Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).
He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.
El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.
Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.
En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.
La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.
Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.
Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.
Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra...
Seguiu llegint >>>
Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'
Categories: Acció social i Comunitat, Consum Responsable, Cultura - Llengua, Territori Socialment Responsable
Kelme, culpable per barrejar política i negocis
Categories: Discriminació, Males pràctiques
Per F. Xavier Agulló. El febrer del 2006 publicàvem un escrit sobre la rescissió unilateral per part de la firma alacantina Kelme a Oleguer Presas (Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana).
Ara la jutgessa de primera instància número cinc d'Elx ha obligat a Kelme a indemnitzar al jugador del Barça Oleguer Presas 49.608 € més els interessos per rescindir-li unilateralment el contracte.
Amb això s'ha demostrat la irresponsabilitat de l'empresa de productes esportius. No es pot barrejar política amb els negocis. Això fa l'empresa socialment irresponsable. El boicot engegat contra Kelme per aquesta vergonya ('Kelme m'ha perdut com a client') ara té més sentit que mai.
Seguiu llegint >>>
Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment Responsable
Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.
Són transparents les ONG?
Categories: Tercer Sector
Per Rosa Alonso.
Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya
Categories: Iniciatives
Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.
El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.
Punt de trobada
El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.
Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.
També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.
En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.
La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.
El cas d’RSE d’una PIME
Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.
Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.
Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.
Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.
Participació i col·laboració
En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.
Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.
Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.
Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.
El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.
L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.
Contacte:
ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Social de les Universitats Públiques
Categories: Cultura - LlenguaPer Montserrat Llobet. Les universitats públiques de tot el món han rebut crítiques per considerar que han abandonat la seva missió fonamental de cerca del coneixement per obeir als interessos comercials. No és estrany que el món universitari, i en general des del sector públic, s’hagi defugit utilitzar el terme responsabilitat social, provinent del sector mercantil, i es senti més còmode parlant de compromís social.
Arran de la vaga del 6 de març i de les accions de protesta davant la trobada (del 26 al 29 de març a la Universitat de Barcelona) de més de 350 rectors de les principals universitats europees per parlar de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquestes crítiques han arribat als mitjans de comunicació massius de Catalunya.
Pel que fa al compromís social, es pot dir que és quelcom més que parlar de responsabilitat social, doncs implica que abans d’assumir les responsabilitats l’organització compromesa ha declarat o comunicat que posarà tot el seu esforç, coneixement i capacitat per assolir els objectius socials amb els que es compromet. La Declaració de Glion -La universitat del mil·lenni-[1], diu que les contribucions de la universitat a la societat formen part d’un acord social no escrit i que la universitat té una responsabilitat social i una obligació pública, diferenciant d’aquesta manera una i altra cosa.
El fet que la finalitat de les administracions públiques sigui la de defensar els interessos generals, que no escullin el seu camp d’actuació sinó que vingui marcat per les necessitats socials i que el seu objectiu no sigui l’obtenció de beneficis econòmics, segons en Joan Subirats[2], fa que es doni per suposat que aquestes són socialment responsables i que, per tant, estan compromeses amb la societat per millorar les condicions de vida de la ciutadania.
En Josep Ferrer, ex-rector de la UPC, diu que el compromís i la responsabilitat social de les universitats públiques és el d’aportar benestar social i econòmic al conjunt de la societat, des del seu camp d’actuació que és la docència i la recerca. Però, com es tradueix a la pràctica tot això?
Si considerem que la responsabilitat social de tota organització es centra en la Qualitat de Vida de totes les persones que hi interaccionen, o que estan afectades pel desenvolupament de les seves activitats, aleshores podem dir que les universitats són responsables de la Qualitat de Vida[3] de les persones que hi treballen, de l’alumnat, dels proveïdors i del seu entorn social.
Dels dos aspectes bàsics de la Qualitat de vida, la salut física i l’autonomia[4], aquest últim és el que pren més rellevància doncs la missió de les universitats és socialitzar el coneixement[5] per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És a dir, l’esperit crític de les persones que formen la comunitat universitària no és possible sense autonomia per què una cosa i altra estan intrínsecament lligades.
