El fracàs del model de contraparts en la cooperació internacional

Versión en español

Per F. Xavier Agulló. El Tercer Sector, el sector de les ONG, porta anys debatent sobre la necessària renovació dels seus models de gestió i intervenció, però fins avui la majoria de les aportacions han resultat estèrils. Si ens cenyim a les ONG de desenvolupament (ONGD), les que duen a terme cooperació internacional (i per tant excloem de l'anàlisi les d'acció social, que intervenen en els propis països) no han aconseguit grans èxits en els darrers quaranta anys, dècades en canvi en què s'ha produït la seva eclosió, en què han mogut ingents quantitats de recursos públics i privats.

El model imperant en el sector, entenent que sempre hi ha petites variants d'entitat a entitat, és el que es diu model de contraparts, pel qual l'ONGD capta fons públics o privats en origen i inverteix en destinació en desenvolupament a través d'entitats locals, les anomenades contraparts.

Cal assenyalar que la majoria de recursos públics i d'ajuda oficial al desenvolupament (AOD) es canalitza al seu torn a través d'aquestes ONGD, per la qual cosa Tercer Sector i sector públic uneixen els seus esforços en la millora de les condicions de vida en els països en desenvolupament (o bé en ajuda humanitària quan hi ha desastres naturals puntuals ).

En els anys 70 va ser quan es va encunyar (i calcular) la famosa xifra del 0,7%, quantitat que equivalia al percentatge del PIB dels països 'rics' que calia destinar a pal·liar els efectes de la pobresa i desigualtats en els països més 'pobres', i que ha servit durant 40 anys per a referenciar la quantitat que es demanava als governs que dediquessin a cooperació. Després d'aquestes quatre dècades, només ho compleixen bàsicament els quatre països nòrdics, mentre que s'ha multiplicat com a mínim per cinc la xifra real necessària (es calcula que és necessari segons les fonts entre un 3,5 i un 6% del PIB dels 'rics' per pal·liar la pobresa i desigualtats en el Món).

És cert que hi haurà qui afirmarà que no podem atribuir aquest fracàs conjunt estrictament a la cooperació internacional. Però el cert és que aquesta ha estat la via per la qual el sector públic i el no lucratiu han vehiculat les seves iniciatives dirigides a aquest mai aconseguit 0,7%. L'augment exponencial de la població i, especialment, el capitalisme salvatge dels últims 20 anys (després de la caiguda del mur de Berlín), han acabat per afectar l'entorn de la cooperació internacional que, en qualsevol cas, alguna cosa ha fet malament a seu torn.

Així doncs entre el tot i el res, jo em quedo en què una part (jo crec que majoritària, però deixem-ho en simplement un punt mitjà) és deguda a la mala gestió de la cooperació internacional. El model de contraparts és ineficient, burocràtic, difícilment verificable i pervers, ja que s'alimenta sovint de la corrupció incontrolable en les entitats dels països destí. I la veritat és que ningú pot assegurar que els projectes existeixin, ja que sovint simplement un paper ho justifica. Tot això sense que necessàriament hi hagi mala intenció, però sí excés de bonisme.

Quan s'aborden els reptes del Tercer Sector es limita a aspectes superficials o simplement instrumentals, que lògicament s'han de tenir en compte, però que no són l'essència de cap nou paradigma. Així doncs aspectes com les noves tecnologies (TIC), la capacitació, la transparència, etc., són lògicament importants, però no són la clau.

Posem un símil amb el món empresarial: quan una empresa busca internacionalitzar-se té en essència, i per simplificar, dues vies, o bé busca 'contraparts' comercialitzadores o bé es planteja operar directament a la zona objectiu. I el cert és que l'ideal en la majoria de casos és la segona opció, però per motius normalment de costos opta sovint per la primera. Però l'autèntic símil seria amb empreses de serveis i no de productes, que difícilment actuen amb 'contraparts' (excepte amb models com les franquícies).

