El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet. "Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarques, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori. A nosaltres no ens han prohibit les festes però ens passa el mateix que al veïnat del conte, per què la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem... Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però els diners no ho són tot. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel•lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que ja pensen per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Seguiu llegint >>>

"Ormetá" al Tercer Sector

Per Rosa Alonso. Any nou, vida nova.
Això significa fer balanç, creu i ratlla.
I sens dubte, per al tercer sector ha significat patir una crisi d'identitat aquest 2007.

I és que ha arribat l'hora de “fer compte nou”.
Ha arribat l'hora i el moment de debatre a fons el model que es duu a terme.
Cal treballar a fons amb els punts clau del declivi: la transparència, la competència i l'endogàmia egocèntrica.

1. Transparència: Punt d'inflexió de l'any.
Parlar sobre el que significa el terme, ho trobo inútil.
Més que res, perquè cada qui li assigna una interpretació partidista i autocomplaent.
Segueixo pensant que les organitzacions serien més transparents si les bases socials manifestessin la seva implicació i desenvolupessin el seu concepte de Responsabilitat Individual. Per tant, les ONG haurien d'invertir diners a incentivar la participació.
Encara que, clar, això significaria sotmetre's realment a les inquietuds de la societat.
I realment, es té preparació per a observar la realitat de la gran massa social?, seguim operant sense fer cas al 80% de la població que no participa de cap moviment social?, tindríem capacitat per a explicar el model de treball?, se'ns entendria?, s'estaria en disposició a ser transparents amb persones que no saben el que significa?

2. Competència: In crescendo.
Aquest any, ha significat la mercantilització de les organitzacions.
Cada vegada n’hi ha més, i millors. Però el pastís segueix sent el mateix. Les mateixes 8MM de persones.
Això significa que les organitzacions han hagut de posar-se les piles i començar a bregar amb conceptes típicament empresarials: quotes de mercat, competència directa, accions de màrqueting…
Han començat a bregar amb aquests conceptes i han escollit el camí més destructiu: tractar a la competència com a “invasora” del “seu espai de poder”. Potser orientades per les grans organitzacions que s'han vist sumides en una lluita agressiva de captació de quotes de mercat, és a dir, de captació de fons. És a dir, de fons econòmics.
I aquest model de competència crea desvirtualització, decepció, desenganxament i crea sentiments socials adversos i contraproduents.

3. Endogàmia egocèntrica: Cada vegada, més clara.
I és que el gran problema és que s'ha perdut el nord.
No ens recordem de la finalitat real dels projectes.
I la cooperació (per posar un exemple clar) s'ha convertit en moneda de canvi de governs. I, per aquest motiu, els “capos” de les organitzacions s'han convertit en això mateix: en “capos”. I aquests “capos” solament accepten a “la família” a qui els “balla l'aigua”. Vaja, una mica així com el comportament de la “màfia”.
Això solament condueix a l'autodestrucció del model. Sense noves cares, sense noves idees, sense alternatives i sense capacitat d'evolució.


I ho deixo això aquí. Perquè això és el que hi ha.
Sense parany ni cartró. Seguiu llegint >>>

Part del món islàmic "canvia" l'escut del Barça

Per F. Xavier Agulló. Arran del problema sorgit amb el vel islàmic en una escola gironina, vam comentar (Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius) la necessitat de què es complissin tres principis que garantissin la convivència entre diferents sensibilitats:

Principi general de respecte vers als símbols aliens
Ús responsable dels símbols propis
Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

El fet que a determinats països islàmics com Aràbia Saudita o Argèlia es venguin samarretes il·legals, fins i tot en botigues oficials, és una mostra fefaent d'una irrespectuosa intolerància i excés de zel.

L'escut té més de cent anys, la creu de Sant Jordi que han fet desparèixer no té cap mena de significat religiós. Als països islàmics tenen encara moltes coses per aprendre sobre la tolerància. I en qualsevol cas, no poden demanar que es tolerin símbols seus com el vel islàmic a països occidentals, que per una part de les dones té significació religiosa, i alhora 'canviar' unilateralment el símbol que identifica un simple club de futbol.

