RSC: Refusam Sentir Culpabilitat

La situació provocada per les obres de l'AVE en relació als usuaris certament es pot i es qualificar d'irresponsable.

Tant l'actuació de l'empresa com de l'administració deixa en situació de indefensió als milers de persones que a diari utilitzen el transport ferroviari per anar al seu treball, i ara es veuen que els dèficits en infraestructures no els permeten per prest que s'aixequin des llit possibilitat d'arribar a temps al treball i no perdre una hora de trajecte.

La situació de Renfe respecte als usuaris no es nova, però si que comença a ser moment d'una manifestació dura i madura que faci a la ja esmentada companyia reconèixer que tracta amb éssers humans i no amb mercaderia. Seguiu llegint >>>

Vandalisme sindical a la Mercedes-Benz

Per F. Xavier Agulló. Fa uns dies em dirigia en metro llegint documentació per preparar una reunió quan de sobte un gran terrabastall em va inquietar en arribar a una estació. L'andana era plena de persones amb cartells, gorres, adhesius i... especialment, xiulets cridaners que no paraven de cridar.

El meu somriure inicial de complicitat envers la seva lluita obrera pel tancament de la planta de Barcelona aviat va quedar pansit en adonar-me que pretenien pujar al tren... amb tot aquest enrenou... I efectivament, encara dins del tren continuaven xiulant i cridant... Va ser insuportable.

Després d'aguantar-los durant una desena d'estacions, em vaig predisposar a baixar. En ser davant de la porta em vaig adonar que també pretenien baixar. Un treballador que era al costat de la porta i al meu costat, va animar la resta: "poseu-vos els taps que baixem!". És clar, llavors em vaig adonar que la majoria portava taps a les orelles...

No vaig poder evitar dir-li "llàstima que jo me'ls vaig oblidar a casa", i detestar profundament la seva forma de manifestar-se a través de causar molèsties -en aquest cas extrema en provocar maldecaps a la majoria de qui allà érem-.

Recordo altres formes molt més violentes, com la vaga salvatge a El Prat que va deixar a milers de persones sense vacances (Els límits del dret de vaga), però malgrat tot no vaig sentir ja la més mínima solidaritat envers la seva causa, simplement per la seva forma.

És això el que pretenien?
Seguiu llegint >>>

Responsabilitat ambiental empresarial de debò: M'ho dius o m'ho expliques?

Per Rosa Alonso. Anar de tecno-hippies per la vida està súper de moda. Tant que les empreses, li comencen a veure les orelles al llop (per complir amb els compromisos assumits en el protocol de Kyoto, que obliguen als països més industrialitzats – i les seves empreses - a reduir en un 20% les seves emissions).

Anem a veure si practiquem la sinceritat i ens deixem de mitges tintes.

M'encanta viure en aquest segle. Estic al·lucinada de l'al·luvió de pràctiques sostenibles que apliquen les empreses. No és que em desagradi, al contrari.

El que no m'agrada és que únicament es faci per a “complir la llei” i per a “adquirir noves quotes de mercat”.

A veure, resulta que ens estem carregant el planeta i només se'ns ocorre llançar productes sostenibles per a incrementar vendes??

Insisteixo, com he parlat en posts anteriors, que el canvi climàtic no és només córrer ara. Ha provocat i provoca cada any milions de refugiats, catàstrofes naturals i humanitàries o fams. Per a això no tenim productes ni quotes de mercat que cobrir??

Estic d'acord que les empreses facin les coses per que “han de”, encara que millor seria si ho fessin per que “volen”. O potser, a algú li agrada fer les coses que ha de fer? Millor si fa les què vol!

Seguiu llegint >>>

Sobre el vel islàmic, els símbols i les fronteres entre drets individuals i col·lectius

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem tingut a Catalunya un cas en què a una nena li va ser prohibit l'accés a l'escola per dur el seu vel islàmic al cabell. Les opinions públiques són devastadores, tal i com podem veure a un resum de les opinions de l'audiència de La Vanguardia: En contra del uso del velo islámico en las escuelas i una enquesta al respecte (ara mateix el 83% es mostra en contra).

Recordarem els cas francès, on s'ha prohibit portar qualsevol símbol religiós a les escoles que, a la pràctica, afecta majoritàriament a la religió islàmica. Per tant, és una qüestió de calat europeu. Però no hem de limitar el seu debat al vel islàmic. Hem pogut observar els darrers anys diverses 'guerres de símbols', que enfronten la diversitat de cultures, llengües i opcions personals que conviuen en un mateix territori.