Autonomia ---> esperit crític ---> socialització del coneixement
Dit d’una altra manera, la socialització del coneixement requereix esperit crític per què sense visió crítica s’exclouen una sèrie de plantejaments que dificulten l’avenç del coneixement. Per altra banda, l’esperit crític és d’entrada un aspecte individual que és impossible desenvolupar sense autonomia.
L’avantatge del mètode pedagògic que promou Bolonya, de cara a fer possible l’Espai Europeu d’Educació Superior, en principi està encaminat a desenvolupar l’autonomia de l’alumnat, però es converteix en un inconvenient degut a l’escàs finançament per a la seva implantació.
Aquesta escassetat de finançament es manifesta en quatre sentits:
1) Necessitat de recursos econòmics per formar al professorat en les eines pedagògiques que requereix el Pla de Bolonya.
2) Necessitat de més PDI en condicions laborals dignes[6] per atendre l’avaluació continuada, i donar valor a l’aprenentatge que sorgeix de la deliberació i correcció dels exercicis.
3) La impossibilitat de combinar treball i estudis per la necessitat de dedicació exclusiva a la carrera. Això podria tenir solució si el professorat apliqués les eines pedagògiques de manera adient, doncs l’alumnat es queixa amb raó que s’exigeix molt treball que els aporta poc coneixement i que el treball en grup no és treball en equip[7]. En aquest sentit el mètode pedagògic de la UOC podria ser un referent.
4) La inadequació de les instal·lacions (aules amb taules fixes, no existeixen espais de reunió per a la deliberació i el treball en equip amb TIC) dificulta la implantació de les eines pedagògiques.
En resum es pot dir que les universitats estan massificades i no disposen d’espais ni eines per al diàleg, la qual cosa genera una situació d’aïllament entre els membres de la comunitat universitària, normalment fruit de l’excessiva mida dels grups de classe i de l’organització del treball, a més quan sorgeixen conflictes, els òrgans institucionals dificulten de manera expressa la comunicació entre les persones afectades[8].
Les mateixes classes no estan pensades per deliberar sobre els problemes de la societat i les solucions que cada disciplina hi pot aportar, sinó per a transmetre coneixements, avaluar-los i aconseguir una titulació.
Així la deliberació, aspecte bàsic en el bon funcionament de la universitat i la garantia per avançar en el coneixement i la seva socialització, es converteix en la gran mancança.
Per una banda, els Claustres deleguen totes les seves responsabilitats en l’equip directiu i això genera que molt sovint costi trobar persones que vulguin formar part d’aquest equip, doncs no sempre compensa la dedicació i responsabilitat que implica, i les persones que ocupen càrrecs sovint se senten soles i s’autoexigeixen més del compte. En la majoria de casos, l’autoexigència excessiva de la direcció ve motivada pel desconeixement i manca d’experiència en l’ús de les eines deliberatives.
Per l’altra el sistema educatiu, del que forma part la Universitat, no ens aporta tot allò que podria per desenvolupar-nos com a persones i professionals amb totes les nostres capacitats, solament ens dóna títols que se suposa ens han de permetre guanyar-nos millor la vida.
La clau de la solució a tot això està en el model de gestió de la Universitat Pública. L’actual model és burocràtic, però amb mecanismes de democràcia representativa que es mantenen com a drets adquirits del personal funcionari.
Amb el procés de Bolonya i la manera com s’està conformant l’EEES, s’està passant del model burocràtic al gerencial que ens porta a la mercantilització de la Universitat i que implica la pèrdua dels pocs mecanismes democràtics de què disposa, doncs les empreses mercantils es caracteritzen per l’obediència a l’autoritat marcada per la jerarquia.
Per tal de disposar d’una Universitat Pública de qualitat i al servei de tota la societat, el model de gestió de referència és el relacional, que implica la participació democràtica deliberativa de tota la comunitat universitària i les responsabilitats compartides de tal manera que les direccions es converteixen en coordinacions. És a dir, en el model de gestió realcional, els càrrecs directius de les universitats en converteixen en emprenedors-mediadors de xarxes interactives[9].
