Quan la classe política fica la pota... la fica més endins

Per F. Xavier Agulló. Malauradament, més enllà de corregir els errors comesos, la classe política acostuma a fer sortides cap endavant d'allò més increïbles. La implantació a partir de gener del límit de velocitat variable entre 40 i 80 km/h. n'és un bon exemple.

Si ja ha quedat ben demostrat que el motiu inicial, la reducció de la contaminació, ha resultat ser una gran mentida com molta gent ja avançàvem (la contaminació no depèn de la velocitat sinó del règim de revolucions del motor, a menor velocitat més règim de revolucions en general), les estadístiques són altament eloqüents, fins i tot quan ens intenten enganyar de forma descarada: asseguren que la contaminació es va reduir un 4% (emissions de CO2). El que no van dir és que en el mateix període el consum de combustible es va reduir un 10% degut a la crisi econòmica, la qual cosa implica un augment net de la contaminació.

Ara bé, és cert que segurament s'haurà reduït l'accidentalitat, fet amb el que ara fan novament bandera per justificar la reducció més encara de la velocitat. Però el que no tenen present és que es reduiria més encara si es prohibís el cotxe o, a veure què us sembla això benvolguda classe política, si s'invertís el que cal en infraestructures (si saben que hi ha punts negres a la xarxa viària... com és que n'hi ha encara?), si es condemnés i controlés a qui condueix sense permís de conduir o si es fes el mateix amb l'assegurança, o si es tingués una xarxa de transport públic com Déu mana. Es a dir, si la classe política fes la seva feina.

És molt fácil fer recaure les culpes sobre l'altra gent i no assumir les responsabilitats pròpies, una vergonya política amb la que a sobre pretenen fer bandera. No hi ha res com ficar-la més endins quan fiques la pota. I mentrestant, grups com el de Facebook ho diuen tot respecte a què en pensa la majoria de la població que pertany a l'opció política a la que s'adreça la mesura: "A 40 km/h va a ir su puta madre" (paraulotes, però paraules en definitiva, davant de l'estupor, la impotència i la incredulitat). Seguiu llegint >>>

La SGAE "suca" amb La Marató de TV3

Per F. Xavier Agulló. En una època de l'any on tothom s'aboca a causes solidàries, no es demanaria d'una entitat inquisitorial com l'SGAE que ho fos, però tampoc podíem esperar-ne que es dediqués a apropiar-se de la part de drets d'autor de les col·laboracions probono d'artistes a La Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties mentals greus. I és que no pensa renunciar als 45.000 € que li "pertoquen" en concepten de drets d'autor de qui va col·laborar sense cobrar a la gala o al disc de La Marató.

El col·lectiu d'artirtes sempre l'hem vist implicant-se en les grans causes socials del país i el món, però qui el representa no sembla pas estar a la seva alçada. Una vegada i una altra, l'SGAE tira pel terra la bona imatge del col·lectiu.

Qui digui que l'SGAE aporta alguna cosa de bo que s'ho faci mirar. Seguiu llegint >>>

El vaixell s'enfonsa!!!!

Per Cris Pérez Vázquez. El conreu intensiu ha provocat sequeres arreu del món i col.lapses de civilitzacions senceres. Mireu la civilització Maia o l'agricultura intensiva que va generar una sequera de gairebé 10 anys a Oklahoma ("Dust Bowl")

En l’actualitat, només aquest ús intensiu de la terra pot mantenir el nombre d’habitants del món. Una marxa enrera envers agricultures tradicionals significaria que la població mundial probablement moriria per inanició.

Per una altra banda, el zènit del petroli està previst pel 2010. Per tothom és sabut que el petroli no és només necessari per moure els tractors que conreen les grans extensions de terra, sinó que també és necessari com a fertilitzant dels conreus.

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

L'or del glaciar a Kirguistan

Per Cris Pérez Vázquez. La majoria de nosaltres no sabria identificar on està Kirguistan en un mapa. Pel títol podem esbrinar que està en alçada i en efecte el 80% del país està cobert per Tian Shan. Ubicat entre la Xina, Tayakistan, Kazajistan i Uzbekistan existeix una extensió d'uns 198.000km2 amb 4,6 milions d'habitants. Canadà sí podria identificar la seva ubicació, inclús ens podrien aportar dades de l'urani i de l'or que n'extreuen i és que resulta que diuen que aquest país necessita extreure'n l'or i l'urani perquè el 85% dels seus habitants viuen de l'agricultura i la ramaderia.

