Adhereix-te al MANIFEST Pel MANTENIMENT i CREACIÓ de LLOCS de TREBALL de les PERSONES amb DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL o MALALTIA MENTAL als CET

Davant la greu situació en la què es troben els CET, la Coordinadora de Tallers ha cregut necessari posar de manifest els principis bàsics que han de regir per a defensar els drets laborals de les persones treballadores amb discapacitat psíquica.

És per aquest motiu que han fet públic el present manifest "Els drets laborals de les persones amb discapacitat intel·lectual davant la situació de crisi dels Centres Especials de Treball".
___

MANIFEST
Pel MANTENIMENT i CREACIÓ de LLOCS de TREBALL de les PERSONES amb DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL o MALALTIA MENTAL
als CET sense ànim de lucre de Catalunya

La greu situació que estem vivint els Centres Especials de Treball sense ànim de lucre de Catalunya, ens obliga a denunciar el risc de pèrdua dels actuals llocs de treball que ocupen persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental i de la impossibilitat de crear-ne de nous.

Són molts anys de treball solidari i col·lectiu els que han fet possible una realitat que no només ha estat referència al conjunt de l’estat espanyol, sinó que, sobre tot, ha permès que moltes persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental disposin d’una feina digna que els permet avançar en l’equiparació en oportunitats, drets i obligacions. Més de 7.500 persones treballen actualment als CET que representem les entitats d’iniciativa social.

Ara, per causa de la crisi econòmica, però també per la manca d’actualitzacions en els suports de l’ Administració Pública al treball protegit -encara els mateixos que fa 25 anys- molts dels actuals llocs de treball perillen i impossibiliten la creació de nous per totes aquelles persones que en sol•liciten. L’alternativa per aquestes persones, és l’atur i la precarietat econòmica o ser atesos pels serveis socials amb un major cost per l’erari públic i, en qualsevol cas, una greu pèrdua de drets i qualitat de vida per a elles i les seves famílies.

Per tot això, demanem de forma immediata el compromís del nostre Govern de la Generalitat, per tal d’emprendre mesures urgents de reestructuració i revitalització del sector, donant suport al Pla de Reestructuració i revitalització presentat per la Plataforma dels Centres Especials de Treball d’Iniciativa Social.

Fem una crida al conjunt de la ciutadania catalana i a les institucions públiques, agents socials i entitats del nostre país perquè es solidaritzin i facin seva aquesta causa.

Defensem el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia menta.

Ammfeina, Associació Emprearial Apps, Coordinadora de Tallers per a Persones amb discapacitat psíquica de Catalunya, Federació Allem i Federació Apps

Barcelona, 28 de maig de 2009.

US ANIMEM A ADHERIR-VOS A AQUEST MANIFEST!!!!!!!!!!!!!

És tan senzill com que ens retorneu per email el text de l'aquest manifest amb el/s certificat/s que us podeu baixar degudament complimentat/s amb els dades que s'indiquen el/s mateix/os, a:

loli@lacoordi.cat (copieu el text del manifest i adjunteu-ne el certificat)

Us preguem en feu difusió entre les vostres empreses col·laboradores, organitzacions, proveïdors, entitats, amics i ciutadania en general del vostre entorn.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració Seguiu llegint >>>

La Diputació de Barcelona acull la primera sessió del grup de treball sobre el Codi Ètic de la Xarxa RETOS

El grup de treball sobre el Codi Ètic de RETOS, Xarxa de Territoris Socialment Responsables (TRS) va celebrar el 28 de maig a Barcelona, concretament a l'edific del carrer Còrsega, la seva primera trobada. La Diputació de Barcelona forma part de RETOS des del seus inicis i col·labora activament en diversos grups de treball, com el responsable de crear el document marc dels TSR, en el grup d'Avaluació o en la coordinació del grup del Codi Ètic.
RETOS és fruit dels treballs en el marc del programa "Equal" i es concreta l'any 2007, en les reunions de Burgos i de Ceuta, que van donar com a resultat la creació de la xarxa.

Un Territori Socialment Responsable (TSR) és el que cerca l'equilibri entre els aspectes econòmics, socials, ambientals i culturals del mode de vida local, cercant una millor qualitat de vida per als habitants i els agents implicats, a través d'un enfocament de governança participativa. Un TSR veu en les característiques del territori una oportunitat única i diferenciada per avançar cap a un model de desenvolupament integrat i corresponsable.