La democràcia deliberativa a la comunitat universitària solament es pot fer realitat si el “pensament complex”[10] s’incorpora a la docència per tal que la democràcia passi de l’estatus de dret al d’actitud del dia a dia. Solament s’exercita la democràcia quan la comunitat universitària “es trenca la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió dels altres i argumentar les pròpies opinions.
Per al professorat estable és una posició més incòmoda que la democràcia representativa, doncs d’entrada requereix l’esforç mental del canvi de “xip” i de la dedicació a formar-se en les eines pedagògiques del pensament complex. Ara bé, és l’única posició que garanteix la supervivència de les universitats públiques, doncs la democràcia de les universitats està en mans del personal funcionari i quan els drets democràtics no s’utilitzen és fàcil que es qüestioni la necessitat de la seva existència i que acabin desapareixent.
En aquests moments la participació en les eleccions de les comunitats universitàries és minoritària fins al punt que la democràcia representativa es pot considerar innecessària. Sense democràcia deliberativa la democràcia representativa està morta per què l’important de la democràcia no és el resultat de quines persones acaben representant a la comunitat universitària, sinó el procés deliberatiu en el que tothom es pot expressar de manera autònoma, pot ser escoltat i rebatut.
[1] Del 13 al 17 de maig de 1998, es van reunir a Glion (Suissa), deu europeus i deu americans d’universitats europees i americanes que després de debatre el paper de la universitat a l’actualitat, van delegar en H.T. Franco Rhodes, president honorari de la universitat de Cornell, la redacció de la Declaració de Glion.
[2] Comentaris extrets de la seva ponència el dia 19 de maig de 2006, al Pati Maning de Barcelona, durant la presentació del projecte RESSORT: Empreses Territoris, treballant junts per la responsabilitat social.
[3] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.
[4] Doyal, Len i Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria/FUHEM.
[5] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.
[6] Assemblea contra la Precarietat de la UAB.
[7] Llobet Abizanda, Montserrat i Monterde Mulet, Laia (2006). La percepció de l’alumnat respecte la seva formació a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Estudi encarregat pel Deganat de la Facultat de cara a valorar la implantació del procés de Bolonya.
[8] A l’Assemblea contra la Precarietat de la UAB no se li ha facilitat la informació necessària per posar-se en contacte amb tots els afectats de la comunitat universitària, i els mateixos sindicats també s’han queixat de no disposar de tota la informació que legalment han de rebre.
[9] Ramió, C.; Mas, J.; Santolaria; J. (1999): L’impacte de les Noves Tecnologies de la Informació sobre les Models de Gestió Pública Emergents: La Gestió Orientada als Clients i la Gestió Orientada las Ciutadans". En Salvador (ed.). Catalunya Davant la Societat de la Informació: Nous Actors i Noves Polítiques, Editorial Mediterrània, Barcelona.
[10] Concepte desenvolupat per Rosa Maria Pujol, Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la UAB, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
Premi sense Trampa
Brevetat per a fer-me eco del premi a l'article més racista de l'any que l'ONG Survival ha concedit al periòdic paraguaià “La Nación” per aquest article:
Així estem
Per Rosa Alonso. 
Quan la rendibilitat econòmica no veu la social
Categories: Acció social i Comunitat, Cultura - Llengua, Mercat i cadena de custòdia
Per F. Xavier Agulló. A través d'un interessant tribuna de Juli Peretó a Vilaweb he pogut assabentar-me que es deixa d'editar la revista NAT, especialitzada en temes ambientals: "Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic".
En l'article fa palès que "deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona". I es pregunta: "no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals?".
Era de les poques revistes en català que es podia trobar a qualsevol quiosc dels Països Catalans. Les empreses han de respondre certament a la dinàmica empresarial, com no, però també és cert que models empresarials responsables saben combinar la rendibilitat econòmica amb la social. Una editorial històrica com Quaderns Crema sempre ha sabut combinar autors consagrats (com Quim Monzó) amb apostes menys rendibles però que aporten una reputació innegable al segell editorial.
