Mori's, si us plau

Per Rosa Alonso. Fa uns dies em trobava jo obrint amb el correu una carta publicitària d'una mútua d'assegurances privada. Anunciava el treball que realitza la seva fundació privada en I+D. Vaig recordar que un gran amic treballava en aquella empresa. I havia marxat.

Vaig llegir amb entusiasme la quantitat pressupostària que destinarien a projectes científics i que ajudarien al desenvolupament de la humanitat. I em vaig recordar d'una frase que va pronunciar el meu amic en to irònic en una situació de vida o mort sense els recursos humans necessaris: “Només em quedava dir: Mori's, si us plau”.

El problema d'aquesta publicitat és que jo coneixia la situació interna d'aquesta empresa i vaig tractar la informació des del punt de vista més contraproduent que pretenien.

Vaig pensar, com pot tolerar-se que es produeixin fraus de contractació en empreses tan sensibles a les negligències?, com es poden tolerar jornades maratonianes individuals en unitats de vigilància intensiva?, com es poden tolerar situacions “d'infart” amb salaris irrisoris?

Sé que a Catalunya gaudim d'un bon sistema sanitari públic. Un dels millors. Però quedaria per analitzar el sistema sanitari privat. Quina responsabilitat li demanem? Per la meva banda, començaria aconsellant-los que es fixin en la seva gent. La seva gent, meravellosos professionals, els abandonen.

Seguiu llegint >>>

Error de la Generalitat amb el límit de 80 km/h a autopistes

Per F. Xavier Agulló. Si ja és prou difícil circular en aquest país pels constants peatges amb què ens trobem, només faltava que la Generalitat decideixi reduir la velocitat a 80 km/h prop de Barcelona. Si com a mínim estigués justificat es podria entendre, però el motiu adduït, la reducció de la contaminació, ratlla l'absurditat, doncs tots els automòbils club afirmen que la contaminació de fet acabarà augmentant.

La contaminació no depèn de la velocitat (per sota dels 120-130 km./h), sinó del règim de revolucions dels motors. A una marxa més baixa, més revolucions i, per tant, més contaminació. Una simulació d'ADAC ha vessat la dada que si bé pot reduir un 2,24% el CO2 emès, augmenta un 26% el diòxid de nitrògen, un altre gas d'efecte hivernable (GEH) i per tant generador de més contaminació.

És a dir, que la reducció del límit de velocitat a 80 km/h per a reduir la contaminació acabarà provocant l'efecte contrari, augmentar-la, a part lògicament de provocar enormes molèsties entre l'usuariat de les autopistes (de peatge!) i autovies properes a la capital.

Una administració pública té l'obligació de ser responsable amb les decisions que pren, justificar-les i ser professional. Seguir amb aquesta iniciativa només provoca sensació de vergonya aliena per una institució que, en teoria, vetlla per a nosaltres.

Seguiu llegint >>>

Tribus socialment responsables

Per F. Xavier Agulló. Fa unes setmanes reflexionava amb una bona amiga sobre el caos en què Occident ha sumit bona part de l'Àfrica, almenys la subsahariana. Em comentava la Tània que "el sistema tribal tradicional, amb caps locals legitimats, xoca frontalment amb el sistema polític modern", amb caps polítics que intenten imposar el seu control i poder sobre el sistema tribal, que els molesta.

A Occident sempre hem pensat que un model organitzatiu en 'estats-nació' era el no-va-més de l'evolució. I probablement durant uns segles ha estat una forma organitzativa 'funcional'. En l'actualitat, no ho tinc tan clar. A l'hora de plantejar polítiques públiques de responsabilitat social o la configuració de territoris socialment responsables, té molt poc sentit l'existència d'una Unió Europea, una Espanya o una Catalunya, per exemple, excepte per a demanar impostos i aplicar pressupostos.

La necessària proximitat amb les necessitats socials, que són diferents d'una localitat o comarca a la veïna, la disponibilitat d'actius diferents a cada territori per aplicar a les esmentades polítiques, i el contacte necessari entre 'persones' més que entre 'agents socials', fa necessari que l'articulació de polítiques públiques en responsabilitat social hagi de ser plantejada a nivell local, territorial.

També la gestió de les esmentades polítiques ha de ser a nivell local, lògicament, però el primer pas és que sigui cada territori qui pugui dissenyar les seves pròpies polítiques. Cada territori ha d'alinear i unir necessitats, recursos i voluntats polítiques pròpies, de manera que tinguin 'alguna cosa que veure' amb la gent que hi viu, amb els noms i cognoms, les cares.