Es refereix a territoris amb capacitat d'integrar en el seu desenvolupament a totes les parts interessades, tots els actors: els ciutadans, el sector financer, les empreses, organitzacions empresarials i sindicals, el sector educatiu, el tercer sector, els mitjans de comunicació, el sector públic, en un procés de canvi basat en la integració de múltiples iniciatives unides per una visió compartida del futur que desitgen. Atès que es treballa amb la triple estratègia del jo guanyo / tu guanyes / l'entorn hi guanya, (en anglès, win/win) aportant valors a les parts, els TSR aconsegueixen alinear els objectius dels diversos actors cap a un desenvolupament equilibrat, competitiu i sostenible.

La xarxa RETOS és actualment la única que existeix a nivell europeu, i el seu desenvolupament i els documents que genera són de gran interès per altres comunitats que treballen amb els mateixos objectius. Seguiu llegint >>>

En vaga

Per Rosa Alonso. M'he declarat en Vaga. Per a qui encara no s'hagi adonat, ho reafirmo.
Vaga de seminaris. Vaga de Jornades. Vaga de trobades.

Cada dia que passa, obro el correu i el llegeixo, faig una estadística. Tots els correus que m'arriben tenen a veure en major o menor mesura amb una trobada (futur, present o passat). Llavors em plantejo, és necessari anar?

Aquestes trobades serveixen per a veure'ns les cares les mateixes persones de sempre. Per a acabar en els grupets de sempre, amb les amistats/col·legues/contactes de sempre parlant del de sempre. Escoltant més del mateix.

Les ponències: “Que si fem això, que si la nostra estratègia és aquesta, que si l'exercici tal, o que si la memòria pasqual…”
Les persones: “Que si com et va a tu, que si això de la RSC és tal o com, que si ningú arriba al Core Business…”

O sigui, que anar per a veure com la RSC es trivialitza o es converteix en alguna cosa insubstancial i acabar amb la moral pels terres, o per a acabar decebuda veient que qui protagonitza les ponències té el mateix discurs après de sempre… doncs no vaig.

Perquè la veritat és que m’estimo més el face to face.

Aprofitar aquest temps que ens dóna la història per a trobar-me amb qui de debò sap el que és la responsabilitat, la igualtat, la justícia o el compromís. Dialogar, descobrir, contemplar, aprendre i escoltar a qui sembla no tenir dret a dir les veritats en llotges o butaques. Simplement persones titllades “d'idealistes utòpiques”. Persones que en les seves organitzacions i en les seves empreses desenvolupen de debò la RSC. Que se la creuen. Que la integren. Que la treballen.

M’estimo més aprendre de les realitats del dia a dia. De qui ho treballa a pols. Perquè mentre segueixi havent qui cregui que la RSC és una utopia, jo seguiré estant en vaga de trobades. Seguiu llegint >>>

Atur i administracions o acció i comunitat

Per Cris Pérez Vázquez. Les xifres d’atur esgarrifen. Les administracions financen les mateixes entitats que ens ensorren: bancs, indústria automobilística...

En aquests moments de crisi, la societat es reorganitza. Petits grups que relocalitzen la producció agrícola o artesanal o intercanvien serveis, productes i temps; cooperatives integrals, de consum, ciutats en transició... són alternatives reals a la crisi.

El cultiu extensiu, per exemple, sobreviu gràcies al consum local i als llocs de treball que generen. Quantes persones substitueix un tractor?

Ens sotmetem a un model de producció intensiu generador d’atur, deute i crisi? O ens organitzem en comunitats afins i superem aquesta crisi sistèmica?

Podem seguir a les cues de l’atur i esperar una solució. Però també ens podem unir per crear el nostre futur.

El Punt de Girona, Bcn i Terres de l'Ebre (10/05/09) Seguiu llegint >>>

Més ajuts a la cooperació internacional, malgrat la crisi

Per F. Xavier Agulló. Un estudi del Centre d'Estudis d'Opinió avala l'esforç català pel que fa a programes de solidaritat. El 86,4% de qui habita el Principat està d'acord que el govern de la Generalitat inverteixi en programes solidaris i cooperació a països empobrits, segons aquest estudi (pdf) del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). Aquest percentatge s'escurça fins al 68% quan es recorda a les persones enquestades que ens trobem en plena crisi financera i en una situació de restricció pressupostària.

