Les 25 notícies més censurades als mitjans

La iniciativa Projecte Censurat treu a la llum, des de fa més de 30 anys, informacions que no troben lloc als mitjans de comunicació de massa i que són censurades per ser compromeses. Ara publica la llista de les 25 informacions que, des de mitjans del 2007 i fins a mitjans d'aquest any, han estat ignorades als mitjans.

La mort de més de 1,2 milions de civils a l'Irac en cinc anys a causa de l'acció de les tropes nord-americanes ha estat una de les informacions més ocultades, segons Projecte Cesurat. Tampoc s'ha parlat dels efectes negatius de l'acord comercial NAFTA entre Canadà, EUA i Mèxic, ni de l'elevada xifra d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.

Altres temes que van veure la censura són l'impacte de l'ocupació a l'Afganistan per a la població local, la realitat de milions de persones que viuen en situació d'esclavitud, l'estat de les presons juvenils als Estats Units i les pressions per part del Govern nord-americà als ciutadans i moviments contestataris.

Font: Ekoos.org Seguiu llegint >>>

SGE 21:2008. Nova edició de l'única norma certificable en RSC del món

Per F. Xavier Agulló. Era l’any 1.999 quan un grup de persones reunides en un congres al World Trade Center de Barcelona van engendrar la que, amb el pas del temps, es convertiria en la única norma certificable en RSC a nivell global al món: la SGE 21:2008 (altres normes com la SA8000 ho són a nivell parcial i la ISO 26000 és guia i, per tant no serà ni norma ni certificable). Nou anys després i al mateix lloc es va presentar el dia 1 d’octubre de 2008 la tercera revisió que substitueix a la versió de 2005.

Entre les novetats al voltant de la norma estan la creació d’un microsite propi (http://www.sge21.foretica.es/), la seva traducció al català (a més del castellà i l’anglès com la versió anterior). Amb aquestes accions Forética aposta fermament per l’estàndard. La nova versió incorpora, respecte la versió anterior, la SGE 21:2005, una rellevant quantitat de canvis que poden ser consultats en aquest guió.

Responent als objectius establerts per la revisió, a la nova versió de la norma es poden trobar dos tipus de modificacions. Per una banda aquelles dirigides a l’adequació i actualització dels requisits de l’estàndard d’acord amb l’evolució de l’abast de la Responsabilitat Social en aquests darrers anys; per l’altra banda les modificacions pròpies de la millora continua de tota eina de gestió que suposen el perfeccionament de la redacció i la restauració dels continguts, optimitzen la comprensió dels mateixos en el procés d’implantació i auditoria.

Així doncs, la majoria dels canvis responen a les necessitats d’adaptació que la praxis diària ha demostrat que són necessaris com ara el requisit d’existència de requisits globals de RSC, d’una memòria de RSC o noves i diferents funcions del comitè d’ètica.

Apareix també la figura de ‘responsable de gestió ètica i responsabilitat social’, requisit no reflectit a l’anterior versió, i es transversalitzen aspectes com el diàleg amb els skateholders i la política anticorrupció (que ha d’abastar la relació amb tots els grups d’interès). Prenen molta més rellevància les compres responsables, que tenen un tractament més detallat donada la seva importància com a motor de la RSC.

Així mateix, s’introdueixen nous ítems específics com la innovació responsable, les estratègies davant el canvi climàtic, la seguretat de la informació, la política d’accessibilitat en el seus sentit més ampli, els drets humans o la gestió de la diversitat.

Els treballs dels procés de revisió, als quals vaig tenir el plaer de participar, van durar alguns mesos i van acabar en dues sessions participatives entre la variada membresia de Forètica. A l’anecdotari privat del procés queden aspectes com la discussió sobre el canvi climàtic (encara que sembli mentida, hi havia qui preferia no incorporar-ho per que el negaven (?)), reflexions sobre si el codi de conducta havia de ser inclòs o no com a requisit (doncs la majoria dels estàndards existents no ho requereixen) o la revisiño global dels tex en termes de llenguatge no sexista (al voltant d’un 80% dels canvis proposats van ser acceptats i introduïts, encara que van quedar pendents per properes revisions sexismes com ara ‘proveïdors’ o ‘inversors’).

La SGE 21 doncs, s’adapta als nous temps, manté i millora la seva compatibilitat amb altres estàndards com el Global Compact, el GRI G3, la SA8000 o les bones pràctiques apuntades als esborranys de la ISO 26000.

Actualment prop de 60 empreses disposen ja del certificat, la quasi totalitat a Espanya i una d’elles a Xile, mentre que Forètica s’ha iniciat amb força a Argentina amb presència directa el que facilitarà que les empreses del país procedeixin a la certificació.