Les vinyetes sobre Mahoma a Suècia i Dinamarca en són un altre cas, i de més proximitat el cas de la publicació a la revista satírica El Jueves d'una vinyeta sobre l'hereu de la monarquia espanyola, la crema de fotografies del rei Joan Carles I a tantes ciutats catalanes, el boicot a productes catalans a Espanya (una altra forma de 'cremar') o la indiferència general de la immigració a la llengua catalana a Catalunya.

És difícil opinar sobre aquests aspectes sense ofendre a ningú i sense ferir susceptibilitats, atès que a més la majoria tenen a veure amb qüestions de caire polític. Els símbols són importants en la cohesió d'una societat, però també permeten expressar a les persones la seva afinitat vers a determinades opcions personals. La discussió sobre els símbols és doncs una discussió sobre on acaben els drets individuals i on comencen els col·lectius, i al revés. Però també és una qüestió de respecte mutu i de convivència.

Però també és difícil opinar, sobretot, de forma coherent. És a dir, les opcions personals ens conviden acceptar determinats símbols i rebutjar-ne d'altres, de manera que les ofenses cap a uns són 'comprensibles' i cap a altres no. Perquè... quantes àvies i mares nostres duien un mocador al cabell i quantes dones ho segueixen fent a Llatinoamèrica, per exemple?

Però quan es parla de convivència per a obtenir un territori socialment responsable i integrador només hi ha una solució possible: un punt entremig entre dos extrems, i molta empatia. En tema de símbols, crec que el punt mig ha de tenir el compte tres aspectes:

• Principi general de respecte vers als símbols aliens
• Ús responsable dels símbols propis
• Acceptació dels símbols de la comunitat que ens acull

Trobar una consideració al respecte d'aquestes guerres de símbols hauria de considerar els tres factors, i cercar la complicitat de totes les parts. Precisament el fet d'intentar cercar la coherència entre percepció personal de símbols propis i aliens, m'ha fet reconsiderar molts aspectes sobre la qüestió simbòlica. I és que la meva àvia duia mocador al cap.

Seguiu llegint >>>

Les vaques ja no volen: la radicalització de La Vanguardia

Per F. Xavier Agulló. Encara recordo els temps en què llegir La Vanguardia era un exercici de democràcia i normalitat democràtica, de respecte, on quan ens assegurava que si el diari deia que les vaques volen, era perquè ho feien realment, i jo creia així.

Els mitjans de comunicació ja no existeixen, ja no hi ha informació objetiva d'actualitat, tot és opinió i, a més, homogènia en contra de qui pensem que cal un respecte als drets que com a poble tenim.

La Vanguardia ha perdut la seva responsabilitat social, i tota la legitimitat que ja havia anat perdent els darrers temps. Precisament en uns temps on els mitjans tenen un paper clau en la creació de territoris responsables.

Reprodueixo tot seguit una carta al director d'Òmnium Cultural que LV no ha volgut reproduir, enfoquillant-se definitivament en una radicalitat informativa sense precents des del franquisme. La Vanguardia ja no és un mitjà d'informació. De fet, ja no ens en queda cap.

___

04/10/07 (Redacció ÒC)

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d’una moderació calculada, apresa a cop d’experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l’any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s’hi identifiquin i l’hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l’extremisme. Un extremisme unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista. Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d’aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L’agressivitat desbocada de l’editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol “Això no és catalanisme”, l’editorial pretenia deixar en evidència “un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com “de vol gallinaci”, l’editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d’objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la “imparcialitat” dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a “antimadridistes” i excessivament “barcelonistes”, fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l’editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l’àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca “el sentiment massiu dels valencians”. Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L’editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s’hi identifiquen i s’han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.


Òmnium Cultural

Seguiu llegint >>>

L’Estat segueix sense complir amb les infraestructures

Per F. Xavier Agulló. Publiquem tot seguit una nota informativa rebuda de l'Observatori de Finançament de Catalunya.

El setembre de l’any passat, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el conseller Castells ens va garantir que la inversió de l’Estat a Catalunya prevista en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2007 era molt satisfactòria i complia fil per randa amb el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, que contempla que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat.

