es facin des de la plaça de Tiananmen per desvincular-la dels assassinats comesos allà l’any 1989?, al que es tapa els ulls davant els assassinats del Tibet?, al que permet la violació sistemàtica dels drets humans i laborals?, al que es tapa el nas per no respirar la contaminació que cobreix Beijing?, el que es tapa les oïdes per no haver d’escoltar la veu de milions de persones?, o el que s’omple les butxaques amb els mals del proïsme’
La Xina és un estat on el contracte social no es basa en la cessió del poder de la ciutadania al govern, com a les democràcies, sinó en un laissez faire mutu, en un jo el Govern et deixo tranquil perquè tu Ciutadania enriqueixis sense preguntar com i tu, Ciutadania em deixes tranquil a mi, el Govern, en qüestions polítiques. No és doncs, un diàleg social sinó un ‘deixa’m tranquil’ consentit. Afegim a tot això la gran trajectòria de transparència, manca de corrupció i ‘esperit olímpic’ del COI o la FIFA, i què ens queda? Res de bo.
Estic segur que el baró de Coubertin, el senyor dels anells, hauria lluitat contra aquest esperit infame ... a potser només hauria dit: “deixeu-me tranquil”.
Seguiu llegint >>>
Menys de la meitat dels pares utilitzen el permís de paternitat
Categories: Laboral, Sector Públic
Per Cristina Almirall. La Llei d'Igualtat, vigent des de març de 2007, estableix que “el permís de paternitat és un dret individual i exclusiu del pare, que es reconeix tant en els supòsits de paternitat biològica com en els d'adopció i acolliment”. Permet al pare una baixa no obligatòria de 13 dies. Mentre, la mare compta amb un permís de 16 setmanes, les sis primeres reservades en exclusiva i obligatòries. Respecte a les altres deu, es dóna l'opció de transferir-les o compartir-les amb el pare, cosa que només es fa en el 1,5% dels casos. Fa més d'un any que el dret a la baixa per paternitat va entrar en vigor, però la poca durada de la llei i les idees estereotipades en relació del rol dels pares deixa entreveure que la paternitat i el gaudi dels fills i filles encara són un dret poc reconegut i que encara queda molta tasca de conscienciació i d'acció per fer. Així i malgrat que el permís de paternitat és un dret, menys de la meitat de qui treballa a Espanya fa ús del seu permís de paternitat. Potser perquè encara hi ha moltes persones creient que el naixement i cura d'un fill o filla és cosa de les dones i no dels homes, perquè la fa millor una dona. I que la crida de la maternitat existeix, però la de la paternitat no.
Els que creguin amb la igualtat Home - Dona estaran amb mi que la conciliació de la vida laboral i familiar i les seves mesures reals haurien d'enfocar-se per igual als homes i a les dones, però especialment cap els pares. Avui ells encara no poden exercir plenament el seu dret a la paternitat, ni gaudir dels seus fills i filles ni cuidar-los, jugar i divertir-se tant com voldria. Bé, tampoc les mares. Les mesures enfocades als permisos parentals i la conciliació estan dedicades en exclusiva a la dona. I és clar, potser aquestes consideracions haurien de començar a canviar si volem que la igualtat Home - Dona sigui real.
A la resta d'Europa hi ha el cas de contrast total de Noruega on el pare gaudeix de 4 setmanes de permís intransferible i té l'opció de compartir les altres 52 setmanes amb la mare (qui té reservades en exclusiva 3 setmanes prèvies al part i 6 setmanes posteriors).
Com a dada potser hauríem d'assenyalar que l'Institut Nacional de la Seguretat Social va gestionar 180.333 prestacions per maternitat en el primer semestre de l'any, amb un augment del 9,5% sobre el mateix període de 2007, mentre que els processos de paternitat van ascendir en els sis primers mesos de l'any a 139.483, va informar el Ministeri de Treball i Immigració. I que la Seguretat Social va destinar un total de 825,2 milions d'euros al pagament de prestacions econòmiques per maternitat entre gener i juny, un 13,9% més que en igual període de l'any anterior, i va dedicar altres 104 milions d'euros a l'abonament de les prestacions per paternitat, un 233% més, va informar avui el Ministeri de Treball i Immigració.
Seguiu llegint >>>
Ni lloguer, ni compra ni adjudicació d'habitatges: cessió d'ús
Per F. Xavier Agulló. En el darrer any la Federació de Cooperatives d'Habitatges de Catalunya ha estat treballant en l'estudi d'una nova via d'accés a l'habitatge basada en els principis del cooperativisme i de la filosofia de l'economia social: la Cessió d'Ús.
A mig camí entre la venta i el lloguer, aquesta nova via d'accés a l'habitatge es base en el mecanisme de la cessió d'ús allarg termini d'habitatges propietat d'una cooperativa, oferint una gran estabilitat en el temps a un cost assequible. Aquesta nova via pretén ser una solució per a la problemàtica de l'habitatge al nostre país, aportant, sobretot a col·lectius més necessitats com poden ser la gent jove, les noves famílies, les famílies monoparentals i les persones grans, la possibilitat de desenvolupar els seus projectes personals de vida sense que l'accés a una llar suposi un obstacle.