Segons l'estudi (llegiu-ne un resum ací (pdf)), la pobresa i les desigualtats són el primer gran problema mundial (45,5%); el 25% de les persones enquestades consideren que el més greu és la crisi, gairebé l'11% les guerres i el 7% el terrorisme internacional.

Això resulta de molt d'interès remarcar-ho atès que no fa massa l'ACCD va donar suport a la comunitat quítxua de l'Equador, fet que va suposar un allau de crítiques adduint que en plena crisi econòmica es dediquessin recursos a un país estranger. I és que la manipulació política i mediàtica va tenyir de grisos l'acció, potser perquè la va visibilitzar Josep Lluís Carod-Rovira que, com sabem, és un polític denostat pels mitjans de comunicació i, en especial, la caverna espanyola i els seus vincles llatinoamericans.

És bo que la societat catalana no s'oblidi que malgrat que nosaltres patim la crisi econòmica també ho fan, i segurament amb més cruesa, els països en desenvolupament. Seguiu llegint >>>

El Conselh Generau d'Aran i Vodafone contra l'absentisme escolar

Per F. Xavier Agulló. En societats cada cop més avaçades es perden els valors les regien quan eren més tradicionals. Drets adquirits amb esforç i suor com l'educació general subvencionada són cada cop menys valorats, no només per l'alumnat, sinó també per les famílies. El Conselh Generau d'Aran ha signat un conveni amb Vodafone per a facilitar la comunicació del professorat amb les famílies en cas d'absentisme escolar.

Recordo com de jove, quan vaig passar de l'Institut a la Universitat, el gran canvi fou que "passaven llista". Així, les visites durant el primer curs als diferents bars i gespes que circumdaven la Facultat era tota una aventura. Pero aviat te n'adones que és responsabilitat pròpia el que abans requeia en el professorat, t'ajuda a madurar.

Malauradament, ara ja ni tan sols el fet que "passin llista" a l'Escola o Institut són fets que convidin a formar-se. De fet, el problema és més gran quan ni tan sols moltes famílies tenen interès en què la joventut assisteixi a classe. Em puc imagina quantes de les famílies que rebran via SMS l'avís d'absentisme, es preocuparan de debò per l'absentisme. Seguiu llegint >>>

A long time ago

Per Rosa Alonso.

Exercici 1: Visualitzar el nostre paper en la dimensió de l'univers.
Exercici 2: Sentir que un tsunami passa per damunt, ens arrossega, ens neteja i ens purifica.
Exercici 3: Obrir la ment per a l'arribada de noves idees.

"A long time ago", vaig escriure el meu darrer post en aquest fantàstic BR.
Durant uns mesos d'intenses convulsions econòmiques, va invaïr-me el sentiment de fastig i el neguit. Fastig i neguit que he compartit amb “activistes responsables de pro" . Activistes amb convenciment i energia suficient per a seguir i no caure en aquesta prova-parany. Una vegada el sentiment evoluciona i arriba al capdavant, es transforma i arriba la compassió.

Compassió dirigida al comportament de les organitzacions humanes després d'observar la seva actitud en aquest moment de la història. Aquesta conducta humana que no ha evolucionat encara i està estancada en la crisi. Aquesta crisi que ennuvola i no deixa veure el bosc sencer. Només l'arbre que tenim davant.

És el moment de recarregar piles per a actuar amb energies renovades i preparar-nos per a l'arribada d'una nova era. És el moment de realitzar exercicis com els quals es proposen aquí. És el moment de preparar l'arribada de l'era dels valors significatius. Ni els inventats, ni els racionals. Ni els valors pensats ni els simplement estratègics. Els valors sentits. L'era on es realitzarà una purga de responsabilitat. No sé si passarà per una depuració de responsabilitats o farem com que no existeix memòria històrica. I això, ara, és el que més m'importa.