Des de l’Observatori del Finançament de Catalunya, així com diferents partits polítics (ERC i CiU) i agents socials com la Cambra de Comerç de Barcelona, es va qüestionar l’acord assolit i el temps ens ha donat la raó, atès que fa uns dies l’anomenat pacte Solbes-Castells ha confirmat que la inversió contemplada en els PGE del 2007 no complia ni amb la lletra ni amb l’esperit de l’Estatut (sens dubte, si no s’haguessin aixecat aquestes veus crítiques amb la inversió pressupostada a Catalunya l’any anterior amb tota probabilitat no s’hagués negociat un nou acord aquest any).

L’acord assolit per aplicar la disposició addicional tercera del Estatut representa una millora respecte a la interpretació feta l’any anterior, però té molts punts febles. S’ha de reconèixer que pot proporcionar més inversions a Catalunya que la metodologia aplicada en els PGE-2007 i que contempla una sèrie de clàusules per garantir el grau de regionalització de la inversió pública i, sobretot, el seu grau d’execució. Això no obstant, malgrat que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya es fa una valoració positiva de la millora aconseguida (en una negociació les dues part han de cedir, malgrat que molts catalans ja pensàvem que havíem cedit molt a l’acceptar un Estatut de fireta), opinem que segueix sense complir-se la disposició addicional tercera del Estatut, que no es pot oblidar que és una llei orgànica de l’Estat.

Així, segons el Projecte dels PGE del 2008 Catalunya rebrà el 14,9% de la inversió regionalitzable que efectuarà l’Estat a les comunitats autònomes. L’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya augmentarà respecte al 2007 (amb una inversió pressupostada del 13,9%), tot i que es queda molt lluny del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat (18,72% segons les darreres dades de l’INE). Aquest increment s’explica pel fet que l’any passat es va considerar que la disposició addicional tercera de l’Estatut sols feia referència a les inversions dels ministeris de Foment i Medi Ambient, mentre que enguany s’ha canviat el criteri a l’incloure totes les inversions de caràcter econòmic, deixant fora de manera arbitrària les infraestructures socials (tan arbitrari com fou, i ara es reconeix, incloure l’any passat únicament les inversions de Foment i Medi Ambient).

A l’incloure en el còmput, en compliment del pacte assolit per Solbes i Castells, les transferències de capital, l’abonament total del preu, els peatges (no queda clar si per rescatar-los, pagar compensacions a les concessionàries o fer efectius els peatges a l’ombra) i les partides pendents d’assignar (queden per assignar 722,8 milions d’euros!!!) s’assoleix artificialment el 18,72% de la base de càlcul acordada.

En tot cas, en la nostra opinió no s’ajusta al text estatutari incloure aquestes partides per arrodonir les xifres i donar la sensació, errònia i potser malintencionada, que es compleix allò que contempla la disposició addicional tercera de l’Estatut.

L'acord Solbes-Castells reconeix un deute de 827 M€ de l’any 2007 (tot i que per l'Observatori del Finançament de Catalunya, la xifra correcta de deute del 2007 seria 1.065 M€) que ha de compensar-se entre els anys 2008 i 2009. De moment el primer any, el 2008, no en rebrem ni un miserable euro (en teoria “ja ho trobarem” el 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute???).

D’altra banda, una de les clàusules de l’acord assenyala que el grau d’execució de les inversions a Catalunya com a mínim haurà de ser igual a la mitjana espanyola, que tradicionalment ha estat superior a la catalana i s’ha situat al voltant del 85% de les inversions pressupostades. Per tant, implícitament, s’accepta que estem disposats a perdre aproximadament un 15% de la xifra pressupostada cada any sense poder dir ni piu (s’ha de reconèixer, no obstant, que en el passat sempre hem perdut més del 15% de la xifra pressupostada per l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública estatal a Catalunya).

Finalment, l’any 2015 (i no el 2013 com han assenyalat alguns), sempre que la conjunció política i astral sigui favorable a Catalunya, s’efectuarà una valoració global de l’aplicació de la metodologia, fet que proporciona una excusa magnífica a l’Estat (i també a una part de la societat civil i política catalana) per als propers anys: a mesura que la inversió no executada es vagi acumulant (atès que, malgrat les salvaguardes, existeix un forat en l’acord que podria provocar que la inversió no executada s’anés acumulant com una gran bola de neu) ens diran que no patim, que estiguem tranquils i no ens posem nerviosos, que l’any 2015 ja es corregiran les possibles mancances. Tot i que és possible que l’any 2015 no calgui corregir res, atès que si el Tribunal Constitucional dictamina que la disposició addicional tercera de l’Estatut és inconstitucional, l’acord Solbes-Castells seria paper mullat i únicament hauria servit com un acte més de la precampanya de les eleccions generals de març de 2008.