Ara per ara la via d'accés a l'habitatge a través de Cessió d'Ús està en procés molt avançat d'estudi de viabilitat per ésser presentat davant de l'Administració Pública. Hauria de representar un gran pas per a facilitar l'accés a l'habitatge a la ciutadania des de l'àmbit cooperatiu.
Font: Revista Cara Nord de Salas Serveis Immobiliaris.
Seguiu llegint >>>
L'ou o la gallina
Categories: Discriminació
Per Juanjo Martí. Darrerament estem entrant en una dinàmica que canvia els patrons i dinàmiques socials. Cada vegada hi ha més sensibilitat social vers les persones humanes i el mediambient. Aquesta sensibilitat coincideix amb què major nombre de dones ocupen esferes de poder, tant polític com social o empresarial.
No podríem dir si fou primer el tenir més dones a llocs amb poder de decisió el que a conduit a lleis com la de igualtat, o que ha estat un canvi el que les ha portades i en conseqüència proporciona les eines necessàries.
El que està clar i no en queda cap dubte, és que tornem a un matriarcat en que la devastació industrial dóna pas a una comunitat internacional, que ben poc a poc com tot canvi social, prioritza que no es destrueixi el nostre, a vegades oblidat, benvolgut món.
En aquest marc, la recerca de valors espirituals ens apropa a un canvi de cicle que va més enllà del moment actual, és un bon moment per repassar la història de la humanitat i llegir entre texts escrits per homes, quina va ser la darrera vegada que la responsabilitat de guiar el món va estar en mans femenines, no entès com a dones, si no com a aquesta part del nostre cervell menys instrumental i més oberta al diàleg, la responsabilitat i la delicadesa. No faltarà qui en faci un còdex da vinci parlant de "maries", però historietes a part, està bé ser conscient dels canvis que es donen; sense tenir rellevància si fou primer l'ou o la gallina.
Seguiu llegint >>>
Vaga tenyida de negre
Normalment les situacions d’aquest tipus es veuen contaminades per paraules creuades de diverses institucions o els conflictes entre grups civils de diferent calat.
Enguany la vaga del transport ha estat excel·lent. Excel·lent organització, excel·lent comportament, encert en l’oportunitat, encert en el moment, el temps i el comportament.
Malgrat hi ha qui radicalitza postures, per norma general ha estat seguida per un % elevadíssim de personal de transport, a més de comptar amb un seguiment mediàtic total o fer arribar a la població el neguit del sector.
Aquesta vaga no només ha servit per fer valer els requeriments del sector del transport, s’ha sabut traslladar aquestes necessitats a la població general. I això és tot un encert.
Malgrat aquesta felicitació rotunda, vull condemnar el presumpte assassinat del membre d’un piquet.
La feina dels piquets és quelcom que normalment no s’entén com s’hauria d’entendre. Potser perquè els sindicats no han sabut fer-ho. Els piquets són persones que s’autoimpliquen per aconseguir que els demés entenguin i comparteixin els motius de la vaga. Persones que creuen que la unió és la força. Són persones que saben que si aquesta vaga es segueix per tothom, les conseqüències forcen a les parts negociadores. Són persones que s’estan tots els dies plogui, nevi o amb sol de justícia bregant amb qui no entén els valors de la vaga. Us recordo aquests valors: solidaritat, justícia i compromís.
Això hauria de ser més que suficient per entendre que qui forma part d’un piquet ho fa no perquè no vulgui treballar, ho fa perquè vol treballar en millors condicions. I això no ho dic jo, ho va dir Francesc Layret.
Air Berlin no sap volar
Categories: Cultura - Llengua, Discriminació
Per F. Xavier Agulló. El caragirat dictatorial de la foto és el director general de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold. Em permeto d'agafar l'eslògan de la campanya d'una altra companyia alemanya, Media Markt, per a fer-hi un petit canvi. Al costat d'aquest senyor bé hi podríem posar l'eslògan 'Jo sóc tonto'.
I és que la polèmica engegada inauditament contra la llengua catalana per aquest senyor ja no cau en la il·legalitat o la irresponsabilitat, que ho fa, sinó que no es pot considerar res més greu per a una empresa que un trist error estratègic.
Em recorda els molts errors que van cometre anys enrere companyies dels EUA per no veure més la necessitat de tenir en compte les especificitats de cada país. Em recorda quan Telefónica va tenir l'ocurrència de patrocinar la restauració de la catedral de Cuzco, que al seu moment havia estat construïda pels castellans sobre un temple inca durant la conquesta i extermini de la població indígena.