És probable que el motiu de deixar-se d'editar la revista Nat sigui econòmic, però sempre ens podrem preguntar alhora si la pèrdua era tan gran com perquè l'empresa editora (Sàpiens Publicacions, participada pel grup Enciclopèdia Catalana) no pogués considerar-la com a inversió social en el marc de la seva responsabilitat social, sapiguent en tot moment, això sí, de posar-ho en valor i que la societat sabés que era 'acció social' o, fins i tot, mecenatge cultural. El saber fer de l'editora queda del tot legitimat per publicacions com la revista d'història Sàpiens, tot un èxit de mercat. No es podia trobar l'equilibri o l'aprofitament en termes d'RSC?
Seguiu llegint >>>
Posar en valor la Responsabilitat Social
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Territori Socialment ResponsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat social d’una organització és inherent a la seva funció social. Així, la responsabilitat social de les empreses és diferent de la de les Administracions Públiques i de la de les entitats no lucratives, des de la perspectiva què cadascun d’aquests tipus d’organització té assignada la seva funció social. És per això que les organitzacions de cada sector posen en valor la seva responsabilitat social de manera diferent.
Les empreses posen en valor la seva responsabilitat social quan aquesta els permet assegurar-se un mercat. Però també hi ha maneres irresponsables d’aconseguir aquest mateix objectiu, pel que prendre un camí o altre depèn de la voluntat de l’empresariat d’actuar amb justícia i compromís amb les persones que hi treballen, amb la clientela, amb les empreses proveïdores i amb la societat en general. Aquest compromís s’ha de concretar amb l’arrelament territorial de les empreses per contribuir conjuntament amb les Administracions Públiques i les entitats no lucratives al desenvolupament local, que és l’únic desenvolupament humà sostenible i, per tant, socialment responsable. Al mateix temps, l’arrelament local permet a les empreses estar més protegides de les crisis financeres internacionals i conservar la seva capacitat de prendre decisions sobre el propi negoci.
Si la missió de les Administracions Públiques és fixar les bases per a que tothom, sense excepcions, pugui desenvolupar les seves potencialitats com a persona, és a dir, que tingui la capacitat d’accedir als recursos per a poder dominar i conduir conscientment la seva pròpia vida[1], aleshores posar en valor la seva responsabilitat social implica que el seu funcionament intern i les seves polítiques públiques (econòmiques, socials, mediambientals, culturals, educatives, de salut, etc.) es basin en les tres dimensions de la Qualitat de Vida[2]:
Qualitat ambiental: característiques de l'habitatge, barri o residència i ciutat o territori.
Benestar: condicions d'ocupació, salut i educació.
Identitat cultural: vincles i interaccions socials en el temps de lleure, per la participació i en les xarxes socials.
Ara bé, les dimensions de la qualitat de vida no estan aïllades entre elles, ben al contrari, capaciten a les persones en la mesura en que els recursos com l’habitatge, l’ocupació, els serveis de salut i d’educació, estan a l’abast en una mateixa àrea territorial que no superi l’escala dels 50.000 habitants, per tal que els vincles i les interaccions socials siguin intenses (cohesió social), facilitin la participació ciutadana i alhora constitueixin un sistema sostenible.
Les entitats no lucratives són la manifestació de preocupacions socials concretes per part de la societat civil organitzada, i posen en valor la seva responsabilitat social des de la coherència entre els seus principis i el desenvolupament de la seva activitat quotidiana, al qual cosa els facilita l’assoliment dels objectius.
Que en tots tres tipus d’organització la RS es posi en valor, depèn dels guanys econòmics i/o socials que aporti a les persones que en són propietàries.
En el cas de les empreses, solament es posa en valor la responsabilitat social si fer-ho ha de proporcionar beneficis als seus socis i sòcies, alhora que genera major satisfacció pel fet de contribuir a la millora de la nostra societat.
Les administracions públiques són les organitzacions més interessades a posar en valor la seva responsabilitat social, doncs la seva credibilitat davant la ciutadania, respecte d’altres tipus d’organitzacions, és la més baixa[3] i això també es manifesta en la creixent abstenció en els comicis electorals.