Esperem i desitgem que aquest estàndard, magnífica la seva concepció, s’estengui per la resta de Llatinoamèrica i per Europa (encara que em temo que això queda una mica més llunyà). Molt sovint pensem que els estàndards neixen en el món anglosaxó i, quan algun ho fa en el llatí, és infravalorat. La SGE 21 és una estàndard de primer nivell, únic, global i assumible per la majoria de les empreses socialment responsables.

Treballem doncs conjuntament per aconseguir que aquest no sigui l’únic estàndard mundial certificable sinó que sigui L’ESTÀNDARD de referència mundial, al món llatí i també l’anglosaxó, perquè la seva ja llarga trajectòria l’ha dotat d’un gran interès. Seguiu llegint >>>

Més TV per beneits, menys societat responsable

Per F. Xavier Agulló. No és casualitat que en un país on un d’aquests nous dictadors de la democràcia ostenta el poder i controla els medis (Berlusconi a Itàlia) hagi sorgit un model televisió de tant baixa solera com el de las ‘velines’ (dues dones ballarines, una rossa i l’altra morena) en tots els programes de TV, on només els noticiaris queden exempts, de moment, però tot arribarà.

Avui el diari espanyol El Mundo feia una reflexió mig àcida però còmplice amb la model. I és que Espanya no està exempta de models de TV per beneits. Només cal fer un mica de zapping per Antena 3, Cuatro, Tele 5 (també propietat de Berlusconi)o inclús les cadenes públiques per veure ‘telebasura’, ús gratuït del cos femení (o masculí), tafaneries i taules de gent cridant-se; sense masses ‘velines’ encara, però, en qualsevol cas, altres models per beneits.

I és que no és perquè si que tenim aquestes escombraries als nostres aparells de TV: conflueixen els interessos dels mitjans de comunicació per atraure audiència amb els interessos de la classe política per generar ments beneites sense esperit crític propi.

És cert que tothom necessita moments per evadir-se (encara que seria millor fer-ho amb un bon llibre ...) però tota acció desmesurada és dolenta. I una sobredosis de TV genera ments cada cop menys ràpides i autònomes.

Adormir la societat, tornar-la beneita és el ‘paradís’ de la nova classe de democràcies dictatorials. Donar ‘sang i fetge’ a les masses en època de l’imperi romà per desalimentar el seu esperit crític.

Amb beneits no és possible fomentar un consum responsable, activisme individual, esperit crític en definitiva. Llença carn als gossos que oblidaran la seva funció de vigilància. Seguiu llegint >>>

Sobre l’"esperit olímpic" de la FIFA i el que diria el "senyor dels anells"

Per F. Xavier Agulló. Suposo que molta gent a qui el futbol els sembla una ‘collonada’ podrà estar temptada de no llegir aquesta reflexió pel seu títol. Doncs tranquils, que no tracta d’això. És cert que faig referència al fet que finalment el FC Barcelona ha estat avalat pel tribunal màxim de no haver de cedir el seu jugador Lionel Messi a la selecció argentina per jugar els JJOO.

No em posicionaré ni favorablement ni en contra, no crec que hi hagi una reflexió socialment responsable que fer al respecte, però si vers la resposta de la FIFA: “La FIFA està sorpresa i decebuda amb la decisió, però la respectem. No obstant demanem als clubs: Deixin que els seus jugadors participin als Jocs Olímpics! Seria una acció solidària que harmonitzaria perfectament amb l’esperit olímpic”, va declarar el president de la FIFA, Joseph Blatter.

Més enllà del fet que la FIFA té poc a ensenyar de ‘solidaritat’ a aquest club (que ho preguntin a Unicef), em pregunto a quin esperit olímpic fa referència: al que li fa un ‘lifting’ a la dictadura xinesa?, al que facilita que totes les connexions de TV es facin des de la plaça de Tiananmen per desvincular-la dels assassinats comesos allà l’any 1989?, al que es tapa els ulls davant els assassinats del Tibet?, al que permet la violació sistemàtica dels drets humans i laborals?, al que es tapa el nas per no respirar la contaminació que cobreix Beijing?, el que es tapa les oïdes per no haver d’escoltar la veu de milions de persones?, o el que s’omple les butxaques amb els mals del proïsme’

La Xina és un estat on el contracte social no es basa en la cessió del poder de la ciutadania al govern, com a les democràcies, sinó en un laissez faire mutu, en un jo el Govern et deixo tranquil perquè tu Ciutadania enriqueixis sense preguntar com i tu, Ciutadania em deixes tranquil a mi, el Govern, en qüestions polítiques. No és doncs, un diàleg social sinó un ‘deixa’m tranquil’ consentit. Afegim a tot això la gran trajectòria de transparència, manca de corrupció i ‘esperit olímpic’ del COI o la FIFA, i què ens queda? Res de bo.