Magnífic exercici d'esquizofrènia sociològica i manipulació integrista. Seguiu llegint >>>

Pèrdua de valors

Per Rosa Alonso. Només una breu reflexió.
Constantment parlem sobre l'ètica i els valors empresarials de multitud d'organitzacions.
Treballem per institucionalitzar bones pràctiques i interioritzar-les en l’ADN corporatiu.
Però hi ha quelcom que és molt transcendent i en lo què potser, no estem prestant la suficient atenció. Els valors humans. De les persones.

Veig en la societat una constant pèrdua de valors humans.
Veig violència, sento agressivitat, poca solidaritat i molta desconfiança.
Si els éssers humans, que vivim en societat, és a dir en grups i organitzacions, no som capaços de re-impulsar els nostres valors, no crec que les organitzacions arribin a entendre mai el què és la “RSC”. Seguiu llegint >>>

Per què una empresa ha de ser socialment responsable?

Per F. Xavier Agulló. Es preguntava un dia un empresari d’una PIME: ¿per què he de ser socialment responsable si la meva clientela o el consum no ho són a l’hora de comprar o escollir un producte, servei o empresa?

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és el compromís de l’empresa envers les necessitats dels seus grups d’interès en els diferents àmbits (àmbit laboral, acció social, medi ambient, clientela i empreses proveïdores, i bon govern i transparència),per mitjà d’una implicació voluntària i solidària més enllà del que estableix la legislació vigent.

La definició inclou diferents conceptes clau. L’RSC és d’entrada un compromís vers les parts interessades, és a dir, es passa d’una òptica clàssica de “el client sempre té la raó” a una altra on no només la clientela és el grup d’interès clau per a l’empresa, sinó que s’integren les necessitats d’altres parts interessades en l’estratègia de l’empresa. Per què? Perquè cada cop més els mercats són més competitius, perquè cada cop més costa retenir el personal que esdevé de mica en mica més mercenari, perquè cada cop més es competeix amb empreses de països en desenvolupament on els preus estan molt per sota dels occidentals, perquè cada cop més els productes procedents d’aquests països compleixen amb nivells més alts d’exigència en qualitat, perquè cada cop més els grups de pressió escruten l’activitat de les empreses i en demanen “responsabilitat”, perquè cada cop més cal aportar valor afegit als nostres productes i serveis. Un altre element clau de la definició ens diu que és voluntària (com no!) i que la implicació és més enllà dels mínims legals. Una empresa que compleixi amb tots els mínims legals no es pot considerar només per això com a socialment responsable (tampoc com a socialment “irresponsable”, és clar). Perquè una empresa sigui considerada
com a socialment responsable cal que hagi escollit els àmbits en els que pot anar més enllà dels mínims legals de manera que li reporti algun avantatge a mig i llarg termini.

Les empreses no són ONG, ni ho han de ser mai, l’afany de lucre és el motor de l’economia. Però sí que és cert per tot l’esmentat anteriorment que cal incorporar valors afegits. Detectar quins són els avantatges i beneficis que l’RSC pot aportar a les empreses ha de permetre identificar la manera com la clientela i el consum “sí que valorin” la responsabilitat social d’una empresa.

L’empresari PIME que comentava al principi tard o d’hora s’adonarà que sí que se li valora, que sí que n’obté avantatges i beneficis, i en definitiva que la lògica competitiva farà que si no incorpora l’RSC en la seva estratègia empresarial, alineada amb els objectius empresarials, quedarà inexorablement fora del mercat a mig i llarg termini.