Les inversions de l’Estat a Catalunya els darrers 10 anys

Us adjuntem el percentatge d’inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya en els darrers 10 anys. Es pot observar com en tots els anys el percentatge de la inversió estatal a Catalunya se situa molt per sota del pes de l’economia catalana en el conjunt estatal (18,72% segons les darreres dades de l’INE).

Com a dada curiosa (o potser depriment) el percentatge d’inversió de l’Estat a Catalunya pressupostada per a l’any 2008 (14,9%) encara se situa lluny del millor dels darrers 10 anys: el 2003 (15,9%).

Tanmateix, no es pot oblidar que es mostren les dades pressupostades i que l’endèmic baix nivell d’execució de l’obra pública a Catalunya provocaria que amb les dades liquidades aquests percentatges fossin sensiblement inferiors.

Seguiu llegint >>>

Escena quotidiana

Per Rosa Alonso. Entre Raquel i la Dependenta d'uns grans magatzems

R – (amablement) Hola, bon dia.

D- Bon dia, en què puc ajudar-la?

R- Doncs veurà, voldria comprar-me un vestit jaqueta per a unes reunions de treball que tindré en breu.

D- Sí, miri… Tenim aquest vestit blanc, aquest blau, aquest gris i aquest negre.

R- Ja, però és que a mi m'agraden els colors. No vull semblar una executiva agressiva. Sóc una dona alegre i vull que se'm noti en les robes.

D- Ui, però això dependrà del tipus de reunió que tingui. Vegi vostè que si els seus companys són homes, no la prenguessin de debò…

R- (mosquejada) De debò? Doncs ells s'ho perden… no creu?

D- Potser…

R- A més, voldria trobar la meva talla i no veig que la tingui. És la 46.

D- Uff, la 46? Però això només ho trobarà en talles grans…

R- (molt mosquejada) Grans? Vostè em veu grossa? Jo em veig fantàstica.

D- No si no és això… però, deixi'm veure… sí, sí, el vestit negre ho tinc en 46 .

R- Bé… si no hi ha més remei… Però, escolti, on ho fabriquen i qui ho cus?

D- Doncs no tinc ni idea, la veritat.

R- Veurà, voldria saber-ho ja que no m'agrada dur robes cosides amb menors esclaus o procedents de teles agressives amb el medi ambient.

D- De debó? És vostè la primera persona que em pregunta això…

R- (cabrejadíssima) Sap que li dic? Que sóc dona, que m'agrada diferenciar-me, que no vull adoptar rols masculins, que no vull ser esclava d'una societat que em digui el que he de medir, que no vull ser corresponsable de delictes humanitaris ni ambientals i que vostè hauria de queixar-se al seu cap per no deixar-la conciliar un dissabte al matí!!!

Per descomptat, Raquel va abandonar la botiga i a l'illa següent va trobar el que buscava. Li va costar, però el seu intent va valer la pena. Avui, la dependenta, ha deixat el seu treball perquè es va assabentar que la producció venia de forma irregular i il·legal.

Seguiu llegint >>>

Amb l'Església hem topat

Per Rosa Alonso. Parlar de transparència és apassionant. Parlar de la transparència en les organitzacions (no governamentals?) i organitzacions no lucratives, més apassionant encara. Parlar de la transparència en les empreses és esperançador. I fer-lo sobre les administracions desperta la meva convicció.

Però paral·lelament, hi ha institucions a qui (sembla ser) no se'ls exigeix transparència. Sobretot, econòmica. Parlo de l'Església.

Of course, hi ha moltes coses que m'inquieten de la institució però he decidit centrar el tema a l'assumpte monetari. Resulta que en ple S.XXI, se segueix optant per un model fiscal on es diferencien dos grans grups on tot fill de veí pot derivar l'assignació tributària “religiosament”. Opció 1: Fins socials. Opció 2: Església catòlica. ¿Modernitzem el model?