Estic segur que el baró de Coubertin, el senyor dels anells, hauria lluitat contra aquest esperit infame ... a potser només hauria dit: “deixeu-me tranquil”. Seguiu llegint >>>

Menys de la meitat dels pares utilitzen el permís de paternitat

Per Cristina Almirall. La Llei d'Igualtat, vigent des de març de 2007, estableix que “el permís de paternitat és un dret individual i exclusiu del pare, que es reconeix tant en els supòsits de paternitat biològica com en els d'adopció i acolliment”. Permet al pare una baixa no obligatòria de 13 dies. Mentre, la mare compta amb un permís de 16 setmanes, les sis primeres reservades en exclusiva i obligatòries. Respecte a les altres deu, es dóna l'opció de transferir-les o compartir-les amb el pare, cosa que només es fa en el 1,5% dels casos. Fa més d'un any que el dret a la baixa per paternitat va entrar en vigor, però la poca durada de la llei i les idees estereotipades en relació del rol dels pares deixa entreveure que la paternitat i el gaudi dels fills i filles encara són un dret poc reconegut i que encara queda molta tasca de conscienciació i d'acció per fer. Així i malgrat que el permís de paternitat és un dret, menys de la meitat de qui treballa a Espanya fa ús del seu permís de paternitat. Potser perquè encara hi ha moltes persones creient que el naixement i cura d'un fill o filla és cosa de les dones i no dels homes, perquè la fa millor una dona. I que la crida de la maternitat existeix, però la de la paternitat no.

Els que creguin amb la igualtat Home - Dona estaran amb mi que la conciliació de la vida laboral i familiar i les seves mesures reals haurien d'enfocar-se per igual als homes i a les dones, però especialment cap els pares. Avui ells encara no poden exercir plenament el seu dret a la paternitat, ni gaudir dels seus fills i filles ni cuidar-los, jugar i divertir-se tant com voldria. Bé, tampoc les mares. Les mesures enfocades als permisos parentals i la conciliació estan dedicades en exclusiva a la dona. I és clar, potser aquestes consideracions haurien de començar a canviar si volem que la igualtat Home - Dona sigui real.

A la resta d'Europa hi ha el cas de contrast total de Noruega on el pare gaudeix de 4 setmanes de permís intransferible i té l'opció de compartir les altres 52 setmanes amb la mare (qui té reservades en exclusiva 3 setmanes prèvies al part i 6 setmanes posteriors).

Com a dada potser hauríem d'assenyalar que l'Institut Nacional de la Seguretat Social va gestionar 180.333 prestacions per maternitat en el primer semestre de l'any, amb un augment del 9,5% sobre el mateix període de 2007, mentre que els processos de paternitat van ascendir en els sis primers mesos de l'any a 139.483, va informar el Ministeri de Treball i Immigració. I que la Seguretat Social va destinar un total de 825,2 milions d'euros al pagament de prestacions econòmiques per maternitat entre gener i juny, un 13,9% més que en igual període de l'any anterior, i va dedicar altres 104 milions d'euros a l'abonament de les prestacions per paternitat, un 233% més, va informar avui el Ministeri de Treball i Immigració. Seguiu llegint >>>

Ni lloguer, ni compra ni adjudicació d'habitatges: cessió d'ús

Per F. Xavier Agulló. En el darrer any la Federació de Cooperatives d'Habitatges de Catalunya ha estat treballant en l'estudi d'una nova via d'accés a l'habitatge basada en els principis del cooperativisme i de la filosofia de l'economia social: la Cessió d'Ús.

A mig camí entre la venta i el lloguer, aquesta nova via d'accés a l'habitatge es base en el mecanisme de la cessió d'ús allarg termini d'habitatges propietat d'una cooperativa, oferint una gran estabilitat en el temps a un cost assequible. Aquesta nova via pretén ser una solució per a la problemàtica de l'habitatge al nostre país, aportant, sobretot a col·lectius més necessitats com poden ser la gent jove, les noves famílies, les famílies monoparentals i les persones grans, la possibilitat de desenvolupar els seus projectes personals de vida sense que l'accés a una llar suposi un obstacle.

Ara per ara la via d'accés a l'habitatge a través de Cessió d'Ús està en procés molt avançat d'estudi de viabilitat per ésser presentat davant de l'Administració Pública. Hauria de representar un gran pas per a facilitar l'accés a l'habitatge a la ciutadania des de l'àmbit cooperatiu.