Així doncs, el que podem anomenar model d'intervenció directa al Tercer Sector també existeix, tal és el cas d'una gran ONGD com Fundación Vicente Ferrer o una petita com Fundación privada Por una sonrisa en África . Aquestes entitats essencialment el que practiquen és tant la captació en origen com la intervenció en destinació. És cert que cap entitat que treballi sota aquest model podrà dir que "estem en 60 països", com agrada proclamar a tantes ONGD, però sens dubte ho farà amb més profunditat que amplitud i, gairebé amb absoluta seguretat, amb més èxit. En el primer exemple l'entitat actua a l'Índia, mentre que la segona ho fa en tres poblats del Senegal.

La veritat és que el model d'intervenció directa sembla molt més efectiu. Aquest model inclou l'aposta pel que més falta al Tercer Sector, la col·laboració entre entitats, i advoca també per l'eradicació d'una altra xacra, els personalismes i lobbies (en general religiosos, però no només). Ja és hora que donem pas a la creació de xarxes d'ONGD, i fins i tot d'altres actors, ja sigui en origen o en destinació.

La creació de xarxes d'ONGD en origen implica que les entitats treballin col·laborativament en la captació de fons (cas per exemple de Barcelona Acció Solidària, que amb la Caravana Solidària agrupava bon nombre de petites entitats que feien recollida essencialment d'estris, maquinària, aliments i altres tipus d'ajuda), incidint especialment en la captació de fons privats, ja siguin particulars o empresarials. Resulta especialment rellevant que les ONGD siguin capaces d'aproximar-se a les realitats empresarials, de manera que també les empreses puguin participar en el disseny d'intervencions d'acord amb els seus objectius estratègics. Això porta implícit que el purisme ideològic de moltes ONGD, que perceben l'empresa com la seva antítesi, ha de ser llimat amb molta cura, però de forma incisiva. Sense fons públics, cada vegada més escassos, el model actual de moltes entitats no pot sobreviure, i si les empreses ja han fet un pas d'evolució en integrar la responsabilitat social (RSE) en la seva gestió, també les ONGD poden evolucionar integrant alguns aspectes empresarials.

Per la seva banda, la creació de xarxes d'intervenció en destinació (p.e. l'ONGD Umbele assegura que cada euro que recapta arriba a destinació, a través d'una col·laboració amb una xarxa d'intervenció ja existent en destinació, la de les missions a l'Àfrica) ha d'afavorir la generació de sinergies i evitar solapaments, unint esforços en planificació a les zones de intervenció i fomentant els partenariats amb actors locals. També en aquest cas la col·laboració amb projectes de negocis inclusius o de base de la piràmide, promoguts per empreses, pot formar part de la seva agenda, així com la creació d'empreses socials que normalment són més àgils que les entitats associatives en el desenvolupament de projectes. Aquestes xarxes d'intervenció en destinació es converteixen en la pràctica en operadors privats que han de col·laborar amb els ens públics que governen la regió, territori o comunitat.

Així doncs les xarxes en origen poden agrupar-se per crear estructura pròpia en destinació, o bé les xarxes en destinació poden buscar finançament propi en origen o bé col·laborar amb ONGD individuals o en xarxa, o bé captar fons públics.

La creació de xarxes enriqueix el model d'intervenció directa i el complementa. I el més curiós és que la majoria d'ONGD que actuen sota un model d'intervenció directa obtenen la majoria dels seus fons de donants privats, i amb prou feines canalitzen AOD o recursos públics (que acostumen a situar-se entre un zero i un 15% del total d'ingressos), que si es destinés a aquest tipus d'entitats (o xarxes de captació i d'intervenció) oferiria una major seguretat de resultats per als que contribueixen amb els seus impostos als recursos que els governs destinen a cooperació internacional .

