Neix l'Observatori del Finançament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Els temps en què acostumava a sortir de marxa per Madrid, no m'havien posat una copa a la mà que ja en tenia una i fins a dues més fent cua per a ser begudes, i mai no sabia exactament qui em convidava. Però és clar, això és una nit puntual de rauxa. Quan surts a sopar amb alguna amistat o col·lega professional sempre arriba el moment de pagar, i per tant el dilema de ¿convido jo, convida l'altra part o fem allò tant 'lleig' de pagar-ho a mitges? Però és clar, això és un àpat amb una persona coneguda i que segurament es repetirà, avui per mi i demà per a tu. Quan anem de viatge en grup, s'acostuma a fer una bossa comuna, per tal de pagar les despeses comunes amb ella. Així es van fent aportacions, que sempre superen lògicament les previsions. Al final però, això aporta seguretat perquè tothom sap que paga si fa no fa el mateix. Però és clar, no deixa de ser situacions viscudes amb amistats, i de forma molt puntual.

Però bé, i què passa quan la 'bossa' que ens hem de repartir són els impostos que es paguen en un Estat? Fa no massa anys em deia una persona a la capital espanyola: "¿Y cómo es que no hacen públicas las balanzas fiscales? A ver si se aclararía así todo". No cal dir que, en un altre sentit, li vaig respondre "Venga pues, hagámoslas públicas, ¡sí!". El millor de tot és que ambdós ens crèiem ser la part perjudicada.

La manca de transparència provoca desconfiances, i atia les confrontacions entre els pobles que formen un estat, la casa comuna. De fet, fins l’any 2003 la Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS) en la seva publicació anual Balance económico regional (autonomías y provincias) presentava una estimació de les balances fiscals de les CCAA espanyoles. Això no obstant, a partir de l’any 2004, emprant excuses de mal pagador, van decidir no recollir en l’esmentada publicació el càlcul de les balances fiscals.

El que m'astora és que és l'Estat el que hauria de fer-ho públic!!! La informació és necessària per reajustar polítiques. L'any passat, un tribunal federal alemany va declarar que una aportació superior a un 4% del PIB d'un länder o estat federat es podia considerar "espoli fiscal". Com més es treu a una societat menys capacitat té per a fer polítiques pròpies socials, ambientals, laborals i econòmiques que permetin mantenir i augmentar el dinamisme de la societat i la millora continuada.

De les molles de pa del corrent crític Economistes pel No en l'època del referèndum de l'Estatut, ha nascut ara l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC). L'Observatori pretén informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament i analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació. També divulgarà les balances fiscals. En aquest sentit, compten amb una primícia. L'economista Jordi Pons, va fer fa uns mesos una estimació de les balances fiscals pel 2005 a partir de les dades de FUNCAS i ha cedit a l'Observatori la difusió d'aquestes dades.

La xifra és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya (comparem-ho amb el 4%). A la resta dels Països Catalans, les Illes Balears encara en surten més malparades, doncs el dèficit arriba a suposar un 23,1% del seu PIB, mentre que el País Valencià hi surt millor, amb només un 4% just de dèficit, per tant podríem dir que està al límit.

No és per tant un discurs polític (i menys encara nacionalista) dir que Catalunya i les Illes reben menys del que aporten, és un discurs social 100%, que ens limita el creixement i la possibilitat d'atendre les necessitats socials d'una forma adient.

Tenint en compte que essent una regió rica hem d'aportar a un fons per solidaritat, això no vol dir que es vagi a l'extrem oposat i multipliqui per 2,5 (o per 6 al cas balear) el que es creu una aportació adequada.

Però independentment del tema que calgui aportar més o menys, que això sempre és un procés de negociació, el que és realment una irresponsabilitat social per part de l'Administració General de l'Estat espanyol és no ser transparent: cal que faci públiques les balances fiscals, i llavors asseguem-nos tots els pobles a negociar, sense cartes amagades. Ens hi va la convivència, perquè no és una copa, ni un sopar ni un viatge, és una vida en comú.