Font: Revista Cara Nord de Salas Serveis Immobiliaris. Seguiu llegint >>>

L'ou o la gallina

Per Juanjo Martí. Darrerament estem entrant en una dinàmica que canvia els patrons i dinàmiques socials. Cada vegada hi ha més sensibilitat social vers les persones humanes i el mediambient. Aquesta sensibilitat coincideix amb què major nombre de dones ocupen esferes de poder, tant polític com social o empresarial.

No podríem dir si fou primer el tenir més dones a llocs amb poder de decisió el que a conduit a lleis com la de igualtat, o que ha estat un canvi el que les ha portades i en conseqüència proporciona les eines necessàries.

El que està clar i no en queda cap dubte, és que tornem a un matriarcat en que la devastació industrial dóna pas a una comunitat internacional, que ben poc a poc com tot canvi social, prioritza que no es destrueixi el nostre, a vegades oblidat, benvolgut món.

En aquest marc, la recerca de valors espirituals ens apropa a un canvi de cicle que va més enllà del moment actual, és un bon moment per repassar la història de la humanitat i llegir entre texts escrits per homes, quina va ser la darrera vegada que la responsabilitat de guiar el món va estar en mans femenines, no entès com a dones, si no com a aquesta part del nostre cervell menys instrumental i més oberta al diàleg, la responsabilitat i la delicadesa. No faltarà qui en faci un còdex da vinci parlant de "maries", però historietes a part, està bé ser conscient dels canvis que es donen; sense tenir rellevància si fou primer l'ou o la gallina. Seguiu llegint >>>

Vaga tenyida de negre

Per Rosa Alonso.

El dret a vaga és un dret adquirit amb el temps, l’esforç i el treball de milers de persones al món desenvolupat. Aquest dret representa valors com la solidaritat, la justícia o el compromís. Valors en decadència a la societat d’avui dia.

Normalment les situacions d’aquest tipus es veuen contaminades per paraules creuades de diverses institucions o els conflictes entre grups civils de diferent calat.
Enguany la vaga del transport ha estat excel·lent. Excel·lent organització, excel·lent comportament, encert en l’oportunitat, encert en el moment, el temps i el comportament.
Malgrat hi ha qui radicalitza postures, per norma general ha estat seguida per un % elevadíssim de personal de transport, a més de comptar amb un seguiment mediàtic total o fer arribar a la població el neguit del sector.

Aquesta vaga no només ha servit per fer valer els requeriments del sector del transport, s’ha sabut traslladar aquestes necessitats a la població general. I això és tot un encert.
Malgrat aquesta felicitació rotunda, vull condemnar el presumpte assassinat del membre d’un piquet.
La feina dels piquets és quelcom que normalment no s’entén com s’hauria d’entendre. Potser perquè els sindicats no han sabut fer-ho. Els piquets són persones que s’autoimpliquen per aconseguir que els demés entenguin i comparteixin els motius de la vaga. Persones que creuen que la unió és la força. Són persones que saben que si aquesta vaga es segueix per tothom, les conseqüències forcen a les parts negociadores. Són persones que s’estan tots els dies plogui, nevi o amb sol de justícia bregant amb qui no entén els valors de la vaga. Us recordo aquests valors: solidaritat, justícia i compromís.

Això hauria de ser més que suficient per entendre que qui forma part d’un piquet ho fa no perquè no vulgui treballar, ho fa perquè vol treballar en millors condicions. I això no ho dic jo, ho va dir Francesc Layret.

Seguiu llegint >>>

Air Berlin no sap volar

Per F. Xavier Agulló. El caragirat dictatorial de la foto és el director general de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold. Em permeto d'agafar l'eslògan de la campanya d'una altra companyia alemanya, Media Markt, per a fer-hi un petit canvi. Al costat d'aquest senyor bé hi podríem posar l'eslògan 'Jo sóc tonto'.

I és que la polèmica engegada inauditament contra la llengua catalana per aquest senyor ja no cau en la il·legalitat o la irresponsabilitat, que ho fa, sinó que no es pot considerar res més greu per a una empresa que un trist error estratègic.

Em recorda els molts errors que van cometre anys enrere companyies dels EUA per no veure més la necessitat de tenir en compte les especificitats de cada país. Em recorda quan Telefónica va tenir l'ocurrència de patrocinar la restauració de la catedral de Cuzco, que al seu moment havia estat construïda pels castellans sobre un temple inca durant la conquesta i extermini de la població indígena.