Seguiu llegint >>> Blog Responsable ANDORRA Seguiu llegint >>>

Les 25 notícies més censurades als mitjans

La iniciativa Projecte Censurat treu a la llum, des de fa més de 30 anys, informacions que no troben lloc als mitjans de comunicació de massa i que són censurades per ser compromeses. Ara publica la llista de les 25 informacions que, des de mitjans del 2007 i fins a mitjans d'aquest any, han estat ignorades als mitjans.

La mort de més de 1,2 milions de civils a l'Irac en cinc anys a causa de l'acció de les tropes nord-americanes ha estat una de les informacions més ocultades, segons Projecte Cesurat. Tampoc s'ha parlat dels efectes negatius de l'acord comercial NAFTA entre Canadà, EUA i Mèxic, ni de l'elevada xifra d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.

Altres temes que van veure la censura són l'impacte de l'ocupació a l'Afganistan per a la població local, la realitat de milions de persones que viuen en situació d'esclavitud, l'estat de les presons juvenils als Estats Units i les pressions per part del Govern nord-americà als ciutadans i moviments contestataris.

Font: Ekoos.org Seguiu llegint >>>

SGE 21:2008. Nova edició de l'única norma certificable en RSC del món

Per F. Xavier Agulló. Era l’any 1.999 quan un grup de persones reunides en un congres al World Trade Center de Barcelona van engendrar la que, amb el pas del temps, es convertiria en la única norma certificable en RSC a nivell global al món: la SGE 21:2008 (altres normes com la SA8000 ho són a nivell parcial i la ISO 26000 és guia i, per tant no serà ni norma ni certificable). Nou anys després i al mateix lloc es va presentar el dia 1 d’octubre de 2008 la tercera revisió que substitueix a la versió de 2005.

Entre les novetats al voltant de la norma estan la creació d’un microsite propi (http://www.sge21.foretica.es/), la seva traducció al català (a més del castellà i l’anglès com la versió anterior). Amb aquestes accions Forética aposta fermament per l’estàndard. La nova versió incorpora, respecte la versió anterior, la SGE 21:2005, una rellevant quantitat de canvis que poden ser consultats en aquest guió.

Responent als objectius establerts per la revisió, a la nova versió de la norma es poden trobar dos tipus de modificacions. Per una banda aquelles dirigides a l’adequació i actualització dels requisits de l’estàndard d’acord amb l’evolució de l’abast de la Responsabilitat Social en aquests darrers anys; per l’altra banda les modificacions pròpies de la millora continua de tota eina de gestió que suposen el perfeccionament de la redacció i la restauració dels continguts, optimitzen la comprensió dels mateixos en el procés d’implantació i auditoria.

Així doncs, la majoria dels canvis responen a les necessitats d’adaptació que la praxis diària ha demostrat que són necessaris com ara el requisit d’existència de requisits globals de RSC, d’una memòria de RSC o noves i diferents funcions del comitè d’ètica.

Apareix també la figura de ‘responsable de gestió ètica i responsabilitat social’, requisit no reflectit a l’anterior versió, i es transversalitzen aspectes com el diàleg amb els skateholders i la política anticorrupció (que ha d’abastar la relació amb tots els grups d’interès). Prenen molta més rellevància les compres responsables, que tenen un tractament més detallat donada la seva importància com a motor de la RSC.

Així mateix, s’introdueixen nous ítems específics com la innovació responsable, les estratègies davant el canvi climàtic, la seguretat de la informació, la política d’accessibilitat en el seus sentit més ampli, els drets humans o la gestió de la diversitat.