I aquí sorgeixen problemes. Resulta que els fons recaptats per l'estat en l'opció 1 s'han de repartir entre infinitat d'organitzacions amb projectes altament interessants. I els fons de l'opció 2? On estan? No he sabut veure'l en la web de la Santa Seu… Algú m'ajuda?

Sempre caminem exigint transparència per a les entitats i les empreses. Però a mi em genera dubte no veure cap memòria econòmica o financera en el seu principal aparador. Això sí, podem veure tot el gruix mundial distribuït en múltiples càrrecs. Insisteixo! Puc no haver sabut trobar aquesta dada.

Però si tinc raó, i aquestes dades no figuren públicament, molt em sembla a mi que la transparència no es compleix en aquesta institució. Demanem transparència? Doncs siguem transparents! Santa Seu inclosa.

Seguiu llegint >>>

De què serveix l'RSC si les empreses no compleixen els mínims?

Per F. Xavier Agulló. Recentment hem vist des de Catalunya com Endesa s'encalçava el primer lloc de l'índex de sostenibilitat Dow Jones Sustainability Index (DJSI) al seu sector, com Renfe fa 'trens de valors', com Acesa patrocina festes majors i castells de focs. Però ni tenim electricitat, ni tenim trens ni tenim autopistes de pagament que com a mínim s'hi pugui circular sense parar-se fora dels peatges. Què passa amb els mínims? És legítim que una empresa cerqui ser líder en RSC quan no és capaç de complir els mínims per la qual va ser creada la companyia? Què pensa la ciutadania i el consum d'empreses que els venen missatges responsables quan no compleixen ni els mínims?

Fa poc he pogut sentir per la ràdio una campanya d'Endesa en què fan esment de la seva 'ubicació' al DJSI, en la que assegura, socarronament, que aquesta posició era un 'premi' per a l'aplicació de les noves tecnologies per a assegurar el servei (sic!), i posteriorment parla llavors de sostenibilitat, però primer miren de fer-nos creure coses que no són. Estar al DJSI no els premia pel seu servei, o no és el primer dels objectius.

Pot una empresa lluir pit per ser líder en RSC i alhora no prestar els serveis mínims? O pitjor, pot una empresa instrumentalitzar un 'premi' per a mentir-nos sobre perquè se la premia? És evident la deixadesa inversora de la companyia els darrers 10 anys com a mínim, un 'premi' i un anunci de ràdio, l'RSC en definitiva, no pot fer-se servir per a maquillar la realitat, o com a mínim la ciutadania i el consum no poden creure-s'ho.

Seguiu llegint >>>

Situació actual de la Inversió Socialment Responsable (ISR)

Per F. Xavier Agulló. Poc hem parlat de la Inversió socialment responsable (ISR) en aquest blog, per la qual cosa volem fer ara una breu introducció sobre el concepte, i anar-lo treballant properament.

Els fons ètics tenen el seu origen en els anys 1.930, de la mà de les esglésies metodistes i quàqueres dels USA, que no volien invertir, p.e., en les indústries del tabac, alcohol i jocs d'atzar. Altres fites en la seva proliferació van ser les manifestacions estudiantils dels anys 1.960 en contra de la guerra de Vietnam, així com la situació política i racial de Xile i Sud-àfrica.

En els anys 70’s, quan es produeix una àmplia difusió dels fons ètics per països anglosaxons, les entitats d'inversió comencen a identificar els sectors clau per al desenvolupament de les societats. Poc després neix a Bangladesh el Grameen Bank, el primer banc ètic del món, que significa el naixement del microcrèdit, al que poden accedir diversos subjectes de manera mancomunada, el que permet evitar les garanties materials.

En els 1.980 neixen a Europa els primers bancs ètics (Triodos Bank a Holanda el 1980), en origen centrats en la protecció mediambiental.

Tanmateix, la situació actual de la ISR és molt diferent a Espanya respecte a Europa, i a Europa respecte als EUA.

En les seves decisions sobre ISR, la ciutadania nord-americana té clarament en compte el comportament responsable de les empreses (63% extrem o molt), segons l'estudi 'Repensando la RSE' de la Lliga Nacional de Consum dels EUA i Fleishman-Hillard International Communications (2006). A més a més, gairebé 1 de cada 10 dòlars estan invertits en institucions d'inversió col·lectiva (IIC) tenen algun criteri ISR (social, ambiental o ètic), segons l'Observatori de la Inversió Socialment Responsable 2006 (ESADE i Caixa Sabadell).