Em pregunto si això s'aconsegueix millor amb un sistema tribal o un estat-nació. Em pregunto si no és socialment més responsable un sistema tribal que no un estat-nació.

Seguiu llegint >>>

Horaris comercials: guanyar més calés o guanyar més conciliació familiar

Per F. Xavier Agulló. Cada cop que entrem en època de rebaixes o nadalenca apareix el problema dels horaris comercials. Les grans superfícies pressionen per a poder obrir tants diumenges com siguin possibles, si d'elles fos, obririen tots els de l'any i més. Però el petit comerç, familiar, vol reduir els diumenges d'obertura a la mínima expressió.

I és que els motius que ambues parts són totalment oposats. Les grans superfícies volen més dies per a fer més calaix i més benefici, mentre que el petit comerç familiar vol conciliar millor la vida professional amb la familiar.

Mentre vaig viure a casa la família, no recordo haver vist mai el meu pare un dissabte a casa, i és que com et pots ja imaginar és comerciant. Els darrers anys a més, resulta que es va posar de moda que els diumenges també s'obrís. Recordo fins i tot una campanya de turisme de la comunitat o la ciutat de Madrid en què deia alguna cosa així com "el lloc on les botigues no tanquen mai", atès que la llei d'horaris comercials madrilenya permet obrir molts més dies.

Queda clar que la compra forma part del lleure, però tinc els meus dubtes que pel simple fet d'obrir més dies es vengui més, o en tot cas no pas per al petit comerç. Així doncs resulta una mesura no només discriminadora per al petit comerç, a qui no beneficia, sinó que a més a més els perjudica en la seva vida familiar. Si no ens és possible comprar entre setmana, cosa discutible, senyal que hi ha un altre problema de conciliació en la societat.

La decisió és shakesperiana: guanyar més calés o guanyar més conciliació feina-família, heus ací la qüestió. Personalment ho tinc clar: caldria mantenir el diumenge com a dia sagradament festiu per al comerç, i més encara si ens atenem al fet que ja hi ha prou oferta lúdica en aquests dies (bars, restaurants, cinemes, bitlles, aire lliure, etc.).

Seguiu llegint >>>

Sous irresponsables II

Per Rosa Alonso. Fa un temps vaig parlar de la irresponsabilitat salarial d'algunes organitzacions empresarials. Avui, canvio de terç i parlo d'un altre sector. El tercer sector.

Segurament en el tercer sector, si retrocedim en el temps i ens plantem en el S.XIX quan es van crear les primeres ONG’s del món –partint de moviments socials- ens trobem amb alguna persona que, moguda per una inquietud (entengui's el terme globalitzador) va fer alguna cosa altruista per a millorar el món.

L'evident evolució històrica provoca canvis.

Tants canvis que, desgraciadament, provoquen una “deslocalització ideològica”. Ara, es burocratitza massa, es desvirtuen els objectius, es parla en termes excessivament tècnics arribant a parer hipòcrites o demagògics.

Tant passa això que hi ha persones que tenen superiors nivells salarials (i altres condicions socials) comparativament a les seves homònimes en altres sectors.

Tant em preocupa això perquè aquestes persones perden el sentit d'ajuda al proïsme per a convertir-se en simples “agents mercenaris”.

Aprofito aquest espai que se'm brinda per a declarar-me partidària de l'aplicació de polítiques de “Responsabilitat” en aquest tipus d'organitzacions. Encara que sembli redundant, és totalment necessari.

Vull declarar-me partidària de la professionalització de les ONG’s. I dic professionalització, no massificació de “caciquisme professional”.
Seguiu llegint >>>

EPSIIL.ON (Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat)

Per Cristina Almirall. EPSIILON és un PROJECTE D'ACCIÓ SOCIAL RESPONSABLE que va néixer l’any 2006 per ser desenvolupat de manera conjunta i en equip per tres entitats sense afany de lucre, Servei d'Integració Laboral TAINA de l'Associació pro Disminuïts Psíquics de Sabadell (APDP), el Centre Especial de Treball XALEST DISSENY i el Servei d'Integració Laboral (SSLF) de la Federació ECOM, i l’Ajuntament de Sabadell, representat per Promoció Econòmica.

El programa EPSIILON té com a objectiu principal la plena inserció social i laboral de les persones amb discapacitat al món laboral, així com la promoció de la responsabilitat social, i l’intercanvi de coneixements, experiències i bones pràctiques, tot promovent l’ús de les noves tecnologies.