Seguiu llegint >>>

Repressió policial a la societat o repressió social a la policia?

Traducción automàtica al castellano en 30''

Per F. Xavier Agulló. La tranquil·litat socioemocional és quelcom que en teoria guanyem les societats occidentals amb l'avenç econòmic, social i democràtic. I tranquil·litat socioemocional vol dir, entre altres coses, tot el contrari a crispació.

Vol dir que he de poder llegir el diari sense que se m'enxerinin els cabells al veure el comentari polític de torn. Vol dir que he de poder sortir al carrer a comprar o fer els encàrrecs i tràmits que sigui sense sentir inseguretat. Vol dir anar a dinar a una casa de menges, atès que no cuino massa, i trobar-me amable personal de taula immigrat que m'entengui quan demanes unes mandonguilles i no trobar-te un altre personal immigrat, però de fa 40 anys, d'encarregat que a l'hora de cantar-li el que has consumit et posa aquella cara d'imbècil de fer veure que no t'entén fins que no li dius en la seva llengua. Vol dir que en Bush no hagi envaït un altre país, perquè el que passa més enllà també et fa estar de mala llet. Vol dir que l'assassí feixista del valencià independentista Guillem Agulló no es pot presentar a unes eleccions encapçalant una llista ultradretana perquè la Llei de Partits també li és aplicable a ell. Vol dir que cada qui pot viure en pau i deixar en pau a l'altra gent.

Vol dir que no cal que ens estirem els cabells cada dos per tres ni que acabem a hòsties, aplicant un mínim de lògica i de capacitat de trobar el punt mig entre totes les coses, el mesotès aristotèl·lic. Vull viure en un entorn amb diàleg, amb consens, amb empatia envers qui és diferent a tu, amb sensibilitat vers les necessitats socials, amb empreses que creen riquesa social, amb administracions públiques que generen efecte dòmino fent compra pública ètica, amb ciutadania que pensa en l'altra gent a l'hora de compra de forma responsable i a l'hora de cercar relacions fructíferes amb la resta de ciutadania, en definitiva vull sentir la sentir la tranquil·litat socioemocional que em dóna el saber que tothom hi surt guanyant. Vull poder viure en un territori socialment responsable.

Els continus linxaments polítics, mediàtics, llunàtics i sobreàtics fan que no sentis tranquil·litat socioemocional. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si obres el diari i veus que la policia linxa a un delinqüent a la comissaria de les Corts. Però és que no pots sentir aquesta tranquil·litat socioemocional si veus que la societat linxa la policia.

No hi ha repressió policial a la societat ni repressió social a la policia: hi ha repressió social a la societat.

Seguiu llegint >>>

El viatge de l'RSC

Per Rosa Alonso. Estava jo l'altre dia anant a València cap a una reunió de feina.

M'acompanyaven uns col·legues de professió. Com som gent apassionada per la nostra feina, ens vam passar el viatge parlant de l'estat de l'RSC en els tres sectors. Ho anomenarem “El viatge de l’RSC”.

Com sabeu, sóc molt partidària d'aprofitar aquestes ocasions per a prendre el pols a la situació.

Van haver dos temes estrella: La desvirtualització del concepte d'ètica i els salaris en les ONG’s.

Sobre el primer vam arribar a la conclusió que la gestió ètica i els valors empresarials s'estan instrumentalitzant en excés. Perdem molt del concepte quan analitzem l’RSC des de massa prismes. Parlar de piràmides, retorns, càlculs estratègics i pressupostos limitats fa adonar-nos que hi ha qui considera l‘RSC una eina més de la comunicació de les seves empreses. I només es queda amb això. Perdent-se tota la resta. Tot el que comporta per a un col·lectiu experimentar el creixement humà i social amb “el viatge de l’RSC”.