___
Publicat al Butlletí de Polinyà de Novembre de 2.007, pàg. 11.
Seguiu llegint >>>

Proposta de decàleg per la societat responsable

a) La societat responsable a l’era de la globalització promulga una conscienciació que implica a l’individu com part activa i decisiva en la seva relació amb l’entorn humà i ambiental.

b) El desenvolupament humà es dona en un entorn en el qual les relacions d’intercanvi econòmic estan en supeditades per la relació amb el medi ambient, no a la inversa.

c) La política és l’eina de gestió per el diàleg en lloc de la delegació de responsabilitats.

d) Empresa i societat són interdependents, la relació entre ambdues parts és una oferta i consum responsables.

e) El canvi de paradigma de la societat neocapitalista a la responsable es dona en un procés continu, els canvis són una construcció social progressiva en la que conviuen aspectes inherents a la humanitat i noves formes de desenvolupar l’adaptació al medi.

f) El comerç i el canvi climàtic comporten processos migratoris, el mestissatge genera nous llenguatges i formes culturals. La societat responsable no deu entendre com mercaderia la immigració, de la percepció d’amenaça e inseguretat passem a la fusió.

g) El mercat de valors ha subjugat la consciència de progrés a xifres. La societat responsable transforma d’objecte a subjecte a la persona.

h) La societat no es regeix per patrons de patriarcat o matriarcat, es recupera la dualitat i complementarietat.

i) La vida a nivell biològic presenta un cercle finit. A qualque societat pretenem allargar la vida al temps que augmentar la població per fer front al treball de mantenir el sistema, fet que no contribueix a la terra com ecosistema i a la humanitat com a element integrat en ell. Acceptar el temps finit i reprendre el domini del temps ha de ser un pilar fonamental de la societat responsable.

j) Els fòrums de diàleg deuen ser comunicadors i auditors,els mitjans de comunicació derivats de les noves tecnologies són elements vertebradors de la creació d’una nova cultura. El subjecte / objecte passiu que rep informació esdevé un èsser humà interactiu. Seguiu llegint >>>

Salut i seguretat laborals?

Per Rosa Alonso. Aquesta és una premsa que pesa més de 13.000kg, que actua com a motlle per a plaques metàl·liques per als automòbils. Desconeixem l’origen del vídeo però temem que és una realitat del s. XXI.

Seguiu llegint >>>

RSC: Refusam Sentir Culpabilitat

La situació provocada per les obres de l'AVE en relació als usuaris certament es pot i es qualificar d'irresponsable.

Tant l'actuació de l'empresa com de l'administració deixa en situació de indefensió als milers de persones que a diari utilitzen el transport ferroviari per anar al seu treball, i ara es veuen que els dèficits en infraestructures no els permeten per prest que s'aixequin des llit possibilitat d'arribar a temps al treball i no perdre una hora de trajecte.

La situació de Renfe respecte als usuaris no es nova, però si que comença a ser moment d'una manifestació dura i madura que faci a la ja esmentada companyia reconèixer que tracta amb éssers humans i no amb mercaderia. Seguiu llegint >>>

Vandalisme sindical a la Mercedes-Benz

Per F. Xavier Agulló. Fa uns dies em dirigia en metro llegint documentació per preparar una reunió quan de sobte un gran terrabastall em va inquietar en arribar a una estació. L'andana era plena de persones amb cartells, gorres, adhesius i... especialment, xiulets cridaners que no paraven de cridar.

El meu somriure inicial de complicitat envers la seva lluita obrera pel tancament de la planta de Barcelona aviat va quedar pansit en adonar-me que pretenien pujar al tren... amb tot aquest enrenou... I efectivament, encara dins del tren continuaven xiulant i cridant... Va ser insuportable.

Després d'aguantar-los durant una desena d'estacions, em vaig predisposar a baixar. En ser davant de la porta em vaig adonar que també pretenien baixar. Un treballador que era al costat de la porta i al meu costat, va animar la resta: "poseu-vos els taps que baixem!". És clar, llavors em vaig adonar que la majoria portava taps a les orelles...

No vaig poder evitar dir-li "llàstima que jo me'ls vaig oblidar a casa", i detestar profundament la seva forma de manifestar-se a través de causar molèsties -en aquest cas extrema en provocar maldecaps a la majoria de qui allà érem-.

Recordo altres formes molt més violentes, com la vaga salvatge a El Prat que va deixar a milers de persones sense vacances (Els límits del dret de vaga), però malgrat tot no vaig sentir ja la més mínima solidaritat envers la seva causa, simplement per la seva forma.