Amb aquest programa es volen generar aliances estratègiques de cooperació amb tots aquells agents socials i econòmics del territori, que tinguin la voluntat d’adoptar un compromís actiu i participatiu amb els drets socials i laborals de les persones amb discapacitat.

EPSIILON posa a l'abast de les empreses que vulguin adherir-se a la xarxa d'empreses d'Empreses Positives Socialment Implicades en la Inserció Laboral de les Persones amb Discapacitat un seguit de serveis per a donar suport tant a la persona com a l'empresa.

Les empreses adherides disposen d’un servei de borsa EPSIILON i un equip multidisciplinar que selecciona treballadors/es, les acompanya i dona suport en la incorporació i adaptació de l’espai laboral, assessora en la tramitació d’ajuts i subvencions, exempcions i bonificacions previstes en la normativa vigent, i realitza accions de difusió de les bones pràctiques empresarials.

Amb aquest programa es vol incidir directament sobre els elements que dificulten el procés d’integració de les persones amb discapacitat al món laboral, desenvolupant accions que integrin la cooperació, la prospecció i sensibilització d’empreses, la formació i l’acompanyament dels treballadors i treballadores, la promoció de la responsabilitat social i l’intercanvi i difusió d’experiències, coneixements i bones pràctiques.

A més el programa es centra també en el desenvolupament d’un espai d’intercanvi d’experiències i de recollida i difusió de bones pràctiques per tal d’augmentar les oportunitats de treball i recursos i facilitar així la millora de la qualitat de vida del col·lectiu.

D’aquesta manera, a més a més, es contribueix a fomentar la igualtat d’oportunitats i la millora de qualitat de vida de tothom, i l’empresa obté un valor diferencial augmentant el reconeixement social i formant part d’una cultura organitzativa responsable socialment, podent participar de manera activa en un espai de trobada solidari format per empreses sensibles, on intercanviar experiències, recursos, coneixements i bones pràctiques.

EPSIILON tracta de promoure valors socials que vagin més enllà del simple compliment de la llei, tals com la participació i implicació activa en la construcció d’una societat més equitativa, que tingui com a fonaments el respecte per a la diversitat, la cohesió, la solidaritat i la transferència de valors. Valors, que construeixen societats més igualitàries entre tots i que fan sentir al personal de les empreses orgullós de pertànyer a la mateixa i d’aprendre a ser més inclusiu, tot contribuint a consolidar empreses socialment compromeses, i per tant més reconegudes, prestigioses i valorades en la mateixa.

De la nostra experiència podem dir que la majoria d’empreses del territori són sensibles a promoure la igualtat d’oportunitats socials, laborals i de vida de les persones en situació de discapacitat, i que bona part de les barreres existents per a la inserció de persones amb discapacitat es deuen bàsicament a les impossibilitats de les empreses per disposar de perfils laborals, a que no tenen entre els seus objectius ampliar la plantilla amb nou personal o que simplement desconeixen les característiques del col·lectiu o no saben quins són els serveis d’intermediació existents al territori per a la contractació d’aquests treballadors i treballadores.
En aquest sentit hem evidenciat que una major comunicació amb l’empresariat al respecte de les característiques de les persones amb discapacitat, el treball en xarxa i l’existència d’un servei de referència en aquesta matèria ajuda molt a l'hora de trencar les barreres.

Per això creiem que és important seguir insistint en aquest sentit, a més d’incidir en la responsabilitat social de l’empresa, proposant un compromís i participació activa de l’empresa amb el col·lectiu i promovent l’intercanvi d’experiències i coneixements, cercant en tot moment la corresponsabiltat de tots els agents socials i econòmics.

Doncs d’aquesta manera, promocionant i assumint compromisos actius i reals serà possible fer del nostre món un territori de diàleg, escolta que s’encamini de manera real cap a la sostenibilitat i la responsabilitat

El projecte EPSIILON es va crear inspirant-se en la teoria de les “tres C”: Coneixement – Confiança – Cooperació, tot cercant en la unió d’aquests pilars la col·laboració entre l’Administració Pública, les ONG i tercer sector, les empreses i el seu personal, i altres agents socials i econòmics del territori per tal de fomentar l’ocupació dins de les empreses del territori de les persones en situació de discapacitat.

Fins el moment, el treball de la xarxa d’EPSIILON amb 30 empreses ja ha suposat la contractació de 27 treballadors i treballadores.

Seguiu llegint >>>

Ràdio Flaixbac fa apologia de la discriminació social

Per F. Xavier Agulló. T'imagines que algú intenta lluitar contra la SIDA/VIH amb arguments en cunyes radiofòniques del tipus "Tinc el VIH // Ah, així no podem permetre que ens acompanyis al gimnàs // Són coses de tenir la SIDA!!"?