Sobre el segon, també vam parlar sense embuts. Encara que sabíem que depèn de qui ens escoltés es posaria les mans al cap. I és que parlar en segons quin to crític de les ONG’s no agrada. Sobretot a qui desenvolupa la seva tasca professional en alguna d'elles. Recordareu un post que vaig titular “Sous irresponsables”. Bé es mereixeria aquest tema un post titulat “Salaris Irresponsables II”. Però abordaré el tema amb tan sols una observació: Normalment, treballar en el tercer sector, no és el més lucratiu del món. Encara que treballar 35 hores setmanals amb un sou de 1400€/nets no està malament, no?

Seguiu llegint >>>

Una llauna de tonyina

Versión en castellano

Per Rosa Alonso. Porto unes setmanes llegint en repetides ocasions la persecució sindical a la qual es veuen sotmeses les persones que treballen en una de les conserveres amb més quota del mercat espanyol. Tinc un company que es queda “CALVO” del cansament que li provoca llegir tantes vegades la mateixa història.

Doncs bé, això a mi em crea un conflicte.

Què he de fer davant una llanda de tonyina d'aquesta marca? La compro? Si la compro potser sembla que estic d'acord amb la política anti-RSC que es desenvolupa en aquesta empresa… però, i si no la compro? Potser hi ha moltes persones com jo que pensen el mateix, baixen la seva quota de mercat i, a sobre, els baixen el sou a la plantilla per baixa “productivitat” o “ens fan” “corresponsables” d'un expedient de regulació d'ocupació… Sincerament, estimats i estimades, no sé què fer.

Què faríeu vosaltres davant d’ una llauna de tonyina?

Seguiu llegint >>>

Són les vides virtuals el futur?

Per Cris Pérez Vázquez.Els desplaçaments fins els llocs de treball s’anul·len; la construcció física de centres d’oci o supermercats ja no són necessaris. La vida virtual pot fer que les vides continuïn d’una altra manera. Els grans centres logístics poden comunicar directament amb les vivendes per a subministrar aliments i serveis que cobreixin les necessitats bàsiques.

El nostre futur està tan allunyat del món de Matrix?

La nova vida anomenada “Second Life” intercanvia serveis i compres a la xarxa. Una vida desitjada i creada per nosaltres que poc té a veure amb la vida física, amb la contaminació i amb els perills que ens esperen al carrer. A les vides virtuals, la nostra realitat la creem nosaltres. És tan futurista crear la pròpia realitat o la creem permanentment?

Algunes persones emprenedores ja han trobat filons de mercat i ja guanyen diners a botigues de disseny de roba, despatxos d’arquitectura, etc. Tots negocis virtuals poc o gens regulats per la legislació, gremis i col·legis professionals.

L'usuariat que vol comprar un dels productes adquireixen el producte o servei que necessiten en la moneda pròpia del món de “Second Life” que es pot aconseguir amb diners reals (euros o dòlars) .

La primera premissa d'una societat o economia sostenible, ja la tenim. És l'oportunitat del desenvolupament sostenible a nivell mundial?

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

VS + &

Per Rosa Alonso. Em sembla al·lucinant com, a dia d'avui, em puc trobar amb persones que ocupen càrrecs de responsables d’RSC o Acció Social en grans empreses i no són més que “portadores de maletes” de la seva jerarquia immediatament superior. Entenc que per necessitats operatives, es col·loqui a gent amb escassos coneixements en aquests càrrecs. Però, no és de sentit comú entendre que la RSC en una empresa és una mica més que Benchmarking? És Ètica.

D'aquí la &.

També em resulta al·lucinant escoltar plantejaments en ple S.XXI (on prevalen les direccions assertives, comunicatives, participatives i empàtiques) plantejaments que els i les caps veuen una intromissió als seus modus vivendi quan es posen sobre la taula plantejaments ètics sobre gestió empresarial.

D'aquí VS.

Està clar que plantejar qüestions ètiques és un camí a llarg termini on convé fer pedagogia. Pedagogia per a evitar que la RSC es converteixi en un instrument exclusiu de Benchmarking. Però, com farem pedagogia si hi ha qui segueix pensant i dient (com deia l'Agulló) que la “siesar” és una moda?

Seguiu llegint >>>