És això el que pretenien?
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).

Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.

Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.

És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.

Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?

Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:

• Principi general de respecte vers als símbols aliens
• Ús responsable dels símbols propis
• Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.

Seguiu llegint >>>

Les vaques ja no volen: la radicalització de La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Encara recordo els temps en què llegir La Vanguardia era un exercici de democràcia i normalitat democràtica, de respecte, on quan ens assegurava que si el diari deia que les vaques volen, era perquè ho feien realment, i jo creia així.

Els mitjans de comunicació ja no existeixen, ja no hi ha informació objetiva d'actualitat, tot és opinió i, a més, homogènia en contra de qui pensem que cal un respecte als drets que com a poble tenim.

La Vanguardia ha perdut la seva responsabilitat social, i tota la legitimitat que ja havia anat perdent els darrers temps. Precisament en uns temps on els mitjans tenen un paper clau en la creació de territoris responsables.

Reprodueixo tot seguit una carta al director d'Òmnium Cultural que LV no ha volgut reproduir, enfoquillant-se definitivament en una radicalitat informativa sense precents des del franquisme. La Vanguardia ja no és un mitjà d'informació. De fet, ja no ens en queda cap.

___

04/10/07 (Redacció ÒC)

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d’una moderació calculada, apresa a cop d’experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l’any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s’hi identifiquin i l’hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l’extremisme. Un extremisme unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista. Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d’aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L’agressivitat desbocada de l’editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol “Això no és catalanisme”, l’editorial pretenia deixar en evidència “un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com “de vol gallinaci”, l’editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d’objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la “imparcialitat” dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a “antimadridistes” i excessivament “barcelonistes”, fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l’editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l’àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca “el sentiment massiu dels valencians”. Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L’editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s’hi identifiquen i s’han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.


Òmnium Cultural

Seguiu llegint >>>

L’Estat segueix sense complir amb les infraestructures

Per F. Xavier Agulló. Publiquem tot seguit una nota informativa rebuda de l'Observatori de Finançament de Catalunya.

El setembre de l’any passat, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el conseller Castells ens va garantir que la inversió de l’Estat a Catalunya prevista en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2007 era molt satisfactòria i complia fil per randa amb el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, que contempla que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat.

Des de l’Observatori del Finançament de Catalunya, així com diferents partits polítics (ERC i CiU) i agents socials com la Cambra de Comerç de Barcelona, es va qüestionar l’acord assolit i el temps ens ha donat la raó, atès que fa uns dies l’anomenat pacte Solbes-Castells ha confirmat que la inversió contemplada en els PGE del 2007 no complia ni amb la lletra ni amb l’esperit de l’Estatut (sens dubte, si no s’haguessin aixecat aquestes veus crítiques amb la inversió pressupostada a Catalunya l’any anterior amb tota probabilitat no s’hagués negociat un nou acord aquest any).

L’acord assolit per aplicar la disposició addicional tercera del Estatut representa una millora respecte a la interpretació feta l’any anterior, però té molts punts febles. S’ha de reconèixer que pot proporcionar més inversions a Catalunya que la metodologia aplicada en els PGE-2007 i que contempla una sèrie de clàusules per garantir el grau de regionalització de la inversió pública i, sobretot, el seu grau d’execució. Això no obstant, malgrat que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya es fa una valoració positiva de la millora aconseguida (en una negociació les dues part han de cedir, malgrat que molts catalans ja pensàvem que havíem cedit molt a l’acceptar un Estatut de fireta), opinem que segueix sense complir-se la disposició addicional tercera del Estatut, que no es pot oblidar que és una llei orgànica de l’Estat.

Així, segons el Projecte dels PGE del 2008 Catalunya rebrà el 14,9% de la inversió regionalitzable que efectuarà l’Estat a les comunitats autònomes. L’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya augmentarà respecte al 2007 (amb una inversió pressupostada del 13,9%), tot i que es queda molt lluny del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat (18,72% segons les darreres dades de l’INE). Aquest increment s’explica pel fet que l’any passat es va considerar que la disposició addicional tercera de l’Estatut sols feia referència a les inversions dels ministeris de Foment i Medi Ambient, mentre que enguany s’ha canviat el criteri a l’incloure totes les inversions de caràcter econòmic, deixant fora de manera arbitrària les infraestructures socials (tan arbitrari com fou, i ara es reconeix, incloure l’any passat únicament les inversions de Foment i Medi Ambient).