Pel que fa a les entitats no lucratives el paper de qui s’hi associa o hi dóna fons molt sovint s’assimila al de la clientela, amb la necessitat de posar en valor la coherència entre la defensa dels drets humans i ambientals, i el funcionament de l’entitat. Per altra banda, el desenvolupament local és fonamental per al creixement i el dinamisme del sector no lucratiu més compromès amb el desenvolupament humà sostenible, per la qual cosa posar en valor la responsabilitat social és reafirmar la raó de la seva existència.
Finalment, que tots tres sectors posin en valor la seva responsabilitat social ha de permetre crear territoris rics en diversitat empresarial, en democràcia participativa i en cohesió social, fugint de models monolítics que per la seva simplicitat fa la impressió que clarifiquen la panoràmica econòmica i social, però que en realitat perjudiquen greument la qualitat de vida de la ciutadania, basada en relacions socials tan complexes com la naturalesa humana.
[1] Alguacil, 2000:68. A la pàgina 69, ens diu que ara estem en disposició d’establir que la qualitat de vida se’ns presenta com a síntesi i superació de conceptes com el de felicitat i el seu substitut: el concepte de benestar. La felicitat era l’objectiu de les persones a l’època pre-industrial, de la mateixa manera que el benestar era el de l’època industrial. Avui, l’objectiu de la nostra època post-industrial és la qualitat de vida. Maria Luisa Setién (1993:138 Indicadores sociales de calidad de vida CIS/Siglo XXI, Madrid.) considera que “La qualitat de vida no equival a benestar o felicitat individual, però sí a la satisfacció global. Es tracta d’un atribut col·lectiu.”
[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI. http://habitat.aq.upm.es/
[3] En el baròmetre de confiança elaborat per Edelman i presentat en el mes de febrer de 2007, solament el 27% de la ciutadania confia en els governs, el 28% en el mitjans de comunicació, el 36% en les empreses, el 45 % en les entitats religioses i el 50% en les ONG.
Seguiu llegint >>>
La Responsabilitat Individual en la Responsabilitat Social
Categories: Consum Responsable
Per Rosa Alonso. Últimament vull parlar de moltes coses i escriure sobre algunes d'elles, però els dies passen i no trobo el moment. Vull parlar de temes com el feminisme postís, passant per la sobresaturació i desinformació sobre el canvi climàtic i arribant a la Responsabilitat Individual.
La diversitat lingüística enriqueix, no embruta pas!
Categories: Cultura - Llengua
Per F. Xavier Agulló. L'Any Internacional dels Idiomes comença amb una dada per a pensar: cada quinze dies deixa de parlar-se una llengua i en un futur pròxim desapareixeran la meitat dels 6.700 idiomes parlats. Es podria evitar amb voluntat política. A més, es calcula que el 96% de les llengües existents només les parla el 4% de la població mundial. A Canal Solidari podem llegir un interessant article sobre això.
En un 'món global' sembla que allò 'local' deixi d'interessar. Una llengua no és només un conjunt de simples sons guturals, és la imatge d'una cultura, una història, una tradició, en definitiva, d'una manera diferent de dir les coses.
Atès que la meva llengua materna no és cap de les 'grans', em cansa el llegir constantment com només d'anglès, xinès o castellà en viurem en el futur, sovint amb tints polítics. A Iberoamèrica tenim una riquesa de la què sovint no s'és conscient i, en ocasions, fins i tot es menysprea: la varietat és riquesa, no brutícia. Són qui precisament viuen en entorns de llengües majoritàries qui han de fer un major esforç per al respecte a la diversitat lingüística.
El respecte al plurilingüisme no és només responsabilitat dels poders públics o la ciutadania, també ho és de les empreses, forma part de la seva responsabilitat cultural. Jo encara espero que empreses com IKEA, Coca-Cola o Microsoft etiquetin els seus productes a la meva llengua. Però en essència és una qüestió inicial de voluntat política, sense ella tot la resta no val.
