En vaga

Per Rosa Alonso. M'he declarat en Vaga. Per a qui encara no s'hagi adonat, ho reafirmo.
Vaga de seminaris. Vaga de Jornades. Vaga de trobades.

Cada dia que passa, obro el correu i el llegeixo, faig una estadística. Tots els correus que m'arriben tenen a veure en major o menor mesura amb una trobada (futur, present o passat). Llavors em plantejo, és necessari anar?

Aquestes trobades serveixen per a veure'ns les cares les mateixes persones de sempre. Per a acabar en els grupets de sempre, amb les amistats/col·legues/contactes de sempre parlant del de sempre. Escoltant més del mateix.

Les ponències: “Que si fem això, que si la nostra estratègia és aquesta, que si l'exercici tal, o que si la memòria pasqual…”
Les persones: “Que si com et va a tu, que si això de la RSC és tal o com, que si ningú arriba al Core Business…”

O sigui, que anar per a veure com la RSC es trivialitza o es converteix en alguna cosa insubstancial i acabar amb la moral pels terres, o per a acabar decebuda veient que qui protagonitza les ponències té el mateix discurs après de sempre… doncs no vaig.

Perquè la veritat és que m’estimo més el face to face.

Aprofitar aquest temps que ens dóna la història per a trobar-me amb qui de debò sap el que és la responsabilitat, la igualtat, la justícia o el compromís. Dialogar, descobrir, contemplar, aprendre i escoltar a qui sembla no tenir dret a dir les veritats en llotges o butaques. Simplement persones titllades “d'idealistes utòpiques”. Persones que en les seves organitzacions i en les seves empreses desenvolupen de debò la RSC. Que se la creuen. Que la integren. Que la treballen.

M’estimo més aprendre de les realitats del dia a dia. De qui ho treballa a pols. Perquè mentre segueixi havent qui cregui que la RSC és una utopia, jo seguiré estant en vaga de trobades.