Si les companyies volen ser globals, han d'aprendre a volar. No cal dir que si Air Berlin ho vol ser més encara. I 'volar' no significa obligar a què tothom sigui igual, 'volar' significa tot el contrari, aprendre a respectar les diferències i, sobretot, cada país.

Estic segur que aquest senyor ja s'ha penedit de la seva editorial (les moltes campanyes que s'han engegat contra Air Berlin han quallat en molta gent, personalment ja tenia en llista negra a una altra companyia low cost com RyanAir per altres motius, ara en tinc una altra). Però els errors contra el respecte cultural i identitari dels pobles no s'oblida, que és com quan arrugues un paper: un cop fet, per més que l'aplanis les arrugues hi seguiran sent. Seguiu llegint >>>

Ah, c'est la vie!!!

Per Rosa Alonso.

Encenc la TV i veig un individu que utilitza el seu sarcasme per a humiliar a qui treballa pensant que ho fa el millor que pot…

Poso la ràdio i escolto que Save The Children denuncia públicament abusos sexuals que càrrecs militars i cooperants exerceixen sobre nens…

Obro un periòdic i llegeixo que en la catàstrofe de Myanmar segueixen sense deixar arribar a l'ajuda humanitària…

Obro un link a youtube i em trobo amb un jove patejant un gos i allunyant-se, riu a riallades mentre deixa plorant en el sòl a l'animal i a propietària…

Obro el correu i em trobo qui no assoleix entendre que en la vida és important conciliar i equilibrar horaris…

Després de tot això entenc a qui titlla a la humanitat d’irresponsable, injusta o cruel. Però què voleu que us digui? Sé que algunes persones segueixen en la lluita personal, creient a les utopies, a la responsabilitat dels individus i les organitzacions amb la societat, i en un món millor. Això m’impulsa a inspirar i mentre expiro pronuncio: “ah, c’est la vie!!!

Seguiu llegint >>>

Granollers: recuperar la ciutat per a les persones i aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà'

Per F. Xavier Agulló. Amb la crisi del 1992, el centre de la vila de Granollers va perdre la meitat de visitants (de 8.000 a 4.000). L'any 1995 es va constituir "L'associació de comerciants, professionals i empreses de serveis de Granollers Centre" (Gran Centre). Després de més de 12 anys, més de 40.000 persones visiten el centre de la ciutat, i per tant han reactivat el petit comerç independent. ¿Què ho fa que Gran Centre hagi tingut un èxit tant rotund que fins i tot és estudiat com a cas als estudis de comerç de les universitats de Manchester i Birmingham? (no cal que dir que al propi país ni se'l coneix ni reconeix pràcticament, com acostuma a passar, ningú no és profeta a la seva terra).

He tingut recentment la plaent oportunitat de conèixer personalment a una de les persones que ha liderat el projecte, Amadeu Barbany. En l'època romana una cruïlla de camins va donar origen a la ciutat, com moltes altres ciutats mediterrànies. Ciutat, comerç i cultura han estat sempre aspectes relacionats, i no sembla que ho hagin de deixar de ser.

El model importat dels EUA i, en menor mesura de França, de grans centres comercials va irrompre fa unes dècades per trencar aquest equilibri. La massificació del consum ha conduït a la banalització, a un consum no meditat i més impulsiu, i a una priorització del factor preu per sobre de molts altres. Tot plegat no ha ajudat massa al consum socialment responsable.

Ja abans de conèixer l'Amadeu, la visita pel centre comercial de la ciutat m'havia resultat una experiència altament gratificant. Hi havia elements com la gran quantitat de carrers peatonals, les activitats al carrer i alguns detalls com l'existència de cadires clàssiques al carrer que feien de l'experiència de passejar i comprar per Granollers quelcom molt diferent.

En la publicitat fan servir missatges i continguts estrictament propis i tradicionals (res de pares Noël!!), organitzen sopars on gent del ram i persones de col·lectius amb risc d'exclusió comparteixen taula, o amb la campanya 'aquí tens un amic' faciliten que les criatures puguin anar, com abans, soles pel carrer (i si es perden, a les botigues es disposa d'un espai de joc, de descans i s'avisa a pares i mares). Amb això intenten que siguin de nou les persones les que 'ocupin' la ciutat, com en època romana. I en moltes de les iniciatives no han esperat al burocràtic permís municipal... les persones primer, exercint un activisme original i efectiu.