Que trist serà un món on només hi hagi una forma de dir les coses. Iberoamèrica hauria de donar exemple al món aquest Any Internacional dels Idiomes.
Seguiu llegint >>>
Les bases per a la llei d’educació: una amenaça o una oportunitat?
Categories: Ètica - Bon govern - Transparència, Sector Públic, societat responsablePer Montserrat Llobet. La responsabilitat en matèria d’educació és compartida entre tota la comunitat educativa (mestres i professorat, AMPAS, Govern de la Generalitat i Ajuntaments) i la vaga en reacció a les Bases no és una eina suficient per resoldre els problemes del sistema educatiu de Catalunya, doncs cal que abans d’iniciar un diàleg entre institucions, hi hagi un diàleg a fons dins de cada institució.
Abans de continuar amb la meva reflexió, voldria exposar les dues raons que m’han portat a fer aquest escrit:
1- He estat cinc anys donant classes a secundària i a FP, i en aquests moments em dedico professionalment a analitzar la gestió de les organitzacions, ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives i, per tant, les organitzacions que realitzen activitats educatives també hi estan incloses.
2- Tinc una filla de 4 anys i em preocupa la seva formació, doncs per més que el meu marit i jo ens hi esforcem, ella es formarà com a persona en col·lectivitat i m'agradaria que creixés en un entorn favorable, on l’escola hi juga un paper principal.
En segon lloc voldria proposar a les AMPA que observessin el conflicte generat per la vaga del 14 de febrer, contra les bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, com una oportunitat de debat sobre el model d’escola pública actual, a discutir conjuntament amb el Claustre de l’escola.
Per últim vull exposar la meva anàlisi personal sobre el model d’escola pública actual. Des del meu punt de vista, el sistema educatiu públic té bàsicament dos problemes:
A) ELS CLAUSTRES de les escoles deleguen totes les seves responsabilitats en l'equip directiu i això genera que costi molt trobar mestres o professorat que vulgui formar part d'aquest equip, doncs implica molta dedicació i responsabilitat. De fet a l’AMPA també passa una mica això, encara que les causes siguin diferents, la nostra vida familiar i professional ens dificulta assumir més responsabilitats i les persones que ocupen càrrecs sovint es senten soles i s’autoexigeixen més del compte.
B) L’EDUCACIÓ s’ha allunyat massa de la realitat social, del dia a dia de la ciutadania, i no marca camins per resoldre els problemes quotidians, sobretot a mesura que s’avança d’educació infantil cap endavant. El fracàs escolar, la frustració de no poder treballar per allò que ens hem format estudiant i la protesta silenciosa de la ciutadania no exercint el seu dret a vot[1], són símptomes que el nostre sistema educatiu no ens aporta tot allò que podria per a desenvolupar-nos com a persones amb totes les nostres capacitats.
Fent un repàs històric ràpid pels models de gestió de les organitzacions, podem distingir-ne tres:
1) El MODEL BUROCRÀTIC està basat en la divisió del treball i el compliment d’unes normes jeràrquiques orientades a obtenir uns resultats determinats. En el cas de l’educació de les nostres filles i fills, els resultats són les notes del curs.
2) El MODEL GERENCIAL es basa en el burocràtic i introdueix la millora d’estalviar recursos obtenint els mateixos resultats, és a dir substitueix l’eficàcia per l’eficiència i és el típic de les empreses mercantils. L’estalvi de recursos és el que fa sorgir el conflicte en el sector públic, doncs la privatització dels serveis ha comportat la precarització laboral.
3) El MODEL RELACIONAL és el que trenca amb la visió jeràrquica dels altres dos models de gestió i introdueix la democràcia a les organitzacions a través de la participació de tothom que hi pertany en la presa de decisions, i de l’adopció per part de la direcció del rol de la dinamització, mediació i coordinació. Aquest és el model en què qui forma part de l’organització comparteixi responsabilitats.