A Europa en canvi encara representa un percentatge molt petit (0,52% del total invertit en UCITS), segons SiRi Company (2.005). Hi ha però grans diferències: mentre a Bèlgica suposa el 2%, a Holanda, Regne Unit i Suïssa ronda l'1,5%, i Espanya és amb el grup de països on és inferior al 0,5%.

En concret, el 2005 a Espanya el volum total invertit va ascendir a 1.064.247 mils d’€ ( creixement del 2,3% respecte any anterior), amb un total de 35 fons ISR i solidaris (4) i 46.253 partícips (-6,71%).

En la construcció de les carteres d’IIC-ISR hi ha dos tipus de criteris clau:

• Negatius: exclusió (tabac, alcohol, joc, indústria militar).
• Positius: valoració (relacions amb la comunitat, medi ambient, relacions laborals).

Els fons d’inversió acostumen a estar indexats a índexs de sostenibilitat (DJSI, FTSE4GOOD) o bé utilitzar criteris propis.

Però el que hem vist ara no és més que un dels tres tipus d'ISR, el de preselecció de cartera, que suposen el 73% del total als EUA (Social Investment Forum, EUA, 2006). Alguns dels fons que podíem trobar a Espanya a finals de 2005 eren:

• BBK Solidaria, FI
• BBVA Desarrollo Sostenible, FI
• BBVA Extra 5 II Garantizado, FI
• BNP Paribas Fondo de Solidaridad, FI
• Caixa Catalunya Europa Valor, FI
• CAM Fondo Solidaridad, FI
• Foncaixa Cooperación, FI
• Foncaixa 133 Socialmente Responsable, FI
• Fondo Solidario Pro Unicef, FI
• Morgan Stanley Fondo Activo Ético, FI
• Santander Dividendo Solidario, FI
• Santander Responsabilidad, FI
• Urquijo Cooperación, SICAV
• Urquijo Inversión Solidaria, FI

Un segon tipus, quasi inexistent a Europa, és l’ús de la inversió en empreses per a influir en els seus comportaments en RSE (26% als EUA). Així, a Espanya tenim l'exemple d'Intermón Oxfam, que va comprar accions del grup tèxtil Inditex (propietari de la marca Zara, entre altres) per tal d'estar present a la Junta d'accionariat i poder influir en les seves decisions.

El tercer tipus, la inversió en la comunitat (més anomenada a Europa Banca Ètica o Solidària) són instruments d’inversió destinats a col·lectius amb difícil accés a altres fonts de finançament (1% als EUA, però en canvi amb més pes a Europa), que es tradueixen en comptes corrents, dipòsits i altres productes solidaris (com l'Eco Dipòsit o el Compte Just de Triodos Bank).

Aquest darrer tipus inverteix els passius en projectes que no tenen accés altres formes de finançament, a través de productes com els microcrèdits o el codesenvolupament. També les obres socials de les caixes d'estalvis representen una eina d'inversió socialment responsable en la comunitat.

Seguiu llegint >>>

L'Associació d'Antics Alumnes d'ESADE discrimina obertament el col·lectiu gai i lèsbic

Per F. Xavier Agulló. Acabo de llegir al blog d'un amic (Responsabilitat Global) amb profunda tristesa com ESADE Alumni, l'AAA d'ESADE, de la que formo part, ha rebutjat "per anar contra les seves creences" (sic!) de fer difusió entre l'exalumnat d'un acte de presentació de la Primera Cimera Global de la Cambra de Comerç Gai i Lèsbica Internacional, que tindrà lloc a Barcelona els dies 2 i 3 de setembre. Al llarg d'aquesta Cimera s'anunciarà la creació de la primera Cambra de Comerç GLBT del Sud d'Europa, amb seu a Barcelona. Reprodueixo tot seguit el text complet de l'entrada al blog esmentat.

__

Reproduïm el comunicat que Xarxagay-L'Espai Professional GLBT ens ha fet arribar.

Et fem arribar un recordatori de la Primera Cimera Global de la Cambra de Comerç Gai i Lèsbica Internacional, que tindrà lloc a Barcelona els dies 2 i 3 de setembre. Al llarg d'aquesta Cimera s'anunciarà la creació de la primera Cambra de Comerç GLBT del Sud d'Europa, amb seu a Barcelona. Estem orgullosos de la col·laboració de per fer això possible i esperem que puguis sumar-te als actes del dia 3 de setembre a ESADE.

x x x

T'informem que l'associació d'antics alumnes d'ESADE, amb 20.000 membres a tot el món, s'ha negat, a data d'avui, a enviar informació d'aquest acte als seus membres, malgrat que l'Espai GLBT d'ESADE és un dels organitzadors principals.