M'importa que no caiguem en l'oblit. No podem oblidar què està passant, què ho ha provocat o quines causes està tenint en tot el món. Tenir memòria és signe de responsabilitat. Tenir memòria per a distingir. Només coneixent els antecedents, podrem obtenir les respostes. Només pronunciant “A long time ago…” trobarem “… here we go”.

Seguiu llegint >>>

ENQUESTA: ¿Penseu que la limitació de velocitat a les entrades de les ciutats té un benefici ambiental?

Seguiu llegint >>>

Solucions per la crisi. Existeixen?

Per Cristina Almirall. En contra de l'evidència, i en aquests temps, sembla un atreviment parla de superar la crisi, doncs si bé és palpable que estem vivint-la en el cos i en les butxaques, com el terreny de les solucions queda fora d'allò demostrable, és polèmic, i roman, doncs, en allò que és opinable i ideològic.

Estareu amb mi que per molt bones intencions que tinguin les propostes i solucions de la crisi, el cert és, que serà el temps que dirà si són adequades o no.

Com sabeu, per algunes persones, però, la crisi és una gran oportunitat per repensar les coses de nou. Per tornar a començar i no caminar sobre les mateixes petjades. Aquest cop sí, apel·lant d'un cop, exigint si fa falta, la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.

De fet, tothom havia presagiat que la crisi arribaria trontollant el sistema de valors, però el que no es sabia és que els homes i les dones del sistema financer es transformarien en “llops per a la Humanitat” i que si bé sabríem les causes i per quès de tot plegat, no sabríem quan sortiríem de la crisi, ni com.

De moment aquesta crisi amenaça a moltes persones, i serà difícil que al 2010 puguem acabar amb la pobresa i l'exclusió a la UE. Sinó tot el contrari, de ben segur i tristament, l'augmentarem.

Així doncs i davant l'atur, les dificultats de les persones i empreses, les angoixes de les persones que no arriben a finals de més i d'aquelles que viuen en situacions precàries. A la fi, davant tanta misèria i fam, costa comprendre que algunes persones tinguin en excés més del que necessiten i que al mateix temps es puguin injectar grans sumes de capital als bancs, però que aquestes encara no hagin arribat a les famílies i empreses.

I és clar, lògicament costa comprendre que es retallin les ajudes socials i les de la cooperació.
La idea sola és desastrosa: en temps de bonança econòmica la gent rica han acaparat més riqueses i la pobra més pobresa.

I això malgrat que la coherència ens digui que si volem ajudar-nos a nosaltres mateixos i fer-nos persones més fortes i créixer, també hem de mostrar solidaritat amb l'entorn.

Però, tot i així, existeixen persones que han fet de l’avarícia, l'engany i egoisme una boca molt perillosa difícil d'alimentar, que ens ha avocat a una situació complicada i complexa de la que sembla fàcil ensortir-se'n amb la teoria, però difícil a la pràctica.

De ben segur, per trobar solucions compromeses, ajudaria recórrer a la classe intel·lectual, economistes influents, representants i professionals d'entitats sense afany de lucre, empreses i altres agents socials, classe política i econòmica, mitjans de comunicació, i ciutadania.

Però juga en contra, que la crisi estigui incrustada en algunes condicions humanes, que s'han acostumat a viure massa bé independentment de les conseqüències. Condicions que creuen que encara és suportable pel món que elles continuïn essent irresponsables.

El pitjor és que la crisi perdurarà si continuem vivint en aquest excés de malestar en la cultura, i si continuem abusant de d’individualisme, egocentrisme, i classisme; i mantenint la defensa de desitjos innecessaris que continuen fent que el sistema es centri en un consum excessiu, però poc responsable. Agressiu i abrasiu, ferotge i devastador, sempre. Massa depenent de vendes frenètiques i impulsives. Sovint.

Així les coses, ningú que conec entén per què perquè alguns tinguin molt altres han tenir ben poc. I fins i tot morir-se. O patir explotació. O haver d’anar-se’n de les seves cases.

Des de la meva perspectiva aquesta crisi, la del sistema financer, ha arribat per una manca de consciència en els productes posats al mercat pels bancs. Ha vingut per una manca de regulació en el comerç i en la banca i per una mala distribució de les riqueses. Per manca de transparència i control i massa interdependència en el sistema financer. Però sobretot la crisi ha vingut per un excés de supèrbia, vanitat i corrupció. I un exagerat laisser faire.