Aquest tipus de plantejaments, i si no en aquesta línia com a mínim amb aquesta profunditat, són els que haurien de proposar en els múltiples fòrums i xerrades sobre reptes del Tercer Sector, i obviar altres qüestions superficials i instrumentals no finalistes que només tapen forats i per a res (r)evolucionen la cooperació internacional, com s'ha comentat anteriorment.

En paral·lel al canvi de model imperant en la cooperació internacional, caldria que els territoris, regions o comunitats que volguessin rebre ajudes garantissin una capacitat per a generar efectes multiplicadors, a través d'un sistema de gestió territorial formalitzat, la mateixa manera que es gestionen les organitzacions. Això hauria de ser una exigència per a qualsevol ONGD o agència pública de cooperació internacional per a la intervenció en aquestes destinacions.

Un sistema de gestió territorial formalitzat garantiria l'existència de processos de diàleg i cooperació entre els diferents actors de destinació (públics i privats), així com l'existència de mecanismes formals de gestió eficient. Això faria més efectiva i eficient la cooperació internacional que, cas que les destinacions no poguessin desenvolupar aquests sistemes de gestió, podria ser això el primer pas de la intervenció.

En resum, doncs:
1 .- Dubtem dels models de contraparts per la seva demostrada ineficiència i, sovint, perversió.
2 .- Promoure un model d'intervenció directa origen-destinació.
3 .- Generem dinàmiques de creació de xarxes de captació en origen i d'intervenció en destinació.
4 .- Establim sistemes de gestió territorials formals en les destinacions per millorar la gestió i transparència.
5 .- Avancem del 'bonisme' a una visió més empresarial del Tercer Sector. Seguiu llegint >>>

Global Reporting Initiative forma als tècnics de GSRural en l’elaboració de memòries de sostenibilitat per a pimes

El responsable de projectes per a pimes de Global Reporting Initiative, Enrique Torres va dirigir divendres dia 17 de juny un taller formatiu a Menorca per a tècnics i gerents del projecte Gestió Sostenible Rural, en el qual va donar pautes i eines metodològiques per ajudar les petites i mitjanes empreses dels territoris rurals a elaborar memòries de sostenibilitat. El taller, en el qual hi van participar més de trenta persones, va tenir lloc en el marc de la jornada “Com comunicar la RSE de les pimes” organitzada durant la segona trobada conjunta del projecte Gestió Sostenible Rural d’aquest exercici 2011. Global Reporting Initiative, amb qui s’ha acordat explorar possibles vies de col•laboració futura, és una organització independent, creada l’any 1997 a iniciativa de Nacions Unides, l’objectiu de la qual és elaborar directrius d’aplicació voluntària per a tota classe d’entitats, de manera que aquestes informin de forma homogènia sobre la dimensió econòmica, social i mediambiental de les seves activitats, productes i serveis. Els criteris establerts per aquesta prestigiosa associació, amb seu a Amsterdam, són reconeguts a nivell internacional.

En la jornada, celebrada al Seminari Diocesà de Ciutadella, va participar també la tècnica responsable de l’Associació de Responsabilitat Social de Menorca, Cristina Pons i el president de la mateixa entitat i gerent de la Cooperativa de Consumidors Sant Crispin, Antoni Aguiló, que va explicar l’experiència de la seva organització en l’elaboració de l’informe de sostenibilitat. Aprofitant la trobada dels responsables dels grups d’acció local del projecte Gestió Sostenible Rural a Menorca, el Gal amfitrió Associació Leader Illa de Menorca va organitzar diferents visites a empreses sostenibles del territori, entre elles el Centre de Natura de Menorca i Agrobotiga del GOB i les pedreres de s’Hostal de l’Associació Lithica.

