Per Juanjo Martí. Darrerament estem entrant en una dinàmica que canvia els patrons i dinàmiques socials. Cada vegada hi ha més sensibilitat social vers les persones humanes i el mediambient. Aquesta sensibilitat coincideix amb què major nombre de dones ocupen esferes de poder, tant polític com social o empresarial.
No podríem dir si fou primer el tenir més dones a llocs amb poder de decisió el que a conduit a lleis com la de igualtat, o que ha estat un canvi el que les ha portades i en conseqüència proporciona les eines necessàries.
El que està clar i no en queda cap dubte, és que tornem a un matriarcat en que la devastació industrial dóna pas a una comunitat internacional, que ben poc a poc com tot canvi social, prioritza que no es destrueixi el nostre, a vegades oblidat, benvolgut món.
En aquest marc, la recerca de valors espirituals ens apropa a un canvi de cicle que va més enllà del moment actual, és un bon moment per repassar la història de la humanitat i llegir entre texts escrits per homes, quina va ser la darrera vegada que la responsabilitat de guiar el món va estar en mans femenines, no entès com a dones, si no com a aquesta part del nostre cervell menys instrumental i més oberta al diàleg, la responsabilitat i la delicadesa. No faltarà qui en faci un còdex da vinci parlant de "maries", però historietes a part, està bé ser conscient dels canvis que es donen; sense tenir rellevància si fou primer l'ou o la gallina.
Seguiu llegint >>>
L'ou o la gallina
Categories: Discriminació
Vaga tenyida de negre
Normalment les situacions d’aquest tipus es veuen contaminades per paraules creuades de diverses institucions o els conflictes entre grups civils de diferent calat.
Enguany la vaga del transport ha estat excel·lent. Excel·lent organització, excel·lent comportament, encert en l’oportunitat, encert en el moment, el temps i el comportament.
Malgrat hi ha qui radicalitza postures, per norma general ha estat seguida per un % elevadíssim de personal de transport, a més de comptar amb un seguiment mediàtic total o fer arribar a la població el neguit del sector.
Aquesta vaga no només ha servit per fer valer els requeriments del sector del transport, s’ha sabut traslladar aquestes necessitats a la població general. I això és tot un encert.
Malgrat aquesta felicitació rotunda, vull condemnar el presumpte assassinat del membre d’un piquet.
La feina dels piquets és quelcom que normalment no s’entén com s’hauria d’entendre. Potser perquè els sindicats no han sabut fer-ho. Els piquets són persones que s’autoimpliquen per aconseguir que els demés entenguin i comparteixin els motius de la vaga. Persones que creuen que la unió és la força. Són persones que saben que si aquesta vaga es segueix per tothom, les conseqüències forcen a les parts negociadores. Són persones que s’estan tots els dies plogui, nevi o amb sol de justícia bregant amb qui no entén els valors de la vaga. Us recordo aquests valors: solidaritat, justícia i compromís.
Això hauria de ser més que suficient per entendre que qui forma part d’un piquet ho fa no perquè no vulgui treballar, ho fa perquè vol treballar en millors condicions. I això no ho dic jo, ho va dir Francesc Layret.
Air Berlin no sap volar
Categories: Cultura - Llengua, Discriminació
Per F. Xavier Agulló. El caragirat dictatorial de la foto és el director general de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold. Em permeto d'agafar l'eslògan de la campanya d'una altra companyia alemanya, Media Markt, per a fer-hi un petit canvi. Al costat d'aquest senyor bé hi podríem posar l'eslògan 'Jo sóc tonto'.
I és que la polèmica engegada inauditament contra la llengua catalana per aquest senyor ja no cau en la il·legalitat o la irresponsabilitat, que ho fa, sinó que no es pot considerar res més greu per a una empresa que un trist error estratègic.
Em recorda els molts errors que van cometre anys enrere companyies dels EUA per no veure més la necessitat de tenir en compte les especificitats de cada país. Em recorda quan Telefónica va tenir l'ocurrència de patrocinar la restauració de la catedral de Cuzco, que al seu moment havia estat construïda pels castellans sobre un temple inca durant la conquesta i extermini de la població indígena.
Si les companyies volen ser globals, han d'aprendre a volar. No cal dir que si Air Berlin ho vol ser més encara. I 'volar' no significa obligar a què tothom sigui igual, 'volar' significa tot el contrari, aprendre a respectar les diferències i, sobretot, cada país.
Estic segur que aquest senyor ja s'ha penedit de la seva editorial (les moltes campanyes que s'han engegat contra Air Berlin han quallat en molta gent, personalment ja tenia en llista negra a una altra companyia low cost com RyanAir per altres motius, ara en tinc una altra). Però els errors contra el respecte cultural i identitari dels pobles no s'oblida, que és com quan arrugues un paper: un cop fet, per més que l'aplanis les arrugues hi seguiran sent.
Seguiu llegint >>>
Ah, c'est la vie!!!
Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'
Categories: Acció social i Comunitat, Consum Responsable, Cultura - Llengua, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).
He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.
El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.
Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.
En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.
La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.
Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.
Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.
Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra...
Seguiu llegint >>>
Kelme, culpable per barrejar política i negocis
Categories: Discriminació, Males pràctiques
Per F. Xavier Agulló. El febrer del 2006 publicàvem un escrit sobre la rescissió unilateral per part de la firma alacantina Kelme a Oleguer Presas (Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana).
Ara la jutgessa de primera instància número cinc d'Elx ha obligat a Kelme a indemnitzar al jugador del Barça Oleguer Presas 49.608 € més els interessos per rescindir-li unilateralment el contracte.
Amb això s'ha demostrat la irresponsabilitat de l'empresa de productes esportius. No es pot barrejar política amb els negocis. Això fa l'empresa socialment irresponsable. El boicot engegat contra Kelme per aquesta vergonya ('Kelme m'ha perdut com a client') ara té més sentit que mai.
Seguiu llegint >>>
Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.
Són transparents les ONG?
Categories: Tercer Sector
Per Rosa Alonso.
Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya
Categories: Iniciatives
Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.
El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.
Punt de trobada
El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.
Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.
També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.
En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.
La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.
El cas d’RSE d’una PIME
Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.
Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.
Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.
Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.
Participació i col·laboració
En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.
Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.
Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.
Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.
El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.
L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.
Contacte:
ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques
Categories: Cultura - LlenguaPer Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.
Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.
Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.
El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.
En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?
Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.
Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.
Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement
Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.
L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.
Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.
En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].
Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.
Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.
Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.
Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.
La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.
Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.
Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].
La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.
Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.
En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.
[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
Premi sense Trampa
Brevetat per a fer-me eco del premi a l'article més racista de l'any que l'ONG Survival ha concedit al periòdic paraguaià “La Nación” per aquest article:
Així estem
Per Rosa Alonso. 
Quan la rendibilitat econòmica no veu la social
Categories: Acció social i Comunitat, Cultura - Llengua, Mercat i cadena de custòdia
Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".
En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".
Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.
És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC?
Seguiu llegint >>>
Posar en valor la Responsabilitat Social
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment ResponsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.
Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.
Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:
Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.
Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.
Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.
Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.
En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.
Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.
Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.
Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.
[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG.
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social
Categories: Consum Responsable
Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.