La crisi ha arribat acompanyada per una crisi de la construcció, elevat preu del petroli, i especulació en les matèries primeres. Amb elles poc a poc les famílies han anat tenint menys poder adquisitiu i l'atur ha anat augmentant.

Reduint-ne el consum de les famílies, les empreses inevitablement estan sentint-se ofegades. I estant retallant les seves plantilles. Fent un esforç per reduir costos i plantejar-ne una reorientació en els negocis.

Avui la situació és encara més complicada, perquè si bé s'han anat desenvolupant mesures aquestes no han arribat a impactar en les petites i mitjanes empreses, i les famílies. Es a dir estan ajudant a pal·liar les conseqüències però no a reactivar l'economia.

La crisi ha afectat ja el transport, pesca i agricultura. Sector de la construcció, sector financer. I ara és el torn del sector automobilístic. La manca de liquiditat, l'euro fort i la pèrdua de confiança entre els bancs, empresariat i consum ho complica tot encara més.

Les persones del carrer estan preocupades, doncs cada dia hi ha un major atur, més persones han deixat de cobrar una prestació, creix l'endeutament de les famílies, i ja hem entrat en situació de recessió. Així és clar que baixin les despeses, les empreses perdin vendes i ajustin les seves plantilles i poc a poc es redueixi el consum i també les inversions.

La crisi té nom d'actius i hipoteques tòxiques, de préstecs que han anat endeutant per sobre del llindar del risc a les famílies. La crisi té nom d'especulació. De 9 milions de persones que passen fam al món. De 4.000.0000 de persones en atur a Espanya.

Està vist que el fenomen afecta a nivell multi disciplinar i que per aquesta lògica per garantir una situació nova es requerirà el treball conjunt, i la participació i cooperació activa de tots els agents socials i econòmics, i ciutadania. Sembla evident que manquen:

- Compromisos responsables i solidaris a més de major participació cívica.
- Més consciència en l'entorn en el que es viu.
- Més redistribució equitativa de les riqueses.
- Polítiques actives que promoguin la participació ciutadana.
- Aprendre a col·laborar i cooperar, a sumar esforços. A desenvolupar programes desenvolupats entre tots els agents socials i econòmics i fer-los més eficients i optimitzar els recursos.
- Fer per continuar realitzant campanyes de sensibilització.
- Educar en valors.
- Afavorir el voluntariat i la solidaritat.
- Prendre consciència de l’economia domèstica.
- Revisar els plans actuals entre tothom i realitzar un autèntic pacte global.
- Mantenir un esperit col·laboratiu.
- Generar polítiques actives d'ocupació i formació.
- Promoure el desenvolupament l'economia i el ressorgiment de dels sectors emergents.
- Desenvolupar polítiques que facin que els diners arribin a les famílies i empreses.
- A apostar per la innovació, la creativitat, les noves tecnologies i energies renovables.
- Recuperar l'esperança.
- Ser més prudents i responsables.
- Pensar en els nostres actes i ser conscients que el que fem té repercussions.
- Generar economies sostenibles.
- Combatre el pànic amb optimisme.
- Tornar a un control del mercat.
- Contribuir a la transparència.
- Resoldre la crisis unitàriament.
- Més solidaritat entre països.
- Conèixer millor les nostres aliances.
- Reprendre el lideratge.
- Impulsar polítiques fiscals que ajudi a la reactivació.
- Treballar de manera estratègica i integradora.
- Realitzar una complementarietat entre accions, serveis, activitats i programes.
- Donar un enfocament unitari entre els territoris en les actuacions.
- Plantejar finançaments amb majors més garanties.
- Caminar cap a sous i salaris més racionals i coherents.
- Anar cap a una major supervisió i estructuració bancària.
- Continuar desenvolupant mesures especials i accions específiques per a fer front a la crisi.
- Continuar apostant per les ajudes socials i de la cooperació, ara més que mai.

Crec que farà falta que tothom ens hi posem a treballar cap un model econòmic i social de col·laboració mútua. Diferent a l’existent fins ara.....Som-hi?