Alguns membres de la Junta Directiva d'aquesta associació han afirmat que la Cimera "va en contra de les seves creences", com si l'entitat fos patrimoni d'uns pocs.

L'Espai GLBT d'ESADE és un grup que s'integra a Xarxagay des del 2005, donat que la Junta Directiva d'ESADE Alumni s'ha negat a donar-hi cobertura.

Et fem arribar el correu enviat al professorat d'ESADE informant aquest col·lectiu tradicionalment progressista dins de l'Escola d'aquesta injustícia que atempta contra drets de les persones i dels grups.


Salutacions cordials,
Xarxagay-L'Espai Professional GLBT

__

Benvolgut professor/benvolguda professora d'ESADE,

Et fem arribar un recordatori de la conferència Gay and Lesbian Issues in Business, que tindrà lloc a ESADE el proper dia 3.

Aprofitem per comunicar-te que a data d'avui, 28 d'agost, ESADE Alumni ha rebutjat difondre aquest acte als 20.000 membres de l'associació, entre els quals hi ha entre 1.500 i 2.000 gais i lesbianes d'acord amb les estadístiques que es fan servir a tot el món.

Des de l'Espai GLBT d'ESADE considerem inadmissible aquesta situació, que es produeix malgrat repetides demandes i contactes amb diversos membres de la Junta Directiva, que s'han negat en tot moment a divulgar un acte que (segons ha manifestat algun d'ells) "va en contra de les seves creences", com si l'associació fos patrimoni d'uns pocs.

L'associació ha amenaçat amb fer una denúncia si l'Espai GLBT utilitza el logo de l'associació, que reivindiquem com a propi tenint en compte que els membres de l'Espai GLBT estem al corrent de pagament.

Aquest acte compta amb la participació de directius importants d'empreses europees i nord-americanes, així com els presidents de les cambres de comerç gais i lèsbiques dels principals països, incloent-hi els Estats Units (www.nglcc.org).

Hauràs vist que els diaris ABC, La Vanguardia, El Periódico i Avui han cobert l'acte a les seves seccions d'economia els darrers dies, i han confirmat la seva assistència a l'acte del dia 3.
Esperem que l'esperit de l'acte vagi en concordança amb el contingut d'alt nivell acadèmic i empresarial que l'Espai GLBT ha volgut oferir a tota la comunitat d'ESADE.

Cordialment,

Espai GLBT d'ESADE

Seguiu llegint >>>

Deures per al setembre

Per Rosa Alonso. Recordo quan a l'escola, després de vacances, ens encarregaven una redacció sobre les vacances. Avui em prenc aquest post com aquells deures…

Durant aquests dies de descans he pogut observar coses que em preocupen notablement.

Algunes organitzacions empresarials i organismes nacionals i internacionals han decidit posar remei i dissenyar plans per a compensar el CO2 o activar polítiques mediambientals.
A totes elles, sinceres felicitacions per fer el possible.
Però fer el possible és fer el necessari?

Veig que els esforços estan focalitzats en aquests temes i habitualment s'obliden els efectes col·laterals: les catàstrofes naturals, catàstrofes humanitàries, els efectes dels desplaçats, els quals es queden sense sostre, les epidèmies, els xocs culturals…

Sota el meu punt de vista, les organitzacions empresarials que ara volen recuperar el temps perdut, haurien de diversificar més les seves operacions d'acció social i distribuir la seva aportació ètica entre grans i petites ONG. Aquestes duen treballant molts anys i durant tot l'any per a pal·liar els efectes d'aquest canvi climàtic que tan desconcertats ens té a totes les persones.
Seguiu llegint >>>

Mori's, si us plau

Per Rosa Alonso. Fa uns dies em trobava jo obrint amb el correu una carta publicitària d'una mútua d'assegurances privada. Anunciava el treball que realitza la seva fundació privada en I+D. Vaig recordar que un gran amic treballava en aquella empresa. I havia marxat.