Si les companyies volen ser globals, han d'aprendre a volar. No cal dir que si Air Berlin ho vol ser més encara. I 'volar' no significa obligar a què tothom sigui igual, 'volar' significa tot el contrari, aprendre a respectar les diferències i, sobretot, cada país.
Estic segur que aquest senyor ja s'ha penedit de la seva editorial (les moltes campanyes que s'han engegat contra Air Berlin han quallat en molta gent, personalment ja tenia en llista negra a una altra companyia low cost com RyanAir per altres motius, ara en tinc una altra). Però els errors contra el respecte cultural i identitari dels pobles no s'oblida, que és com quan arrugues un paper: un cop fet, per més que l'aplanis les arrugues hi seguiran sent.
Seguiu llegint >>>
Ah, c'est la vie!!!
Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'
Categories: Acció social i Comunitat, Consum Responsable, Cultura - Llengua, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).
He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.
El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.
Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.
En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.
La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.
Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.
Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.
Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra...
Seguiu llegint >>>
Kelme, culpable per barrejar política i negocis
Categories: Discriminació, Males pràctiques
Per F. Xavier Agulló. El febrer del 2006 publicàvem un escrit sobre la rescissió unilateral per part de la firma alacantina Kelme a Oleguer Presas (Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana).
Ara la jutgessa de primera instància número cinc d'Elx ha obligat a Kelme a indemnitzar al jugador del Barça Oleguer Presas 49.608 € més els interessos per rescindir-li unilateralment el contracte.
Amb això s'ha demostrat la irresponsabilitat de l'empresa de productes esportius. No es pot barrejar política amb els negocis. Això fa l'empresa socialment irresponsable. El boicot engegat contra Kelme per aquesta vergonya ('Kelme m'ha perdut com a client') ara té més sentit que mai.
Seguiu llegint >>>
Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.
Són transparents les ONG?
Categories: Tercer Sector
Per Rosa Alonso.
Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya
Categories: Iniciatives
Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.
El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.
Punt de trobada
El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.
Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.
També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.
En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.
La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.
El cas d’RSE d’una PIME
Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.
Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.
Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.
Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.
Participació i col·laboració
En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.
Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.
Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.
Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.
El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.
L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.
Contacte:
ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques
Categories: Cultura - LlenguaPer Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.
Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.
Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.
El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.
En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?
Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.
Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.
Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement
Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.
L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.
Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.
En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].
Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.
Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.
Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.
Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.
La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.
Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.
Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].
La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.
Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.
En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.
[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
Premi sense Trampa
Brevetat per a fer-me eco del premi a l'article més racista de l'any que l'ONG Survival ha concedit al periòdic paraguaià “La Nación” per aquest article:
Així estem
Per Rosa Alonso. 
Quan la rendibilitat econòmica no veu la social
Categories: Acció social i Comunitat, Cultura - Llengua, Mercat i cadena de custòdia
Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".
En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".
Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.
És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC?
Seguiu llegint >>>
Posar en valor la Responsabilitat Social
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment ResponsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.
Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.
Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:
Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.
Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.
Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.
Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.
En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.
Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.
Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.
Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.
[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG.
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social
Categories: Consum Responsable
Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.
La diversitat lingüística enriqueix, no embruta pas!
Categories: Cultura - Llengua
Per F. Xavier Agulló. L'Any Internacional dels Idiomes comença amb una dada per a pensar: cada quinze dies deixa de parlar-se una llengua i en un futur pròxim desapareixeran la meitat dels 6.700 idiomes parlats. Es podria evitar amb voluntat política. A més, es calcula que el 96% de les llengües existents només les parla el 4% de la població mundial. A Canal Solidari podem llegir un interessant article sobre això.
En un 'món global' sembla que allò 'local' deixi d'interessar. Una llengua no és només un conjunt de simples sons guturals, és la imatge d'una cultura, una història, una tradició, en definitiva, d'una manera diferent de dir les coses.
Atès que la meva llengua materna no és cap de les 'grans', em cansa el llegir constantment com només d'anglès, xinès o castellà en viurem en el futur, sovint amb tints polítics. A Iberoamèrica tenim una riquesa de la què sovint no s'és conscient i, en ocasions, fins i tot es menysprea: la varietat és riquesa, no brutícia. Són qui precisament viuen en entorns de llengües majoritàries qui han de fer un major esforç per al respecte a la diversitat lingüística.
El respecte al plurilingüisme no és només responsabilitat dels poders públics o la ciutadania, també ho és de les empreses, forma part de la seva responsabilitat cultural. Jo encara espero que empreses com IKEA, Coca-Cola o Microsoft etiquetin els seus productes a la meva llengua. Però en essència és una qüestió inicial de voluntat política, sense ella tot la resta no val.
Que trist serà un món on només hi hagi una forma de dir les coses. Iberoamèrica hauria de donar exemple al món aquest Any Internacional dels Idiomes.
Seguiu llegint >>>
Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Sector Públic, societat responsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.
Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:
1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.
2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.
En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.
Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:
A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.
B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.
Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:
1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.
Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:
A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.
B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.
Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.
Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.
He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.
[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