La cultura no és un element aliè per Gran Centre: les conferències que mensualment organitzen sobre aspectes varis vinculats amb la cultura i l'autocreixement aconsegueix una assistència promig de 350 persones (en la meva vida no he anat a massa actes amb més d'un centenar de persones...). També tenen, com asseguren, la 'companyia teatral més dolenta però gran de Granollers', on la gent del comerç local interpreta quelcom tan tradicional i vinculat alhora amb el comerç com l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

Amb el temps, no sense guanyar-se pel camí força enemistats, han aconseguit aglutinar més de 300 botigues associades. El foment de la 'coopetència' és un dels elements que segurament més destacaria del projecte. Com al Tercer Sector, els personalismes sovint també reforcen l'atomització que va en detriment de la competitivitat davant d'altres formes de comerç.

Són molts els centres comercials de ciutats que tenen bones infraestructures i carrers peatonals, però Granollers no és només una closca, és una nou ben plena. Tanmateix, el seu èxit no resta exempt de seguiments simbiòtics (per no definir-los amb un altre terme): s'ha passat d'una única franquícia l'any 2000 a més de 100 en l'actualitat. En tot cas, això és la lògica econòmica.

Ara cerquen 'exportar' el seu exemple a tot Catalunya, amb la participació en una fundació que han promogut. Entre d'altres objectius tenen l'aconseguir un certificat de 'comerç ciutadà', que premiï les bones pràctiques d'implicació amb el territori i de creació de riquesa en donar negoci a professionals de la ciutat, en especial del món dels serveis. Tot un exemple de com activar un territori socialment responsable.

Existeixen a Europa certificats de productes ecològics i fins i tot artesanals. Però és per a productes, no per a serveis. Sembla que la reclamació d'un certificat de 'comerç ciutadà' hagi de caure en sac trencat, però jo no apostaria pas a la contra... Seguiu llegint >>>

Kelme, culpable per barrejar política i negocis

Per F. Xavier Agulló. El febrer del 2006 publicàvem un escrit sobre la rescissió unilateral per part de la firma alacantina Kelme a Oleguer Presas (Kelme, el símbol de la irresponsabilitat provinciana).

Ara la jutgessa de primera instància número cinc d'Elx ha obligat a Kelme a indemnitzar al jugador del Barça Oleguer Presas 49.608 € més els interessos per rescindir-li unilateralment el contracte.

Amb això s'ha demostrat la irresponsabilitat de l'empresa de productes esportius. No es pot barrejar política amb els negocis. Això fa l'empresa socialment irresponsable. El boicot engegat contra Kelme per aquesta vergonya ('Kelme m'ha perdut com a client') ara té més sentit que mai. Seguiu llegint >>>

Professionals de la Geografia assumeixen la seva responsabilitat social en el seu nou codi ètic

Per F. Xavier Agulló. El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya NÚM. 5109, de l’11 d’abril proppassat ha publicat l’edicte del Col·legi de Geògrafs pel qual s’anuncia l’entrada en vigor del CODI ÈTIC DE L’EXERCICI PROFESSIONAL DEL GEÒGRAFS I GEÒGRAFES A CATALUNYA, que va ser aprovat per l’assemblea ordinària de 7 de març de 2008. El Codi ètic pot consultar-se en la seva versió electrònica oficial al DOGC així com per mitjà de la web del Col.legi.

Els que històricament s'han vingut anomenant 'codis deontològics' no només es va apropant a la nomenclatura actual que determina la Responsabilitat Social, sinó que alhora n'assumeixen els seus principis, com a mínim en aquest cas del Col·legi de Geografia. Ja en el seu preàmbul afirma que "l’acció dels geògrafs i les geògrafes està estretament relacionada amb l’exercici socialment responsable d’una professió que té incidència directa sobre el desenvolupament, present i futur, de l’espai comú dels ciutadans i les ciutadanes i, per tant, sobre l’evolució de la seva qualitat de vida individual i de la comunitat".

Certament no és banal aquest pas: qui exerceix la geografia té sovint un paper important en el desenvolupament de territoris socialment responsables, per tant que al seu codi ètic assumeixin els principis de l'RSC és un aspecte molt rellevant.

Alhora, en aquest codi ètic la professió eleva l'RSC a principi deontològic: "b) Principi de responsabilitat social.- Els geògrafs i les geògrafes, com a professionals del territori, vetllaran perquè el resultat de les seves activitats professionals es comprometi i s’identiiqui amb les necessitats de la societat o dels col·lectius als que van adreçades."

Que la responsabilitat social 'corporativa' sigui també 'individual' passa per què les persones l'interioritzin, i quina millor manera de fer-ho que a través de la seva professió. Felicitem la iniciativa d'aquest col·lectiu de professionals, que desitgem sigui un exemple per a d'altres col·lectius i, alhora, una motivació perquè qui exerceix la geografia d'una forma socialment responsable també ho faci en l'àmbit personal i familiar.