Doncs un argument mimètic és el que fa servir Ràdio Flaixbac per a lluitar contra el tabaquisme, amb el seu habitual to burleta. Fa de fet molts mesos que en fan campanya, per la qual de ben segur deuen rebre força calés de la Generalitat. Lluitar contra una problema de salut amb apologia de la discriminació social no és la millor solució. Com tampoc no ho és fer els ulls grossos davant l'explícita discriminació laboral en l'accés a llocs de treball que requereixen a persones "no fumadores".

Ràdio Flaixbac, la "simpàtica" emissora que al seu moment va muntar en Mikimoto ("àlies" Miquel Calzada), que tanta gràcia ens fa, no fa cap servei a la societat d'aquesta manera. Encara recordo quan el primer segell de la cadena, Flaix FM, no tenia èxit al mercat i van fer una campanya mediàtica en oppis dient que ningú no els escoltava, i que 'sisplau' ho féssim... Feien una crida a una necessitat que existia, que era la mancança d'una radiofórmula musical en català.

Amb els anys han anat consolidant-se, i creant altres marques com Ràdio Flaixbac. Però sembla que s'han oblidat de la responsabilitat social a la que al·ludien per a no haver de plegar antenes fent ara tot just el contrari, fent apologia de la discriminació social vers un col·lectiu, el de persones fumadores que, malgrat tinguin segurament un vici (si no malaltia) no es pot criminalitzar socialment, com tampoc ho podem fer amb la SIDA/VIH.

Senyores i senyors de Ràdio Flaixbac, deixeu de discriminar i sigueu socialment més responsables. Retireu aquesta campanya i feu-ne una centrada en el problema de salut que causa el tabaquisme, no fomentant l'odi i la discriminació social. Estic estudiant les possibilitats de denunciar-los legalment, però sigui com sigui no deixa de ser contrari a l'ètica i la responsabilitat social d'una empresa que sempre havia cregut implicada en una societat igualitària.

Personalment us recomano que escolteu RAC 105 (105.0 FM arreu de Catalunya), una bona substituta que no es fica en aquestes animalades tan poc ètiques.

Seguiu llegint >>>

Clàusules socials a les compres del sector públic

Per F. Xavier Agulló. Darrerament se'ns ve repetint per activa i per passiva que el pes de les compres de productes i serveis del sector públic a l'Estat suposa el 16% del PIB. De fet, mesurat de forma indirecte, arriba fins a un 40% (hem de contemplar la inversió en infraestructures, processos de subcontractació, etc.). És una oportunitat que cal no desaprofitar per a introduir-ho com a element pivot de la RSC al sector públic: cal que a part de valorar aspectes clàssics com preu, qualitat i experiència, es valorin també diferents aspectes socials, laborals i ambientals.

Fa poques setmanes vaig presentar una comunicació al II congrés de l'ACCID, que tenia diverses sessions paral·leles sobre RSC. En ella esmentava que la Directiva europea 2004/18/CE fixà un entorn marc per a la translació a les legislacions estatals dels països membres de la UE de procediments per a la introducció de clàusules socials en les compres públiques, ja siguin ambientals, laborals, socials o ètiques.

Si bé en el passat són ja diverses les administracions que han provat d’introduir clàusules socials, sovint han topat amb problemes de legalitat, al considerar determinats grups que “l’oferta econòmicament més avantatjosa” és la més barata.

El projecte de Llei de Contractes del Sector Públic espanyol, actualment en tràmit ja avançat, canvia aquest context, introduint un marc on la compra pública és una eina per a construir Territoris Socialment Responsables, i trasllada per la Directiva europea al marc legislatiu espanyola, que ja era hora.

Podem llegir en la Directiva que “els poders adjudicadors podran exigir condicions especials en relació amb l'execució del contracte sempre que aquestes siguin compatibles amb el Dret comunitari i s'indiquin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. Les condicions que s'executi un contracte podran referir-se, especialment, a consideracions de tipus social i mediambiental.” O que “Les condicions d'execució d'un contracte seran compatibles amb la present Directiva sempre que no siguin directa o indirectament discriminatòries i s'assenyalin en l'anunci de licitació o en el plec de condicions. En particular, poden tenir per objecte afavorir la formació professional en el lloc de treball, l'ocupació de persones que tinguin especials dificultats d'inserció, combatre l'atur o protegir el medi ambient. Com exemple es poden citar, entre unes altres, les obligacions –aplicables a l'execució del contracte– de contractar a aturats de llarga durada o d'organitzar accions de formació per als aturats o els joves, de respectar en el substancial les disposicions dels convenis fonamentals de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el cas que aquests no s'haguessin aplicat en el Dret nacional, de contractar a un nombre de persones discapacitades superior al que exigeix la legislació nacional.”

El Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic de juliol de 2006 introdueix per primer cop explicita que incorpora “en sus propios términos y sin reservas las directrices de la Directiva 2004/18/CE, la ley de contratos del sector público incluye sustanciales innovaciones en lo que se refiere a la preparación y adjudicación de los negocios sujetos a la misma. Sintéticamente expuestas, las principales novedades afectan a la previsión de mecanismos que permiten introducir en la contratación pública consideraciones de tipo social y medioambiental, configurándolas como condiciones especiales de ejecución del contrato o como criterios para valorar las ofertas, prefigurando una estructura que permita acoger en el futuro pautas de adecuación de los contratos a nuevos requerimientos sociales, como son los de acomodación de las prestaciones a las exigencias de un “comercio justo” con los países subdesarrollados o en vías de desarrollo”.

Això suposarà una legitimació de les clàusules socials, tot i que no sembla que la llei acabi fent referència a clàusules socials concretes, sinó més aviat a fixar un entorn marc que en faciliti la seva introducció, a lliure discreció de l’administració pública que les vulgui introduir.
Les clàusules socials han de permetre doncs a les administracions, en especial les locals, la possibilitat d’afavorir un desenvolupament responsable del territori a partir de les seves compres.

Les clàusules socials en la compra pública esdevenen doncs una eina molt potent per a una administració pública que vulgui ser un “imant” per al territori. Tenen efecte sobre la resta de sectors, en la mesura que incentiven unes relacions i actuacions més responsables entre els agents socials.

Així doncs, si un marc regulatori comú afavoreix la creació de condicions igualitàries entre territoris, l’aplicació de clàusules socials com a part de la RSC del sector públic ha de permetre respondre a necessitats concretes i diferenciades de cada territori.

Ateses aquestes necessitats concretes i diferenciades, podem concloure que cada territori ha de plantejar els objectius estratègics que es volen aconseguir mitjançant clàusules socials.

Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic contempla essencialment dues fórmules per a introduir les clàusules socials als contractes:

"Artículo 102. Condiciones especiales de ejecución del contrato.
1. Los órganos de contratación podrán establecer condiciones especiales en relación con la ejecución del contrato, siempre que no sean discriminatorias y se indiquen en el anuncio de licitación y en el pliego o en el contrato. Estas condiciones de ejecución podrán referirse, en especial, a consideraciones de tipo medioambiental o a consideraciones de tipo social, con el fin de promover el empleo de personas con dificultades particulares de inserción en el mercado laboral, eliminar las desigualdades entre el hombre y la mujer en dicho mercado, combatir el paro, favorecer la formación en el lugar de trabajo, u otras finalidades que se establezcan con referencia a la estrategia coordinada para el empleo, definida en el artículo 125 del Tratado Constitutivo de la Comunidad Europea."

"Artículo 134. Criterios de valoración de las ofertas.
1. Para la valoración de las proposiciones y determinación de la oferta económicamente más ventajosa deberá atenderse a criterios directamente vinculados al objeto del contrato, tales como la calidad, el precio, la asunción del compromiso de mantener éste invariable como precio cerrado, la fórmula utilizable para revisar las retribuciones ligadas a la utilización de la obra o a la prestación del servicio, el plazo de ejecución o entrega de la prestación, el coste de utilización, características medioambientales o vinculadas con la satisfacción de exigencias sociales que respondan a necesidades, definidas en las especificaciones del contrato, propias de las categorías de población especialmente desfavorecidas a las que pertenezcan los usuarios o beneficiarios de las prestaciones a contratar, la rentabilidad, el valor técnico, las características estéticas o funcionales, la disponibilidad y coste de los repuestos, el mantenimiento, la asistencia técnica, el servicio postventa u otros semejantes. Cuando sólo se utilice un criterio, éste ha de ser, necesariamente, el del precio más bajo."

Així doncs podem veure com a l’article 102 del projecte de llei defineix clàusules negatives (d’obligat compliment), mentre que l’article 134 estableix les bases per a criteris positius (valoració positiva).