Vaig llegir amb entusiasme la quantitat pressupostària que destinarien a projectes científics i que ajudarien al desenvolupament de la humanitat. I em vaig recordar d'una frase que va pronunciar el meu amic en to irònic en una situació de vida o mort sense els recursos humans necessaris: “Només em quedava dir: Mori's, si us plau”.

El problema d'aquesta publicitat és que jo coneixia la situació interna d'aquesta empresa i vaig tractar la informació des del punt de vista més contraproduent que pretenien.

Vaig pensar, com pot tolerar-se que es produeixin fraus de contractació en empreses tan sensibles a les negligències?, com es poden tolerar jornades maratonianes individuals en unitats de vigilància intensiva?, com es poden tolerar situacions “d'infart” amb salaris irrisoris?

Sé que a Catalunya gaudim d'un bon sistema sanitari públic. Un dels millors. Però quedaria per analitzar el sistema sanitari privat. Quina responsabilitat li demanem? Per la meva banda, començaria aconsellant-los que es fixin en la seva gent. La seva gent, meravellosos professionals, els abandonen.

Seguiu llegint >>>

Error de la Generalitat amb el límit de 80 km/h a autopistes

Per F. Xavier Agulló. Si ja és prou difícil circular en aquest país pels constants peatges amb què ens trobem, només faltava que la Generalitat decideixi reduir la velocitat a 80 km/h prop de Barcelona. Si com a mínim estigués justificat es podria entendre, però el motiu adduït, la reducció de la contaminació, ratlla l'absurditat, doncs tots els automòbils club afirmen que la contaminació de fet acabarà augmentant.

La contaminació no depèn de la velocitat (per sota dels 120-130 km./h), sinó del règim de revolucions dels motors. A una marxa més baixa, més revolucions i, per tant, més contaminació. Una simulació d'ADAC ha vessat la dada que si bé pot reduir un 2,24% el CO2 emès, augmenta un 26% el diòxid de nitrògen, un altre gas d'efecte hivernable (GEH) i per tant generador de més contaminació.

És a dir, que la reducció del límit de velocitat a 80 km/h per a reduir la contaminació acabarà provocant l'efecte contrari, augmentar-la, a part lògicament de provocar enormes molèsties entre l'usuariat de les autopistes (de peatge!) i autovies properes a la capital.

Una administració pública té l'obligació de ser responsable amb les decisions que pren, justificar-les i ser professional. Seguir amb aquesta iniciativa només provoca sensació de vergonya aliena per una institució que, en teoria, vetlla per a nosaltres.

Seguiu llegint >>>

Tribus socialment responsables

Per F. Xavier Agulló. Fa unes setmanes reflexionava amb una bona amiga sobre el caos en què Occident ha sumit bona part de l'Àfrica, almenys la subsahariana. Em comentava la Tània que "el sistema tribal tradicional, amb caps locals legitimats, xoca frontalment amb el sistema polític modern", amb caps polítics que intenten imposar el seu control i poder sobre el sistema tribal, que els molesta.

A Occident sempre hem pensat que un model organitzatiu en 'estats-nació' era el no-va-més de l'evolució. I probablement durant uns segles ha estat una forma organitzativa 'funcional'. En l'actualitat, no ho tinc tan clar. A l'hora de plantejar polítiques públiques de responsabilitat social o la configuració de territoris socialment responsables, té molt poc sentit l'existència d'una Unió Europea, una Espanya o una Catalunya, per exemple, excepte per a demanar impostos i aplicar pressupostos.

La necessària proximitat amb les necessitats socials, que són diferents d'una localitat o comarca a la veïna, la disponibilitat d'actius diferents a cada territori per aplicar a les esmentades polítiques, i el contacte necessari entre 'persones' més que entre 'agents socials', fa necessari que l'articulació de polítiques públiques en responsabilitat social hagi de ser plantejada a nivell local, territorial.

També la gestió de les esmentades polítiques ha de ser a nivell local, lògicament, però el primer pas és que sigui cada territori qui pugui dissenyar les seves pròpies polítiques. Cada territori ha d'alinear i unir necessitats, recursos i voluntats polítiques pròpies, de manera que tinguin 'alguna cosa que veure' amb la gent que hi viu, amb els noms i cognoms, les cares.

Em pregunto si això s'aconsegueix millor amb un sistema tribal o un estat-nació. Em pregunto si no és socialment més responsable un sistema tribal que no un estat-nació.

Seguiu llegint >>>