Seguiu llegint >>>

Sobre la institucionalització de la RSC a les Illes Balears

Per F. Xavier Agulló. Ja fa temps que es va crear la direcció general de RSC a les Illes Balears, en el marc de la Conselleria de Treball. Fins ara bona part de la tasca s'ha desenvolupat en programes que impliquen la responsabilitat laboral, com fàcilment es podia deduir per la seva adscripció administrativa. És per tant una iniciativa pionera a l'Estat, de més rang que un simple Consell Estatal de RSC, però que cal que demostri la seva capacitat de transversalitzar les polítiques socialment responsables.

Com en el cas de la introducció de la RSC a una organització de l'àmbit privat, amb o sense afany de lucre, la RSC acostuma a generar recels pel fet que acostuma a tenir relació amb pràcticament tot. També a la pròpia administració pública és susceptible que passin aquestes coses.

El cas de les Balears ha de servir de referència en la capacitat de generació de dinàmiques transversals des d'una adscripció administrativa concreta però amb vocació de servei global. No hi ha dubte que adscriure la RSC només al costat de les polítiques laborals, com s'ha fet a Madrid amb el Consell Estatal, pot dificultar que es difongui la RSC en d'altres àmbits.

Però això no hauria de ser-ne excusa. Prestem doncs atenció a l'evolució de la DG balear, així com també del Consell Estatal, per veure la seva capacitat d'apalancament de polítiques globals. Seguiu llegint >>>

Lobbying de les ONG al Parlament de Catalunya

Per F. Xavier Agulló. Com moltes arts a la vida, exercir-les requereix de responsabilitat. El lobbying, o incidència política com ho anomena aquí el Tercer Sector, hi està especialment exposat. Des de l’Observatori del Tercer Sector organitzen la Jornada Experiències d'incidència política al Parlament de Catalunya, amb la coorganització del mateix OTS, la Fundació Pere Tarrés i Intermón Oxfam.

Parlar de lobbying, per A o per B, està força desprestigiat, potser perquè duu a excessos, com hem vist amb el nomenament d'Obama que ha volgut d'entrada limitar-lo al paradís dels lobbys. D'incidència polítca és evident que n'hi ha a tot arreu, però aquesta cal practicar-la amb sentit de la responsabilitat social, amb empatia, amb solidaritat, amb generositat.

Si el lobbying té mala imatge, tanta com per fer-nos inventar un eufemisme com 'incidència política', és precisament pels excessos comesos en països com els EUA.

El Tercer Sector pot aportar sense cap mena de dubte molt a través de la incidència política, però cal no oblidar que algunes de les accions que els darrers anys han dut a terme tenen poca legitimitat. I això és així precisament per part d'una de les entitats organitzadores, que ha provat d'implantar un model únic de cooperació al desenvolupament, criminalitzant-ne d'altres.

Fer lobby no ens ha de fer caure en implantar visió única, que només ens duu vers un integrisme o extremisme, i a enganys al sector públic pels propis fins. Fem lobby, incidència política o el que volguem, però no oblidem la responsabilitat social que se'ns suposa. Seguiu llegint >>>

El projecte Ekoos arriba a les 1.000 fonts d'informació

Por F. Xavier Agulló. Sovint hem parlat de la importància de què els mitjans de comunicació siguin autèntiques cadenes transmissores d'informació entre els diferents agents socials i la ciutadania, per així afavorir una més gran responsabilitat individual i un consum socialment més responsable.

És per això que Ekoos, el projecte promogut per Fundació Chandra (promotora entre d'altres de Canal Solidari), té una gran importànica. Posa en contacte a fonts d'informació expertes amb periodistes de tots els camps vinculats amb la solidaritat, responsabilitat social i sostenibilitat.

Et convido a llegir què n'opinen diferents fonts sobre el projecte en aquesta fita tant especial per a Ekoos. Seguiu llegint >>>

El cuiner del conill amb faves. Conte escrit a quatre mans

Per Cristina Almirall i Víctor Sastre. En un Regne mogut per les vanitats, els diners i les inversions públiques i privades, vivia un gran cuiner, que tenia una preciosa cuina de ceràmica catalana en la qual es preparava el millor conill amb faves que es coneixia.

El nostre cuiner, havia estat nomenat faria uns anys pel governador com el Cuiner Oficial dels Comptes Públics del Regne, i tenia com a dedicació realitzar inversions segures amb les propines de la seva clientela per a així garantir-los un bon futur per a la seva jubilació.