Alguns exemples de clàusules socials poden ser els següents:

Clàusula social
-Fases dels procediments de contractació (a part de l’objecte)
-Fórmula de verificació

Respecte exprés als drets humans i laborals
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Adscripció Pacte Mundial
- Disponibilitat de codi ètic al lloc web
- Certificació SA8000

Estabilitat de l’ocupació de persones de col·lectius amb risc d’exclusió
- Especificacions tècniques
- Selecció candidatures
- Criteris adjudicació
- Condicions d’execució
- Justificació contracte estable de persones amb risc d’exclusió

Igualtat d’oportunitats
- Criteris adjudicació
- Distribució de la plantilla per edat, gènere, origen, discapacitat

Proveïment responsable
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Condicions d’execució
- Aportació de factures o certificat d’un CET

Producció artesanal
- Especificacions tècniques
- Selecció de candidatures
- Justificació de processos intensius en mà d’obra en relació al sector
- Declaració responsable

Producció ecològica
- Especificacions tècniques
- Criteris d’adjudicació
- Certificat d’origen
- Declaració responsable

L’evolució natural de la responsabilitat social al camp del sector públic condueix a la introducció de clàusules socials en els seus contractes per tal de generar un efecte multiplicador entre tots els agents socials.

Les clàusules socials resulten una eina clau per a un Territori Socialment Responsable, i com a tals, són i han de ser diferents a cada territori, en funció de la seva voluntat política, les necessitats pròpies i els agents socials i actius de què disposi.Si bé les conclusions anteriors parteixen d’un projecte de llei, és improbable que canviï massa, i en tot cas el més segur és que evolucioni vers la introducció de més concreció.

L'oferta "econòmica més avantatjosa" ja no será, des d'ara, la més barata.

> Descarregueu la comunicació sencera (en català).

Seguiu llegint >>>

Posa-te'l sempre

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Mentre ahir esmorzava en el bar habitual, llegia la premsa gratuïta.

Se'm va posar malament l'entrepà.

Resulta que a l'Associació Espanyola d’Andrología (us animo a descobrir per qui està finançada) se li ha ocorregut iniciar un procés d'anàlisi de l’esperma i descobrir així les causes dels problemes de fertilitat. Aquest procés/estudi/anàlisi podria promocionar-se usant mètodes convencionals o potser, anomeneu-me extremista, ètics.

Però no ha estat així.

Han llançat una campanya anomenada “Hoy no te lo pongas”. Aquesta campanya està basada en l'eco que s'anaven a donar els mitjans que s'escandalitzéssin per la imatge d'un adolescent “grunge” llançant preservatius a l'aire i un site com eina principal. A més, ara, que s'està celebrant el Congrés Nacional sobre VIH-Sida. Quina casualitat.

I ho han aconseguit. Jo avui estic escrivint sobre això i ahir vaig haver d'atendre a alguns mitjans radiofònics. El treball de sensibilització que multitud de persones desenvolupen sobre el VIH-Sida s'ha pogut veure minvat per aquesta acció. ASESA, queda dit aquí.

El Ministeri de Sanitat i moltes administracions han invertit quantitats ingents del pressupost anual a promocionar l'ús del preservatiu (sobretot entre els més joves i les seves relacions anomenades “de risc”) per a evitar malalties de transmissió sexual. També nombroses organitzacions de la societat civil treballen molt durament per a combatre la malaltia i contribuir a la no propagació fent un treball gairebé artesanal.

Exposat el cas vull manifestar el següent:

• Per què campanyes com les de Dolce&Gabanna es retiren i aquesta està encara vigent?
• On està aquest comunicat de premsa que la Confederació Nacional d'ONG’s de lluita contra el VIH-Sida hauria d'haver tret ja?
• I el Ministeri, es quedarà de braços creuats?

Seguiu llegint >>>

Conciliar amb horaris més racionals

Versión en castellano

Per F. Xavier Agulló. Els Pirineus semblen sovint una autèntica frontera natural. De Figueres a Perpinyà hi va poca estona de viatge, però en canvi hi ha molta diferència entre els horaris que es fan. Els horaris irracionals a la feina, no només en llargada de la jornada (sabem que a l'Estat es fan en promig 219 hores més de jornada laboral al final de l'any que el promig europeu), sinó també el fet que la jornada laboral no té res a veure amb l'escolar ni els cicles familiars o que una de cada cinc dones renuncia a la baixa per maternitat.

Fa temps que ha nascut un moviment a l'Estat espanyol que cerca el racionalitzar els horaris laborals. En el marc del I Congrés per a racionalitzar els horaris espanyols avui s'ha parlat de les greus conseqüències de les extenses jornades laborals i la manca d'alineació amb els cicles familiars.