Seguiu llegint >>>

Són transparents les ONG?

Per Rosa Alonso.

M'assec davant el portàtil i veig el reflex de la meva cara d'estupefacció encara avui. I és que ahir vaig assistir a la jornada Són les ONG transparents? (acompanyada, això sí, d'algú menys “contaminat” que jo en això del tercer sector, per si de cas sóc jo massa ignorant o bel·ligerant amb aquests temes).

Vaig acudir acompanyada d'algú que avui m'ha escrit literalment el següent “la realitat va ser que no va haver resposta a la pregunta principal, en comptes d'això els ponents es van dedicar a il·luminar-nos amb els seus assoliments i amb “que guap@ sóc, quin tipus tinc”, es van dedicar a fer-se un acte massatge fins i tot a fer massatge als seus companys i companyes de taula però sense arribar a respondre a la pregunta principal de la ponència”.

Doncs això mateix.

Si no anaven a contestar la pregunta de la ponència, a què hi vam anar? Doncs molt senzill. Atrets per un suggeridor i seductor títol de la jornada, van anar algunes persones vinculades al tercer sector. I a què van anar? Doncs a escoltar “l'indispensable” que és avui estar auditada per alguna “consultora de prestigi internacional” o, com a mínim, per la Fundación Lealtad. Perquè si no estàs supervisat per aquells, simplement, no existeixes en el panorama “dels bons”.

I és que em vaig dedicar a escriure en la meva llibreteta algunes “bufonades”. Un rest de frases literals que no “batejaré” però aquí les deixo (amb les meves preguntes de rigor, of course)

“ Hi ha ONG que lamentablement no han aplicat la transparència” … Quines? Quantes? On? Com se sap que no són transparents? Tenen noms? Per què no se les denuncia? Quins criteris s'han de seguir per a ser transparents segons vostè?

“ El donant ha d'analitzar l'ONG”. Perfecte! D'acord amb això de la Responsabilitat Individual de cadascú, però… es preocupen vostès de procurar sistemes transparents que promoguin la participació? O potser seria contraproduent? O potser no interessa?

“No cal demanar comptes cada tres mesos, cal demanar resultats en el llarg termini”. Efectivament, però… no parlàvem de transparència? Qui ha demanat resultats cada tres mesos? No seria millor donar resultats cada any – com ho fan habitualment- però més detalladament? O potser la societat no està preparada per a llegir aquella realitat que tots i totes coneixem del tercer sector?

En resum, que ens van parlar més de transparència qui va assistir com representant del sector privat que del tercer sector, com ve sent habitual en aquest món de la RS.

I deixo d'escriure que això de la teoria de la conspiració m’estressa més que la física quàntica i pensar en l'infinit de l'infinit. I vull tornar a veure la meva cara sense símptomes d'estupefacció. Em vaig a embolicar en el meu rotllo zen i a meditar una mica. Us ho recomano!

Seguiu llegint >>>

Neix el punt de trobada dels experts i expertes en Responsabilitat Social a Catalunya

Dijous passat (3-04-08), es va presentar públicament la Comissió de responsabilitat social de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, en un acte celebrat a l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra davant un centenar d’assistents.

El grup ja està integrat en aquest moment per més de trenta persones que provenen tant del món de la consultoria, docència i universitats, empreses i organitzacions socials, i també del sector públic. De fet la comissió va començar les seves activitats fa uns mesos amb caràcter intern i no ha parat de créixer.

Punt de trobada

El coordinador, Josep Maria Canyelles, va indicar que és ara, però, quan fan una crida a totes les persones que estiguin vinculades a l’RSE a formar part de l’ACCID i col·laborar des de la comissió, remarcant que a Catalunya calia estructurar un espai d’aquestes característiques, amb voluntat de centralitat i que es plantegi explícitament en la seva missió ser el punt de trobada.

Canyelles va explicar que mantenen un ritme de sessions mensuals on treballen algun tema generalment exposat per una persona experta del propi grup o bé convidant algú extern. A més, aquells aspectes que generen un major interès del grup poden donar lloc a línies de treball específiques, com per exemple succeeix en el camp de la verificació i l’assegurament.

També va donar a conèixer el bloc que han creat, on apareixen diferents recursos i fins i tot el contacte del membres de la comissió que hi vulguin constar. L’adreça actual és http://responsabilitatsocial.blogspot.com/ o a través del web www.accid.cat.