Els treballs dels procés de revisió, als quals vaig tenir el plaer de participar, van durar alguns mesos i van acabar en dues sessions participatives entre la variada membresia de Forètica. A l’anecdotari privat del procés queden aspectes com la discussió sobre el canvi climàtic (encara que sembli mentida, hi havia qui preferia no incorporar-ho per que el negaven (?)), reflexions sobre si el codi de conducta havia de ser inclòs o no com a requisit (doncs la majoria dels estàndards existents no ho requereixen) o la revisiño global dels tex en termes de llenguatge no sexista (al voltant d’un 80% dels canvis proposats van ser acceptats i introduïts, encara que van quedar pendents per properes revisions sexismes com ara ‘proveïdors’ o ‘inversors’).

La SGE 21 doncs, s’adapta als nous temps, manté i millora la seva compatibilitat amb altres estàndards com el Global Compact, el GRI G3, la SA8000 o les bones pràctiques apuntades als esborranys de la ISO 26000.

Actualment prop de 60 empreses disposen ja del certificat, la quasi totalitat a Espanya i una d’elles a Xile, mentre que Forètica s’ha iniciat amb força a Argentina amb presència directa el que facilitarà que les empreses del país procedeixin a la certificació.

Esperem i desitgem que aquest estàndard, magnífica la seva concepció, s’estengui per la resta de Llatinoamèrica i per Europa (encara que em temo que això queda una mica més llunyà). Molt sovint pensem que els estàndards neixen en el món anglosaxó i, quan algun ho fa en el llatí, és infravalorat. La SGE 21 és una estàndard de primer nivell, únic, global i assumible per la majoria de les empreses socialment responsables.

Treballem doncs conjuntament per aconseguir que aquest no sigui l’únic estàndard mundial certificable sinó que sigui L’ESTÀNDARD de referència mundial, al món llatí i també l’anglosaxó, perquè la seva ja llarga trajectòria l’ha dotat d’un gran interès. Seguiu llegint >>>

Més TV per beneits, menys societat responsable

Per F. Xavier Agulló. No és casualitat que en un país on un d’aquests nous dictadors de la democràcia ostenta el poder i controla els medis (Berlusconi a Itàlia) hagi sorgit un model televisió de tant baixa solera com el de las ‘velines’ (dues dones ballarines, una rossa i l’altra morena) en tots els programes de TV, on només els noticiaris queden exempts, de moment, però tot arribarà.

Avui el diari espanyol El Mundo feia una reflexió mig àcida però còmplice amb la model. I és que Espanya no està exempta de models de TV per beneits. Només cal fer un mica de zapping per Antena 3, Cuatro, Tele 5 (també propietat de Berlusconi)o inclús les cadenes públiques per veure ‘telebasura’, ús gratuït del cos femení (o masculí), tafaneries i taules de gent cridant-se; sense masses ‘velines’ encara, però, en qualsevol cas, altres models per beneits.

I és que no és perquè si que tenim aquestes escombraries als nostres aparells de TV: conflueixen els interessos dels mitjans de comunicació per atraure audiència amb els interessos de la classe política per generar ments beneites sense esperit crític propi.

És cert que tothom necessita moments per evadir-se (encara que seria millor fer-ho amb un bon llibre ...) però tota acció desmesurada és dolenta. I una sobredosis de TV genera ments cada cop menys ràpides i autònomes.

Adormir la societat, tornar-la beneita és el ‘paradís’ de la nova classe de democràcies dictatorials. Donar ‘sang i fetge’ a les masses en època de l’imperi romà per desalimentar el seu esperit crític.

Amb beneits no és possible fomentar un consum responsable, activisme individual, esperit crític en definitiva. Llença carn als gossos que oblidaran la seva funció de vigilància. Seguiu llegint >>>

Sobre l’"esperit olímpic" de la FIFA i el que diria el "senyor dels anells"

Per F. Xavier Agulló. Suposo que molta gent a qui el futbol els sembla una ‘collonada’ podrà estar temptada de no llegir aquesta reflexió pel seu títol. Doncs tranquils, que no tracta d’això. És cert que faig referència al fet que finalment el FC Barcelona ha estat avalat pel tribunal màxim de no haver de cedir el seu jugador Lionel Messi a la selecció argentina per jugar els JJOO.

