En vaga

Per Rosa Alonso. M'he declarat en Vaga. Per a qui encara no s'hagi adonat, ho reafirmo.
Vaga de seminaris. Vaga de Jornades. Vaga de trobades.

Cada dia que passa, obro el correu i el llegeixo, faig una estadística. Tots els correus que m'arriben tenen a veure en major o menor mesura amb una trobada (futur, present o passat). Llavors em plantejo, és necessari anar?

Aquestes trobades serveixen per a veure'ns les cares les mateixes persones de sempre. Per a acabar en els grupets de sempre, amb les amistats/col·legues/contactes de sempre parlant del de sempre. Escoltant més del mateix.

Les ponències: “Que si fem això, que si la nostra estratègia és aquesta, que si l'exercici tal, o que si la memòria pasqual…”
Les persones: “Que si com et va a tu, que si això de la RSC és tal o com, que si ningú arriba al Core Business…”

O sigui, que anar per a veure com la RSC es trivialitza o es converteix en alguna cosa insubstancial i acabar amb la moral pels terres, o per a acabar decebuda veient que qui protagonitza les ponències té el mateix discurs après de sempre… doncs no vaig.

Perquè la veritat és que m’estimo més el face to face.

Aprofitar aquest temps que ens dóna la història per a trobar-me amb qui de debò sap el que és la responsabilitat, la igualtat, la justícia o el compromís. Dialogar, descobrir, contemplar, aprendre i escoltar a qui sembla no tenir dret a dir les veritats en llotges o butaques. Simplement persones titllades “d'idealistes utòpiques”. Persones que en les seves organitzacions i en les seves empreses desenvolupen de debò la RSC. Que se la creuen. Que la integren. Que la treballen.

M’estimo més aprendre de les realitats del dia a dia. De qui ho treballa a pols. Perquè mentre segueixi havent qui cregui que la RSC és una utopia, jo seguiré estant en vaga de trobades. Seguiu llegint >>>

Atur i administracions o acció i comunitat

Per Cris Pérez Vázquez. Les xifres d’atur esgarrifen. Les administracions financen les mateixes entitats que ens ensorren: bancs, indústria automobilística...

En aquests moments de crisi, la societat es reorganitza. Petits grups que relocalitzen la producció agrícola o artesanal o intercanvien serveis, productes i temps; cooperatives integrals, de consum, ciutats en transició... són alternatives reals a la crisi.

El cultiu extensiu, per exemple, sobreviu gràcies al consum local i als llocs de treball que generen. Quantes persones substitueix un tractor?

Ens sotmetem a un model de producció intensiu generador d’atur, deute i crisi? O ens organitzem en comunitats afins i superem aquesta crisi sistèmica?

Podem seguir a les cues de l’atur i esperar una solució. Però també ens podem unir per crear el nostre futur.

El Punt de Girona, Bcn i Terres de l'Ebre (10/05/09) Seguiu llegint >>>

Més ajuts a la cooperació internacional, malgrat la crisi

Per F. Xavier Agulló. Un estudi del Centre d'Estudis d'Opinió avala l'esforç català pel que fa a programes de solidaritat. El 86,4% de qui habita el Principat està d'acord que el govern de la Generalitat inverteixi en programes solidaris i cooperació a països empobrits, segons aquest estudi (pdf) del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). Aquest percentatge s'escurça fins al 68% quan es recorda a les persones enquestades que ens trobem en plena crisi financera i en una situació de restricció pressupostària.

Segons l'estudi (llegiu-ne un resum ací (pdf)), la pobresa i les desigualtats són el primer gran problema mundial (45,5%); el 25% de les persones enquestades consideren que el més greu és la crisi, gairebé l'11% les guerres i el 7% el terrorisme internacional.

Això resulta de molt d'interès remarcar-ho atès que no fa massa l'ACCD va donar suport a la comunitat quítxua de l'Equador, fet que va suposar un allau de crítiques adduint que en plena crisi econòmica es dediquessin recursos a un país estranger. I és que la manipulació política i mediàtica va tenyir de grisos l'acció, potser perquè la va visibilitzar Josep Lluís Carod-Rovira que, com sabem, és un polític denostat pels mitjans de comunicació i, en especial, la caverna espanyola i els seus vincles llatinoamericans.

És bo que la societat catalana no s'oblidi que malgrat que nosaltres patim la crisi econòmica també ho fan, i segurament amb més cruesa, els països en desenvolupament. Seguiu llegint >>>