Gestió Sostenible Rural, que es desenvolupa entre 2009 i 2012, és un projecte de cooperació interterritorial, en el qual hi participen 18 Grups d’Acció Local de Catalunya, Balears i Aragó, que preveu la implantació de polítiques de Responsabilitat Social Empresarial en les empreses beneficiàries dels ajuts Leader. Amb aquest programa es pretén impulsar la sostenibilitat i la RSE de les activitats econòmiques dels territoris rurals, avançar cap a la creació de Territoris Socialment Responsables i afavorir la intercooperació i la creació de sinergies entre territoris rurals sostenible. Seguiu llegint >>>

Parlem de DIOR?

Per Rosa Alonso. John Galliano, com a individu de carn i ossos, té opinions –errònies, equivocades, encertades, controvertides, insultants, penoses, entenedores, personals o tristes (tria el qualificatiu que vulguis)- sobre qüestions que van més enllà de la seva pròpia feina en el taller de París. Opinions –semblen ser- basades en el seu antisemitisme.

I desafortunadament aquestes opinions les manifesta en un entorn íntim, dins una brasserie, quan ja porta unes copetes de més, mentre el graven amb algun dispositiu tecnològic per a penjar-les a la xarxa.

Pobre ingenu. Això suposa el seu acomiadament immediat de DIOR. I, per descomptat, aquest acomiadament no està exempt de polèmica. Una polèmica que ha despertat (algunes, no et creguis) alarmes en el món de la moda.


La moda, aquest món entès com a frívol i volàtil, cada cop posa a sobre de la taula debats més interessants i no exempts de la valoració de diferents conceptes ètics. Un debat que em desperta molts interrogants –per variar-.

D’entrada em pregunto per la causa: En quin context s’estan fent les declaracions? En quin entorn? En quines condicions? Quina és la procedència del vídeo? De qui està acompanyat? A ningú més li sembla un vídeo editat? De debó pensa el que diu? Sap el que diu? Ho comprèn? Sap que el cap de DIOR és jueu?

Després em pregunto sobre les conseqüències: Acomiadar algú per la seva ideologia –sigui quina sigui- és legítim? I ètic? No s’estarà sotmetent a l’acomiadament de Galliano per una necessitat de DIOR de renovar-se? No haurà estat un pacte entre parts? La carta de la Natalie Portman va ser el detonant?

I finalment, em quedo com estava. Sense respostes.

De fet, l'única conclusió a la que arribo és que al món de la moda no només s’ha de reaccionar enfront de situacions adverses. Ha de començar a plantejar-se immediatament altres debats més substancials.

I DIOR podria aprofitar el moment que les circumstàncies li posen a sobre la taula.

Però, és clar, DIOR és una marca. És una empresa que ha de mantenir el seu status i la seva reputació. Una reputació de dubtosa qualitat moral.

Aquest és el debat. Un debat sobre reputació, relacions laborals i responsabilitat social.

Galliano, professionalment, ha fet i farà una feina magnífica i DIOR deixa molt a desitjar.


Pots veure les declaracions a: http://www.youtube.com/watch?v=FYsiNnmAPbE Seguiu llegint >>>

Carta oberta a AENOR sobre la seva RS10. Benvinguda la RSC low cost

Per F. Xavier Agulló. En els darrers temps hem pogut asistir a uncirc de normes, convencions, acreditacions, distincions, segells i demés, amb la RSC com a víctima innocent. La RSC s’ha convertit en un objecte de desig per fer simplement negoci (està clar que també és per que tothom guanyi, però no només per guanyar diners). Estem donant la raó a qui durant anys ha propiciat fonamentalismes anti RSC. Gràcies AENOR per la vostra aportació al circ, al negoci i al fonamentalisme, i essent com són un agent outsider a la RSC. Els acuso d’actitud mercenària.