No em posicionaré ni favorablement ni en contra, no crec que hi hagi una reflexió socialment responsable que fer al respecte, però si vers la resposta de la FIFA: “La FIFA està sorpresa i decebuda amb la decisió, però la respectem. No obstant demanem als clubs: Deixin que els seus jugadors participin als Jocs Olímpics! Seria una acció solidària que harmonitzaria perfectament amb l’esperit olímpic”, va declarar el president de la FIFA, Joseph Blatter.

Més enllà del fet que la FIFA té poc a ensenyar de ‘solidaritat’ a aquest club (que ho preguntin a Unicef), em pregunto a quin esperit olímpic fa referència: al que li fa un ‘lifting’ a la dictadura xinesa?, al que facilita que totes les connexions de TV es facin des de la plaça de Tiananmen per desvincular-la dels assassinats comesos allà l’any 1989?, al que es tapa els ulls davant els assassinats del Tibet?, al que permet la violació sistemàtica dels drets humans i laborals?, al que es tapa el nas per no respirar la contaminació que cobreix Beijing?, el que es tapa les oïdes per no haver d’escoltar la veu de milions de persones?, o el que s’omple les butxaques amb els mals del proïsme’

La Xina és un estat on el contracte social no es basa en la cessió del poder de la ciutadania al govern, com a les democràcies, sinó en un laissez faire mutu, en un jo el Govern et deixo tranquil perquè tu Ciutadania enriqueixis sense preguntar com i tu, Ciutadania em deixes tranquil a mi, el Govern, en qüestions polítiques. No és doncs, un diàleg social sinó un ‘deixa’m tranquil’ consentit. Afegim a tot això la gran trajectòria de transparència, manca de corrupció i ‘esperit olímpic’ del COI o la FIFA, i què ens queda? Res de bo.

Estic segur que el baró de Coubertin, el senyor dels anells, hauria lluitat contra aquest esperit infame ... a potser només hauria dit: “deixeu-me tranquil”. Seguiu llegint >>>

Menys de la meitat dels pares utilitzen el permís de paternitat

Per Cristina Almirall. La Llei d'Igualtat, vigent des de març de 2007, estableix que “el permís de paternitat és un dret individual i exclusiu del pare, que es reconeix tant en els supòsits de paternitat biològica com en els d'adopció i acolliment”. Permet al pare una baixa no obligatòria de 13 dies. Mentre, la mare compta amb un permís de 16 setmanes, les sis primeres reservades en exclusiva i obligatòries. Respecte a les altres deu, es dóna l'opció de transferir-les o compartir-les amb el pare, cosa que només es fa en el 1,5% dels casos. Fa més d'un any que el dret a la baixa per paternitat va entrar en vigor, però la poca durada de la llei i les idees estereotipades en relació del rol dels pares deixa entreveure que la paternitat i el gaudi dels fills i filles encara són un dret poc reconegut i que encara queda molta tasca de conscienciació i d'acció per fer. Així i malgrat que el permís de paternitat és un dret, menys de la meitat de qui treballa a Espanya fa ús del seu permís de paternitat. Potser perquè encara hi ha moltes persones creient que el naixement i cura d'un fill o filla és cosa de les dones i no dels homes, perquè la fa millor una dona. I que la crida de la maternitat existeix, però la de la paternitat no.

Els que creguin amb la igualtat Home - Dona estaran amb mi que la conciliació de la vida laboral i familiar i les seves mesures reals haurien d'enfocar-se per igual als homes i a les dones, però especialment cap els pares. Avui ells encara no poden exercir plenament el seu dret a la paternitat, ni gaudir dels seus fills i filles ni cuidar-los, jugar i divertir-se tant com voldria. Bé, tampoc les mares. Les mesures enfocades als permisos parentals i la conciliació estan dedicades en exclusiva a la dona. I és clar, potser aquestes consideracions haurien de començar a canviar si volem que la igualtat Home - Dona sigui real.

A la resta d'Europa hi ha el cas de contrast total de Noruega on el pare gaudeix de 4 setmanes de permís intransferible i té l'opció de compartir les altres 52 setmanes amb la mare (qui té reservades en exclusiva 3 setmanes prèvies al part i 6 setmanes posteriors).