Fins llavors no li anava malament i els seus comensals li tenien gran confiança. Com era bon amic d'altra gent ben reconeguda del món de la cuina que es dedicaven també a inversions, i tenia cert prestigi internacional, un bon dia va saber que vivia a Estats Units un cuiner molt respectat i amable, Bernie per als amics, al que li encantava jugar al golf, que sabia multiplicar a deu plats les receptes de cinc plats.

S'explicava que cap recepta se li resistia, ja que tenia en el seu haver la tan desitjada Olla de San Martí. De fet, Bernie havia aconseguit el renom perquè era qui feia uns anys havia trobat l'olla de San Martí.

Malgrat tot era sabut que l'Olla de San Martí existia doncs el Supervisor dels Comptes d'Estats Units ho havia certificat així. I també que multituds ja treien profit de l'olla.

Es conta que quan es va descobrir l'Olla es va armar una gran revolada en totes les cuines internacionals, perquè fins aquell moment es creia que era una llegenda. Així l'hi havia transmès tot cuiner i tota cuinera de generació en generació, d'ascendència a descendència en una genealogia gairebé sense fi.

Fins i tot d'aquesta llegenda s'havia encunyat un refrany molt conegut que deia: "ningú dóna duros a quatre pessetes". Refrany que feia algun temps havien decidit no escoltar els i les professional de la cuina del món. També el nostre espavilat cuiner que anava a proposar-li al tal Bernie un negoci rodó. S'ajudaria del seu amic el del Restaurant "l'Estrella Miró" i d'aquesta "olla màgica" per a multiplicar el seu conegut conill amb faves. I aniria, això sí, amb cura que ningú sabés, perquè en el Regne estava terminantment prohibit utilitzar les propines de la clientela en inversions que no fossin segures. I aquesta inversió objectivament no ho era. Almenys era difícil defensar que posant ingredients en una olla per a una recepta de cinc persones acabessin per sortir deu plats. Però, què podia passar? Al final els diners de les propines estarien fora del seu lloc només el temps just i necessari. Només fins a aconseguir la multiplicació perfecta. Després s'encarregaria de retornar fins a l'últim centau a la caixa de propines. Tot el món sortiria guanyant: ell aconseguiria treure més rendiment a la seva recepta, i per tant treure més marge de benefici per al seu negoci, alhora que garantiria una millor jubilació per a tothom. Voilà!

Amics i amigues, el cert és que aquesta Olla era massa temptadora per a resistir-se. I així va anar que va acabar per demanar-li al seu amic el del Restaurant de "L'Estrella Miró" que quedessin per a jugar al golf amb en Bernie. I així va anar que es van trobar els tres i que van decidir bola a bola i cop a cop, que per a multiplicar la recepta del conill amb faves, el nostre benvolgut cuiner, comprés i portés a l'olla màgica els ingredients per a cinc plats. I després esperés que a foc lent sortissin deu plats. Tot estava mesurat: amb el benefici que tragués de servir a deu comensals, retornaria les propines de la seva clientela a la caixa de propines i invertiria la part sobrant per a comprar més ingredients, cuinar-los amb l'olla màgica, i seguir tenint més i més beneficis. I així fins a l'infinit.

D'aquesta manera i a pesar de saber que d'una olla amb una quantitat d'ingredients per a cinc plats només podien menjar cinc i no deu, el nostre estimat amic, es va fer íntim amic d'en Bernie.
El que no sabia ningú és que encara que se certificava que l'Olla de San Martín existia, i que els ingredients del conill amb faves s'anaven a posar en l'olla, per a multiplicar-los, en veritat, no existiria multiplicació alguna. L'intel·ligent cuiner de l'Olla de San Martí no deia a ningú que quan posessin els ingredients del cuiner del conill amb faves a l'olla màgica, també posaria els ingredients d'uns altres i altres cuineres. Ah! Així normal que de cinc possibles plats apareguessin deu plats al final. Abracadabra! Així va anar que va anar la història.