Alhora no entenc com és possible que AWNOR assumeixi com a pròpies i certifiqui normes com la EFR o SA8000, o verifiqui GRI i en canvi no faci el corresponents amb una norma autèntica ja existent com la SGE 21:2008 de Forética, i s’inventi una especificació bastarda com la RS10 (no oblidem que es basa en la UNE 165010, una guia similar a la ISO 26000, especialment respecte l’esperit no certificador, però aquí AENOR va violar aquest esperit com vaig apuntar fa uns mesos). Quin és el problema? Tenen els ens certificadors mexicà, brasilers, israelí o canadenc l’excusa per no conèixer l’existència de la SGE21, però no és el cas d’AENOR. Els acuso de cobdícia.

Vostès reconeixen que és una ‘especificació’, tot i que insisteixen a anomenar-la ‘norma’, com ho fa ISO amb la seva guia ISO26000, tot sigui dit. Una norma doncs, es construeix amb diàleg amb els grups d’interès, coneixement expert i vocació sinèrgica. Els acuso d’incompetència.

I no em diguin que tinc interessos en la SGE21, doncs tant em dona aquesta com qualsevol altra. Com va dir Jesucrist, més o menys... ‘doneu-me tres dies i em convertiré en un expert en una altra norma’, els dic el mateix respecte la RS10, no és això. El que no és de rebut és que tinguem una norma per país (o més segons com evolucioni la norma extremenya). No s’adonen que estem en un món global on el que importa és sumar i multiplicar, i no crear guetos irresponsables que resten i divideixen? Els acuso de conspiració.

Amb AENOR arriba a RSC low cost. Ara ja serà possible regalar una certificació en RSC a canvi de la triple certificació en qualitat, medi ambient i salut ocupacional, per exemple. Sigui benvingut el mercadeig de la RSC!

Quins valors que associen a la seva marca, oi? Actitud mercenària, cobdícia, incompetència i conspiració. Ni la millor consultora d’identitat corporativa ho hagués fet millor.

Els hi demano humilment tres coses:

1. Assumeixin que no saben de RSC i adoptin la SGE 21:2008 com van fer amb SA8000, EFR o GRI, i retirin conseqüentment una especificació absolutament inútil.
2. Deixin de tractar la RSC com un simple negoci que volen manipular a la seva voluntad.
3. Sumint-se generosament a qui treballem per difondre la norma franca de RSC al món, homologable a les nacionals existents quan correspongui. Seguiu llegint >>>

This is strongly back

Per Rosa Alonso.

Des de les 7.45h que caminava pel carrer. Ja, sense por. No sabia si, mentre donava les passes, esperava l’aparició de Batman, o si d’altra banda, esperava llegir a la premsa la revolució en algun país àrab. I seguia sense por.

Durant més de 10 mesos havia optat per mantenir-se al marge. Necessitava prendre perspectiva i veure-ho tot amb altres ulls. Havia optat per no anar a lunches, ni soparets, ni jornadetes de “mésdelmateix”, ni actes de “quèbonsquesom”, ni xerradetes de “notenimàvia”… havia optat per anar llegint les memòries, documents, notícies, debats o propostes que els feien arribar els seus contactes, però sempre al marge. Amb mirada distant.

Quan va prendre aquella decisió, s’havia instal•lat a la decepció. A la frustració.
Una frustració provocada al veure que el veritable canvi, la veritable evolució, no depenia del què feia aquesta corporació oportunista, de la parafernàlia del govern “megatopeimportant” o la multinacional transgressora de torn. Veia que el veritable canvi, el substancial, depenia de l’ésser humà. Ho sentia.

Cada cop que parlava amb alguna persona del tema, es reafirmava.
Sabia que el primer pas era aquell. Justament. El canvi individual. Un canvi íntim, que fugís de vanitats, avarícies, egocentrismes o pereses. Un canvi individual que es traslladaria al seu entorn. I d’aquest, a tots els altres. Exponencialment.