A l’incloure en el còmput, en compliment del pacte assolit per Solbes i Castells, les transferències de capital, l’abonament total del preu, els peatges (no queda clar si per rescatar-los, pagar compensacions a les concessionàries o fer efectius els peatges a l’ombra) i les partides pendents d’assignar (queden per assignar 722,8 milions d’euros!!!) s’assoleix artificialment el 18,72% de la base de càlcul acordada.

En tot cas, en la nostra opinió no s’ajusta al text estatutari incloure aquestes partides per arrodonir les xifres i donar la sensació, errònia i potser malintencionada, que es compleix allò que contempla la disposició addicional tercera de l’Estatut.

L'acord Solbes-Castells reconeix un deute de 827 M€ de l’any 2007 (tot i que per l'Observatori del Finançament de Catalunya, la xifra correcta de deute del 2007 seria 1.065 M€) que ha de compensar-se entre els anys 2008 i 2009. De moment el primer any, el 2008, no en rebrem ni un miserable euro (en teoria “ja ho trobarem” el 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute???).

D’altra banda, una de les clàusules de l’acord assenyala que el grau d’execució de les inversions a Catalunya com a mínim haurà de ser igual a la mitjana espanyola, que tradicionalment ha estat superior a la catalana i s’ha situat al voltant del 85% de les inversions pressupostades. Per tant, implícitament, s’accepta que estem disposats a perdre aproximadament un 15% de la xifra pressupostada cada any sense poder dir ni piu (s’ha de reconèixer, no obstant, que en el passat sempre hem perdut més del 15% de la xifra pressupostada per l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública estatal a Catalunya).

Finalment, l’any 2015 (i no el 2013 com han assenyalat alguns), sempre que la conjunció política i astral sigui favorable a Catalunya, s’efectuarà una valoració global de l’aplicació de la metodologia, fet que proporciona una excusa magnífica a l’Estat (i també a una part de la societat civil i política catalana) per als propers anys: a mesura que la inversió no executada es vagi acumulant (atès que, malgrat les salvaguardes, existeix un forat en l’acord que podria provocar que la inversió no executada s’anés acumulant com una gran bola de neu) ens diran que no patim, que estiguem tranquils i no ens posem nerviosos, que l’any 2015 ja es corregiran les possibles mancances. Tot i que és possible que l’any 2015 no calgui corregir res, atès que si el Tribunal Constitucional dictamina que la disposició addicional tercera de l’Estatut és inconstitucional, l’acord Solbes-Castells seria paper mullat i únicament hauria servit com un acte més de la precampanya de les eleccions generals de març de 2008.


Les inversions de l’Estat a Catalunya els darrers 10 anys

Us adjuntem el percentatge d’inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya en els darrers 10 anys. Es pot observar com en tots els anys el percentatge de la inversió estatal a Catalunya se situa molt per sota del pes de l’economia catalana en el conjunt estatal (18,72% segons les darreres dades de l’INE).

Com a dada curiosa (o potser depriment) el percentatge d’inversió de l’Estat a Catalunya pressupostada per a l’any 2008 (14,9%) encara se situa lluny del millor dels darrers 10 anys: el 2003 (15,9%).

Tanmateix, no es pot oblidar que es mostren les dades pressupostades i que l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública a Catalunya provocaria que amb les dades liquidades aquests percentatges fossin sensiblement inferiors.

Seguiu llegint >>>

Escena quotidiana

Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems

R – (amablement) Hola, bon dia.

D- Bon dia, en què puc ajudar-la?

R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.

D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.

R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.

D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…

R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?

D- Potser…

R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.

D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…

R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.

D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .

R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?

D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.

R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.

D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…

R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!

Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>