Com a dada potser hauríem d'assenyalar que l'Institut Nacional de la Seguretat Social va gestionar 180.333 prestacions per maternitat en el primer semestre de l'any, amb un augment del 9,5% sobre el mateix període de 2007, mentre que els processos de paternitat van ascendir en els sis primers mesos de l'any a 139.483, va informar el Ministeri de Treball i Immigració. I que la Seguretat Social va destinar un total de 825,2 milions d'euros al pagament de prestacions econòmiques per maternitat entre gener i juny, un 13,9% més que en igual període de l'any anterior, i va dedicar altres 104 milions d'euros a l'abonament de les prestacions per paternitat, un 233% més, va informar avui el Ministeri de Treball i Immigració. Seguiu llegint >>>

Ni lloguer, ni compra ni adjudicació d'habitatges: cessió d'ús

Per F. Xavier Agulló. En el darrer any la Federació de Cooperatives d'Habitatges de Catalunya ha estat treballant en l'estudi d'una nova via d'accés a l'habitatge basada en els principis del cooperativisme i de la filosofia de l'economia social: la Cessió d'Ús.

A mig camí entre la venta i el lloguer, aquesta nova via d'accés a l'habitatge es base en el mecanisme de la cessió d'ús allarg termini d'habitatges propietat d'una cooperativa, oferint una gran estabilitat en el temps a un cost assequible. Aquesta nova via pretén ser una solució per a la problemàtica de l'habitatge al nostre país, aportant, sobretot a col·lectius més necessitats com poden ser la gent jove, les noves famílies, les famílies monoparentals i les persones grans, la possibilitat de desenvolupar els seus projectes personals de vida sense que l'accés a una llar suposi un obstacle.

Ara per ara la via d'accés a l'habitatge a través de Cessió d'Ús està en procés molt avançat d'estudi de viabilitat per ésser presentat davant de l'Administració Pública. Hauria de representar un gran pas per a facilitar l'accés a l'habitatge a la ciutadania des de l'àmbit cooperatiu.

Font: Revista Cara Nord de Salas Serveis Immobiliaris. Seguiu llegint >>>

L'ou o la gallina

Per Juanjo Martí. Darrerament estem entrant en una dinàmica que canvia els patrons i dinàmiques socials. Cada vegada hi ha més sensibilitat social vers les persones humanes i el mediambient. Aquesta sensibilitat coincideix amb què major nombre de dones ocupen esferes de poder, tant polític com social o empresarial.

No podríem dir si fou primer el tenir més dones a llocs amb poder de decisió el que a conduit a lleis com la de igualtat, o que ha estat un canvi el que les ha portades i en conseqüència proporciona les eines necessàries.

El que està clar i no en queda cap dubte, és que tornem a un matriarcat en que la devastació industrial dóna pas a una comunitat internacional, que ben poc a poc com tot canvi social, prioritza que no es destrueixi el nostre, a vegades oblidat, benvolgut món.

En aquest marc, la recerca de valors espirituals ens apropa a un canvi de cicle que va més enllà del moment actual, és un bon moment per repassar la història de la humanitat i llegir entre texts escrits per homes, quina va ser la darrera vegada que la responsabilitat de guiar el món va estar en mans femenines, no entès com a dones, si no com a aquesta part del nostre cervell menys instrumental i més oberta al diàleg, la responsabilitat i la delicadesa. No faltarà qui en faci un còdex da vinci parlant de "maries", però historietes a part, està bé ser conscient dels canvis que es donen; sense tenir rellevància si fou primer l'ou o la gallina. Seguiu llegint >>>

Vaga tenyida de negre

Per Rosa Alonso.

El dret a vaga és un dret adquirit amb el temps, l’esforç i el treball de milers de persones al món desenvolupat. Aquest dret representa valors com la solidaritat, la justícia o el compromís. Valors en decadència a la societat d’avui dia.

Normalment les situacions d’aquest tipus es veuen contaminades per paraules creuades de diverses institucions o els conflictes entre grups civils de diferent calat.
Enguany la vaga del transport ha estat excel·lent. Excel·lent organització, excel·lent comportament, encert en l’oportunitat, encert en el moment, el temps i el comportament.
Malgrat hi ha qui radicalitza postures, per norma general ha estat seguida per un % elevadíssim de personal de transport, a més de comptar amb un seguiment mediàtic total o fer arribar a la població el neguit del sector.