No són tant les persones treballadores les que han de reclamar-ho, com les empreses el promoure-ho en el marc d'una política de conciliació entre les vides laborals i familiars i personals, oferint un salari intangible en forma de qualitat de vida familiar.

Veiem doncs com sovint no es tracta tant de grans mesures sinó de mesures racionals, tot i que val a dir que precisament pel fet que formen part de la cultura col·lectiva serà més difícil el canviar-ho. Són doncs les administracions públiques les que han de forçar aquest canvi. No cal tampoc començar per canviar 'els horaris per decret'. Segurament en un context de territoris responsables, a petita escala, és possible una política de treball conjunt per a solucionar-ho a les empreses de la zona.

Seguiu llegint >>>

L'altra llengua de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Fa pocs dies he pogut afegir la traducció automàtica de Blog Responsable CAT a l'aranès, a través del traductor automàtic Translendium, que és l'empresa que dóna servei de traducció automàtica a la Generalitat de Catalunya (i que entenc que és qui està finançant el seu cost, projecte que encara no està enllestit).

Sempre m'havia semblat del tot contradictori que a Catalunya demanéssim responsabilitat cultural de l'Estat espanyol vers la nostra llengua, i en canvi no la practiquéssim a dins de casa nostra amb l'aranès, una llengua tant catalana com la catalana. Els darrers anys però he pogut observar cofoi com l'aranès prenia una major presència a les institucions del país, fet que es va plasmar en l'elaboració del nou Estatut, que la reconeix com a cooficial a l'Aran (tampoc no calia massa motius per a fer-ho, l'estrany que no ho fos de fa temps).

L'aranès és una variant del dialecte gascó, una de les quatre branques de l'occità, llengua franca, recordem-ho, als s. XII i XIII a les corts europees. La cultura occitana va acollir els trovadors, la poesia més refinada o la mal anomenanda 'heretgia' càtara, tots ells corrents avançats al seu temps. El catarisme, com a apunt anecdòtic, promulgava i practicava la igualtat entre dones i homes, quelcom no només avançat al seu temps sinó als 8 segles següents.

Per petita que ens pugui semblar la llengua aranesa-occitana (la parlen unes 8.000 persones a l'Aran), és tant o més gran que la nostra i, encara que no ho fos, mereixeria igualment el mateix interès i responsabilitat cultural per part nostra.

La riquesa no és l'homogeneitat, sinó la diversitat.

Seguiu llegint >>>

Neix l'Observatori del Finançament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Els temps en què acostumava a sortir de marxa per Madrid, no m'havien posat una copa a la mà que ja en tenia una i fins a dues més fent cua per a ser begudes, i mai no sabia exactament qui em convidava. Però és clar, això és una nit puntual de rauxa. Quan surts a sopar amb alguna amistat o col·lega professional sempre arriba el moment de pagar, i per tant el dilema de ¿convido jo, convida l'altra part o fem allò tant 'lleig' de pagar-ho a mitges? Però és clar, això és un àpat amb una persona coneguda i que segurament es repetirà, avui per mi i demà per a tu. Quan anem de viatge en grup, s'acostuma a fer una bossa comuna, per tal de pagar les despeses comunes amb ella. Així es van fent aportacions, que sempre superen lògicament les previsions. Al final però, això aporta seguretat perquè tothom sap que paga si fa no fa el mateix. Però és clar, no deixa de ser situacions viscudes amb amistats, i de forma molt puntual.

Però bé, i què passa quan la 'bossa' que ens hem de repartir són els impostos que es paguen en un Estat? Fa no massa anys em deia una persona a la capital espanyola: "¿Y cómo es que no hacen públicas las balanzas fiscales? A ver si se aclararía así todo". No cal dir que, en un altre sentit, li vaig respondre "Venga pues, hagámoslas públicas, ¡sí!". El millor de tot és que ambdós ens crèiem ser la part perjudicada.

La manca de transparència provoca desconfiances, i atia les confrontacions entre els pobles que formen un estat, la casa comuna. De fet, fins l’any 2003 la Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS) en la seva publicació anual Balance económico regional (autonomías y provincias) presentava una estimació de les balances fiscals de les CCAA espanyoles. Això no obstant, a partir de l’any 2004, emprant excuses de mal pagador, van decidir no recollir en l’esmentada publicació el càlcul de les balances fiscals.

El que m'astora és que és l'Estat el que hauria de fer-ho públic!!! La informació és necessària per reajustar polítiques. L'any passat, un tribunal federal alemany va declarar que una aportació superior a un 4% del PIB d'un länder o estat federat es podia considerar "espoli fiscal". Com més es treu a una societat menys capacitat té per a fer polítiques pròpies socials, ambientals, laborals i econòmiques que permetin mantenir i augmentar el dinamisme de la societat i la millora continuada.