Les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya es poden veure com:
A) UNA AMENAÇA, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model gerencial. El model burocràtic aplicat a les administracions públiques com les escoles, crea un marc democràtic en el que el professorat té un marge de decisió ampli, però la realitat és que no s’exerceix. La meva opinió al respecte és que el professorat de les escoles públiques no ha rebut la formació necessària i, sense ser-ne conscient, ha adoptat la posició més còmoda. També és interessant observar la renúncia a la independència de força escoles nascudes d’associacions de mares i pares i de mestres, doncs en aquest cas el professorat ha vist millorades les seves condicions laborals i a més s’han descarregat d’un munt de preocupacions. Mirant el conflicte com una amenaça, és ben cert que les bases són un atac a la democràcia i un risc real d’empitjorament de les condicions laborals.
B) UNA OPORTUNITAT, si es considera el mecanisme a través del qual les escoles públiques passaran del model burocràtic a organitzar-se segons el model relacional. La democràcia no és solament un dret, és sobretot una actitud del dia a dia que s’ha d’exercitar i que implica assumir la responsabilitat de participar. Dit amb paraules planeres, requereix que cada membre de la comunitat educativa es “trenqui la closca” per superar les dificultats i resoldre els problemes, per escoltar l’opinió de la resta i argumentar les pròpies opinions. Per tant, en absolut la democràcia és una posició còmoda i la primera feina a fer és revisar que les bases per a la Llei estiguin d’acord amb el Model de Gestió Relacional, cosa que no pot fer ningú per ningú, totes les persones implicades haurem de fer l’esforç de mirar-nos les bases.
Bé, la decisió està en mans del professorat i aquest ha de tenir present que compta amb l’avantatge d’unes condicions laborals immillorables:
- Un MARC DE TREBALL AUTOGESTIONAT, on és el Claustre de professors/es qui pren les decisions. Cosa que en la majoria d’organitzacions on treballem les mares i pares, és únicament la direcció qui pren les decisions importants.
- Temps per REBRE FORMACIÓ I EXERCIR LA DEMOCRÀCIA. Malauradament la majoria de mares i pares tampoc disposen de tants dies de vacances com el professorat.
Per acabar, no vull deixar de fer referència a una exposició de la professora Rosa Maria Pujol[2] sobre com introduir el pensament complex en l’educació a les escoles, per tal de contribuir al DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE de la nostra societat. En el debat posterior es va fer evident que el professorat no pot transmetre el pensament complex a l'alumnat si no el practica en la seva professió. Això és, per EDUCAR EN LA COMPLEXITAT i ajudar a filles i fills a tenir un futur millor, és necessari que tot el claustre d'una escola comparteixi les responsabilitats del projecte educatiu en totes les seves dimensions (didàctiques, econòmiques, relacionals, etc.) i que la única funció de la direcció sigui coordinar el treball del Claustre.
He intentat resumir el camí que ens queda per davant, segons el meu punt de vista, però si no m’he explicat prou bé, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.
[1] L’assignatura d’educació per a la ciutadania no ho resoldrà.
[2] Investigadora del Departament de Didàctica de la Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora del llibre “L’Educació Cívica a l’Escola”, assessora de l’Institut Nacional del Consumidor, Coordinadora del Seminari Permanent d’Educació del Consumidor, amb el suport de l’Institut Català del Consum i el Moviment de Mestres Rosa Sensat.
Seguiu llegint >>>
Anuncis de feina sexistes en una ONG i... alguna cosa més...
Per Rosa Alonso. 
Aquest anunci, en principi semblava “normal” a primera vista.
Una organització no lucrativa, Aldeas Infantiles SOS, buscava persones per desenvolupar una feina.
Condicions i requisits… tot normal fins què llegeixo: “Preferiblement dones”.
Se’m van posar els ulls com a plats.
No només pel que llegia.
Sinó per què acabava de descobrir la “sopa d’all”.
Les ONG li demanen coses a les empreses que ni elles mateixes compleixen.
Allò que estava llegint era la punta del “iceberg”.
Demanen que les empreses conciliïn, que practiquin la igualtat d’oportunitats i la diversitat, que siguin conscients del canvi climàtic… en definitiva, que tinguin un comportament ètic.