Aquesta vaga no només ha servit per fer valer els requeriments del sector del transport, s’ha sabut traslladar aquestes necessitats a la població general. I això és tot un encert.
Malgrat aquesta felicitació rotunda, vull condemnar el presumpte assassinat del membre d’un piquet.
La feina dels piquets és quelcom que normalment no s’entén com s’hauria d’entendre. Potser perquè els sindicats no han sabut fer-ho. Els piquets són persones que s’autoimpliquen per aconseguir que els demés entenguin i comparteixin els motius de la vaga. Persones que creuen que la unió és la força. Són persones que saben que si aquesta vaga es segueix per tothom, les conseqüències forcen a les parts negociadores. Són persones que s’estan tots els dies plogui, nevi o amb sol de justícia bregant amb qui no entén els valors de la vaga. Us recordo aquests valors: solidaritat, justícia i compromís.

Això hauria de ser més que suficient per entendre que qui forma part d’un piquet ho fa no perquè no vulgui treballar, ho fa perquè vol treballar en millors condicions. I això no ho dic jo, ho va dir Francesc Layret.

Seguiu llegint >>>

Air Berlin no sap volar

Per F. Xavier Agulló. El caragirat dictatorial de la foto és el director general de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold. Em permeto d'agafar l'eslògan de la campanya d'una altra companyia alemanya, Media Markt, per a fer-hi un petit canvi. Al costat d'aquest senyor bé hi podríem posar l'eslògan 'Jo sóc tonto'.

I és que la polèmica engegada inauditament contra la llengua catalana per aquest senyor ja no cau en la il·legalitat o la irresponsabilitat, que ho fa, sinó que no es pot considerar res més greu per a una empresa que un trist error estratègic.

Em recorda els molts errors que van cometre anys enrere companyies dels EUA per no veure més la necessitat de tenir en compte les especificitats de cada país. Em recorda quan Telefónica va tenir l'ocurrència de patrocinar la restauració de la catedral de Cuzco, que al seu moment havia estat construïda pels castellans sobre un temple inca durant la conquesta i extermini de la població indígena.

Si les companyies volen ser globals, han d'aprendre a volar. No cal dir que si Air Berlin ho vol ser més encara. I 'volar' no significa obligar a què tothom sigui igual, 'volar' significa tot el contrari, aprendre a respectar les diferències i, sobretot, cada país.

Estic segur que aquest senyor ja s'ha penedit de la seva editorial (les moltes campanyes que s'han engegat contra Air Berlin han quallat en molta gent, personalment ja tenia en llista negra a una altra companyia low cost com RyanAir per altres motius, ara en tinc una altra). Però els errors contra el respecte cultural i identitari dels pobles no s'oblida, que és com quan arrugues un paper: un cop fet, per més que l'aplanis les arrugues hi seguiran sent. Seguiu llegint >>>

Ah, c'est la vie!!!

Per Rosa Alonso.

Encenc la TV i veig un individu que utilitza el seu sarcasme per a humiliar a qui treballa pensant que ho fa el millor que pot…

Poso la ràdio i escolto que Save The Children denuncia públicament abusos sexuals que càrrecs militars i cooperants exerceixen sobre nens…

Obro un periòdic i llegeixo que en la catàstrofe de Myanmar segueixen sense deixar arribar a l'ajuda humanitària…

Obro un link a youtube i em trobo amb un jove patejant un gos i allunyant-se, riu a riallades mentre deixa plorant en el sòl a l'animal i a propietària…

Obro el correu i em trobo qui no assoleix entendre que en la vida és important conciliar i equilibrar horaris…

Després de tot això entenc a qui titlla a la humanitat d’irresponsable, injusta o cruel. Però què voleu que us digui? Sé que algunes persones segueixen en la lluita personal, creient a les utopies, a la responsabilitat dels individus i les organitzacions amb la societat, i en un món millor. Això m’impulsa a inspirar i mentre expiro pronuncio: “ah, c’est la vie!!!

Seguiu llegint >>>

Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>