De les molles de pa del corrent crític Economistes pel No en l'època del referèndum de l'Estatut, ha nascut ara l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC). L'Observatori pretén informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament i analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació. També divulgarà les balances fiscals. En aquest sentit, compten amb una primícia. L'economista Jordi Pons, va fer fa uns mesos una estimació de les balances fiscals pel 2005 a partir de les dades de FUNCAS i ha cedit a l'Observatori la difusió d'aquestes dades.

La xifra és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya (comparem-ho amb el 4%). A la resta dels Països Catalans, les Illes Balears encara en surten més malparades, doncs el dèficit arriba a suposar un 23,1% del seu PIB, mentre que el País Valencià hi surt millor, amb només un 4% just de dèficit, per tant podríem dir que està al límit.

No és per tant un discurs polític (i menys encara nacionalista) dir que Catalunya i les Illes reben menys del que aporten, és un discurs social 100%, que ens limita el creixement i la possibilitat d'atendre les necessitats socials d'una forma adient.

Tenint en compte que essent una regió rica hem d'aportar a un fons per solidaritat, això no vol dir que es vagi a l'extrem oposat i multipliqui per 2,5 (o per 6 al cas balear) el que es creu una aportació adequada.

Però independentment del tema que calgui aportar més o menys, que això sempre és un procés de negociació, el que és realment una irresponsabilitat social per part de l'Administració General de l'Estat espanyol és no ser transparent: cal que faci públiques les balances fiscals, i llavors asseguem-nos tots els pobles a negociar, sense cartes amagades. Ens hi va la convivència, perquè no és una copa, ni un sopar ni un viatge, és una vida en comú.

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.

Seguiu llegint >>>

El viatge de l'RSC

Per Rosa Alonso. Estava jo l'altre dia anant a València cap a una reunió de feina.

M'acompanyaven uns col·legues de professió. Com som gent apassionada per la nostra feina, ens vam passar el viatge parlant de l'estat de l'RSC en els tres sectors. Ho anomenarem “El viatge de l’RSC”.

Com sabeu, sóc molt partidària d'aprofitar aquestes ocasions per a prendre el pols a la situació.

Van haver dos temes estrella: La desvirtualització del concepte d'ètica i els salaris en les ONG’s.

Sobre el primer vam arribar a la conclusió que la gestió ètica i els valors empresarials s'estan instrumentalitzant en excés. Perdem molt del concepte quan analitzem l’RSC des de massa prismes. Parlar de piràmides, retorns, càlculs estratègics i pressupostos limitats fa adonar-nos que hi ha qui considera l‘RSC una eina més de la comunicació de les seves empreses. I només es queda amb això. Perdent-se tota la resta. Tot el que comporta per a un col·lectiu experimentar el creixement humà i social amb “el viatge de l’RSC”.

Sobre el segon, també vam parlar sense embuts. Encara que sabíem que depèn de qui ens escoltés es posaria les mans al cap. I és que parlar en segons quin to crític de les ONG’s no agrada. Sobretot a qui desenvolupa la seva tasca professional en alguna d'elles. Recordareu un post que vaig titular “Sous irresponsables”. Bé es mereixeria aquest tema un post titulat “Salaris Irresponsables II”. Però abordaré el tema amb tan sols una observació: Normalment, treballar en el tercer sector, no és el més lucratiu del món. Encara que treballar 35 hores setmanals amb un sou de 1400€/nets no està malament, no?

Seguiu llegint >>>

Una llauna de tonyina

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Porto unes setmanes llegint en repetides ocasions la persecució sindical a la qual es veuen sotmeses les persones que treballen en una de les conserveres amb més quota del mercat espanyol. Tinc un company que es queda “CALVO” del cansament que li provoca llegir tantes vegades la mateixa història.

Doncs bé, això a mi em crea un conflicte.

Què he de fer davant una llanda de tonyina d'aquesta marca? La compro? Si la compro potser sembla que estic d'acord amb la política anti-RSC que es desenvolupa en aquesta empresa… però, i si no la compro? Potser hi ha moltes persones com jo que pensen el mateix, baixen la seva quota de mercat i, a sobre, els baixen el sou a la plantilla per baixa “productivitat” o “ens fan” “corresponsables” d'un expedient de regulació d'ocupació… Sincerament, estimats i estimades, no sé què fer.

Què faríeu vosaltres davant d’ una llauna de tonyina?

Seguiu llegint >>>