I elles, el tenen? Són conciliadores? Practiquen la igualtat d’oportunitats? Implanten bones pràctiques? Ja us ho dic jo: Rotundament no.
Voleu dir que potser no cal que les ONG comencin a fer introspecció i analitzar-se elles mateixes en totes aquestes matèries? Potser haurien d’entendre que elles no són ètiques de “per sé”. No són ètiques per allò que són. Les organitzacions són ètiques pel allò que fan.
Diu una dita brasilera “Som el que fem, sobretot el que fem per canviar el que som”.
El tercer sector i el canvi climàtic
Categories: Medi ambient, Tercer Sector, Territori Socialment ResponsablePer Montserrat Llobet. La lluita contra el canvi climàtic s’emmarca en el model de desenvolupament on la satisfacció de les necessitats humanes no compromet els recursos ni les possibilitats de les futures generacions. Però en general se separen les qüestions mediambientals de les socials per la mateixa lògica que se separen les entitats socials de les naturalistes.
Posats a compartimentar, les societats postmodernes com la nostra situen el lloc de residència, de treball i de consum en espais del territori ben diferenciats, creant ciutats dormitori, polígons industrials i grans superfícies comercials i d’oci.
Però aquest model d’organització social és simple perquè en la nostra vida quotidiana, al bus, al tren, al metro o comprant, ens envolta molta gent, amb qui potser tenim en comú moltes preocupacions, però amb qui no tenim oportunitat de compartir res més que un trajecte o un espai massificat. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten es diria que solament és possible formant part d’alguna associació ciutadana i, malgrat això, parlar de cohesió social sembla que no tingui res a veure amb el canvi climàtic.
La separació del lloc de residència, de treball i de consum també fa que el nostre model d’organització sigui complicat, doncs sempre anem de bòlit a treballar, a portar la mainada a l’escola, a comprar, al metge, a l’associació, fent la feina de casa ...
En Julio Alguacil* explica que la qualitat de vida es basa en una organització social senzilla i complexa alhora, i que això solament és possible quan la majoria de la població aconsegueix desenvolupar les tres funcions socials (residir, treballar i consumir) en una mateixa comunitat ciutadana d’entre 20.000 i 50.000 habitants. En aquestes condicions és possible el desenvolupament humà sostenible, que uneix les dues cares d’una mateixa moneda, la qualitat de vida i la qualitat mediambiental, obtenint els següents beneficis sinèrgics:
La coincidència entre la comunitat on es viu, on es treballa i on es consumeix estalvia temps de transport a favor de la dedicació a la família i a les relacions de veïnatge, i estalvia en energia i en la construcció d’infraestructures de transport de persones i mercaderies en favor del medi ambient. Quan aquestes necessitats humanes es satisfan en un mateix lloc aleshores incrementa el nombre d’interaccions entre les persones del territori, el que proporciona una major cohesió social.
De fet, no és estrany que les entitats socials, tant les que treballen en el nostre territori com les que fan cooperació internacional, parlin de desenvolupament local i, fins i tot, de desenvolupament glocal, intentant posar a la pràctica el “pensar globalment i actuar localment” i alhora el “pensar localment i actuar globalment”.
Tinc la impressió que intentem resoldre tot allò que ens complica la vida simplificant les coses, quan el que ens convé és aprendre a gestionar la complexitat identificant aquells aspectes senzills que ens milloren la qualitat de vida. Per exemple, les entitats del tercer sector de diferents poblacions amb les mateixes finalitats, solen agrupar-se en federacions o confederacions pel simple fet que comparteixen experiències similars. Poques vegades es té en compte que encara és més enriquidor compartir experiències diverses amb entitats del mateix territori que tenen finalitats diferents, la qual cosa dóna una visió polièdrica i, per tant, més completa de la complexa realitat d’una mateixa comunitat. És a dir, de manera senzilla permet analitzar la complexitat i establir línies de treball molt més productives.
* Doctor en Sociologia de la Universidad Carlos III de Madrid i autor del llibre Calidad de vida y praxis urbana (Madrid, CIS) i que també es pot trobar a http://habitat.aq.upm.es/.
Seguiu llegint >>>