Quan va seure en el primer bar on va poder agafar un diari, el va llegir. I pensava... amb quin dret exigim a les organitzacions de tot tipus que adoptin mesures dràstiques de canvi, si ni la persona que tinc al costat es para a pensar en que la beguda que pren està fabricada seguint patrons sostenibles o responsables?, com expliquem que les organitzacions, fins i tot les no lucratives, s’estan instal•lant al conformisme i la rutina?, i la gent potser segueix estimant-se més seguir vivint a la inòpia?... i, en definitiva, era el diari que llegia el que li produïa rebuig. Hagués escollit aquell o un altre, tots eren iguals. Cadascun es devia als seus anunciants, o als seus consells editorials i ja ni es creien el que predicaven. Els donava igual. El que comptava era vendre diaris. Ja no comptava ni el xantatge, ni la funció social que desenvolupaven.

Després de pagar 1,20€ pel seu cafè, va començar a caminar i es va proposar un descans. Amb data límit. Després, tornaria...

…

I la data ha arribat. És avui. He tornat.
I he tornat forta. Acompanyada, amb unes amistats, amb perspectives diverses i openminded.
Però el més rellevant, és que segueixo sense por.
I això, justament, és el que em fa imprevisible.
Vull que sabeu que em veureu. I m’escoltareu. Allà on em convidin, estaré.

Sense por a dir el que crec. A contrastar amb qui faci falta el que sé que farà girar la roda. Ja no tinc por a explicar el que he après de tantes fonts. I és que ja no tinc temps, ni ganes de perdre’l. El meu fetge i la meva acupuntora ho agrairan.

El meu objectiu, ara, ja no queda al “look”. No sóc perruquera.
El meu objectiu, ara, queda a les persones i en les organitzacions que vulguin, de veritat, fer “el canvi”. Un canvi “directe a la llaga”. Sense embuts ni contemplacions.
Un canvi que no quedi en la confecció d’un document, o dos, o vint.
És la meva RESPONSABILITAT. Seguiu llegint >>>

Cas: ESCOLA PIA SANTA ANNA MATARÓ: Educar des de la igualtat

Objectius: A l’Escola Pia Santa Anna existeix una preocupació per tenir cura de la igualtat, tant pel que fa als continguts curriculars com a entitat educativa com de manera interna amb el personal i en la seva estructura organitzativa.Des de l’IMPEM se’ls ha ofert suport per tal de planificar i tirar endavant propostes en aquest sentit. Temes com el llenguatge de gènere ja eren una preocupació existent al centre i es procurava que les comunicacions internes i externes així ho reflectissin. També els preocupava que els continguts que s’imparteixen com a centre i el model que ofereix a tot el seu alumnat es fessin des de la igualtat d’oportunitats en tots els aspectes. En aquest sentit estan treballant per detectar i gestionar les diferents situacions en què han de tenir cura especial d’aquests aspectes, com un registre de situacions que com a professionals de l’educació han de tenir en compte en l’àmbit de la igualtat.

Resultats: Es va proporcionar un manual de llenguatge no sexista, que van revisar i passar a l’administració per tal d’anar garantint aquesta pràctica en les comunicacions pel que fa al llenguatge. D’altra banda, està previst fer-ne una presentació al claustre del professorat per fer una difusió més complerta entre el col·lectiu docent, així com enviar una còpia a tota la plantilla del manual i penjar-lo a la intranet. En aquests moments el centre s’està plantejant també l’elaboració i la implementació d’un pla d’igualtat a l’organització.

L’Escola Pia de Santa Anna en tot moment ha procurat respondre a les necessitats i circumstàncies de la societat mataronina. Ha contribuït al progrés de la ciutat amb les seves propostes d’ensenyament: l’aritmètica comercial o la pràctica amb les empreses simulades i les llengües estrangeres, la nàutica, l’agrimensura, els museus pedagògics, els esports (especialment el basquetbol) i les escolanies.