Però un dia va succeir que va haver una tempestat que ho va inundar tot, i va fer que els animals es protegissin i que les fruites i verdures s'espatllessin gairebé totes. Va ser una època complicada per als professionals de la cuina del món sencer que en aquest moment van decidir que ja no podien posar les quantitats que acostumaven a posar abans a l'Olla de San Martí per a multiplicar les seves receptes i van començar a posar menys. I llavors es va conèixer el truc.
Pobre cuiner nostre, que es va quedar sense el seu nou amic Bernie.

Pobres comensals que no sabien que quan el nostre cuiner del conill amb faves deixés el restaurant, acabarien amb sort menjant pinyons sota un pi en una muntanya.

Quina sorpresa per a tota la gent del món de la cuina, que no es pugui multiplicar el menjar com va fer Jesucrist amb els pans i rebre deu plats si només es posen ingredients per a cinc plats.
Quina sort la nostra que coneixem només el conill amb faves de la nostra àvia.

Moral:
Amb Cuiners Oficials dels Comptes Públics del Regne, que tenen amics com en Bernie, qui aspira a tenir jubilació?

Consells i trucs gastronòmics:
On hi ha ingredients per a 5 plats surten cinc plats. Si surten 10 plats és estrany, estrany, estrany...
És millor saber què es cou i com s'enriqueix a les nostres cuines del Regne Seguiu llegint >>>

Quan la classe política fica la pota... la fica més endins

Per F. Xavier Agulló. Malauradament, més enllà de corregir els errors comesos, la classe política acostuma a fer sortides cap endavant d'allò més increïbles. La implantació a partir de gener del límit de velocitat variable entre 40 i 80 km/h. n'és un bon exemple.

Si ja ha quedat ben demostrat que el motiu inicial, la reducció de la contaminació, ha resultat ser una gran mentida com molta gent ja avançàvem (la contaminació no depèn de la velocitat sinó del règim de revolucions del motor, a menor velocitat més règim de revolucions en general), les estadístiques són altament eloqüents, fins i tot quan ens intenten enganyar de forma descarada: asseguren que la contaminació es va reduir un 4% (emissions de CO2). El que no van dir és que en el mateix període el consum de combustible es va reduir un 10% degut a la crisi econòmica, la qual cosa implica un augment net de la contaminació.

Ara bé, és cert que segurament s'haurà reduït l'accidentalitat, fet amb el que ara fan novament bandera per justificar la reducció més encara de la velocitat. Però el que no tenen present és que es reduiria més encara si es prohibís el cotxe o, a veure què us sembla això benvolguda classe política, si s'invertís el que cal en infraestructures (si saben que hi ha punts negres a la xarxa viària... com és que n'hi ha encara?), si es condemnés i controlés a qui condueix sense permís de conduir o si es fes el mateix amb l'assegurança, o si es tingués una xarxa de transport públic com Déu mana. Es a dir, si la classe política fes la seva feina.

És molt fácil fer recaure les culpes sobre l'altra gent i no assumir les responsabilitats pròpies, una vergonya política amb la que a sobre pretenen fer bandera. No hi ha res com ficar-la més endins quan fiques la pota. I mentrestant, grups com el de Facebook ho diuen tot respecte a què en pensa la majoria de la població que pertany a l'opció política a la que s'adreça la mesura: "A 40 km/h va a ir su puta madre" (paraulotes, però paraules en definitiva, davant de l'estupor, la impotència i la incredulitat). Seguiu llegint >>>

La SGAE "suca" amb La Marató de TV3

Per F. Xavier Agulló. En una època de l'any on tothom s'aboca a causes solidàries, no es demanaria d'una entitat inquisitorial com l'SGAE que ho fos, però tampoc podíem esperar-ne que es dediqués a apropiar-se de la part de drets d'autor de les col·laboracions probono d'artistes a La Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties mentals greus. I és que no pensa renunciar als 45.000 € que li "pertoquen" en concepten de drets d'autor de qui va col·laborar sense cobrar a la gala o al disc de La Marató.

El col·lectiu d'artirtes sempre l'hem vist implicant-se en les grans causes socials del país i el món, però qui el representa no sembla pas estar a la seva alçada. Una vegada i una altra, l'SGAE tira pel terra la bona imatge del col·lectiu.

Qui digui que l'SGAE aporta alguna cosa de bo que s'ho faci mirar. Seguiu llegint >>>