En la seva valoració posterior va afegir que “en general hi ha un manca d’espais de diàleg multistakeholders, que mirem de corregir però amb una singularitat ja que en aquesta comissió la participació és a títol personal, no estructurada com a representació, de manera que podem abordar els fluxos comunicatius i les sinèrgies des d’una dinàmica complementària i molt necessària”. Cal remarcar el fet que la comissió ja aglutina bona part dels consultors i consultores que a Catalunya es dediquen fonamentalment a l’RS i que s’han iniciat processos de col·laboració amb altres organismes per a fer accions conjuntes.

La presidència de la comissió correspon a Josep Maria Lloreda, president de l’empresa KH Lloreda. Segons l’ACCID, la seva elecció va venir donada per tal de trobar una persona que liderés una empresa d’unes dimensions que fossin molt habituals a Catalunya i que tingués un clar compromís amb l’RSE, tant corporatiu com personal.

El cas d’RSE d’una PIME

Josep Maria Lloreda va explicar com una PIME pot exercir la seva RSE a partir de la seva pròpia experiència y amb una presentació que va sorprendre quan va manifestar la voluntat de fer que les persones de l’empresa treballin divertint-se. A partir d’aquí, tota la seva filosofia i valors s’orienten cap a l’RSE i no importa gaire els costos vinculats perquè s’entén que no són una despesa afegida sinó una inversió en el model d’empresa.

Així, Lloreda no va estendre’s en aspectes sobre la gestió de l’RSE i sols va fer breus comentaris sobre la seva memòria o el codi ètic i en canvi va abordar alguns exemples per tal de transmetre la rellevància que es dóna dins l’empresa a matèries com l’atenció a la clientela, la innovació i molt estretament vinculada a l’RSE.

Per tal de treballar incorporant aquest sentit de diversió, cal posar al màxim nivell el compromís amb l’empresa, de manera que no calgui fitxar i que es treballi per resultats. Però això ha de ser compatible amb un compromís més important que és amb la família. A KH Lloreda han trobat una solució que consisteix a dotar cada posició d’un backup, una persona que està al cas de les responsabilitats d’un altre de manera que si una persona està absent –per exemple per motius de conciliació- no afecti el funcionament de l’empresa.

Explicà finalment que recentment han compartit experiències amb una altra empresa amb RSE d’un sector molt diferent, La Fageda, una cooperativa molt coneguda pels seus iogurts de granja i que treballen amb integració de persones amb disminucions psíquiques. El fet que els dos respectius equips directius passessin tota un jornada plegats a la Fageda va ser una oportunitat per a millorar en la respectiva RSE, assumint-la més intensament i donant oportunitats a la innovació.

Participació i col·laboració

En el tram final de l’acte, van intervenir una desena dels membres del grup, mostrant algunes idees i posicionaments especialment orientats a com cal fer que l’RSE aporti el màxim valor per a l’empresa i per a la societat.

Per mitjà d’una innovadora dinàmica participativa dirigida per F. Xavier Agulló, secretari de la Comissió, es va fer un “viatge” per l’RS a través de la participació de 10 persones expertes membres de la Comissió.

Així, es va transmetre que l’RS comença per un sistema formal de valors, però que cal enfocar com un sistema de gestió. L’RS s’adreça als grups d’interès de l’empresa, per tant cal retre comptes amb transparència a través d’una memòria d’RS que incorpori elements que hagin sorgit del diàleg amb els grups i, en la mesura que sigui possible, cal aconseguir-ne un assegurament, és a dir, una validació per part seva de la informació que transmet l’empresa per a fer-la més fiable. Són els grups d’interès i no tant la pròpia empresa els qui defineixen sobre què cal informar, a través del procés de definir el que és material o rellevant.

Es va posar de manifest que no només cal parlar d’RSE (de l’empresa), sinó que hi ha també “altres responsabilitats socials” com les de les administracions públiques, universitats, ONG, i altres agents socials i, al capdavall, la responsabilitat individual de cada persona com a membre d’una ciutadania responsable.

El viatge per l’RS va continuar per la importància de l’adopció de polítiques ambientals com una font d’innovació i d’oportunitats per l’empresa, i de la cooperació amb les ONG com a aliades fidels que poden ser per l’empresa. Finalment, si bé és clau que l’organització dugui a terme polítiques socialment responsables, també ho és que les comuniqui i posi en valor davant dels seus grups d’interès.


L’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció

Salvador Guasch, vicepresident de la comissió, va presentar l'ACCID sota l'objectiu de complementar les tasques realitzades per altres col·legis i associacions, mitjançant la publicació d'articles i les trobades periòdiques dels seus membres.

Contacte:

ACCID Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció
c/ Balmes 132, Edif. IdEC, Desp. 607 - 08008 Barcelona
Tel. 935421479 - Fax: 935421475
info@accid.org
http://www.accid.cat/ Seguiu llegint >>>