Fitxa del cas
Font: Ajuntament de Mataró i Projecte Ressort Seguiu llegint >>>

Es publica una innovadora guia de Responsabilitat Social Empresarial centrada en la gestió dels aspectes de llengua

El document es titula “Empresa i llengua. Un enfocament de responsabilitat social empresarial per a aportar valors a tots els grups d'interès”.
El seu caràcter innovador ve del fet que està concebut des de la lògica empresarial de la Responsabilitat Social Corporativa, un enfocament de gestió que moltes de les empreses més ben gestionades han anat incorporant.
Proposa que les empreses compromeses amb l’RSE han de combinar tres vectors: el legal, el comercial, i el de responsabilitat social.

El Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya ha publicat el manual "Empresa i llengua", una guia que reflexiona al voltant dels aspectes lingüístics com un element més en la gestió de la responsabilitat social de les empreses, alhora que també ofereix diversos exemples de bones pràctiques que poden ser aplicats en contextos diversos.
El document, de trenta pàgines, porta per subtítol "Un enfocament de responsabilitat social empresarial per a aportar valors a tots els grups d'interès", que vol ser tota una declaració d'intencions sobre l'enfocament que aporta l'RSE.
La guia ha estat elaborada per Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social de les empreses i promotor de Responsabilitat Global, qui també ha col·laborat en aquests anys amb la Secretaria de Política Lingüística per a ajudar a definir un model adequat amb la lògica empresarial de l’RSE. Canyelles, que també ha ofert formació en aquest eix de l’RSE, considera que el repte és integrar els aspectes lingüístics dins de les matèries gestionades en el marc de l’RSE, és a dir, donar-li la normalitat que es mereix per part de les empreses que gestionen la seva RSE.

Després del desenvolupament que ha tingut l'RSE en els darrers anys, encara no existia un marc de reflexió per a les empreses sobre com integrar els aspectes lingüístics a l'RSE, una mancança que aquesta publicació pretén trencar. Si bé existeixen documents que es refereixen a la llengua i a l'RSE, fins ara sempre s'havien formulat sota la lògica del marc normatiu, mentre que aquest document, sense desatendre aquest marc, parteix del desenvolupament empresarial de l'RSE com una estratègia corporativa.

El rerefons de la publicació és que la llengua també forma part de la responsabilitat social de les empreses. Així, les empreses que volen construir una ciutadania corporativa sensible i compromesa amb el seu entorn haurien d’incorporar aquesta perspectiva entre els temes rellevants en la gestió de la seva RSE. La relació positiva amb els territoris on l’empresa opera i amb la seva cultura, llengua i personalitat esdevenen una manera de guanyar ciutadania corporativa.
La integració de la llengua dins l’RSE ha de ser especialment rellevant en territoris com Catalunya, Galicia o el País Basc i en el conjunt de l’Estat espanyol, on la llengua pren totes les característiques per a ser considerada un aspecte rellevant d’RSE.
Les empreses han d’abordar-la transversalment ja que té a veure amb tots els aspectes substancials de l’RSE: laborals, socials, econòmics, de producte, d’atenció a la clientela, de relació amb els grups d’interès, de relació amb la comunitat, sostenibilitat.
Una de les idees força que s’hi expressen és que l’empresa ha de combinar tres vectors: el legal (garantir-ne el compliment), el comercial (incorporar criteris de mercat), i el de responsabilitat social (ser sensible a les inquietuds de la societat). Però respecte al compliment legal s’incorpora un matís molt rellevant: complir la llei, des d’una òptica d’RSE, implicaria tenir en compte no solament l’articulat de la norma sinó el seu esperit per a donar compliment a les expectatives de la societat que hi ha expressat el legislador.
Aquest, partint del desenvolupament empresarial de l’RSE com una estratègia corporativa, té per intenció abordar la reflexió sobre RSE, empresa i llengua, però també vol anar més enllà quan proclama que Catalunya pot esdevenir un espai d’excel·lència per a l’aprenentatge corporatiu sobre la gestió del multilingüisme i la diversitat cultural que les multinacionals puguin aplicar en altres contextos. Seguiu llegint >>>